HOAC-GOAC Barcelona-St. Feliu

NO A LA DICTADURA FINANCERA. ATUREM LES RETALLADES

2012-01-25T17:55:00.009+01:00

MANIFESTACIÓ UNITÀRIA

Dissabte 28 de gener a les 17h.

a la Plaça Catalunya.

Us esperem a totes i tots!!

Manifest de la Plataforma Prou Retallades

DAVANT LES POLÍTIQUES DEL GOVERN DE LA GENERALITAT DIEM:

“NO a la dictadura financera. Aturem les retallades!”

Les organitzacions socials que formem la Plataforma Prou Retallades, des dels àmbits de la salut, l’educació, el món del treball, la cultura, l’associacionisme veïnal, juvenil, de la gent gran i cívic del nostre país, denunciem les polítiques injustes de retallades indiscriminades i els increments de preus que perjudiquen fonamentalment les classes populars, que el Govern de la Generalitat de Catalunya situa en la proposta de pressupostos per a l’any 2012 i suposen un atac a l’actual model d’Estat de Benestar:

Exigim el reconeixement del dret a la protecció de la salut igual per a tothom i defensem el servei nacional de salut públic i de qualitat!
Exigim el dret a l’educació pública, equitativa i de qualitat!
Pel dret a uns serveis públics amb ocupació de qualitat i al servei de les persones!
Pel dret a l’emancipació juvenil i al treball digne per als joves!
Pel dret a una vida digne per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya!
Denunciem que el Govern de la Generalitat utilitza el missatge de la manca de recursos i la necessitat de les retallades per a encobrir una clara estratègia de desmantellament dels serveis públics, afavorir els interessos privatitzadors de determinats grups econòmics, la mercantilització d’aquests serveis, i que vulgui instal·lar la por i la resignació entre la ciutadania.

Reclamem l’aplicació d’un model alternatiu per sortir de la crisi i que s’aturin les agressions contra els drets de les persones, amb la defensa de l’Estat del Benestar i dels drets socials, com a única via per garantir la justícia i cohesió socials.

Exigim de tots els governs una aposta clara i decidida per una fiscalitat justa i mediambientalment solidària que faci pagar a qui més té, perquè l’esforç contributiu al bé comú es faci en funció de la riquesa i els recursos econòmics de cadascú, i una aposta clara i decidida en la lluita contra el frau fiscal i l’evasió fiscal, que permetria als governs recaptar milers de milions d’euros que farien innecessàries les actuals retallades. I també tenim mecanismes per equilibrar financerament el món, l’impost sobre les transaccions financeres n’és un.

Denunciem l’atac al model social europeu mentre es cedeix a les exigències del sistema financer internacional i es deixen de banda les necessitats dels ciutadans i ciutadanes, mentre cap dels directius responsables ha assumit les responsabilitats de la situació actual!

Per tot això, des de la Plataforma Prou Retallades volem fer sentir arreu que hi ha una altra manera de fer les coses, i que hi ha recursos econòmics que no s’estan recaptant que farien innecessàries les polítiques d’ajust tant dures i injustes i les agressions als drets socials i laborals de la ciutadania del nostre país, i permetrien una aposta clara per part del Govern en la creació d'ocupació i la garantia de la protecció social de les persones aturades, tenint en compte l’alarmant índex d’atur que no para d’augmentar al nostre país.

Hi ha alternatives, i per això no ens cansarem de denunciar el sentiment de resignació que es vol inculcar a la ciutadania de Catalunya. L’Estat del Benestar és un pilar fonamental de la nostra idiosincràsia com a poble i del model d’una Catalunya i un país de convivència i cohesió social, i que exigeix poder construir el seu futur sobre les bases de la solidaritat i la justícia social.
Contra les agressions a l’Estat del Benestar, continuem en acció!

ELS NOSTRES DRETS NO ES TOQUEN! PROU RETALLADES!

BARCELONA a les 17'00h - Rambla Catalunya/Ronda Universitat
TARRAGONA a les 17'30h - Estàtua dels Despullats
GIRONA a les 12'00h - Plaça de la Independència
LLEIDA a les 17'30h - Plaça Ricard Vinyes

Taller "VOLEM EL PA I LES ROSES"

2012-01-09T16:42:00.002+01:00

DEFENSEM ELS NOSTRES DRETS, NO A LES RETALLADES

2011-12-18T12:57:00.001+01:00

El poble de Catalunya pateix una degradació sense precedents dels serveis públics, especialment del nostre sistema sanitari. Cada dia aquest govern de la Generalitat aplica noves retallades pressupostàries justificades segons ell per la crisi econòmica, alhora que perdona impostos als més rics o membres del govern evadeixen impostos a l’estranger. Aquestes retallades no suposen cap solució a la crisi, perque aquest govern es nega a augmentar els ingressos via impostos a les grans fortunes . Aquestes retallades són la base d'un intent de transformació dels serveis públics en negoci privat i dels nostres drets socials constitucionals en simple mercaderia.
El pressupost de la Generalitat del 2011 assignat a Sanitat Pública s'ha reduït un 14.2% respecte al de l'any anterior. Aquest fet té com a conseqüència múltiples restriccions de serveis professionals, proves mèdiques, materials terapèutics i disponibilitat de llits i quiròfans, augmentant notablement les llistes d'espera. Centres d'atenció primària han vist reduïts o suprimits els seus serveis d'urgències, empitjorant la qualitat assistencial en situacions límit.La situació encara serà més greu el 2012 donat que està prevista una nova disminució del pressupost de sanitat del 5% sobre la ja aplicada aquest any. Hi ha alternatives abans d'aplicar aquestes retallades, com la generalització de medicaments genèrics i ajustar la seva presentació comercial a la posologia de la recepta mèdica, entre d’altres mesures. És fals que el sistema sanitari català generi molta despesa. La mitjana europea de despesa sanitària per habitant i any és de 2103 €, mentre que actualment a Catalunya el govern destina només 1179 €. Així mateix, és fals que no es disposi de fons públics per finançar el nostre sistema sanitari. Les entitats de crèdit espanyoles en dificultats financeres han rebut aquests últims tres anys més de 146.000 milions d'euros en subvencions públiques per part de l'Estat espanyol.
Es per tot això que:
Manifestem el nostre total rebuig a la política de desmantellament i privatització del nostre sistema de Sanitat Pública i al deteriorament de la resta de serveis públics com l'educació o les prestacions socials.
Condemnem les decisions del govern de Convergència i Unió i del conseller de Sanitat Boi Ruiz, anterior president de la patronal sanitària privada catalana, per les seves negatives conseqüències en la salut i el benestar de la població.
Ens neguem a acceptar decisions polítiques imposades per un sistema poc representatiu que rebutja el debat, subordina les seves decisions a interessos econòmics particulars i no té en compte a la societat civil.
Defensem per tots els catalans i catalanes , sense discriminació pel seu nivell de renda personal tres drets com a valors en sí mateixos: el dret al treball amb un sou digne i condicions justes, el dret a una sanitat universal i de qualitat i el dret a l'educació pública, perque una societat que renuncia a defensar aquests valors acabarà sent testimoni de la generalització de la injustícia, la ignorància, el sofriment i la pobresa.
DEFENSEM ELS NOSTRES DRETS. NO A LES RETALLADES.

2011-12-05T13:11:00.001+01:00

REFLEXIÓ DAVANT LES ELECCIONS DEL 20 DE NOVEMBRE

2011-11-04T10:36:00.002+01:00

Les eleccions sempre són un moment important en el desenvolupament de la vida democràtica. Però aquestes eleccions del pròxim 20 de novembre són especialment importants, atesa la situació que es troba la nostra societat. En particular, pel patiment que la crisi econòmica i les polítiques que s'estan duent a terme estan provocant en tantes famílies treballadores.
Des de la Germanor Obrera d'Acció Catòlica (HOAC), com a moviment eclesial en el món obrer i del treball, pensem que aquestes eleccions han de servir, més que mai, per expressar amb el nostre vot la necessitat de canviar de soca-rel l'orientació de les decisions polítiques que s'estan duent a terme de fa molts anys, tant amb governs del PP com del PSOE i, particularment, les decisions que s'estan prenent per enfrontar la crisi.
Està en joc el propi futur de la democràcia, el respecte i la promoció dels drets socials de les persones i les famílies, les conquestes guanyades amb molts anys de lluites i sacrificis (drets laborals, serveis públics, drets per l’equitat de gènere…), la possibilitat d'un futur just i humà, i, sobretot, els drets de les persones empobrides. En definitiva, la vida de les persones en totes les seves etapes i circumstàncies.
Com diu el Papa Benet XVI en la seva encíclica «Caritas in veritate»: «El primer capital que s'ha de salvaguardar i valorar és l'ésser humà, la persona en la seva integritat» (n25).
I creiem que aquest principi fonamental per a la justícia i la dignitat en la vida social, no s'està tenint en compte en moltes de les decisions polítiques que s'estan prenent.
És veritat que el canvi d'orientació de les decisions polítiques no depèn només de les pròximes eleccions. Depèn també de com ens situem en la nostra vida quotidiana, de quines reivindicacions plantegem, de quins compromisos assumim, de com ens fem o no responsables de la vida social en els diferents àmbits que ens movem…
Depèn, en definitiva, de sobre quins valors, formes de vida i principis volem construir la nostra societat.
Amb la mirada en aquest horitzó, volem ara centrar-nos en el que està en joc en les pròximes eleccions. Durant anys s'han pres decisions que han desviat cada vegada més recursos socials des de l'economia productiva real i la inversió de l'Estat, cap a una economia financera especulativa, que produeix guanys econòmics majors i més ràpids, però un fals creixement econòmic.
S'han rebaixat els impostos a les rendes més altes; s'ha incrementat la rendibilitat del treball, precaritzant cada cop més l'ocupació i afeblint els drets laborals; s'han obert els serveis públics al negoci privat…
Darrere d'aquestes polítiques existeix una perversió de l'economia i una inversió del seu sentit, en posar els beneficis privats de l'estructura capitalista i dels mercats financers i dels seus responsables per sobre de les necessitats socials de la majoria de les persones, sobretot dones, persones grans, i infants i joves en risc.
Com a comunitat cristiana hem de dir amb tota claredat que això no ha de ser així. Una economia funciona bé només quan respon a les necessitats de les persones. Aquesta i no una altra ha de ser la seva finalitat.
Aquest funcionament desviat de l'economia és l'origen de la crisi. Crisi que ha castigat als sectors més empobrits i vulnerables de la nostra societat, en destruir bona part de l'economia real i del treball, incrementant, fins a límits insuportables, l'atur. Les mesures preses contra la crisi pels governs d'Espanya i autonòmics, no només no ho han corregit, sinó que han agreujat la situació.
A més, les successives reformes laborals no han aportat res per combatre l'atur i s'han posat majors dificultats per accedir en el futur a una pensió justa i digna. S'han afeblit encara més els drets socials i els serveis públics amb les retallades que s'estan realitzant amb el pretext de reduir el dèficit públic. Una decisió especialment greu ha estat la reforma de la Constitució, per decidir –ni més ni menys que amb rang constitucional– que es dóna prioritat al pagament del deute, perquè continuï funcionant el negoci financer, per sobre de les necessitats socials.
Tot això està significant un buidatge de continguts de la democràcia. Cada cop existeix menys transparència en el que es fa, i es limita més a la ciutadania la capacitat de decisió real. No podem continuar així. És imprescindible canviar d'arrel el rumb per posar en primer lloc a les persones, els drets dels empobrits i les necessitats socials.
Per tot això en la GOAC considerem que a les pròximes eleccions, per valorar les diferents propostes polítiques i decidir el vot, és fonamental preguntar-nos quines mesures concretes es proposen per a:
1 . Prioritzar les necessitats socials en lloc dels interessos dels grups de pressió amb gran poder econòmic, i subordinar l'economia financera a les necessitats de l'economia real.
2 . Donar prioritat real a les polítiques d'eradicació de la pobresa i a la inversió pública i social dirigida als sectors més empobrits de la societat
3 . Enfortir el teixit productiu en tots els seus sectors, promovent un teixit empresarial digne de tal nom i donar major protagonisme a les empreses d'economia social, cooperatives, etc.
4 . Revertir les reformes laborals que precaritcen l'ocupació, afebleixen els drets laborals i deterioren les condicions de treball, articulant polítiques orientades a combatre l'atur (amb especial atenció a l’atur juvenil) i la precarietat laboral, avançant cap a ocupacions decents en condicions dignes.
5 . Revertir les retallades en els serveis públics, enfortint-los com a garantia dels drets socials de les persones i famílies, sobretot pel que fa a educació, sanitat, habitatge i protecció social.
6 . Revertir la reforma del sistema públic de pensions, prenent mesures per avançar en la garantia de pensions dignes i justes (és escandalosa la situació de moltes dones).
7 . Reconèixer i promoure pràcticament els drets familiars de les persones i els drets socials de les famílies.
8 . Revertir totes les decisions que s'han pres encaminades a que les rendes més altes, els beneficis de les grans empreses financeres, paguin menys impostos, realitzant una reforma fiscal en profunditat, dirigida a una major i més justa redistribució de la riquesa social, que faciliti a l'Estat disposar dels recursos per respondre a les necessitats socials bàsiques.
9 . Promoure que el sistema productiu tingui cura del medi ambient i caminar cap a un model de consum humà enfront del consumisme que devora els recursos, com a expressió de la nostra responsabilitat cap a les generacions futures.
10 . Fomentar la transparència i el control efectiu per la ciutadania de totes les institucions polítiques, la responsabilitat i la formació cívica, com elements fonamentals per una regeneració democràtica que impulsi la participació i el protagonisme de la societat en la vida política i en la presa real de decisions.
Es tracta, en definitiva, de posar en primer lloc les persones, els drets dels empobrits i les necessitats socials.

Comissió Permanent HOAC

Solidaritat amb el local ocupat 15 O

2011-10-27T10:57:00.003+02:00

La GOAC de Barcelona-St. Feliu volem manifestar la nostra solidaritat amb la ocupació i l'ús social de l'espai ocupat.
Des del nostre compromis amb el món obrer i las i els empobrits, seguirem lluitant junts, dia a dia, en la construcció d'un altre món amb justícia.

El moviment 15-M ha ocupat un edifici amb diferents famílies desnonades a la zona de Nou barris després de la gegantina manifestació celebrada als carrers de Barcelona. L'acció s'ha desenvolupat en el marc de la consigna: "De la indignació a l'acció".
L'acció ha estat possible gràcies a la formació d'una columna de més de 2000 persones que ha arrencat del final de la manifestació a Arc de Triomf. Des d'allà, s'han dirigit amb metro fins a la parada de Llucmajor per tal d'efectuar una acció per donar una resposta concreta als més de vint desnonaments diaris que hi ha a la ciutat de Barcelona.

L'edifici es troba al barri de Verdum, a Nou Barris, una de les zones més castigades econòmicament de Barcelona, on les xifres d'atur arriben al 40% i els desnonaments s'han fet tristament habituals. L'edifici ocupat, complirà la funció d'habitatge per deu famílies desnonades d'altres llars i, a més, comptarà amb un espai social als baixos de la finca, on es projecten cooperatives de treball i tallers autogestionats.
L'edifici del carrer Almagro 2-4, propietat d'una constructora embargada, era un altre edifici buit que acabaria en mans de la banca. Davant d'una situació d'emergència com l'actual i de la inoperància de les institucions, mesures excepcionals com aquesta esdevenen necessàries i totalment legítimes.
No som mercaderia en mans de polítics i banquers.
El 15 d'octubre, hem passat de la indignació a l'acció!

EN COMUNIÓ I TREBALLANT ACTIVAMENT PER LA JUSTÍCIA EN EL MÓN OBRER

2011-10-10T17:10:00.003+02:00

“El treball decent és essencial per al benestar de les persones. A més de generar un ingrés... el treball decent sintetitza les aspiracions dels individus durant la seva vida laboral” (OIT)

Els i les militants de la GOAC -Germanor Obrera d’Acció Catòlica- en assemblea els dies 8 i 9 d’octubre per a definir les línies d’acció i treball del nostre compromís per al proper bienni, volem manifestar:

1r. Veiem que les treballadores i els treballadors ens trobem en un moment molt greu d’injustícies acumulades i que hi ha una sensació generalitzada d’incertesa i desconcert. Moltes llars obreres estan envaïdes per l’atur, la precarietat, problemes amb l’habitatge... a conseqüència de les mesures aplicades pels gestors del sistema per “sortir de la crisi”.

Veiem la contradicció que representa que s’estiguin rescatant els bancs, quan ha estat el capital financer un responsable de gran pes en aquesta situació.

Veiem que els diners públics s’adrecen a aquests poderosos i no a les despeses socials tant i tant necessàries.

2n. La nostra anàlisi ens diu que el sistema vol deteriorar la noció de justícia.
Vol atrapar les nostres consciències: dividir-nos, que no estiguem per l’altri, insolidaritzar-nos.
Vol fracturar la dimensió política i social de les persones.
La nostra anàlisi també ens diu que hi ha un perill terrible de que fermenti l’esperit xenòfob, racista i fins i tot feixista.
Però molta gent s’està/ens estem resistint a aquests despropòsits neoliberals.

3r. Reiterem la nostra unió amb totes les persones indignades, crítiques amb aquesta situació, i junt amb elles, continuarem lluitant per la construcció d’una societat on regni la justícia social.

Tot això ho volem fer possible compartint la necessària i profunda esperança que ens ve de l’experiència comunitària que vivim com a cristians i cristianes.

Aprofitem aquest comunicat per animar a tothom a participar activament en la manifestació internacional i unitària del 15 d’octubre, organitzada sota el lema “De la indignació a l’acció”. A Barcelona tindrà lloc a la pl. Catalunya, a les 17 hores.

D’altra banda, convidem a fer una reflexió sobre les properes eleccions del 20 de novembre, per tal d’actuar amb coherència.

7 DE OTUBRE: JORNADA MUNDIAL POR EL TRABAJO DECENTE.

2011-10-06T10:52:00.001+02:00
La Confederación Sindical Internacional (CSI) convoca la Jornada Mundial por el Trabajo Decente, que se celebra el 7 de octubre. En las actuales condiciones de crisis económica y financiera, pero también moral y ética, es más importante que nunca que los trabajadores y trabajadoras del mundo entero se manifiesten reclamando su derecho a un trabajo decente y una vida decente.

En nuestro país nos han impuesto una reforma laboral permanente que subordina cada vez más los derechos de trabajadores y trabajadoras a los intereses del capitalismo más duro. Las estadísticas muestran que estas medidas no dan los resultados que prometían, sino que han supuesto un paso más en la vulnerabilidad que sufren los trabajadores y trabajadoras, especialmente los más empobrecidos.
A nivel mundial, hay pocos indicios de que se ponga fin a la crisis del empleo. Cada puesto de trabajo perdido representa un drama humano, y desde 2008 se han perdido cerca de 40 millones de empleos, ya son 205 millones las personas sin trabajo, y 1.450 millones los trabajadores con empleos precarios. Mientras, los mercados, los especuladores, insaciables, continúan imponiendo sus “recetas para salir de la crisis”: reducir y congelar salarios, eliminar derechos, destruir empleo, desmantelar la protección social, privatizaciones, reformas de la negociación colectiva… pero lo que están haciendo realmente es desmantelar el Estado y trasvasar rentas de los pobres a los ricos.
Están convirtiendo el trabajo, que es un bien fundamental para las personas, en empleo precario e indecente, que sacrifica a los trabajadores y trabajadoras al dios de la competitividad y del mercado. Están transformado el mercado de trabajo en un mercado de mercancías sujeto a la ley de la oferta y la demanda. Las personas y sus derechos se ven sometidas a las exigencias de una economía indecente, y nos hacen creer que esto es algo natural y normal.
El mundo se encuentra en un punto de inflexión: puede romper con las políticas fallidas del pasado que ocasionaron la crisis y avanzar hacia un futuro más justo, sostenible y próspero, o puede perpetuar las injusticias del pasado, con la perspectiva de más pobreza y desempleo masivo como una característica permanente de nuestras sociedades.

Así pues, es el momento de que toda la ciudadanía tome conciencia y se comprometa a defender la dignidad humana; es el momento de la participación, de la política, de la responsabilidad. Hemos de reivindicar, desde nuestras comunidades y organizaciones una economía al servicio de la persona, un trabajo decente y condiciones de vida dignas para todas las personas y familias.

HOAC DE CASTELLÓ

Manifest de la GOAC de Barcelona i St. Feliu davant del moviment 15-M.

2011-06-06T10:39:00.001+02:00
Els i les militants de la GOAC de Barcelona i St. Feliu, dones i homes creients i treballadores, ens hem reunit en Assemblea els dies 5 i 6 de juny per revisar la nostra militància dels dos darrers cursos i decidir criteris per seguir treballant.
Manifestem el nostre compromís per continuar construint un món just des de les organitzacions i moviments de base i juntament amb les persones que pateixen les conseqüències d’aquest sistema.
Fem nostres les paraules del darrer editorial de la revista Noticias Obreras davant del moviment 15 de Maig, i ens posicionem en el seu si, reforçant-lo i portant-lo als nostres barris i pobles, les nostres feines i la nostra Església.

Indigna’t, reacciona, actua!
Un dels assoliments de la nostra societat i de la nostra cultura diem que és la valoració, el respecte i la defensa de la dignitat humana. No falten veus, tot i això, que ens parlen, en cas contrari, d’una falta de respecte absoluta a la dignitat humana; i, el que és més greu, d’una passivitat absoluta davant això; de falta de reacció. I ens interpel•len: Indigna’t!, Reacciona!
Si ens preguntem com podem valorar o mesurar l’estima per la dignitat humana, hauríem de convenir que no hi ha tal estima allà on no ens dolgui l’ànima davant el més mínim atropellament a la dignitat. ¿Tenen raó, llavors, els que ens interpel•len o són els endevins de sempre, incapaços de captar els signes positius dels temps? Vegem-ho:
Gairebé la meitat dels joves menors de 25 anys és en l’atur, una generació perduda, possiblement la millor preparada de la nostra història. Més de la meitat dels pensionistes cobren una pensió que els situa sota el llindar de la pobresa. I no reaccionem. Menys de la meitat de la població activa té un contracte indefinit a temps complet, una ocupació generadora de drets socials, com el dret a una jubilació digna. Creix el nombre de pobres: 9 milions! La pobresa infantil arriba al 25 %. El dret a un habitatge, a l’educació, a l’atenció sanitària, a la prestació d’atur, a una pensió digna… desapareix, es retalla o es limita mentre se’ns empeny a contractar aquests serveis amb els quals ens han conduït a la ruïna. Els qui amb la seva ambició han provocat aquesta crisi, els que prenen les decisions darrere dels “mercats”, han aconseguit que entre tots els salvem de la ruïna. Ara diuen al nostre Govern el que ha de fer per a sortir de la crisi, i el nostre Govern executa les seves ordres per garantir els seus beneficis a costa de la nostra ruïna. I no reaccionem.
El passat 15 de maig els indignats i indignades sortíem al carrer, en cinquanta ciutats. Vam ser una multitud amb multitud de missatges plens d’enginy: “Em sobra molt mes al final del sou”; “No és una crisi, és una estafa”. Uns altres duien el seu títol de llicenciat penjat del pit, o la tarja de l’atur. I tots clamant democràcia de debò.

A més, des de Barcelona, volem recalcar la valentia de la resposta noviolenta de les persones apallissades per les forces de “l’ordre” públic el passat dia 27 de maig.

Aquest pas és importantíssim, perquè per fi ens vam mostrar indignats i ho vam manifestar públicament. Ara queda un llarg camí d’organització, mobilització i gestió de tot com a resposta als problemes que tenim. Però això serà la part menys important. El treball dur que hem de fer és depurar les motivacions que ens impulsen, si no volem reproduir l’ètica i la moral dels qui ens han conduït fins aquí. Ens han inoculat el virus de l’individualisme i de la satisfacció individual del tenir i el posseir. Si pretenem defensar la dignitat humana sense qüestionar ni una cosa ni l’altra, el resultat serà la reproducció de l’hàbitat cultural que ens ha conduït a aquesta situació; tot i que haguem aconseguit una ocupació i el nostre horitzó personal s’hagi aclarit.
El gran repte que tenim és mostrar que no hi ha sortida individual, que la sortida individual és la seva, la del neoliberalisme; que davant d’ella solament hi ha la sortida de la donació, l’experiència que l’única manera de lluitar pels meus problemes és lluitant pels problemes dels altres. És l’experiència de l’amor, la qual amaga el secret de la felicitat humana: qui lliura la seva vida als altres per amor, la recupera renovada, plena i radiant.Així que, Indigna’t! Reacciona! i Actua! davant la injustícia comesa contra l’altre, però no busquis la teva sortida, aquesta se’t donarà com a afegit!

Acostat a la teva plaça, a les lluites dels teus veïns i veïnes, uneix-te a les persones que volen un món més just.

Canyamars, juny 2011

CELEBRACIÓ PRIMER DE MAIG

2011-04-23T20:10:00.002+02:00

COMUNICAT PRIMER DE MAIG 2011

2011-04-23T20:08:00.003+02:00

Els moviments especialitzats d'Acció Catòlica per a l’Evangelització del Món Obrer: JOC (Juventud Obrera Cristiana), MTC (Mujeres Trabajadoras Cristianas) i HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica), en aquesta celebració del Dia Internacional del Treball, volem ser propers a les alegries i les angoixes dels treballadors i les treballadores i les seves famílies, especialment de qui sofreix l'atur o suporta unes condicions de treball que impossibiliten una vida digna.

En aquest any volem seguir cridant l'atenció sobre la crisi econòmica del sistema financer que estem patint. Una crisi que també és moral, ètica. Un escenari altament corrosiu per al digne desenvolupament de la vida de més de quatre milions de persones al nostre país que no tenen feina. En el 4t. trimestre de 2010, teníem més d’1.300.000 llars amb tots els seus membres en l’atur. Mentrestant, entre gener de 2008 i juny de 2010, els bancs van deixar sense habitatge més de 200.000 famílies. Les estadístiques ens diuen que les mesures establertes en la reforma laboral dictada pel Govern no han donat els resultats que es van plantejar, sinó que han suposat un pas més en la vulnerabilitat que sofreixen les dones i els homes treballadors, especialment els més empobrits. També veiem amb preocupació la reforma del sistema de pensions, que va en la línia d'allargar l'edat de jubilació i no afavoreix la creació d'ocupació per als més joves, l'índex d'atur dels quals supera el 40 %. Com arribaran les actuals generacions de joves als anys de cotització?

Quan està a punt de complir-se el 30è aniversari de la publicació de l’encíclica Laborem Exercens i celebrem la beatificació de Joan Pau II, autor d'aquesta encíclica, volem proclamar la plena vigència de la seva aposta per la dignitat del treballador; de l'obligada subordinació de l'economia al desenvolupament de la persona; i del respecte innegociable per a tota persona, imatge de Déu, en qualsevol escenari socioeconòmic que es pugui donar. Perquè l'Església està vivament compromesa en aquesta causa, perquè la considera com la seva missió, el seu servei, com a verificació de la seva fidelitat a Crist, per a poder ser veritablement «l’Església dels pobres». I els «pobres» es troben sota diverses formes; apareixen en diversos llocs i en diversos moments; apareixen en molts casos com a resultat de la violació de la dignitat del treball humà: bé sigui perquè es limiten les possibilitats del treball —és a dir per la plaga de l'atur—, bé perquè es deprecien el treball i els drets que en flueixen, especialment el dret al salari just, a la seguretat de la persona del treballador i de la seva família (Laborem exercens, 10).

Celebrem el Primer de Maig de 2011 i fem-ho denunciant els culpables de la crisi i de la pèrdua de treball; els quals posen càrregues pesades sobre els més pobres; i fan que moltes persones visquin amb angoixa, sense seguretat… Però també anunciant que hi ha esperança si som capaços d'organitzar i orientar el treball productiu perquè col•labori en la humanització de les persones, ja que el treball, per la seva tinença o la seva absència, segueix sent la clau de la qüestió socials.

Dones Treballadores Cristianes (MTC), Germanor Obrera d'Acció Catòlica (HOAC), Joventut Obrera Cristiana (JOC)

DIA DE LA MUJER

2011-03-07T10:27:00.001+01:00
"A veces salimos a la calle con la
esperanza destrozada
Con las ilusiones rotas por el desengaño de
la vida y el desamor que amordaza
a la humanidad...

Vemos cómo los amarillentos dientes
de los poderosos
van devorando a los seres más débiles...

A veces nos sentimos tan tristes y
deshechos..."

(J. Brotons)

Vivimos la cara más horrible, más voraz, del capitalismo.
Recordamos con respeto a las 129 mujeres que, en 1.908, sufrieron en sus vidas la falta de piedad de este sistema: sus dentelladas mortales.
Vemos cómo esos "dientes amarillentos" acechan y devoran...

¿Cómo nos afecta a las mujeres?
Han devorado ya los puestos de trabajo, la vivienda, los derechos, el futuro, la esperanza.
Cada año hay más vulnerabilidad, más miseria, más trabajo precario, peor pagado, peores servicios.
Cada año, cada día, más mujeres se encuentran atrapadas en redes de prostitución, de tráfico de personas, de turismo sexual, de trabajo esclavo… Para unos son lucrativos negocios; para ellas, una salida dolorosa a la miseria.

Por la crisis hemos visto que las mujeres estamos escandalosamente ausentes de las cúpulas de los poderes económicos; donde se decide el hoy y el futuro del mundo. Casi nos alegra porque permite, utópicamente, preguntar: si las mujeres hubieran sido el 50% de esos poderes, ¿estaríamos en el abismo actual? ¿Serán las mujeres capaces de cambiar el sistema?
A veces, atrapas el silencio y escuchas la voz de las mujeres, el temblor de las mujeres, el miedo, la mirada aterrorizada de las víctimas que sufren violencia, humillaciones, vejaciones, violaciones masivas, selectivas...

"Cada 3 minutos una mujer es golpeada,
cada 10 minutos una muchachita es acosada...
Cada día aparecen en callejones,
en sus lechos,
en el rellano de la escalera,
cuerpos de mujeres"

(Ntozake Shange)
Poetisa afroamericana

¿Tenemos razones para ser "permisivas" con gestos, palabras, sonrisas u ocurrencias machistas, ofensivas para nuestra integridad?

¿Avanzamos?
En este año tan duro, es difícil verlo.
Las mujeres estudian, se preparan. Muchas están muy cualificadas, aunque todavía son débiles.
Tienen iniciativas y crean con sus negocios más empleo que las grandes empresas.
Avanzan la conciencia común de ser personas, de nuestra dignidad. ¡LA DIGNIDAD! El mayor descubrimiento que ha hecho el ser humano.
La mujer joven ya no quiere ser solo ama de casa; quiere tener una profesión. Profesiones dignas, trabajos dignos.
Hemos avanzado en algunas leyes.
Casi 300.000 hombres ejercieron el permiso de paternidad.
Queda mucho por conquistar; también en la Iglesia.

Tenemos una EXIGENCIA: Ser Respetadas.
Con RESPETO, tenemos resueltos casi todos los problemas: compañeros, padres, hijos, etc., deben ser corresponsables en todos los aspectos de la vida. Responsables de su 50%.

UNA UTOPÍA
¿Creemos que, mientras existan la explotación y la discriminación masivas, podemos avanzar realmente las mujeres? ¿No hay siempre una herida sangrante en el corazón de cada mujer? ¿Tendremos que resignarnos también en el siglo XXI?

Una voz de ESPERANZA: María de Nazaret
"Derribó a los poderosos de sus tronos
y ensalzó
a los humildes.
Colmó a los hambrientos
de todo lo bueno
y despidió vacíos
a los ricos..."

Lucas 1, 52, 53

Así lo esperamos
HOAC DE MURCIA

Presentació del Llibre "QUEREMOS EL PAN Y LAS ROSAS, emancipación de las mujeres y cristianismo" de Lucía Ramón

2011-03-05T11:23:00.009+01:00

Intervindran:

Victòria Camps, catedràtica de Filosofia Moral i política de la Universitat Autònoma de Barcelona
Rafael Díaz-Salazar, professor de sociologia a la Universidad Complutanese de Madrid
Teresa Forcades, teòloga i metgessa, vicepresidenta de la European Society of Women in Theological Research
i l’autora, Lucía Ramón, membre de l’equip de Cristianisme i Justícia

Organitzen:
Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia, Fundació Lluís Espinal
Ediciones HOAC

Dijous 17 de març de 2011, a les 19,30h a Cristianisme i Justícia,
C. Roger de Lluria 13, Barcelona

8 de març dia de la dona treballadora

2011-02-27T12:18:00.007+01:00

MANIFEST 2011

De nou aquest any tenim motius per celebrar de forma reivindicativa el dia de la dona treballadora. Dones de tot el món continuem en múltiples situacions de desigualtat.

En les condicions laborals, l’organització social i la divisió del treball són a l’arrel del problema: mentre el 56 % de treballadors ocupats són homes, només el 44% són dones. Les dones constituïm menys del 40% del total de treballadors remunerats a temps complet i en canvi més del 80% dels ocupats a temps parcial. La desigualtat salarial és encara del 20%.

Les tasques de cura encara avui es concentren en les dones, no només dels fills i filles, sinó també de malalts i persones grans de la família, d’aquí que el 85 % de les excedències són sol•licitades per dones. Segons un estudi recent, el 63% de jornades reduïdes per la cura dels fills menors de cinc anys, són sol•licitades per dones mentre que el 19% per homes.

Les últimes mesures aprovades pel govern en el sistema de pensions situarà les dones encara més en el llindar de la pobresa. Tampoc aquí es compleix el principi d’equitat, doncs la pensió mitjana de les dones és de 599 €, un 39% més baixa que la dels homes que està en 977€ al mes.

Aquest any, amb la situació de crisi, ha disminuït la representació de les dones dins el parlament i el govern, i ha desaparegut el Ministeri d’Igualtat.

Moltes dones segueixen patint violència, assetjament i maltractament psicològic i sexual a la llar o al treball. Durant l’any 2010 han mort 71 dones per violència de gènere, 73% de les quals eren immigrants. La situació de pobresa genera més conflictes personals i familiars amb el risc d’arribar a l’exclusió social.

També, però, entre col•lectius diferents de dones es fa palesa la desigualtat d’oportunitats: el treball de moltes dones immigrants en tasques domèstiques i de cura, dins l’economia submergida, és el que permet a dones europees alliberar-se i ingressar al mercat laboral. No podem obviar que el creixement econòmic dels seus països d’origen, depèn en gran mesura de les trameses d’aquestes dones.

La situació de les dones joves també és difícil. Aquelles que vulguin desenvolupar una carrera professional s’han d’afrontar a una realitat laboral on, per una banda, poden ser vistes des del prejudici, com a dones que en el futur prioritzaran les responsabilitats domèstiques i familiars i, per altra banda, s’esperarà d’elles que rendeixin al màxim i que es concentrin en la seva activitat laboral. Les estadístiques també ens indiquen que segueixen havent diferències entre homes i dones joves pel que fa a la taxa d’ocupació: segons l’ INE, al 2008 la diferència entre homes i dones menors de 30 anys era del 10%.

Malgrat tot, el despertar de la dona no s’atura i avui podem veure el seu paper motor en les revoltes populars dels països de l’orient mitjà; els seus esforços d’adaptació a casa nostra i les seves denúncies de múltiples situacions d’injustícia. S’ha fet ressò, últimament, del patiment de més de 30.000 dones a qui entre els anys 50 i 90 es va robar els fills; són 261 les que han presentat ja denúncia.

Nosaltres, dones obreres i cristianes, acollint el missatge de Jesús de Nazaret, que ens proposa la igualtat i amor entre dones i homes d’arreu del món, demanem als governs, empreses i institucions que:
• Es promoguin polítiques per a la igualtat d’oportunitats, de participació i redistribució en els àmbits laboral, polític, social i familiar que afavoreixin a dones i homes per igual.
• S’articulin mesures correctives de la desigualtat salarial i en el sistema de pensions.
• L’Església catòlica modifiqui el seu discurs i pràctica actual envers les dones.
• S’universalitzi l’educació infantil de qualitat i els serveis professionals públics d’atenció a la dependència.

MOVIMENTS OBRERS CRISTIANS DE CATALUNYA I BALEARS: (ACO, GOAC, JOC, MIJAC), CAPELLANS OBRERS, RELIGIOSES/OS EN BARRIS I DELEGACIONS DE PASTORAL OBRERA DE LES DIÒCESIS DE CATALUNYA

Un tercio de los teólogos católicos de habla alemana piden una profunda reforma de la Iglesia y el fin del celibato

2011-02-07T23:14:00.002+01:00

Reclaman también la inclusión de las mujeres como guías espirituales y la participación de los fieles en la elección de los obispos

Laura Lucchini es una periodista italiana, corresponsal en Berlín del diario L’Unità-Berlín - 04/02/2011

Cerca de 144 teólogos católicos de habla alemana han firmado un manifiesto que pide una reforma profunda de la Iglesia católica y el fin del celibato. Son intelectuales católicos, hombres y mujeres, de las universidades más reconocidas que no quieren quedarse callados frente a la crisis abierta el año pasado por el escándalo de los abusos sexuales a menores ocultados durante años en el seno de la Iglesia. Piden un cambio y encuentran una herida abierta.

Según informa hoy el diario Süddeutsche Zeitung , cercano al centro izquierda, un grupo de ocho teólogos escribió el documento, que contiene, detallados, los puntos de una reforma radical: la inclusión de las mujeres como guías espirituales, el fin del celibato obligatorio, la participación de los fieles en la elección de los obispos y el fin del "rigorismo moral". Se habrían quedado contentos con recopilar unas 50 firmas, según dijo al diario alemán Judith Könemann, de la Universidad de Münster. "Evidentemente hemos tocado un nervio", señaló.
Se trata del alzamiento más importante contra la cúpula de la Iglesia católica desde hace 22 años, cuando 220 teólogos suscribieron en 1989 la llamada Declaración de Colonia, crítica con el gobierno de la Iglesia ejercido por Juan Pablo II.
Entre los 144 firmantes del documento actual hay algunos nombres ilustres: desde el profesor Michael Albus de Friburgo hasta Reinhold Zwick, de la Universidad de Münster. Figuran al mismo tiempo algunos reconocidos profesores eméritos como Peter Hünermann y Dietmar Mieth de Túbinga, junto a históricos defensores de la necesidad de una reforma en la Iglesia católica como Heinrich Missalla (Essen) y Friedhelm Hengsbach (Francfórt), y a conservadores como Eberhard Schockenhoff. Hay muchos más que en privado admiten que encuentran positiva la iniciativa pero que están haciendo carrera y prefieren no firmar el documento. 144 firmas equivalen a un tercio de los 400 teólogos católicos de habla alemana.
El texto es cauteloso, toca numerosos aspectos y hace un llamamiento a los obispos para un diálogo abierto. "Sentimos la responsabilidad de apoyar un verdadero nuevo inicio", argumentan los teólogos al apoyar su tesis central de que la Iglesia puede promulgar la palabra de Jesús solo, "si ella misma es lugar y testigo del mensaje de libertad del Evangelio".
La participación de los fieles, cada vez más alejados, es uno de los puntos en los que se centran las reflexiones de los intelectuales alemanes. Entre los retos incluyen la necesidad de "mayores estructuras sinodales en todos los niveles de la Iglesia" y la participación de los fieles en la elección de sus obispos y párrocos. Asimismo, se percibe la preocupación por la falta de curas jóvenes, un problema que se podría resolver a través de la inclusión de "sacerdotes casados y mujeres en el oficio eclesiástico". La "elevada valoración" del matrimonio y del celibato suponen además, según el manifiesto, "la exclusión de personas que viven el amor, la fidelidad y la preocupación mutua" en una relación estable de pareja del mismo sexo o como divorciados casados en segundas nupcias.
Como consecuencia del escándalo de los abusos sexuales llevados a cabo y ocultados en estructuras católicas durante años, el documento destaca la importancia de mejorar "la defensa legal y la cultura del derecho".

En febrero de 1970, el teólogo Joseph Ratzinger, profesor en Ratisbona, firmó un documento a favor de que Roma revisara el celibato de los sacerdotes. Y un año antes, cuando aún era docente en Tubinga, rubricó un artículo contrario a la duración vitalicia del cargo de obispo, algo que podría extenderse también al primero de los mitrados, el obispo de Roma, el Papa

TROBADA PER CONÈIXER-NOS

2010-11-15T17:43:00.006+01:00

QUI SOM, QUE ENS MOU, QUIN PROJECTE HUMÀ TENIM, COM PREGUEM, COM ENS ORGANITZEM, COM ACTUEM, COM ENS FORMEM
Dimarts 23 de novembre
a les 7 del vespre
al C. Rivadeneyra, 6
3ra planta
Després farem un pica-pica

"INICIATIVA PER LA MEMÒRIA HISTÒRICA" DE GUATEMALA

2010-10-25T21:58:00.004+02:00

Davant la visita del Papa Benet XVI

2010-10-24T13:11:00.003+02:00

Manifest del COL.LECTIU DE DONES EN L'ESGLÉSIA i Carta Oberta al Papa Benet XVI de REDES CRISTIANAS

Nosaltres, COL.LECTIU DE DONES EN L’ESGLÉSIA davant la visita que el Papa Benet XVI farà el dia 7 de novembre d’enguany a Barcelona, volem fer les següents manifestacions:
CONSIDEREM un bé molt important, mantenir units a més de mil milions de persones dins l’Església Catòlica, amb diferents corrents d’interpretació dels textos sagrats. La pluralitat és una riquesa.
CREIEM que l’Església Catòlica hauria de ser essencialment apostòlica.
CREIEM en el ministeri papal com en una figura de referència per a la unitat de
l’Església. Sabem, però, que el papat al llarg de la història ha travessat diferents
etapes, algunes molt allunyades del que predicà Jesús.
CREIEM que una major aproximació a l’Evangeli ens ha de portar, cada vegada més, a creure en l’equip, en la comunitat, en la corresponsabilitat, en la igualtat de gènere: PARITAT en la collegialitat de l’Església, on els Bisbes assistits per tot el poble fidel, siguin els que realment dirigeixin l’Església sota l’esguard conciliador del Papa.
CREIEM que l’Església no ha d’ostentar cap poder polític; la seva missió essencial és el servei espiritual del qual s’hauria de derivar una gran “auctoritas”. Una de les principals conseqüències d’aquesta renúncia, és que el Vaticà deixi de ser un Estat.
Cal donar més llibertat i autonomia a les conferències episcopals i esglésies particulars.
CREIEM que l’economia del Vaticà i de tots els Ordes Religiosos ha de ser totalment
transparent i sols treballar amb entitats ètiques per no caure en els greus paranys
que el sistema financer internacional està portant a terme convertint a milions d’éssers en famolencs, marginats, moribunds... persones que Jesús va proclamar com les primeres del seu Regne
Com a COLLECTIU DE DONES EN L’ESGLÉSIA saludem respetuosament el Papa i perquè estimem l’Església i desitgem que vingui el Regne que va predicar Jesús, on no hi havia cap persona marginada per raó de sexe, procedència, etc., volem fer constar que
qualsevol manifestació d’aquesta visita papal que el pugui fer semblant als polítics que avui es pensen que governen la terra, o a totes aquelles celebritats de les quals viuen molts mitjans de comunicació, NO SERÀ RECOLZADA NI SEGUIDA PER AQUEST
COLLECTIU.
Finalment, ens fem totalment nostres les paraules del Bisbe Pere Casaldàliga quan diu:
L’Església és un instrument, una mediació, al servei del Reialme de Déu. Només té sentit quan està al servei de la Humanitat: lliure, feliç, agermanada, esperançada.
Jesús es va posar contra els privilegis, contra la prepotència del temple, el atifundi i l’¡imperi. Ell feia la política del Regne.

octubre de 2010
COLLECTIU DE DONES EN L’ESGLÉSIA
c/ Mare de Déu del Pilar, 15 pral.
08003-Barcelona
Tel. 93 319 23 42
www.cdonesesglesia.org

_____________________________________________________

CARTA ABIERTA AL PAPA BENEDICTO XVI

"Redes Cristianas quiere dar a conocer una carta pública dirigida al Papa Benedicto XVI, con motivo de su viaje a Santiago de Compostela y a Barcelona los próximos dias 6 y 7 de noviembre, con el objetivo de abrir un debate en profundidad sobre el presente y el futuro de la Iglesia católica y su relación con la sociedad actual".

Apreciado Santo Padre:
Le escribimos en nombre de un amplio colectivo de personas, entidades cristianas y comunidades de base de Galicia y también de otras muchas distribuidas por toda España. Lo hacemos desde nuestra fe, desde el sentirnos plenamente Iglesia y en coherencia con las enseñanzas que de la misma Iglesia hemos recibido. Nuestra Carta de Identidad de Redes está centrada precisamente en dos pilares: el seguimiento de Jesús de Nazaret y la preocupación por los pobres.
Desde estos dos referentes, como no podía ser de otra forma, es desde donde le dirigimos nuestras palabras.

Usted sabe que Galicia y Catalunya, a pesar de formar parte del mismo Estado, tienen identidades muy singulares, forjadas a lo largo de los siglos, que se expresan en una lengua y con cultura propias; con tradiciones y santuarios propios -como los que visitará en estos días-, que configuran personalidades colectivas muy ricas y diferentes, con derechos históricos todavía no plenamente reconocidos que siempre hemos pedido a la jerarquía de la Iglesia que reconozca en todas las dimensiones de la vida religiosa, pastoral, litúrgica e institucional. Desearíamos que su visita a
estas dos comunidades sirviera para el afianzamiento de estas singularidades,
también en el campo religioso.

España entera, y estas dos comunidades en particular, viven hoy sometidas a profundas transformaciones en lo cultural y económico, de las cuales hoy quisiéramos destacar sólo dos: el profundo proceso de secularización y la crisis económica. En el pasado, el cristianismo fue un elemento esencial en la configuración de nuestras identidades en lo personal y familiar y dentro la sociedad civil. Pero hoy ya no es así. Nuestras sociedades han avanzado hacia la autonomía de la moral y de la ciencia, la separación de poderes, el respeto a la conciencia y, en consecuencia, en la capacidad de construir la historia sin acudir a la religión. Los bajísimos ndices de cumplimiento religioso indican este cambio de signo, que creemos irreversible. Con motivo de su venida esta observación nos parece particularmente
oportuna porque, a pesar de que probablemente en ambas visitas Usted se verá envuelto en masas, sólo se tratará de un fenómeno fugaz y muy mediático, de muy dudosa repercusión en un cambio del comportamiento religioso. Y a la vez porque dado este pluralismo, como dirigente de una de las confesiones religiosas, no puede dirigirse a sus habitantes en general como si todos fueran de su confesión. Ello puede molestar, lógicamente, a los que no lo son.

Finalmente, hoy vivimos de manera particularmente dura los efectos de la crisis económica: cierre de empresas, paro, e índices crecientes de dualidad social; hay también creciente presencia de la inmigración extranjera como exponente de la crisis internacional. Todo ello pone una vez más de manifiesto la debilidad e injusticia de nuestras sociedades y la perversidad del sistema. También esta observación es particularmente oportuna con motivo de su visita: porque en este momento de crisis quisiéramos que su viaje se mantuviera dentro de unos límites de austeridad conómica y no diera el más mínimo motivo de crítica. Y al mismo tiempo desearíamos de Usted una palabra de impulso para aquellos colectivos que trabajan por conseguir unas estructuras sociales más justas.

Es hora ya de que la Iglesia de un paso en la dirección de su reconciliación con nuestras sociedades. Si hoy, después de cincuenta años, volviéramos a preguntarnos aquellas dos sencillas y provocadoras preguntas que dieron vida a los documentos del Concilio “Iglesia catalana e iglesia gallega ¿qué dices de ti misma hacia fuera, y qué dices de ti misma hacia dentro, hacia tus mismos fieles?”, lo primero que deberíamos decir es que, contrariamente a lo deseado por el Concilio, la voz de nuestras comunidades ha sido secuestrada por la única voz de una Conferencia piscopal, que de ninguna manera refleja la riqueza de la diversidad de las iglesias locales ni el pluralismo en los creyentes. En nuestras sociedades, hoy, el divorcio entre la cúpula de los obispos y las iglesias de base es alarmante. El trabajo sacrificado y silencioso de miles y miles de cristianos y cristianas de base no encuentra eco en las declaraciones y actuaciones de la jerarquía. Al contrario, su voz va quedando progresivamente ahogada ante el continuado ruido de los obispos en la calle.

Con respecto del tema de la laicidad y multiculturalidad al que hemos aludido antes, apreciamos la actitud de apertura que Usted puso de manifiesto en sus declaraciones en Belem de Lisboa en el encuentro con intelectuales afirmando “el necesario diálogo con el mundo” y que la adhesión a la verdad que proclama la Iglesia no es incompatible “con el respeto por las otras 'verdades', o con la verdad de los demás”. Agradecemos esta observación porque ciertamente, en algunos otros acontecimientos hemos sentido que cuando el único criterio de actuación es la supuesta “Verdad”, en lugar del amor y respeto a las personas, ésta se convierte en inquisición y terror.

Ojala estas expresiones supusieran el final de una etapa postconciliar en la que la Iglesia, recordando antiguas condenas de finales del s. XIX y considerándose única poseedora de la Verdad, se ha construido una barrera con el mundo, viviendo de espaldas y enfrentado a éste en casi todos los campos, científico, moral, teológico, político. Hemos visto cómo, alejada progresivamente de la gente y refugiada en las seguridades del propio grupo, la Iglesia corría el riesgo de convertirse en gueto. Para muchas personas ha dejado de ser el referente moral de la sociedad y a nuestro mismo colectivo en ocasiones le ha hecho sentir extranjero, en exilio en nuestra propia casa.

Por último, unas palabras en relación con la crisis económica y la especial atención a sus víctimas. Las causas y las consecuencias de la crisis que nos sacude tan profundamente deberían tener una consideración muy especial desde la fe y desde la teología. Porque se trata de una inmensa tragedia moral, espiritual y política. A in de cuentas, al final de los tiempos (Mt. 25, 31-46 y carta de Santiago), ante la historia la cuestión fundamental no será la religión y ni siquiera Dios, sino qué respuesta hemos sido capaces de dar a las víctimas.
Vivimos dentro de unas estructuras económicas perversas y de pecado, que para subsistir necesitan pobreza y de las mayorías: crisis alimentarias provocadas por el aumento abusivo de los precios, la deuda externa de los países pobres, el comercio de armas, la imposición de ventajas comerciales desiguales, paraísos fiscales, el egocio de la droga, la explotación infantil, tráficos de seres humanos, especialmente en mujeres, niños y niñas, el despilfarro de los recursos de la naturaleza, etc. en un sistema que lo convierte todo -necesidades básicas y elaciones personales- en objeto de negocio o de compra-venta. Ante esta estructura de pecado no bastan las apelaciones a la conversión individual.

Como cristianos y cristianas compartimos este trabajo por unas estructuras más ustas con amplios sectores no creyentes de la sociedad. Sin embargo hoy, ante la gravedad y dureza de los acontecimientos, nos encontramos todos sin referentes nstitucionales, políticos, éticos, organizativos. No es fácil encontrar referentes que den confianza, capaces de acoger al o a la que sufre o duda, testimonios del llamado “principio misericordia” en este mundo inmisericorde.

Y es sobre todo en este campo donde echamos en falta la voz profética de la Iglesia, una voz fuerte contra la injusticia en la que los desheredados y desheredadas se sientan comprendidos y comprendidas. La apreciación creciente es que le falta sensibilidad y que ha dejado de ser aquel lugar profético de encuentro y acogida de los pobres. Al contrario, la única voz de Iglesia que se escucha gira casi siempre alrededor de los mismos temas: presión política para alcanzar mayores cotas de poder económico o cultural y en temas de moral, se reduce el necesario discurso de la tica y de los valores al monotema de sexualidad. Desearíamos que la Iglesia apareciera ante nuestras sociedades con otro rostro, continuadora del hacer de Jesucristo ante los poderes de su tiempo.

A pesar de todo esto, o más bien por todo esto, creemos que estamos en un momento propicio. Vivimos en un mundo gravemente enfermo y herido, pero sabemos dónde estamos y hacia dónde queremos ir. Como creyentes en Jesús y miembros de esta Iglesia, con la presente carta queremos colaborar a hacer de nuestras Iglesias ocales un señal de fe y un motivo de esperanza.

DIA INTERNACIONAL PER A L'ERADICACIÓ DE LA POBRESA 2010

2010-10-15T16:14:00.002+02:00

Comunicat

La pobresa s'estén per tots els països de la terra, tot i que afecta de forma molt més àmplia i aguda als pobles del Tercer Món. Necessitem recordar aquesta realitat inhumana a qui formem part del club de privilegiats que disposem d'unes millors condicions de vida.

L'empobriment ve creixent al ritme de l'actual crisi econòmica. Com diu Ban Ki moon, Secretari G. de l'ONU: «En un moment que proliferen les crisis mundials, els més pobres i més vulnerables reclamen especialment la nostra atenció. Sabem que en tota recessió els primers i pitjor perjudicats són els pobres”.

A la situació indescriptible en la seva inhumanitat de la pobresa en el Tercer Món s’afegeix la situació, també tràgica, de la precarietat laboral i vital, l'exclusió i la marginació de qui al nostre món desenvolupat perd el treball, manquen els ingressos bàsics, no pot pagar la hipoteca o el lloguer del seu habitatge, etc. Hi ha un “quart món”, sovint invisible, d'empobriment i deshumanització entre nosaltres.

L'actual crisi econòmica és abordada per les entitats econòmiques internacionals i els governs des de la salvaguarda prioritària del creixement econòmic, no des de la centralitat de la satisfacció de les necessitats fonamentals de les persones i les famílies. Asseguren el manteniment o el creixement econòmic i retallen despeses socials i drets laborals.

El Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa d'aquest any 2010 accentua la necessitat de promoure un treball decent, una ocupació digna. Però, a Espanya, la Reforma Laboral prioritza els interessos empresarials i no afavoreix la creació d'ocupació.

Vivim, doncs, una situació profundament inhumana i injusta, que clama a Déu i a la consciència ètica de la humanitat. Mantenim un ordre mundial assassí, tenint en compte que passen fam més de mil milions de persones, de les quals cent mil moren cada dia.

Deia Benedicto XVI al seu Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau de 2009: “… les tergiversacions dels sistemes injustos abans o després passen factura a tots. Per tant, únicament la ignorància pot construir una casa daurada, però envoltada del desert o la degradació. La globalització posa de manifest una necessitat: la d'estar orientada cap a un objectiu de profunda solidaritat, que tendeixi al bé de tots i cadascun. En aquest sentit, cal veure-la com una ocasió propícia per a realitzar quelcom important per la lluita contra la pobresa i per a posar a disposició de la justícia i la pau recursos fins a ara impensables” (núm. 14).

Com persones humanes i cristianes som interpel•lades, doncs, a una pràctica efectiva de la justícia i la solidaritat. Hauríem d’exigir, almenys, el compliment dels Objectius del Mil•lenni. Resulta cínic que els països rics incompleixin impunement acords signats per ells mateixos i que afecten a la possibilitat de vida digna dels pobres.

Els cristians i cristianes estem cridats a practicar la caritat política, comprometent-nos no solament a pal•liar les conseqüències de la pobresa, sinó a eradicar les causes de la mateixa i donar llum a una humanitat nova assentada sobre la llibertat, la justícia i la pau.

Comissió Permanent HERMANDAD OBRERA DE ACCIÓN CATÓLICA (HOAC)

Comunicat

2010-10-03T22:27:00.003+02:00

Assemblea Diocesana de la GOAC de Barcelona, Sant Feliu i Tarragona
2 i 3 d’octubre de 2010

Els i les militants de la GOAC de Barcelona, Sant Feliu i Tarragona hem participat de forma activa en la vaga general convocada pels sindicats el 29 de setembre. Moment de mobilització important per donar resposta a unes mesures econòmiques, socials i de reforma del mercat de treball que afecten les condicions de vida actuals i futures de la classe obrera.

La nostra Assemblea Diocesana ha realitzat algunes reflexions sobre el marc social i polític en el qual s’ha desenvolupat la convocatòria de vaga:

-La crisi econòmica que agreuja les condicions de vida de les persones de les nostres ciutats, pobles i barris és una crisi que des de fa molt temps afecta i condemna a l’empobriment i l’exclusió als nostres germans i germanes de tot el món.

-La mobilització actual té dificultats perquè estem en una crisi de sistema, econòmic i productiu. Però també vivim una crisi de valors col•lectius, solidaris, una fragmentació entre el col•lectiu treballador fix, temporal, parcial, autònom, aturat, que provoca la manca de consciència de grup i intenta deixar-nos en la indefensió davant l’ofensiva directa contra els drets socials i laborals.

-Davant la vaga, els poders econòmics i polítics han escampat una forta campanya de desprestigi cap a la lluita sindical i han estès la idea que la convocatòria de vaga era innecessària. Aquesta campanya troba terreny adobat entre la consciència de la gent treballadora, que ha assimilat ser part del model econòmic competitiu i responsabilitza la persona aturada d’un fracàs individual, no d’un fracàs del sistema capitalista i neoliberal.

-Cal fer pública també la denúncia de les pràctiques de coacció de moltes empreses cap als treballadors i treballadores que volien fer vaga i defensar els seus drets.

Per aquests motius, les dones i els homes de la GOAC de Barcelona, Sant Feliu i Tarragona, en reunió d’Assemblea Diocesana dels dies 2 i 3 d’octubre de 2010, volem expressar el nostre compromís amb la lluita i la mobilització que després del 29 de setembre cal continuar mantenint.

*Per denunciar que els governs estan entregats a les polítiques neoliberals que marquen els organismes internacionals i que, de forma continuada, han condemnat a la pobresa a pobles sencers arreu del món.
*Per refermar la necessitat d’organització i mobilització de la classe treballadora, a fi de millorar els drets i les condiciones laborals de tothom; reforçar i fer créixer la consciència de classe, els valors col•lectius i la solidaritat, per lluitar contra un sistema injust que provoca exclusió i empobriment.
*Per evidenciar que la sortida de la crisi no és per la via de més consum i més producció de béns. Cal trobar-la en un sistema on tots els germans i germanes del món puguin gaudir de condicions bàsiques per desenvolupar una vida plena, digna i feliç.

Els i les militants de la GOAC de Barcelona, Sant Feliu i Tarragona continuarem el nostre compromís en les entitats i associacions, i des dels nostres ambients i famílies, amb l’objectiu de construir dia a dia un món nou.

______________________________

I l’endemà treballem …
“El meu Pare continua treballant, i jo també treballo.” (Jn 5, 17)

* Som a l’atur, aviat ens quedarem sense subsidi. I la feina no arriba …
Treballem perquè els nostre veïnat conegui la situació i es sensibilitzi.

* El pis on vivim, ara no el podem mantenir. Ens en faran fora.
Treballem al nostre barri i en preparem la defensa.

* Els nostres infants estan inquiets, l’escola no pot respondre a les seves necessitats.
Treballem per l’educació pública no retallada, per les nostres criatures, colze a colze amb el professorat i les AMPA.

* Som joves, sense perspectives. No ens podem emancipar ni veure un futur digne.
Treballem amb altres joves, tot promocionant alternatives de vida. Formes noviolentes, positives i enriquidores a la fi.

* Som homes i dones grans, amb una vida en precari, amb una pensió indigna. Sense família.
Treballem amb la gent gran, dedicant-los temps i sobretot companyia, afecte i atenció.

* Si els nostres sindicats claudiquen, negocien la precarietat de tots i totes ...
Treballem, afiliem-nos, promocionem noves plataformes obreres, retornem al sentit de base i solidari en el compromís sindical.

TREBALLEM, TREBALLEM, TREBALLEM … i preguem alhora perquè tot això sigui possible, per fer realitat el Regne.

2010-10-03T17:24:00.000+02:00

La HOAC davant la Reforma Laboral

2010-08-11T08:15:00.000+02:00

Materials de SOS Racisme

2010-08-11T08:02:00.003+02:00

Cómic, Els immigrants i la punyetera crisi:
Uns vídeos i altres coses:

Por una Reforma Laboral al servicio del Mundo Obrero

2010-06-17T12:06:00.000+02:00
Ha llegado el tiempo de los recortes. Y siendo grave la congelación de las pensiones, la disminución de la ayuda al desarrollo, y el recorte salarial de los trabajadores del sector público, el gran problema es el horizonte que nos sitúa: el cuestionamiento de todo lo público y la reforma laboral en ciernes.

Recordemos que fue la avaricia de los financieros la que provocó la mayor crisis de la historia moderna. Los gobiernos dieron a las instituciones financieras tal cantidad de miles de millones de euros, que hubieran bastado para eliminar el hambre en el mundo durante más de cincuenta años.

En realidad, estamos asistiendo a un ataque del poder financiero (con la colaboración de los gobiernos sometidos a sus dictados) contra los pobres, contra la democracia y contra la economía productiva. El ataque contra los pobres se produce porque el dinero que ha transferido el Estado a los Bancos procede fundamentalmente del trabajo del Mundo Obrero. El ataque contra la democracia porque la principal acción del gobierno acaba siendo la gestión de la política fiscal supeditada a los mandatos de los que manejan el dinero. Y el ataque contra la economía productiva porque la creción de riqueza se ha basado sustancialmente en la construcción, el turismo, la especulación y los grandes proyectos de escaparate como hemos visto en el País Valencià.

La clave para analizar todo esto está en dónde nos situamos ante ella. Nosotros y nosotras no lo haremos desde la avaricia empresarial, no desde la política sometida a los mercados sino desde Jesucristo y desde los empobrecidos. Desde los parados de larga duración, los precarios y precarias, los inmigrantes sin papeles, las familias obreras y desde las mujeres empobrecidas. Es preciso construir un proyecto de humanización para el Mundo del Trabajo.

Por eso entendemos que es necesaria una Reforma Laboral al servicio del Mundo Obrero. Y un control y transparencia de los mercados financieros. No sólo por justicia, sino porque hacerla en beneficio de la economía, y no de las personas, es alargar las políticas económicas que precisamente nos han llevado a esta situación de crisis.

Pedimos a los sindicatos que actúen como verdaderos defensores de los intereses de la Clase Trabajadora y se comprometan resuelta y eficazmente con ella. A la Iglesia, que sea fiel al Evangelio y sepa estar al lado de los empobrecidos. Por nuestra parte, nos comprometemos a apoyar cuantas iniciativas, sindicales políticas y/o sociales, de movilización general se convoquen en defensa de los intereses del Mundo Obrero.

HOAC Valencia
Hermandad Obrera de Acción Católica
hoacvalencia@otromundoesposible.com

Comunicat de l'Assemblea de la GOAC de Barcelona dels dies 5 i 6 de juny de 2010

2010-06-13T22:07:00.003+02:00
Els i les militants de la GOAC de Barcelona, homes i dones creients i amb el compromís en el Món Obrer, ens hem reunit en Assemblea els dies 5 i 6 de juny de 2010 a Cabrera de Mar. Sentim la ferida de la situació de pobresa que viu i vivim població treballadora. Davant les mesures del govern de l’Estat espanyol per –segons diu- sortir de la crisi econòmica que estem patint, volem subscriure el MANIFEST elaborat per “LA DELEGACIÓN EPISCOPAL DE PASTORAL DEL TRABAJO” i “LA COMISIÓN DIOCESANA DE JUSTICIA Y PAZ DE MADRID”, a Madrid el dia 17 de maig de 2010.

MANIFEST

El passat 12 de maig el president del Govern exposava en el Congrés dels Diputats un conjunt de mesures que comprenen la reducció de les retribucions del personal del sector públic des de juny de 2010, la congelació de les pensions de jubilació l’any 2011 amb excepció de les mínimes i les no contributives, la supressió de la prestació per naixement, la supressió de la retroactivitat de les sol•licituds de prestacions per dependència al dia de sol•licitud, la reducció de l'ajuda oficial al desenvolupament i la reducció de la inversió pública estatal. [...]

Volem pronunciar-nos sobre aquestes mesures. No entrem en el judici de la seva eficàcia per a reduir el dèficit i millorar la marxa de l'economia. Pretenem mirar la història propera com lloc on el Déu de Jesucrist es manifesta.

Sabem que la seva opció pels més pobres és el punt de vista des d'on vol donar Bones Notícies a tots i totes, començant pels qui les reben dolentes de part de la vida.

El paquet de mesures que ha proposat el president Zapatero al Parlament el 12-05-10 manifesta que paguen els plats trencats de la crisi alguns dels sectors més febles. Comportarà una pèrdua neta de benestar gran per als sectors més desafavorits. No és, per tant, un conjunt de mesures equitatives.

Les retallades no afecten per igual al conjunt de la societat i especialment no afecten a qui es va enriquir i va causar la crisi, sinó a qui l'està patint.

Anuncia retallades en la despesa pública, en les prestacions socials als discapacitats i dependents. Això suposa un robatori infame de drets i de diners a milers de discapacitats i dependents que mai podran sortir al carrer a protestar contra aquesta mesura. El paquet recapta de les persones que depenen d'una nòmina (jubilades i empleades). És especialment sagnant congelar les pensions dels jubilats. Trobem a faltar mesures polítiques impositives més justes que lluitin contra l'evasió i el frau fiscal perquè qui ha generat la crisi aporti també el seu esforç. Tampoc suggereix accions per a recaptar més impostos sobre els beneficis extraordinaris que estan obtenint els especuladors i les grans corporacions i entitats financeres.

Retira el xec nadó (que, sent en realitat una mesura molt liberal, el president va presentar en el seu moment com una de les grans conquestes socials del seu govern) sense distingir entre els més pobres i els rics. Finalment, redueix l'ajuda al desenvolupament, de forma que passa la factura de la nostra crisi als més empobrits que viuen més enllà de les nostres fronteres. En aquests dies el nombre de famolencs al nostre planeta és el més alt de la història.

Sabem que al nucli del problema d'aquesta crisi econòmica està la cobdícia, tant en l’àmbit individual com en l’àmbit institucional, i un menyspreu total pel bé comú i el benestar de tothom. Aquesta cobdícia i aquest menyspreu pel bé comú és l'origen d'aquestes mesures que pretenen salvaguardar les riqueses acumulades pels especuladors financers i traspassar la factura dels seus deutes al conjunt de la societat i, especialment, als més empobrits. Temem que després d'aquestes mesures vindrà l'anunciada reforma laboral que portarà més precarietat i pobresa a tots els treballadors i treballadores.

Ens dol l'atur, els desnonaments, les llars amb la llum tallada i sense aigua, la pobresa que sofreixen tantes persones i que ens afecta a tots i totes i especialment als treballadors immigrants, els joves i les dones.

Ens fereix la crisi alimentària mundial.

Per tot això, a la llum de l'Evangeli i de la doctrina social de l'Església, proposem una economia i una societat al servei de la persona, on es respecti la dignitat humana i es prioritzi a qui sofreix, on els cristians i totes les persones de bona voluntat visquem l'austeritat per a compartir i defensem públicament i privadament el bé comú i la destinació universal dels béns. Reclamem una major progressivitat fiscal i una despesa pública més redistributiva.
[...]

Ens comprometem a continuar els esforços d'acollida i acompanyament a tota persona ferida per l'atur i la precarietat. Ens comprometem a canviar la nostra pròpia vida, a canviar el nostre consum i el nostre estalvi en un consum responsable, atent a les necessitats dels empobrits, donant suport les xarxes d'economia alternativa i la banca ètica. No volem desatendre la lluita per la justícia. És urgent la nostra participació en la vida social i política i el desenvolupament de la ciutadania democràtica en les relacions polítiques i econòmiques. Per això, avui més que mai, hem de combatre la ignorància, denunciar els interessos particulars que atempten contra el bé comú, i apostar pels valors de l'Evangeli i la dimensió de fraternitat en les relacions socials.

Delegació Episcopal de Pastoral del Treball i
Comisión Diocesana de Justicia y Paz de Madrid

Madrid, 17 de maig de 2010

2010-06-10T11:00:00.001+02:00

2010-06-05T08:08:00.004+02:00

Tenim l'alegria d'invitar-vos a la presentació del darrer llibre de l'Iñaki Carro:

"Del cielo a la montaña. Tierra, etnocidio y resistencia indígena en el norte del Quiché (Guatemala)"
www.delcieloalamontana.org

L'autor ens parlarà d'aquesta història novel·lada sobre la resistència de les comunitats indígenes maies per a la seva supervivència i la defensa de la seva identitat, a la Guatemala de meitat del segle XX i a l'actualitat.
Dimecres 16 de juny
a les 7 del vespre
a l'Ateneu La Torna
(c/ Sant Pere Màrtir 37. Vila de Gràcia.
Metro Fontana L-3 o metro Diagonal L-5)

Us hi esperem!

NOTA.- Hi haurà exemplars del llibre per tal de poder fullejar-lo i/o comprar-lo.

Comunicat de Bayt al-Thaqafa davant la mort d'un jove al Centre d'Internament de la Zona Franca de Barcelona

2010-05-26T22:54:00.001+02:00
Ya se ha confirmado la muerte el jueves pasado de un joven de 22 años de origen marroqui, que se encontraba retenido en el Centro de Internamiento para Personas Extranjeras (CIE) de Zona Franca, en Barcelona, pendiente de que se ejecutara la orden de expulsion impuesta por el Gobierno Español, único motivo por el que estaba privado de libertad. La causa de la muerte sería el suicido, hecho confirmado por la versión oficial. Como reacción a este hecho una serie de presos del CIE se encuentran en huelga de hambre para denunciar abusos y malos tratos por parte de los funcionarios del centro, asi como su situación de privación de libertad debida, en la mayoria de los casos a la falta de autorización administrativa para residir en España.
Ante estos hechos, y adiriendonos a compañeros/ as que desde distintas plataformas han mostrado su rechazo y denuncia hacia este hecho, desde la Fundación Bayt al-tahqafa queremos

DENUNCIAR:
- Las vulneraciones de derechos fundamentales y agresiones que se dan en los CIES y la situación de indefensión de las personas retenidas. Una situación tan grave que incluso puede llevar a una persona al suicidio.
- El secretismo que rodea los CIES, que es un entorno propicio a vulneraciones de derechos y abusos hacia las personas retenidas. Existe una imposibilidad de acceso tanto por parte de agentes sociales como de medios de comunicación y mucho miedo por parte de las víctimas a ver agravada su situación si lo denuncian.
- La existencia en Cataluña de este espacio que está fuera del marco legal, lo que permite que se den estas vulneraciones de derechos. Una realidad inconcebible en un Estado democrático y de derecho.

PEDIMOS:
- Una investigación de los hechos que se han dado y se dan continuamente en el CIE de la Zona Franca, depurando responsabilidades.
- Una vez más, el cierre de los Centros de Internamiento para personas extranjeras, ya que son la muestra más flagrante de la vulneración de los derechos de las personas en un Estado democrático y de derecho.
- Mientras continúen abiertos los CIES, exigimos una normativa con contenido estricto de garantías jurídicas y humanitarias que regule los centros, preserve la dignidad humana de las personas internas y garantice más transparencia sobre éstos. Y tal como ya marca la última reforma de la Ley de extranjería, se permita la entrada a las asociaciones de defensa de los derechos humanos.

El equipo de la Fundación Bayt al-Thaqafa

Barcelona, mayo 2010

Descargar comunicado

Enlaces a más información sobre este tema:
- Col·lectiu Ronda
- SOS Racisme
- Centro Argentino de Cataluña
- Associació Papers i Drets per a Tothom
- Kaosenlared.net
- SITUACIÓN DE LOS CENTROS DE INTERNAMIENTO PARA EXTRANJEROS EN ESPAÑA. Informe Técnico realizado por la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) . Diciembre 2009
- OSPDH (Observatorio del Sistema Penal y los Derechos Humanos)

Repercusión
- Webislam

Para cualquier información, aclaración, adhesión o para enviarnos información sobre el tema: bayt@bayt-al-thaqafa.org.

PRIMER DE MAIG

2010-04-17T08:00:00.002+02:00
Manifest del primer de maig de la pastoral obrera de Barcelona

Programa de la jornada del primer de maig de pastoral obrera de Barcelona

MANIFEST DIA DE LES DONES, 8 de MARÇ de 2010

2010-03-04T17:58:00.003+01:00
Les dones continuem en una àmplia majoria ocupant les
categories més precàries tant pel que fa al treball com a
la situació de desocupació. Els nostres ingressos, subsidis
i pensions són menors i sovint inexistents, tot i que
freqüentment som les mantenidores de la llar, econòmicament
i afectiva, en especial a les famílies monoparentals. I davant
la situació actual de crisi, la discriminació i la injustícia ens
fa més vulnerables; la precarietat i la pobresa a tot el món té
rostre de dona.
Amb la incorporació de la dona al mercat laboral, atès que els
homes majoritàriament no “s’han incorporat” al repartiment
de les tasques de cura de les persones, s’ha creat un buit a la
feina domèstica i d’atenció, que el sistema no ha cobert. Ans
al contrari, s’ha desplaçat el problema a altres països on les
dones immigrants han deixat desateses les seves famílies per
atendre les nostres.
Les dones seguim patint violència, assetjament i maltracte
psicològic i sexual a la llar i al lloc de treball. Tot i que el
discurs de lluita contra la violència vers les dones es manté,
els recursos per a serveis d’atenció es limiten, mentre amb
la crisi augmenten el comportaments violents i minven les
possibilitats econòmiques de les dones per sortir-se’n.
Vivim en un model que canvia poc i lentament, un model on
prima el domini sobre l’altri (natura i persones, especialment
les dones) i produir per consumir per sobre del valor de ser
persones corresponsables de la nostra comunitat humana.
No són raons econòmiques les de la nostra marginació,
ans al contrari, és precisament aquesta marginació la que
l’economia i la societat no es pot permetre.
Nosaltres, dones obreres i cristianes, acollint el missatge de
Jesús de Nazaret que ens proposa que cercant l’Amor i la
Justícia, tot home i tota dona pot viure amb dignitat vers
la seva plenitud, demanem a tots els governs, empreses,
institucions, escoles, col·lectius i llars que:
• Es reconegui que la tasca de cura de les persones,
especialment les més febles, és i ha de ser la primera
activitat humana i d’ella s’han de desprendre la producció,
l’economia i l’organització social.
• Es promoguin i recolzin polítiques i accions afavoridores
de la igualtat d’oportunitats, de participació i
corresponsabilitat en tots els àmbits: laboral, polític,
social i familiar per caminar cap a un model respectuós i
equitatiu (que no igualitari), vàlid per a dones i homes.
• L’Església sigui un model per tota la societat, tot posant
fi a la discriminació injusta de les dones per mostrar que
som filles de Déu, que és Mare-Pare, i que per construir
un món de Justícia, Amor i Pau, cal l’aportació i el treball
esforçat, joiós i reconegut de tot home i tota dona.
Les dones dels Moviments Cristians i Obrers de Catalunya
i Balears ens solidaritzem amb totes les dones que pateixen
injustícia i ens comprometem a construir-la a tots els àmbits
on ens trobem.
MOVIMENTS OBRERS CRISTIANS DE CATALUNYA
I BALEARS: (ACO, GOAC, JOC, MIJAC), CAPELLANS
OBRERS, RELIGIOSES/OS EN BARRIS I DELEGACIONS DE
PASTORAL OBRERA DE LES DIÒCESIS DE CATALUNYA

El Movimiento mundial de trabajadores cristianos (MMTC) y la tragedia de Puerto Príncipe, Haití

2010-01-16T17:38:00.002+01:00

Un desastre que nos interpela

Mientras que en muchos países del mundo, hombres y mujeres han sido golpeados y continúan siéndolo, ya sea por las guerras, por los actos terroristas, por terribles accidentes o por otras catástrofes naturales, toda la humanidad ha sido una vez más se ha visto sobrecogida el 13 de enero de 2010 por el drama que ha golpeado al pueblo haitiano: miles de vidas humanas perdidas, miles de personas desplazadas, numerosas infraestructuras gravemente dañadas…

Debe manifestarse rápidamente la solidaridad nacional e internacional hacia las numerosísimas víctimas. Casi por todo el mundo, los seres humanos se han sentido particularmente tocados por esta catástrofe a causa de su amplitud. Todas estas situaciones nos interpelan. El Movimiento Mundial de Trabajadores Cristianos (MMTC) no es indiferente a ello. Pues detrás de cada uno de esos dramas se halla la pregunta de las responsabilidades humanas, del tipo de ayuda que será aportada, así como los valores y prioridades que orientarán la reconstrucción

Como signo de solidaridad con las víctimas de este movimiento de tierra y de todos los demás dramas que golpean al mundo, el MMTC quisiera aportar su contribución a la necesaria reflexión que debe acompañar el compromiso sobre el terreno y la presencia al lado de las personas más afectadas.

Reconstruir sobre valores sólidos y duraderos

En lo que concierne a las formas y a los objetivos de la reconstrucción, nos parece fundamental partir de las necesidades y de las aspiraciones de las poblaciones concernidas. A nuestros ojos, sería un grave error imponerles unos esquemas de reconstrucción basados exclusivamente sobre los intereses de los países donantes. Nosotros preconizamos la puesta en obra de procedimientos que favorezcan la democracia participativa y den así a todos los ciudadanos y ciudadanas, la ocasión de hacer oir su voz en las decisiones que les conciernen a su máximo dirigente.

Pensamos que importa que las diferentes etapas de la reconstrucción sean inscritas en una perspectiva de justicia social, de economía solidaria y de desarrollo duradero. Se trata, más que nunca, de poner al servicio del bienestar de cada habitante de nuestra tierra los recursos físicos, financieros y humanos. Todos deben tener acceso a la salud, la educación, la alimentación, el agua potable, un trabajo decente, que les garanticen una protección social adaptada a su situación de vida. También es indispensable vigilar al respecto del medio ambiente, tanto a corto como a largo plazo. Cada gobierno debe invertir en estos valores y no en los armamentos. De esta forma, podremos alcanzar mejor los Objetivos del Milenio.

Miembros del MMTC se movilizan

En lo que concierne a esta tragedia de Puerto-Príncipe, en esta fase de periodo de urgencia, los movimientos miembros del MMTC de los países del norte se movilizan individualmente y a través de las ONG de solidaridad de las cuales son miembros (como por ejemplo la CCFD, Solidarité mondiale, Entraide et Fraternité, Cafod ou Weltnotweck, para no citar más que a estos).
Incluso los miembros del MMTC de los países golpeados por este temblor de tierra se implican activamente en las zonas siniestradas. Ofrecen una ayuda y unas competencias muy valiosas sobre el terreno.

El MMTC es feliz viendo muchos gestos de solidaridad expresarse en numerosos lugares del mundo, pero pensamos que es primordial vigilar para que todas esas ayudas sean bien utilizadas, a fin de evitar que se penalice, además, a las poblaciones ya dañadas por esta catástrofe natural. Es primordial que cada Estado se comprometa a crear rápidamente un sistema de alerta precoz para cualquier forma de desastre natural, de manera que se asegure mejor la seguridad de su población. El MMTC preconiza la adopción de un sistema internacional de tasa sobre las transacciones financieras, para financiar la puesta en práctica de este sistema de alerta, así como los trabajos de desarrollo y de reconstrucción.

Para una perspectiva de desarrollo duradero

Los habitantes de los países tocados ya han dado a conocer su deseo de ver regresar rápidamente al turismo, pues él genera importantes ingresos para las economías locales. Ha llegado el momento de vigilar por el desarrollo de un turismo respetuoso con las personas que viven en las regiones afectadas. Un turismo a escala humana, que favorezca los encuentros interculturales, fuente de enriquecimiento humano, en el respeto de las tradiciones y de las culturas de cada uno.

Penamos que las multinacionales que, demasiado a menudo, se han enriquecido explotando a los habitantes de las regiones más desfavorecidas, podrían de ahora en adelante asumir ellas también un papel positivo ofreciendo por fin salarios dignos y unas condiciones de trabajo aceptables a todos sus trabajadores y trabajadoras.

Par que Haití y todos los países golpeados por otras catástrofes de gran envergadura no lleguen a ser eternamente dependientes, sino que puedan responder por sí mismos a las necesidades de sus poblaciones, pedimos la anulación de su deuda: Apelamos igualmente al desarrollo de un sistema de comercio justo entre todos los países del planeta.

En fin, el MMTC hace una llamada a la vigilancia internacional, para que este impulso saludable hacia el pueblo de Haití no desvíe la atención de la ayuda a llevar a las poblaciones de los otros países golpeados por diversas catástrofes, y para que África, “que conoce todas las semanas, el equivalente a un temblor de tierra provocado por el hombre, y por tanto evitable (cf Tony Blair)” no sea una vez más abandonada a sí misma

Hecho en Bruselas, el 13 de enero de 2010

Crespin LAWSON y ALDA FORTES
COOPRESIDENTS del MMTC

Presentació del llibre "No Hay Territorio Comanche Para Dios"

2010-01-16T17:23:00.002+01:00

GOAC de BARCELONA

CRISTIANISME I JUSTÍCIA

Us conviden a la presentació del llibre

No hay “Territorio Comanche” para Dios.
Accesos a la experiencia cristiana de Dios

de Javier Vitoria

(Ediciones Hoac)

presenten el llibre Roser Bofill i Toni Comín

Dijous 28 de gener a les 19:30h. al C.Lluria, 13

Manifest en Solidaritat amb Aminetou Haidar i el poble Saharauí

2009-12-22T12:43:00.001+01:00

L’Assemblea de la GOAC de Barcelona, reunida amb motiu de la celebració del Nadal, ens unim al goig de la Sra. Aminetou Haidar, la seva família , el seu poble i totes les persones que han actuat perquè pogués tornar a la seva terra. Coneixent de prop la greu situació que ha patit i pateix la Presidenta del Col·lectiu de Defensores dels Drets Humans en el Sàhara Occidental, la Sra. Aminetou Haidar, volem manifestar:

- Que estem d’acord i recolzem la lluita d’Aminetou, l’anomenada “Gandhi sahrauí”.
- Que ens sembla un greu atemptat a la dignitat de les persones i dels pobles, en ple segle XXI, la seva injustificada expulsió de la seva terra, el Sàhara Occidental.
- Que rebutgem del tot el fet que una vegada més valguin més els tractats comercials que la vida d’una persona o de tot un poble.
- Que recolzem la lluita pacífica del poble sahrauí, immers en un desert de desesperació d’ençà que el govern espanyol els va abandonar.
- Que d’ençà que el cap de l’estat espanyol, en el moment final de la dictadura franquista, ara fa 34 anys, va abandonar al poble sahrauí a mans dels invasors marroquins, no hi ha hagut cap govern en democràcia que hagi defensat el dret d’aquest poble a l’autodeterminació i l’autogovern, és a dir, a la Independència.
- Que la celebració del 61 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, dia dedicat a la No Discriminació, el passat dia 10 de desembre, no és sinó una mostra més de la hipocresia dels governs i organismes oficials que, instal·lats en el poder, han pres per costum viure i legislar segons els seus interessos i oblidar les seves obligacions, tal com ho ha demostrat la vulneració dels drets fonamentals de l’Aminetou per part de les autoritats marroquines i espanyoles.
- Que la discriminació i el genocidi són dues de les “eines” que s’estan utilitzant sovint per part de la comunitat internacional cada vegada que es deixa d’escoltar a les persones i als pobles que reclamen els seus drets, la seva identitat i, en definitiva, la seva dignitat.
- Que la població sahrauí ha estat obligada a separar-se en dues meitats, no viu en llibertat cap de les dues. Famílies separades per un mur, el mur de la vergonya, i milers de mines antipersones (la majoria de les quals han estat fabricades al territori espanyol) que mantenen als uns al mig del desert inhòspit, en camps de refugiats, i als altres en un territori ocupat per l’invasor marroquí, perseguits, detinguts,desapareguts, massacrats,…. Això si, comparteixen la manca dels Drets Humans Universals i mantenen una gran esperança respecte a la recuperació de la seva terra, algun dia.
- Que reconeixem a l’Aminetou com a germana de lluita i que reclamem, junt amb ella, el seu dret a viure amb pau i llibertat la independència del seu país, el Sàhara Occidental.

Germandat Obrera d’Acció Catòlica Barcelona a 19 de desembre de 2009

Carta en solidaridad con Aminetou Haidar

2009-12-16T22:57:00.001+01:00
Queridos amigos y amigas:

La lucha de la activista saharaui Aminetou Haidar no cesa de susurrar en mi mente la frase del evangelio “Nadie tiene más amor que aquel que da la vida por sus amigos”.
Es tiempo de que las Resoluciones Internacionales, de una vez por todas, se cumplan y que el Derecho se instaure en el Sahara Occidental. El sufrido y pacífico pueblo saharaui lleva más de 30 años reclamando lo que en justicia le corresponde. Es una lucha entre un David y un Goliat, pero esperamos confiadamente la justicia final.

Aminetou representa esos valores que actualmente no están en uso: convicción, dignidad, solidaridad, sacrificio. ¿Cómo pueden exigirle que pida perdón al tirano rey de Marruecos? Ahora resulta que debe pedir perdón por haber sido expulsada de su país, por haber sido torturada y vejada durante cuatro años, por pertenecer a un pueblo masacrado durante más de treinta años, por los más de quinientos desaparecidos, por los presos políticos, por los siete detenidos en Casablanca, por los miles de refugiados en Tinduf, por la separación de sus hijos, etc; el torturado debe pedir perdón al torturador, el inocente al culpable.

Su forma de lucha la engrandece mucho más, al haber respondido a sus torturadores con las armas que ellos nunca utilizaron. Los años de cárcel y las torturas la convencen que debe denunciar la violación de los derechos humanos que se cometen diariamente en su país invadido por Marruecos. La mejor forma, la palabra, la no violencia.

Pidamos que transforme las entrañas de los gobernantes de nuestro planeta en entrañas de misericordia y justicia.

Reciban todos y todas un fuerte abrazo en Cristo obrero.

Pino Jiménez. Presidenta de la Hoac

Firmar Manifiesto de Apoyo

2009-12-08T09:38:00.001+01:00
Butlletí de tardor d'En construcció, Plataforma de treballadors i treballadores.

Ixcán, Guatemala

2009-12-08T08:59:00.002+01:00
NO A LA REMILITARIZACIÓN

Las organizaciones sociales y comunidades del Ixcán manifestamos nuestra preocupación y rechazo a la instalación de la 6ª Brigada de Infantería, ratificada por el Presidente de la República a pesar del amplio rechazo manifestado por la mayoría de las comunidades de Ixcán.

Las mujeres y hombres de este municipio no hemos olvidado el gran sufrimiento que nos causó la guerra. Sólo en la región de Ixcán ocurrieron 102 masacres, donde murieron más de 2,500 personas. La política de tierra arrasada ocasionó el desplazamiento forzoso del 96% de la población del municipio. Las comunidades que permanecieron en el área fueron sometidas a un estricto control militar y obligadas a participar en las patrullas de autodefensa civil. A casi 13 años de la firma de los Acuerdos de Paz, la mayoría de las comunidades y personas víctimas del conflicto armado aún no han sido resarcidas por los daños humanos, materiales y morales que sufrieron.

EL REGRESO DEL EJÉRCITO ES UNA OFENSA A LA MEMORIA HISTÓRICA Y UNA VIOLACIÓN A LOS DERECHOS HUMANOS DE UNA POBLACIÓN QUE NO HA SANADO LOS TRAUMAS QUE LE FUERON CAUSADOS DURANTE LA GUERRA

Para ampliar sus instalaciones, el ministerio de la defensa quiere quitar los terrenos que ocupa actualmente el Centro de Salud, única institución que presta atención hospitalaria a unos cien mil habitantes de la región. Las comunidades de Ixcán rechazamos esta medida, pues la salud y la educación son prioritarias para el desarrollo. En una reunión sostenida el 30 de septiembre pasado, el Procurador General de la Nación confirmó que estos terrenos son propiedad del estado.

Es cierto que estamos cansados de la violencia y la inseguridad. Pero una presencia militar más numerosa no traerá mayor seguridad y tranquilidad. Al contrario lo que traerá son mas cantinas, prostíbulos y violencia en la cabecera municipal. En una sociedad democrática el combate a la delincuencia común no es función del ejército, sino de la policía civil fortalecida y especializada en ese trabajo. La militarización NO es la solución. Mientras no se acabe con la impunidad y la corrupción en el sistema de justicia los delincuentes continuarán operando libremente en el territorio nacional, ya que el 98% de los delitos que se cometen en Guatemala quedan en la impunidad.

En realidad la presencia de una brigada militar en el Ixcán será para proteger las inversiones de las grandes empresas trasnacionales interesadas en explotar nuestros recursos naturales e intimidar a las comunidades que rechazan los mega proyectos (hidroeléctricas, explotación petrolera, plantaciones de palma africana y minería). La paz, el desarrollo y la seguridad no se logran con la militarización y represión, sino con aceptar el derecho que tenemos las comunidades a existir, a trabajar la tierra, a ser consultadas y definir nuestras propias formas de desarrollo, tal como lo establecen la Constitución de la República y el Convenio 169 de la OIT.

NO A LA REMILITARIZACIÓN
UN PUEBLO CON HAMBRE ES UN PUEBLO SIN PAZ

2 de Diciembre de 2009

Red de Organizaciones de Mujeres de Ixcán ROMI; Comunidad Primavera del Ixcán –CPR DEL IXCÁN; Asociación de Desarraigados de las Microregiones II y VI ADEREMCO; Coordinadora de Víctimas del Municipio de Ixcán; Asociación de Defensa de la Tierra y los Recursos Naturales; Federación de Cooperativas de Comercialización de Ixcán; Asociación de estudiantes de Santa María Tzejá y aldeas circunvecinas; Asociación de Educadores Noroccidentales; Pastoral Social de Ixcán; Puente de Paz;
Servicios Jurídicos y Sociales; Asociación Comunitaria de Servicios de Salud; Fundación Guillermo Toriello; Fundación Solidaria Ixcán; Sindicato Nacional de Trabajadores de Salud de Guatemala, filial Ixcán; Organización de Mujeres Guatemaltecas Mamá Maquín; Asociación Justicia y Reconciliación; Centro para la Acción Legal Derechos Humanos; Frente Guatemalteco de Afectados y Amenazados por las Represas y en defensa del Agua; FAMDEGUA; Waq`Ib Kej; Asociación Ukux´be´; Movimiento Nacional por los Derechos Humanos; HIJOS; Bloque Antiimperialista; Asociación Comunicarte; Servicios Ecuménicos en Centro América; Derechos en Acción; Asociación Civil El Observador; Casa Artesana; Sector Mujer;
Colectiva Feminista de Mujeres de Izquierda; Frente Nacional de Lucha; Frente Popular; Tercera Promoción de la Maestría en Psicología Social y Violencia Política USAC; Plataforma Agraria.

2009-11-21T15:53:00.001+01:00

CONVOCATÒRIA de la UNIÓ DE PLATAFORMES a la MANIFESTACIÓ ANTICORRUPCIÓ

2009-11-16T14:18:00.002+01:00
21 de Novembre a les 18h
a la Plaça de SANT JAUME de Barcelona

La UNIÓ DE PLATAFORMES, espai de cooperació entre 50 plataformes i entitats cíviques d'arreu de Catalunya, unides en el propòsit de defensar el territori, el medi ambient, el paisatge i els valors culturals de la depredació, la corrupció i la cobdícia (v. www.Uniodeplataformes.org), davant dels fets descoberts per l'acció judicial en el CAS PRETORIA, que coincideix amb les lluites locals de les Plataformes UP Oliveretes de Viladecans, les Agulles de Gavà, NoalPlaCaufec-Porta de Barcelona d'Esplugues, Plataforma per la retirada del PDUSC de la Conca d'Ódena, Salvem l'Anoia, i indirectament Salvem Montserrat i l'Associació cultural del Montserrat, en solidaritat amb totes les entitats cíviques afectades per casos similars arreu del país,
crida la societat a combatre la impunitat, l'oblit, la indiferència i la resignació front la corrupció urbanística,
a través d'aquest

COMUNICAT

La tendència imperant en el sistema democràtic occidental persegueix el creixement econòmic sostingut com a base d’un suposat benestar. Això ha generat un estil i unes pràctiques que s'han instal·lat com un virus en la societat i en les mateixes administracions públiques. Ha reproduït a tot arreu el mateix model homogeni, sense consideracions quant a l’impacte en les formes de vida i la identitat cultural dels pobles, prioritzant sempre el benefici econòmic per sobre de l’ésser humà.

Aquestes polítiques han facilitat la sobre explotació dels recursos naturals i l’acumulació d’un seguit d’agressions irreversibles sobre el medi ambient i el paisatge, que a Catalunya ha provocat el naixement arreu del país d’un nombre insòlit de plataformes i entitats cíviques locals que treballen per evitar els efectes negatius de les polítiques agressives sobre l’aire, l’aigua, el sòl, el subsòl i els recursos energètics. Els efectes perniciosos d’aquestes polítiques degraden la dignitat de la planificació territorial i de l’urbanisme, entesos com l’art d’establirl’hàbitat humà en harmonia amb la natura, i finalment recauen sobre les persones.

Davant la freqüent impunitat de les il·legalitats, i la llei del silenci forçada sobre les accions civils que plana sobre els mitjans de comunicació, encoratgem a sortir de la passivitat i a trobar l'atreviment mitjançant l'agrupació veïnal en plataformes i entitats locals, i la coordinació entre aquestes en un grup el més gran possible.

Conscients que cada agressió local afecta al conjunt, i que la problemàtica de cada agrupació local representa un aspecte més de la mateixa problemàtica global, les entitats de la UP aposten per la unitat en l’acció com l’eina de la societat civil per contrapesar de manera efectiva les actuacions privades i públiques destructives, i combatre el fre institucional a una autèntica participació ciutadana en les decisions sobre el territori.

El caràcter compromès de l’Unió de Plataformes per enfrontar els conflictes territorials i socials, queda garantit pel perfil a-partidista i social , independent de finançaments econòmiques, de totes les entitats UP, el fonament de les quals és precisament intentar equilibrar i, si cal, plantar cara pacíficament, als interessos i a la cultura economicista que impliquen la degradació del nostre entorn natural i de la nostra qualitat de vida.

Amb aquestes idees com a fons, i per construir entre tots aquesta àmplia força social, que permeti emplaçar els conflictes puntuals en un context més ampli i assolir els objectius locals i conjunts, us convidem a adherir-vos al Manifest de la Unió de Plataformes (v. www.Uniodeplataformes.org, info@uniodeplataformes.org).

En concret, avui cridem tothom a defensar els bens comuns de l'expoli, a combatre la corrupció a tot arreu,

manifestant-vos el 21 de novembre a les 18h

a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Vetlles de pregària 2009-2010 del Comitè Óscar Romero

2009-11-02T08:04:00.004+01:00

Dissabte 31 d’octubre
Comunitat de Santa Coloma
Parròquia Santa Maria. C/ Milà i Fontanals
Metro L1 (Santa Coloma)

Dimarts 22 de desembre
Seu del Comitè Óscar Romero de Barcelona
Passeig Fabra i Puig, 260. 2n 2a
Metro L 5 (Virrei Amat). Autobusos: 11, 32, 47, 50, 51

Dissabte 30 de gener
Comunitat de Sant Adrià-HOAC
Parròquia Sant Adrià (Plaça de l’Església)
Metro L2 (Artigues Sant Adrià)

Dissabte 20 de març - aniversari del martiri de Mons.
Romero
Parròquia Sant Pere Claver
Carrer Palaudaries, núm. 23-Poble Sec
Metro L2/L3 (Paral·lel)

Dissabte 24 d’abril
Can Serra. Casa de la Reconciliació
Avda. Can Serra 82. L’Hospitalet
Metro L1 (Rambla Just Oliveras)

Dissabte 29 de maig
Seu del Comitè Óscar Romero de Barcelona
Passeig Fabra i Puig, 260. 2n 2a
Metro L 5 (Virrei Amat). Autobusos: 11, 32, 47, 50, 51

Totes les vetlles son a les 20 h (les vuit del vespre).

Convoca:
Comitè Óscar Romero de Barcelona

Amb el suport de:
* Comunitats i grups de Santa Coloma de Gramanet
* HOAC i Comunitat de Sant Adrià
* Araguaia
* Comunitat de Can Serra de L’Hospitalet
* Dones d’Església

Amb el suport de cadascuna de les comunitats on es fan les
vetlles i d’altres cristians que anem fent camí enmig dels ambients
populars.

2009-11-02T08:01:00.004+01:00

2009-10-21T08:30:00.002+02:00
Aquesta i moltes altres imatge d'aquest dibuixant a http://blogs.20minutos.es/eneko.

Comunicat de l'Assemblea Diocesana de la GOAC de Barcelona

2009-10-20T16:07:00.003+02:00
El cap de setmana 10 i 11 d’octubre homes i domes de la GOAC, persones creients i treballadores ens hem aplegat a Cabrera de Mar per compartir i acordar que farem aquest curs 2009-10 per seguir construint el Regne de Déu. Al nostre cor i al nostre pensament ressonen encara les paraules repetides i sentides a la nostra XII Assemblea General, a l’agost d’enguany, amb 800 militants de la Hermandad Obrera de Acción Catòlica de tot l’estat espanyol y amb molta més gent estimada i convidada: “Sentim, pensem i actuem de forma que ens humanitzi i que aquesta sigui una nova proposta pel Món obrer”.

Necessàriament ha de ser una forma diferent a la manera de viure del sistema capitalista que ens deshumanitza i genera víctimes i amb el qual no volem col·laborar.

Al nostre voltant, aquí a Catalunya, augmenten els EROs que deixen a persones i famílies senceres sense mitjans de subsistència. Augmenta la pobresa i la inestabilitat laboral, d’habitatge, etc. Les grans empreses, els bancs i les administracions públiques mantenen estructures i estratègies que permeten augmentar els beneficis econòmics i el poder en mans d’uns pocs, mentre l’anomenada “crisi” minva les engrunes que sempre han caigut de les taules dels rics. L’objectiu que tothom pugui viure amb dignitat no és un objectiu per aquest sistema i es continuen creant lleis a tots els àmbits que generen greus diferències socials.

Als col·lectius més vulnerables de la nostra societat (les persones immigrades, la infància, les persones grans, malaltes, les dones, les persones treballadores amb poca qualificació professional, etc) augmenta el patiment, la impotència i la inseguretat per arribar a “fi de mes” amb els mitjans que aquest sistema possibilita mentre la riquesa pública es destina a enfortir la banca, a l’armament, a l’organització de grans esdeveniments...

La nostra planificació d’enguany afavoreix i ens empeny a treballar amb tu, amb vosaltres, sortint al carrer per denunciar d’injustícia, creant i enfortint nous espais de comunicació i solidaritat amb les persones més desfavorides del nostre planeta, de la nostra ciutat, dels nostres barris, del nostre lloc de treball, dels nostres grups de trobada.

Us tindrem present i us convidarem a les activitats, ja siguin organitzades per nosaltres o per altres col·lectius, orientades cap aquest fi: construir una humanitat on regni la Justícia, l’Amor i la Pau.

Volem igualment compartir amb vosaltres el Comunicat de la XII Asamblea General de la Hermandad Obrera de Accción Católica on refermem el compromís per viure com Jesucrist ens va ensenyar.

Homes i dones de la Germanor Obrera d’Acció Catòlica de Barcelona

Marcha de la igualdad Barcelona-Madrid

2009-10-18T21:43:00.004+02:00

La marcha de la igualdad y contra la ley de extranjeria y sus futuras reformas, es una marcha que camina en la busqueda de sus derechos perdidos, caminando contra la injusticia de las leyes europeas y nacionales para con los inmigrantes. En muchos casos son violados los derechos humanos, vulnerando los derechos de la propia sociedad en general, ya que hablamos de convertir personas en ilegales, limitar sus afectos y beneficiar la explotacion de personas sin derechos sociales, que sienten, piensan y deciden. Por eso marchamos. Fuera la ley de extranjeria, basta de criminalizar la pobreza, ni un muerto mas en las fronteras y el estrecho, papeles para todos, respetar el derecho de solidaridad y la dignidad.
La marcha tiene un manifiesto unitario y es convocada y apoyada por más de 60 organizaciones de inmigrantes y autóctonos.
La marcha ha atravesado ya Catalunya y Aragón y ahora se adentra en Castilla avanzando hacia Madrid. En todos los pueblos por donde pasa recibe el apoyo de las organizaciones de inmigrantes de la localidad, muchas veces de instituciones religiosas y a veces de concejales y representantes municipales.
La marcha necesita el apoyo de todos, necesita personas que marchen con ella, alimentos para los marchantes, mantas, ropas, zapatos,... dinero.
La marcha va a ser recibida en Madrid por miles de personas, desde Barcelona estamos intentsando fletar autocares para ello.
Para más información: marchaigualdad.blogspot.com

The Job

2009-10-12T21:35:00.004+02:00
THE JOB
Director: Jonathan Browing

Un molt bon curtmetratge de 2 minuts que ens fa pensar sobre l'immigració i les condicions laborals.

Contra la crisi global: Solidaritat global = Pobresa Zero

2009-10-12T21:07:00.003+02:00

17 d’octubre de 2009: Dia Internacional de Lluita contra la Pobresa

Rebel·la’t contra la pobresa

1.020 milions de persones estan passant gana el 2009, arreu del món i també a Catalunya. Aquest 17 d’octubre, les ONG i les entitats socials que treballem amb els més vulnerables, volem fer un crida a les forces polítiques, les administracions públiques, els mitjans de comunicació i a la ciutadania de Catalunya perquè ens rebel·lem contra la pobresa i les seves causes estructurals i exigim un canvi de rumb col·lectiu per garantir una vida digna per a tothom, fonamentada en el compliment dels drets humans, econòmics, socials i culturals a tot el món.

L’actual crisi econòmica està afectant principalment el sectors més vulnerables, a Catalunya i arreu. Les demandes per garantir allò més bàsic i necessari creixen dia a dia. Per això, avui la lluita contra la pobresa i l’exclusió social ha d’esdevenir una prioritat en les polítiques públiques i també per al conjunt de la societat. Primer, perquè és de justícia i, segon, perquè és també necessari en termes de cohesió social.

Aquesta crisi és només una de les manifestacions de la crisi social, política i mediambiental que patim des de fa dues dècades i que genera cada vegada més exclusió social i més pobresa, tal com denunciem des de fa anys. Una crisi que és resultat d’un sistema que privilegia els més rics i algunes elits transnacionals per sobre dels drets de la majoria de la població mundial, com demostren els 120.000 milions de dòlars destinats a l’ajut al desenvolupament l’any passat, després de moltes cimeres i promeses, versus els 8.400.000 milions (8,4 bilions) destinats a ajudar els bancs el mateix any passat, una xifra 70 vegades superior.

A Catalunya veiem amb preocupació com s’estan posant en perill els acords aprovats pel Parlament de Catalunya per millorar tant la despesa social com el nostre ajut als països més pobres; com s’alimenten sovint discursos insolidaris sense tenir en compte les greus conseqüències per a la cohesió social, a mig i llarg termini, i com correm el risc d’acabar pagant el deute dels especuladors per la via de la contenció de la despesa pública, la flexibilització del mercat laboral o el retall dels drets dels immigrants.

La lluita contra aquesta crisi ha de ser una lluita contra les desigualtats, sigui on sigui que es manifestin. Les polítiques socials al nostre país i les polítiques de cooperació internacional constitueixen mecanismes de redistribució de la riquesa que han de convergir per no perdre de vista l’horitzó d’un món més just. Per aquesta raó, amb motiu del Dia Internacional de Lluita contra la Pobresa:

* Demanem al nostre govern una aposta real, i no retòrica, per posar les persones al centre de les polítiques dissenyant uns pressupostos amb un clar accent social per al 2010, en el marc de la Presidència espanyola de la UE i de l’Any europeu de la lluita contra la pobresa i l’exclusió social.

* Demanem que, per via d’urgència, s’aprovi un Pla d’inclusió social amb recursos extraordinaris, i que es garanteixin els recursos necessaris per desplegar adequadament les lleis de la dependència i de serveis socials.

* Demanem que s’acompleixi el mandat legal d’assolir en el 2010 el 0’7% dels ingressos propis incondicionats de la Generalitat per a la cooperació al desenvolupament.

* Demanem l’impuls de polítiques econòmiques capdavanteres que apostin per canvis en l’arquitectura financera i comercial internacional i per la universalització dels sistemes de protecció social, en la línia d’allò acordat al G-192, la Conferència de Nacions Unides sobre la crisi del juny d’aquest any.

Des del nostre compromís quotidià amb les víctimes d’aquesta crisi llargament anunciada, les organitzacions socials catalanes renovem el nostre compromís amb els qui més ho necessiten, i demanem al govern català mesures de suport que ens permetin continuar realitzant la nostra tasca i millorant els estàndards de qualitat humana i professional. D’altra banda, com a espai públic que som, ens reivindiquem com a legítim interlocutor del govern i dels poders públics, i demanem amb urgència l’acompliment dels compromisos adoptats pels parlaments i governs català i espanyol per lluitar contra la pobresa i l’exclusió social, per tal de fer possible una vida digna per a tots els éssers humans.

Entitats convocants: Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament, Federació Catalana d’ONG per als Drets Humans, Federació Catalana d’ONG per la Pau, Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, Campanya del Mil·lenni de les Nacions Unides.

Per a adhesions: fcongd@fcongd.org

ADHESIONS:

- Coordinadora d’ONG pel Desenvolupament, la defensa dels Drets Humans i la Pau de Tarragona.

- Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona.

- Consell municipal de cooperació i solidaritat internacional de Tarragona

Entrevista a M. Antònia Sabater, por Lola Fumanal. Relectura de algunas mujeres de la Biblia desde una perspectiva feminista

2009-10-05T22:28:00.005+02:00
¿Quién es Maria Antònia Sabater?

Nací en Sabadell el 5 de junio de1939. Hace más de 30 años que vivo en un barrio de Badalona. Mis orígenes son una mezcla de «sabadellenca» (mi padre también había nacido en Sabadell) y de Villanova i la Geltrú, ciudad natal de mi madre. Los inicios de mi vida fueron un poco difíciles ya que al final de la guerra mataron a mi padre; yo todavía no había nacido, así que soy hija póstuma. Fueron momentos difíciles para la familia, nos tuvimos que quedar a vivir en casa de mis abuelos paternos, en Sabadell, con mi madre, mi abuela y mi tía, las tres viudas de guerra y con cuatro hijos. Toda mi infancia la pasé en Sabadell a la sombra de mi madre y mi abuela, la madre de mis tíos. Uno de ellos, mi padrino, me hizo en realidad de padre. Y puedo decir que, a pesar de todo, mi infancia fue feliz ya que estaba rodeada de toda esta gran familia.

Hice mis estudios en la escuela de la Sagrada Familia hasta los 12 años. A esa edad ya me matricularon en la Escuela Industrial para aprender el oficio de zurcidora de piezas de tela, que consistía en aprender a reparar los pequeños defectos que se producían en los tejidos de los telares. Estos estudios duraban dos años, así que a los 14 ya comencé a trabajar en la fábrica Corominas.

En la fábrica textil tuve mis primeros contactos con el mundo obrero. Trabajábamos en una nave inmensa donde la encargada estaba sentada sobre una tarima para controlar toda la nave. No podíamos levantar los ojos del trabajo, si lo hacías, enseguida venía la encargada y te preguntaba qué pasaba. Había muchos quehaceres que eran «a taxes», una especie de destajo, puesto que cuanto más trabajabas más cobrabas y allá no se oía nada, sólo la radio, y todas nos afanábamos por hacer cuanto más trabajo mejor a fin de cobrar más. Tuve muy buenas compañeras y fui descubriendo un mundo muy diferente al que yo había vivido hasta el momento. Algunas eran mayores que yo y hablaban de películas muy diferentes a las que yo veía en la catequesis, de baile (yo sólo bailaba sardanas). Y poco a poco, al contacto con ellas, se me fue dibujando un mundo muy diferente.

Los domingos por la mañana iba con los jesuitas o con las monjas a enseñar catequesis por los barrios y por las tardes me unía al mundo de farándula –hacíamos teatro– y me relacionaba con un grupo de chicos y chicas más bien de clase media y también alta, los hijos e hijas del mundo de los fabricantes de Sabadell. Pero ya en aquella época mi vida parecía partida en dos, no estaba satisfecha porque no sabía cómo dar salida a mis inquietudes de cara a las personas que sufren. Leí libros de la JEC que me ayudaron a inclinarme más de cara a los necesitados que a la vida fácil. Fueron unos años de lucha, yo aún era muy joven y no podía tomar ninguna determinación. Quería ser libre y la vida matrimonial no me llamaba. Había estado educada en una familia matriarcal y no veía claro ligarme a un hombre para toda la vida. Lo que yo quería era ayudar a los demás y proyectarme hacia fuera. La familia se me hacía pequeña y la educación estricta en las «buenas costumbres» sociales no me acababa de convencer. Después de darle muchas vueltas vi que la salida era entrar en la vida religiosa donde podría hacer otras cosas. También me resultó un camino largo y tuve mis dificultades, pero yo quería «ir a misiones» y esta idea me hacía perseverar.

Pasados los años de formación religiosa, mis superioras me propusieron estudiar el bachillerato ya que sólo tenía el título de zurcidora y me había de preparar para la enseñanza. Me enviaron a trabajar al colegio de Andorra donde llevé la dirección de los cursos infantiles y por la noche estudiaba bachillerato en La Seu d’Urgell. El contacto con la gente trabajadora que tenía que ir al nocturno como yo fue una sacudida muy fuerte. Justo había terminado el Concilio Vaticano II y las cosas en la Iglesia estaban cambiando gracias al «aire fresco» que introdujo el papa Juan XXIII. Obtuve el bachillerato para ingresar en la escuela de magisterio, donde saqué el titulo de Maestra de Primera Enseñanza, el 31 de enero 1977.

Al terminar magisterio, en mi congregación me ofrecieron ir a vivir a un barrio de Badalona. Allí, las que formábamos nuestra comunidad nos dedicamos a la escuela Pública, asumiendo también tareas de dirección. Al mismo tiempo trabajábamos con jóvenes de la Parroquia; yo fui consiliaria de la JOBAC y después de la JOC. Mi inquietud seguía y pedí ir a Nicaragua. Para mi congregación era un reto demasiado grande y me encaminaron hacia África, que por entonces estaba más dormida políticamente, pero yo iba con unos ojos bien abiertos y puedo decir que fueron unos años de una gran experiencia. A Nicaragua fui en 1992 con el SETEM y coordiné unos campos de trabajo. Fue una experiencia intensa que me sacudió por dentro y volví «otra». He recorrido América Latina y parte de África y puedo decir que cada viaje ha sido de ida pero no de vuelta, ya que en cada viaje ves las cosas muy diferentes y eso hace que optes por comprometerte con el lugar donde vives que es donde hemos de cambiar si de verdad queremos un mundo justo para todo el género humano.

Actualmente estoy jubilada. He terminado estudios teológicos y trabajo en el grupo de teólogas del Col·lectiu de Dones en l’Església. Impartimos cursos de teología Feminista en las Universidades de Barcelona y Gerona. Pertenezco a la HOAC y formo parte del sector de Mujeres.

He obtenido el título de Diplomada de Teología, en el Instituto de Teología de Barcelona en 1981, y la Licenciatura en Ciencias Religiosas en 2007. El trabajo sobre el que hablaré después es mi Tesina de Licenciatura.

Libros y publicaciones:

Fina Manent i Maria Antònia Sabater. Escola d’acció especial F: García Lorca, Barcelona 1992: Fundació de Cultura Popular
Rosa Cursach, M.Antònia Sabater, Magda Tomàs, M. Pau Trayner, Aneu i digueu..., Barcelona 2000: Col·lecció Estudis Bíblics d’Interpretació Feminista. ED. Mediterrànea.
M.Angeles Cosculluela, M.Antònia Sabater, M.Pau Trayner, Dones Bíbliques Una Interpretació Feminista, Barcelona 2005: ED. Mediterrànea

Artículos: Participación en:
Diario El Punt, de Badalona
Revista del Col·lectiu de Dones en l’Església.
Participación en mesas redondas, sobre temas de: Solidaridad. La mujer en América Latina. Diálogo Interreligioso.

Y tras esta magnífica presentación de la autora de Relectura de algunas mujeres de la Biblia desde una perspectiva feminista, iniciamos la conversación en torno a su trabajo:

¿Cuál fue tu motivación principal al iniciar la investigación sobre mujeres en la Biblia?
Soy una mujer, y tanto en la sociedad como en el espació religioso, una se da cuenta de que se tiene que luchar para aportar nuestro granito de arena y poner a la mujer en su sitio. El ir entrando en reflexiones y vivencias sobre el mundo femenino me ha ayudado a reformular mi pensamiento y muchas veces pensar mi vida de otra manera; me atrevo a salir de las definiciones de orden legal institucional y a sospechar sobre lo que ha sido afirmado verdadero desde un sistema patriarcal que no ha tenido en cuenta a las mujeres. El género tiene dos alas: femenino y masculino, y con las dos tiene que volar, de lo contrario una parte se dará de narices. Hay que trabajar para la paridad con toda firmeza.

A lo largo de mi vida de cristiana católica una se da cuenta de que la Biblia no es un libro neutro y que también ha sido un arma política. De las mujeres, todo lo que se destaca en ella siempre lleva la marca de los hombres y éstos jamás han visto a Dios ni han hablado con Él, pero sí cierran la puerta a la mujer en nombre de Él. La mujer en la Biblia queda olvidada o diluida, siempre en el lenguaje común está el hombre, por eso aumenta la lucha por la liberación de las mujeres; queremos encontrar en la Biblia lo que no siempre se divulga de ella.

Cuando una reflexiona sobre los derechos de las personas una se da cuenta de que en Las Sagradas Escrituras la mujer apenas se menciona o queda muy diluida, y se olvida que en el relato primero de la creación (Gn 1,27) se nos habla de que Dios creó al hombre y mujer a su imagen y semejanza, pero se suelen divulgar más los fragmentos que dicen que surge de la costilla de Adán.

En la presentación de tu tesina haces referencia a que «la mujer ha sido objeto de polémica en la Institución eclesial», ¿a qué te refieres?

Al ser una entrevista no podemos entrar a fondo en temas teológicos pero sólo hay que mirar cómo actúa la Iglesia Institucional, cómo actúa la jerarquía.

Hace poco hicieron callar a algunos teólogos, entre ellos una teóloga Ivone Gebara y por ser mujer apenas se oyó ni su silencio.

En 2006 en Paris, en el Sena, se ordenaron sacerdotisas católicas, inmediatamente recibieron la excomunión ¿y el obispo que las ordenó? Ahora con el aborto, hay una total desconsideración del sufrimiento de las mujeres y Benedicto XVI con el tema de los condones en África… siempre en el fondo la Iglesia está pisando a la mujer.

Me viene a la memoria lo que dice la teóloga E. Schüsler: «Si el tema de la mujer parece trivial, es porque la arrogancia masculina ha hecho de él una disputa y cuando se disputa ya no se puede razonar».

Si damos una mirada en general al malestar mostrado por las mujeres, vemos que la Iglesia se posiciona siempre en contra y yo me pregunto ¿cómo será? si Dios nos ha hecho iguales a su semejanza.

También te propones «contribuir a que las mujeres recuperen el lugar que en justicia les corresponde en la sociedad y en la iglesia» ¿En qué medida contribuyen a ello estudios como el tuyo?

Después de los estudios me he dedicado a la investigación dentro del grupo del «Col·lectiu Dones en l’Església». Vimos que poco a poco teníamos que ir expresando nuestro pensamiento, y movidas ante la falta de coherencia en la transmisión del mensaje evangélico referente a la mujer que se ha hecho y se hace en la Teología tradicional queremos poner al servicio de la Iglesia y de la Sociedad la Teología Feminista. De aquí salieron tres cursos que actualmente tenemos programados: «La voz de la mujeres en la Biblia», «La voz de las mujeres en la iglesia» y «La voz de la mujeres en las diferentes espiritualidades». También se programan diferentes conferencias e intentamos dar respuesta a las diversas peticiones que nos llegan. Creemos que como la gota de agua que cae constantemente y hace un agujero, nosotras ahí estamos con nuestra ilusión y entusiasmo.

Tú hablas de un intento de volver a la Escrituras «ricas en sabiduría humana». ¿En qué consiste ese «volver»?, ¿en ir a los orígenes?, ¿en cambiar el método exegético para un mejor conocimiento de los textos y de su interpretación?

El trabajo de investigación me ha llevado a reconstruir la historia de la mujer, a partir de los pasajes en los que ella de hecho es un personaje central, pero también en los que se la supone sólo incluida. Es muy importante que las historias de las mujeres se analicen mediante un método de estudio histórico – crítico, como se enseña en la mayoría de Facultades de Teología. Y queremos presentarlo como teología feminista. Esto implica un interés añadido de revisar cómo se nos han presentado –o ignorado– las vidas de ciertas mujeres que encierran enseñanzas y ejemplos de fe que para nosotras son muy valiosos. Se tiene que hacer hincapié en las historias de las mujeres de los primeros tiempos del cristianismo, contextualizarlas debidamente y conceptualizarlas teológicamente. Hay que ver a las mujeres de las comunidades como parte integrante de la proclamación del Evangelio.

Los textos bíblicos y la tradición están formulados y codificados por los hombres, con sus criterios y muchas veces son una fuente de opresión para las mujeres.

Los textos bíblicos contienen enseñanzas de fe, no lecciones de historia, por eso hablas de que hay que interpretarlos de una manera simbólica. Explícanos un poco en qué consiste esa interpretación.

Yo he tenido muy presentes las enseñanzas de la teología de la liberación, que ha desafiado la supuesta objetividad y neutralidad de la teología oficial. La idea básica de toda teología de la liberación es el reconocimiento de que toda teología quiéralo o no está siempre y por definición comprometida a favor o en contra de los oprimidos. Eso nos lleva a preguntarnos ¿desde qué punto de vista se hace el análisis? Yo intento hacerlo desde los desposeídos y uno de ellos es la mujer; y lo hago desde la esperanza que nunca puede morir en nosotros, porque tiene que ver con la libertad y el amor que vive en nosotras y evoluciona en nosotras como la semilla.

El mensaje bíblico es un mensaje expresado en términos humanos, esto nos dice que está sujeto como toda literatura de transmisión oral, a las mismas leyes de interpretación y comprensión. Para hacerse comprender se hacen servir experiencias humanas, símbolos y signos; para entenderlos tenemos la exégesis que nos habla del texto y la hermenéutica que nos ayuda a interpretar lo que quiere decir el texto.

En tu trabajo aludes a las 240 mujeres que figuran en la Biblia con nombre propio –los hombres serían 1700– pero, al analizar los silencios o lo que queda implícito, detectas que existe una gran cantidad de ellas que aun ejerciendo un papel activo han quedado en el anonimato, ¿cómo has trabajado este aspecto?

Hicimos un estudio en el Colectivo con la finalidad de recuperar el nombre de las mujeres y de su historia y el servicio que desarrollaron en la comunidad. Nos dimos cuenta de que muchas de ellas habían pasado desapercibidas tanto en su responsabilidad como en su liderazgo y en el papel que tomaron en la marcha del pueblo de Dios. Como ejemplo podemos nombrar a las mujeres que en Mateo salen en la genealogía de Jesús: ellas hacen posible que se llegue a la tierra prometida (y éstas tienen nombre pero se olvidan)

Ese trabajo nos ha ayudado a despojarnos de viejos prejuicios religiosos y a tener en cuenta las aportaciones de esas mujeres que son las madres de los patriarcas. Y pienso que las mujeres continuaremos haciéndolo a través de la vida, del estudio, y de la reflexión creyente y feminista.

La segunda parte de mi tesina está dedicada a las mujeres sin nombre del evangelio de Marcos. Todas ellas son un pozo de sabiduría.

Para todos es conocido que nuestro mundo se ha caracterizado por una falta de conciencia de la realidad y los derechos de la mujer, de sus opresiones específicas, de la insignificancia de su trabajo. En cambio sí se ha considerado el papel y el trabajo de los hombres. En el área bíblica esta óptica se ha apoyado en el presupuesto teológico no sólo de permitir sino de justificar a la mujer como parte subordinada. Ellas no podían hablar en voz propia. Como ejemplo resaltaré la unción en Betania: la mujer no tiene nombre, no habla, sólo actúa, y Jesús resalta su gesto para que sea recordada toda la vida.

Yo os aseguro donde quiera que se proclame la Buena Nueva, en el mundo entero, se
hablará también de lo que está mujer ha hecho en memoria mía (Mc 14,9)

La Iglesia cuando nos habla de los últimos días de Jesús, nos recuerda las negaciones de Pedro, la traición de Judas, pero suele omitir la acción de la mujer. La mujer ungiendo a Jesús reconoce claramente que su mesianismo significa sufrimiento y muerte.

La teología y la interpretación bíblica feminista ponen de manifiesto que el Evangelio no puede ser proclamado íntegramente si no se recuerda el discipulado de las mujeres.

Dices que tu estudio lo realizas desde la perspectiva que te ofrece la teología feminista. Dinos cuáles son sus rasgos y qué aporta esta teología al conjunto de los estudios teológicos.

A grandes rasgos podemos decir que en la teología encontramos dos grandes bloques: el primero sería el de la teología ortodoxa que apenas se renueva en sus métodos de investigación ni en sus formulaciones y pone mucho empeño en conservar intactas las tradiciones. Utiliza unas explicaciones y un lenguaje androcéntrico y patriarcal.

En el otro bloque podríamos poner a todas las teologías que dan importancia al contexto histórico, al lugar de donde proceden las experiencias bíblicas y teológicas. La teología de la liberación sería una de ellas y aunque nace del clamor de los pobres, sin embargo apenas tuvo en cuenta la situación de opresión de las mujeres pobres dándola como incluida en la de los hombres. Por eso ha sido necesaria la aportación de la teología feminista, que parte de la especial situación de insignificancia y de opresión de las mujeres, negadas de derechos, negadas de igualdad por sistema y por el hecho de serlo.

El camino de la teología feminista es necesariamente un camino de lucha y de reivindicación, también de solidaridad y de encarnación que enlaza con el compromiso en la sociedad con los desposeídos, esto significa dolores y alegrías estando al lado de los que sufren discriminación. Todo aquello que conduce a la grandeza del alma, que perfecciona y honra la inteligencia humana, que abre la mente, que da placer, todo es bueno para una mujer cristiana. Nos dice Ivone Gebara, que el cielo es el límite.

Aquí podemos recordar la parábola de los talentos (Mt 25,14-13). La capacidad de cada persona es un don que Dios le ha dado y le ha hecho responsable de hacerlos crecer.

En un apartado de tu trabajo hablas de la distinción entre teología feminista y teología femenina. Con ello quieres indicar que no se trata de crear una teología de mujeres y para mujeres, sino una teología incluible en el conjunto de los estudios teológicos para el enriquecimiento y la renovación teológica dentro de la Iglesia. ¿Eso es así?

Una teología femenina la encontramos en muchas santas, (prefiero no nombrar) y sus vidas, por cierto, han sido escritas por hombres. En casos de escritos propios no hay que olvidar que tenían sus directores espirituales hombres... y el lector y lectora sabrán situarlas muy bien, son personas que en su actuar se ajustan al estereotipo de género de la feminidad: docilidad, pasividad, obediencia, sacrificio, silencio…

La teología feminista quiere aportar podríamos decir la otra cara, la de la paridad, dando a entender que la mujer es tan capaz como el hombre y que no tiene por qué haber virtudes «femeninas» sino virtudes cristianas.

La teología feminista es una teología crítica en que se enlazan caminos de lucha y de reivindicación y también de gratitud y solidaridad siendo no el cielo sino la tierra donde uno/a se tiene que encarnar.

La característica más revelante de la perspectiva teológica feminista es asumir que la mujer y el hombre son iguales en libertad y dignidad, como hijos e hijas de Dios y en el proceso, su lucha conjunta social y eclesial los implica a ellos y es buena también para ellos.

Entre las mujeres del AT. que has estudiado hay varias que no destacan precisamente por ejercer las funciones tradicionales femeninas, sino que son guerreras, participan en conspiraciones... y al fin salvan al pueblo de Dios de grandes peligros. Háblanos del significado de sus actuaciones.

Te hablaré de Débora; su nombre en lengua hebrea significa «abeja». Esta fue una mujer carismática y polifacética que hizo a la vez de profetisa, de jueza y de heroína. Unos doce siglos antes de Cristo en la época de los jueces, tiempos difíciles, no había rey en Israel y cada uno hacia lo que podía.

Esta historia se encuentra en Jueces 4-5. Nos explica que Débora se sentaba bajo una palmera a escuchar a la gente que acudía para buscar consejo y justicia...

Ella que, paciente y consejera cargaba con la opresión de su pueblo, mantenía afilado el aguijón de la libertad, por eso cuando los reyes Cananeos declaran la guerra, la valiente heroína sintió en sus entrañas el clamor de su pueblo y lanzó el grito de guerra. Más adelante, en el capitulo 5, está uno de los himnos más antiguos y bellos de la Biblia.

Es muy interesante por ejemplo el relato de las dos mujeres de Abraham: Sara (la libre) y Agar (la esclava). Tal como nos las presenta el Génesis, hasta el propio Abraham parece quedar en un segundo plano, dado que son ellas –libre y esclava– quienes hacen posible el nacimiento de ese gran Pueblo de Dios con todos sus atributos. Sin embargo, es Abraham la figura que queda para la posteridad. ¿Por qué no nos comentas ese pasaje?

Con esta pregunta me tocas la fibra sensible ya que me gusta mucho la historia de Sara y Agar (la esclava egipcia).

Todos /as sabemos la historia que nos cuenta la Biblia pero yo quisiera resaltar que en esta historia hay algo sorprendente.

Para entender la historia tenemos que separarnos un poco del relato bíblico y situarnos en el momento en que se escribe este texto que según parece es bastante tardío, sólo unos siglos nos separan del nacimiento de Jesús.

En este relato late la universalidad a la hora de configurarse la composición del Pueblo de Dios. Ismael, el hijo de la esclava egipcia, también está llamado a formar parte del pueblo elegido. Tendremos también en el Éxodo a Moisés con su identidad entre egipcia y hebrea, y a Agar, matriarca de los beduinos, que recibe el mismo tipo de promesa que hace Dios a Abraham: Ismael también formará parte de la descendencia y de las doce tribus.

Ismael como Agar serán llevados por Dios de un estado de esclavitud a una situación de libertad.

Desde el punto de vista de la teología feminista, Agar es la única mujer que recibe el mismo mensaje que Dios hace a Abraham en relación a la descendencia. Os invito a leer (Gn 16-21)

Si en la historia de la Biblia se destaca la época de los patriarcas, creo que ello conlleva las matriarcas, las mujeres y esclavas de los patriarcas que son las que les dieron descendencia.

Tenemos a: Sara, la primera matriarca de Israel

Agar, esclava, la primera matriarca de los beduinos

Queturá, segunda mujer de Abraham

Rebeca, segunda matriarca de Israel

Lia, matriarca de 6 tribus

Zilpá, esclava matriarca de 2 tribus

Raquel, matriarca de dos tribus

Bilha, esclava, matriarca de 2 tribus

Dina, hija de Lia i Jacob

Tamar primera mujer citada en la genealogia del Mesías.

Dedicas una parte de tu estudio a las mujeres que aparecen en la Genealogía de Jesús. Ese texto se incluyó tardíamente en el Evangelio de Mateo. ¿Qué nos quieres indicar al resaltar su presencia?

Las mujeres citadas por Mateo en la Genealogía de Jesús son muy importantes por el mismo hecho de ser incluidas en la posibilidad del advenimiento del Mesías. Estas tradiciones son incluidas al inicio del evangelio de Mateo con posterioridad al Nuevo Testamento y han sido transmitidas, hasta que van siendo puestas por escrito, de manera oral. Si sus nombres han quedado fijados en las Escrituras es porque su memoria ha sido recogida por los ambientes judíos de donde procedían y si se han interesado tanto en estas mujeres para realzar su personalidad, es porque ellas no pasan desapercibidas. El Nuevo Testamento da testimonio de esto en varias ocasiones. Podemos citar el ejemplo de Rajab de la que habla la Carta a los Hebreos, y de otras: Tamar, Ruth, Betsabé, y por supuesto María. Estas mujeres están extraordinariamente activas, responsables, vigilantes, intensamente presentes, personalmente comprometidas en las comunidades. Por su fe, María recibió el objeto de la promesa.

2009-08-20T08:06:00.002+02:00
XII ASAMBLEA GENERAL HOAC

2009-08-20T08:05:00.002+02:00
MANIFEST SALVEMOS DE NUEVO LA HOSPITALIDAD

La Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants denuncia la retallada de drets del nou Projecte de Llei d’Estrangeria

2009-08-20T07:57:00.004+02:00
Es debat a les Corts espanyoles el Projecte de Llei Orgànica de reforma de la Llei sobre Drets i Llibertats dels Estrangers a Espanya i la seva Integració Social, coneguda com a Llei d’Estrangeria.

En els darrers mesos, agents i entitats socials, associacions i fins i tot organismes de l’Administració de l’Estat han alertat dels errors i defectes d’aquesta reforma, alguns dels quals s’han tingut en compte a l’hora d’elaborar el Projecte de Llei que actualment es debat.

La Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants celebrem algunes de les millores que s’han introduït, però volem posar de manifest que en determinats punts hi ha un retrocés en drets.

1. Accés a l’empadronament

El Projecte de Llei estableix que tindran accés al padró municipal aquelles persones en situació d’estada o residència legal a Espanya, amb la qual cosa tots els estrangers irregulars no hi podran accedir. Aquesta exclusió pot obstaculitzar greument l’accés a una sèrie de drets bàsics que van vinculats a l’empadronament, com són el dret a l’assistència sanitària, a l’educació i a les prestacions socials bàsiques.

Per altra banda, aquesta restricció afectarà també a les administracions locals i autonòmiques, que veuran com creix la seva població real i, per tant, la seva necessitat de recursos, però no la seva població oficial. A més, es desvirtua així l’objectiu de l’empadronament, que no és altre que el de deixar constància de les persones que viuen en el municipi, tal com diu la Llei de Bases de Règim Local.

2. Allargament del període màxim d’internament

Quant al període màxim d’internament, volem manifestar el desacord amb l’ampliació de 40 a 60 dies del període d’internament, així com amb la possibilitat de prorrogar-lo en determinats casos, ja que considerem que allargar la durada màxima actual resulta una mesura absolutament desproporcionada, atès el gran sofriment humà que comporta la privació de llibertat, i més tenint en compte la manca de garanties del procediment així com les inadequades condicions existents en els centres d’internament.

3. Sancions a l’hospitalitat

Considerem positiu que el nou Projecte de Llei no castigui les entitats que donen suport als immigrants en situació irregular, però entenem que segueix penalitzant la solidaritat individual i l’hospitalitat, ja que sanciona amb multes que poden arribar fins a 10.000 euros la persona que té a càrrec un estranger, al qual va convidar mitjançant una carta d’invitació, una vegada ha passat el temps d’estada regular a Espanya. D’altra banda, ens sembla inadmissible que se segueixi sancionant amb la mateixa multa l’empadronament d’un estranger en un domicili no habitual.

Pel que fa al dret a reagrupar els ascendents, entenem que el Projecte de Llei segueix essent excessivament restrictiu, perquè només permet reagrupar els ascendents menors de 65 anys quan concorrin raons de caràcter humanitari i tan sols quan el reagrupant porti més de 5 anys vivint de forma regular a Espanya, mentre que la normativa europea estableix que al reagrupant no se li pot exigir més de 2 anys de residència legal al país.

4. Abans estranger que menor

La Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants considera que el Projecte de Llei segueix incorporant de forma incorrecta els criteris del Tribunal Constitucional, en relació al tracte als menors immigrants no acompanyats, a qui considera estrangers molt per sobre de la seva condició de persones menors d’edat a qui cal protegir.

5. Discriminació en l’accés a la formació

Pel que fa al dret a l’educació, el Projecte de Llei ha modificat la redacció dels anteriors avantprojectes, però segueix incorporant incorrectament els criteris del Tribunal Constitucional, ja que estableix novament que només els estrangers majors de 18 anys, amb residència legal a Espanya, tenen el dret a accedir a les etapes educatives postobligatòries, a l’obtenció de les titulacions corresponents i al sistema públic de beques en les mateixes condicions que els espanyols, quan el Tribunal Constitucional considera que aquest dret correspon a totes les persones independentment de la seva situació administrativa.

En conseqüència, les entitats cristianes que acollim persones procedents de països estrangers rebutgem sense pal·liatius els articles citats denunciant la retallada de drets que suposen i demanem als partits polítics que esmenin aquest Projecte de Llei durant el seu procés de discussió a les Corts.

Barcelona, 28 de juliol de 2009.

La Plataforma està formada per les següents entitats:

ACCIÓ CATÒLICA OBRERA (ACO), CARITAS, CINTRA-BENALLAR, CON VI VIM, CRISTIANISME I JUSTÍCIA, CRISTIANS PEL SOCIALISME, DELEGACIÓ DE PASTORAL OBRERA DE BARCELONA, DELEGACIÓ DE PASTORAL SOCIAL DE BARCELONA, EKUMENE, FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA, FUNDACIÓ MIGRA-STUDIUM, GOAC-HOAC, GRUP DE JURISTES RODA VENTURA, JOC, JUSTÍCIA I PAU, INTERCULTURALITAT I CONVIVÈNCIA, PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DEL PI, PASTORAL AMB IMMIGRANTS (PAI), RELIGIOSES EN BARRIS, UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA (URC), BAYT-AL-THAQAFA.

2009-08-20T07:49:00.002+02:00
XII ASAMBLEA GENERAL DE LA HOAC

Manifest contra la llei d'estrangeria

2009-07-09T17:59:00.003+02:00
Desde la Asamblea de Entidades de Inmigrantes de Catalunya (ASENICAT), que a partir del año 2009 nos hemos conformado como una plataforma por la defensa de los derechos de las y los inmigrantes, manifestamos nuestra postura colectiva en torno al Anteproyecto de la Ley de Extranjería.

Manifestamos:

Que el anteproyecto de Reforma emplea una regulación utilitarista y mercantilista de las personas emigradas contemplándolas únicamente como objetos de producción, no como seres humanos con derechos, entre ellos el de la libertad de movimiento.

Que continúa con una regulación del reagrupamiento familiar, restrictiva y discriminatoria, que genera dependencia y desigualdades dentro de la familia, manteniendo las disposiciones de la ley actual que obliga a muchas mujeres a depender de sus maridos. A esto se suma el endurecimiento de los requisitos para el reagrupamiento de los ascendentes, privando así a muchos ciudadanos y ciudadanas el derecho a la vida en familia.

Que criminaliza al colectivo inmigrante aumentando los tiempos de detención en los Centros de Internamiento para Extranjeros (CIE) de 40 a 60 días o incluso indefinidamente. Introduciendo así la Directiva de la Vergüenza en la legislación española. Cabe recordar aquí que las personas son retenidas en los CIE como auténticos delincuentes sin que hayan cometido delito alguno.

Que debido a la presión social, se han modificado algunos aspectos duramente criticados de esta reforma (asistencia jurídica gratuita, expulsión de menores), permanecen otros como la penalización con multa de hasta 10.000€ por el mero consentimiento en el empadronamiento de inmigrantes, lo que además dificulta el libre acceso a la educación y la sanidad. Se castiga así el principio de solidaridad entre las personas sin medir sus consecuencias en el incremento de la xenofobia y el racismo.

Que impide la regularización e igualdad de derechos de las personas inmigradas. Destacamos en la actual situación de crisis económica, la obligación de un contrato laboral para la regularización por arraigo, renovación de la tarjeta de residencia y reagrupación familiar. Condenando así, a la irregularidad a familias ya establecidas.

Nuestra valoración de la reforma de la Ley de Extranjería, es globalmente negativa. Afirmamos que su pretendido objetivo de acabar con la inmigración ilegal sigue siendo una pretensión inútil. Los y las inmigrantes seguiremos cruzando fronteras mientras continué esta situación de desigualdad mundial que diferencia a unos seres humanos de otros.

Ninguna ley podrá evitar la libertad de movimiento de las personas, lo que desgraciadamente sí hará, es perpetuar la exclusión y aumentar el sufrimiento y la explotación. Contra esto, seguiremos luchando.

Por las consideraciones antes expuestas.

EXPRESAMOS:

1.- Nos pronunciamos por el CIERRE de los CIE.
2.- Reducción de los requisitos para la renovación de permisos. Relacionado esto al tiempo de cotización a la seguridad social.
3.- Modificar el procedimiento legal para la reagrupación familiar:
a) permisos sin limitación laboral.
b) eliminar la exigencia de contrato laboral para reagrupar a los menores de 16 a 18 años de edad.
c) permitir la reagrupación de familiares ascendentes a partir de la primera renovación del permiso de residencia.
4.- La no penalización del principio de solidaridad, eliminando la multa económica u otras medidas similares.

Barcelona, 2 de julio de 2009.

Firman:

Colectivo Maloka.-Mujeres pa´lante
Asociación de la Comunidad Dominicana en Catalunya (ACDC)
Centro Boliviano Catalán
Asociación de Uruguayos en Catalunya (AUC)
Asociación Catalano Venezolana (ASOCAVEN)
Federación de Asociaciones Americanas en Catalunya (FASAMCAT)
Asociación Nuevos Colectivos
Red Estatal por los Derechos de l@s Inmigrantes (REDI)
Casal Argenti a Barcelona
Casal Pakistaní de Catalunya
Asociación General Eloy Alfaro
Centro Argentino de Catalunya
Xarxa Argencat

ASENICAT
Asamblea de Entidades de Inmigrantes de Catalunya

Comisión de Comunicación y Gestión

AUC Asociación de Uruguayos en Catalunya (Rómulo Correa - 650 970 434)
Casal Pakistaní de Catalunya (Abdul Razzaq Sadiq - 677 472 763)
ASOCROM Asociación Rumana de Catalunya (Florin Gaiseanu - 652 779 789)

Manisfest del Secretariat de Marginació

2009-07-01T22:41:00.004+02:00
El Secretariat de marginació del Bisbat de Barcelona, ha dedicat les seves sessions d’aquest curs, a estudiar “com la crisi afecta als exclosos socials”. Han estat moltes les realitats que s’han contemplat, els testimonis de persones que viuen en la marginació, les reflexions presentades per experts, les experiències viscudes per voluntaris que treballen en organitzacions eclesials dedicades a acompanyar i ajudar als marginats. Al finalitzar el curs, hem cregut convenient, fet arribar a les comunitats cristianes i a la societat en general, el següent manifest. La nostra intenció és ser la veu dels que no tenen veu.

Els marginats, són un col·lectiu que no tenen cap capacitat d’organitzar-se per reivindicar els seus drets; no participaran en cap manifestació pública, només tenen com a mitjà de denuncia, la seva presencia en els nostres carrers, o les cues que formem davant les portes de les institucions d’auxili social. Pels creients en Jesucrist, són com Llàtzer al costat de la nostra porta. Com a ciutadans, és la trista constatació d’un fracàs del nostre estat de benestar.
La realitat de la marginació és molt ample i difícil de tipificar, degut que cada persona porta al seu darrera una vida singular. Enumerem, a tall d’exemple, algunes situacions concretes, conscients que la situació és molt més gran.

Constatem:
1. La crisi afecta a totes les capes de la societat, però d’una forma, especialment punyent, als exclosos socials. En aquests darrers temps les seves condicions de vida s’han vist molt deteriorades, i ens adonem que el nombre que viuen al marge ha anat augmentat de forma significativa.
2. A l’exclusió social s’hi arriba o bé per naixement, és a dir, per reproduir la situació familiar viscuda des de la infantesa o desprès de tot un procés de degradació de la persona. Les causes són moltes: pèrdua de la feina, de l’habitatge, trencaments familiars, alcoholisme, drogoaddicció etc.,. El procés va sempre acompanyat de la progressiva pèrdua de l’autoestima, i al final comporta veure’s com un estrany en la societat
3. Especialment greu és aquesta situació en els homes i dones, que són víctimes del “tràfic de persones”. Dones i joves que han estat enganyades i ara es veuen obligades a exercir la prostitució.
4. Hi ha un col·lectiu que és molt vulnerable, persones que surten de la presó sense cap mena de recolzament, no disposant d’habitatges dignes, sense cap lligam familiar o d’amics que els ajudi en aquesta nova etapa.
5. I potser un dels més esfereïdors és el dels menors que han arribat a casa nostra i no tenen ni lloc ni família i cauen en la delinqüència com un únic recurs per a la seva pobresa. Potser només ens molesten els seus robatoris i les molèsties que originen, però les seves vides no estan ateses suficientment.
6. Ens manca a tots en general, sensibilitat i bon criteri davant del fet de la marginació. Sovint tractem al marginat, com un delinqüent o persona perillosa.

Denunciem
1. Que els ajusts socials aportats per les administracions públiques, a nivell estatal, autonòmic, i municipal, no han crescut en la mateixa proporció que han augmentat les necessitats. En l’actualitat manquen, menjadors socials, llocs dignes per passar la nit, netejar-se i canviar-se de roba. Hi ha poblacions de més de 50.000 habitants que no disposen de cap alberg, o amb places molt insuficients ( a vegades només amb dos o tres llits disponibles.
2. Malgrat són més les persones que viuen l’exclusió social, les administracions publiques no han augmentat les plantilles d'assistents socials, que ajudin personalment als que viuen al marge de la societat. En el millors dels casos s’han incrementat, la vigilància en els nostres carrers, ja que preocupa més la repercussió social, desagradable, que tenen aquestes persones en la via pública, i no tant el patiment i les necessitats dels exclosos socials. Potser les partides destinades a qüestions que ens podrien avergonyir, com és els armaments venuts a països del Tercer Món, o els sous que es multipliquen amb la burocràcia, haurien de ser un tema d’estudi en moments de crisi com aquest.
3. Denunciem el tractament informatiu dels mitjans de comunicació: Diaris, Televisió. Darrerament ha estat molt els reportatges periodístics, que ha tractat d’una forma sesgada i injusta el tema de la marginació. Se subratlla, tot el que comporta de perillositat social, la presencia “desagradable” en els carrers dels marginals, sense fer cap mena de reflexió al drama personal, i de les causes que els hi han portat. Especialment denunciable, però no només, és amb la “morbositat” que es presenta el fenomen de la prostitució.
4. Falta molt camí a recórrer, perquè en els centres penitenciaris, siguin llocs de rehabilitació i no només de reclusió. I manquen mitjans d’ajuda (habitatge, feina, centres de reinserció), pels reclusos que surten de la presó, bé sigui amb permís penitenciari, o en llibertat.

Demanem a les institucions públiques i a la societat en general
1. Un augment de diners destinats a la reinserció social. En els pressupostos, aquest sigui un apartat significatiu.
2. Que les normes de convivència ciutadana, tinguin com primer objectiu ajudar de manera eficaç als marginats, i no sols posar l’accent en normes punitives, destinades a donar “una bona imatge pública de la ciutat”.
3. Programes que siguin efectius per ajudar a aquestes persones a sortir de la marginació.
4. Un treball en conjunt de totes les entitats que treballen a favor dels exclosos socials. Elaborant plans comuns, buscant complicitats i complementarietats.
5. Als mitjans de comunicació que tinguin un codi deontològic, on no es denigri a ningú, que es perseveri la “bona fama” de tothom, no fent judicis paral·lels. Posin més l’accent, en el patiment de les persones i no en la morbositat de les situacions.

A les parròquies i comunitats cristianes
1. Sensibilitat davant de la marginació. Només Déu coneix el cor de les persones. Ells són germans nostres, Fills de Déu, salvats en Jesucrist. Encara que no entrin en les nostres temples, ells són també membres de l’Església.
2. Recordar que l’Eucaristia només es pot celebrar dignament, si no ens oblidem del més marginats.
3. A la mesura de les possibilitats de cada comunitat, treballar conjuntament amb altres realitats eclesials o laiques per ajudar, eficaçment aquests col·lectius.
4. Que en les parròquies s’organitzin grups de voluntaris que atenguin al més marginats.

Barcelona, 25 de juny de 2009

Comunicat de l'Assemblea Diocesana de la GOAC de Barcelona del 13 i 14 de juny de 2009

2009-06-29T22:44:00.002+02:00
Les dones i els homes del moviment Germanor Obrera d'Acció Catòlica (GOAC) de Barcelona ens hem reunit en Assemblea diocesana els dies 13 i 14 de juny de 2009.

Ha estat un moment de gràcia i de celebració, ja que hem treballat comunitàriament les aportacions per a la nostra XII Assemblea general, la qual viurem amb la resta de membres de la GOAC de tot l'Estat, del 13 al 16 del proper mes d'agost a Madrid.

Veiem com el sistema econòmic de producció i consum s'ha convertit en sistema social i cultural que configura un model de persona i una manera de conèixer i d'actuar que vol fer-nos viure, des de la màxima normalitat i indiferència, l'explotació de les persones, la injustícia i l'empobriment que el mateix sistema produeix.

Tot això es manifesta especialment en cinc situacions del món obrer i del treball: la precarietat, l'exclusió, les creixents dificultats per a les famílies obreres i l'educació, la discriminació de la dona i les condicions laborals i de vida de la població immigrada.

Davant de tot plegat, ens plantegem una sèrie de reptes:
Col·laborar a construir un ordre social més just que posi en el centre de la preocupació social els empobrits.
Afrontar la deshumanització que genera la cultura dominant. Així doncs, denunciar la normalitat amb què es viu en la nostra societat les situacions d'injustícia, explotació i empobriment, i fer visible realitzacions pràctiques d'una altra manera d'ésser i viure en el si del món obrer.
Col·laborar a recuperar la participació i el sentit comunitari de la lluita per la justícia, així com el valor d’aquells col·lectius i organitzacions socials que combaten quotidianament els despropòsits del sistema capitalista.
Col·laborar a la necessària transformació de l’Església, bo i compartint la nostra experiència i visió del que està passant en el món obrer i del treball. Que avanci la coresponsabilitat i el protagonisme del laïcat, amb particular atenció a trencar la subordinació de la dona.
Entorn d'aquests reptes, en la nostra Assemblea general consensuarem unes línies i unes perspectives de treball. Ens comprometem a prendre allí renovades forces i a contribuir a construir un altre ordre social més just en què la prioritat siguin les persones empobrides i llur dignitat.

Cabrera de Mar. Barcelona
14 juny 2009

2009-05-26T15:27:00.003+02:00

Reflexió sobre les eleccions europees de la Comissió Permanent de l'HOAC.

Manifest: IMPACTE DE L’ACTUAL CRISI ECONÒMICA EN LES PERSONES I FAMÍLIES IMMIGRADES

2009-05-22T14:41:00.004+02:00
En l’actual situació de crisi galopant, on les xifres de l’atur no deixen d’augmentar afectant a tota la població, volem cridar l’atenció sobre els efectes en els col·lectius immigrats a casa nostra, un dels que més estan patint la crisi, amb unes connotacions pròpies, afegides a les que són comunes a tots els treballadors. Volem posar a la llum pública algunes d’aquestes situacions més punyents que s’estan vivint:

L’atur, amb dades del final del primer trimestre de 2009 a Catalunya, és de 498.352, dels quals 105.750 són estrangers (125.4% d’increment d’atur interanual en estrangers, mentre que entre la població catalana
l’ increment és del 60.4% (font: Departament de treball de la Generalitat de Catalunya)). Això indica la duresa com està afectant a aquest col·lectiu, la qual cosa està produint una situació de veritable regressió en el projecte migratori de molts, que ja havien aconseguit una relativa estabilitat laboral, social i familiar, i que es manifesta de diferents maneres:

La impossibilitat de continuar el pagament de les hipoteques de les vivendes, fa que s’abandonin els pisos i es retorni al lloguer d’habitacions; o s’entra en una llarga via judicial, durant la qual van augmentant els interessos!
L’enorme creixement de demandes bàsiques a entitats socials (aliments, roba, pagament lloguers, llum, aigua...) que produeixen una sobresaturació en les dites entitats
El no poder pagar el material i els menjadors a les escoles
Molts que havien endegat un petit negoci, els han de deixar per no poder fer front a les despeses...
L’enviament de fills al país d’origen, quan s’havia aconseguit el reagrupament familiar
La impossibilitat de renovar la targeta de residència i treball, per no tenir feina al moment de la renovació (l’anomenada “irregularitat sobrevinguda”), tornant a situacions d’irregularitat legal i fent que el nombre de persones amb papers però sense feina vagi augmentant
En aquest context, la possibilitat d’obtenir la regularització per arrelament és pràcticament impossible, perquè no hi ha ofertes de contracte de treball
El fet de no comptar amb el coixí familiar, com els aturats nadius, fa més insostenible la situació de moltes famílies
Els homes estan patint amb més força aquesta situació perquè els sectors on treballaven són els més afectats; i les dones, a través del treball domèstic i la cura de persones grans o malaltes, són les que aguanten moltes famílies, essent les úniques que hi treballen, tot i que també s’està notant una recessió en aquest camp, donat que les famílies no poden enviar persones a residències o redueixen les hores d’atenció, i això repercuteix en les treballadores d’aquest àmbit laboral, ocupat majoritàriament per estrangeres
El col·lectiu subsaharià és el més castigat de tots, abocat a la subsistència del “top manta”
Aquesta situació provoca, lògicament, malestar a les famílies i s’agreuja la tensió entre pares i joves adolescents, reagrupats sovint contra la seva voluntat i amb dificultats d’adaptació al país
En aquest context, constatem que les persones no pensen, majoritàriament, en el retorn al propi país, doncs ja han començat a posar arrels a casa nostra i, a més, l’entorn social dels seus països no és millor que el nostre; que la precarietat de les feines i l’economia submergida està creixent, ja que molts diuen “millor això que res, almenys tenim això...”, apareixent situacions d’autèntic abús, factor aquest que afecta a tothom i no només als immigrants.

D’altra banda, davant d’aquesta situació cal alertar del perill que proliferin els discursos i les polítiques que tendeixen a reduir les persones immigrades a la pura categoria de mà d’obra, l’entrada o presència de la qual suposadament caldria ajustar simplement a les necessitats laborals de cada moment de la nostra societat. Discursos que presentin els immigrants com a culpables i bocs expiatoris de la situació i polítiques marcades o condicionades per aquests.

Com a entitats cristianes volem recordar i subratllar la dignitat de tota persona, la prioritat del treball sobre el capital, el destí universal dels bens i el bé comú com a principis fonamentals de la Doctrina Social de l’Església, que troben el seu fonament en Jesucrist. La fraternitat va més enllà de la llei, és especialment necessària en temps de crisi i cal assumir les conseqüències personals, socials i polítiques.

És per tot això, que la Plataforma d’entitats cristianes amb la immigració vol demanar:

1. Als poders públics

- Que es prioritzi de forma absoluta la recerca i aplicació de mecanismes que evitin un agreujament de l’actual crisi econòmica i de l’atur en particular, a partir de mesures que fomentin un model econòmic més basat en l’economia social i el respecte al medi ambient.
- Davant del gravíssim increment de l’atur i l’exclusió social, que s’elaborin urgentment plans generals d’actuació d’atenció social a les persones i famílies que es troben o estan caient en situació d’exclusió social o de precarietat
- Que es reforcin els mitjans i recursos públics a disposició d’aquestes persones i famílies, principalment habitatge social, alimentació, roba...
- Que s’estudiïn mesures de protecció i estímuls per als petits empresaris i professionals.
- Que s’estudiïn a fons les conseqüències a mig i llarg termini d’aquest procés de precarització que està produint, sobretot per al cas que la crisi econòmica s’allargui en el temps, i es tingui cura del discurs polític sobre la immigració, en aquest context.
- Que s’estableixin mecanismes que evitin que les persones d’origen immigrant caiguin en la irregularitat sobrevinguda per manca de feina i que es faciliti l’arrelament a les que ja s’hi troben en aquesta situació
- Que s’analitzin les problemàtiques concretes de menors, adolescents i joves, especialment els ex tutelats, per evitar que aquests col·lectius caiguin en una situació de greu exclusió social difícilment reversible.
- Que es reforci i millori el suport públic a les entitats socials que es dediquen a atendre aquests col·lectius, i s’estableixin mecanismes de coordinació més eficaços amb les Administracions. En aquest sentit, demanen al Govern estatal que rectifiqui la seva intenció de excloure a les entitats d’àmbit no-estatal, com les catalanes, del finançament a través del 0,7% del l’IRPF:

2. A les entitats socials, les comunitats cristianes i la societat en general

- Que es reforcin els mecanismes de coordinació i suport mutu entre les organitzacions d’assistència social
- Que es tingui en consideració que els col·lectius d’origen immigrant són uns dels sectors socials més afectats per qualsevol situació de crisi econòmica
- Que es prengui consciència de la responsabilitat política de tots els ciutadans en aquesta situació, tot reforçant els mecanismes de solidaritat col·lectiva.

Barcelona, maig de 2009

La Plataforma està formada per les següents entitats:

ACCIÓ CATÒLICA OBRERA (ACO), ASSOCIACIÓN SOCIAL ESTE-OESTE, CARITAS, CINTRA-BENALLAR, CON VI VIM, CRISTIANISME I JUSTÍCIA, CRISTIANS PEL SOCIALISME, DELEGACIÓ DE PASTORAL OBRERA DE BARCELONA, DELEGACIÓ DE PASTORAL SOCIAL DE BARCELONA, EKUMENE, FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA, FUNDACIÓ MIGRA-STUDIUM, GOAC-HOAC, GRUP DE JURISTES RODA VENTURA, JOC, JUSTÍCIA I PAU, INTERCULTURALITAT I CONVIVÈNCIA, PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DEL PI, PASTORAL AMB IMMIGRANTS (PAI), RELIGIOSES EN BARRIS, UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA (URC).

Control democràtic per a la gestió de la Frontera Sud

2009-05-22T14:40:00.001+02:00

Una proposta a les eurodiputades i eurodiputats per a la VII legislatura del
Parlament Europeu

QUI SOM?
El Servei Jesuïta a Migrants – Espanya és una xarxa d’entitats jesuïtes dedicades a
l’estudi de les migracions, a l’acollida i formació d’immigrants, i a la promoció d’una societat
inclusiva i intercultural. A Catalunya, el SJM està representat per la Fundació Migra
Studium de Barcelona.

PER QUÈ UN DOCUMENT SOBRE LA FRONTERA SUD ?
Acompanyant a persones migrants, el SJM ha estat testimoni de l’impacte que tenen els
mecanismes europeus per al control de la Frontera Sud sobre les condicions de vida de
milers de persones.

A QUI S’ADREÇA?
A les eurodiputades i eurodiputats de la VII legislatura del Parlament Europeu, reclamant-los
un control més democràtic que garanteixi que aquesta Frontera Sud sigui també un espai de llibertat, seguretat i justícia com es desitja per la UE.

RESUM DEL DOCUMENT

1a part: desmunta la idea que es té a Espanya sobre la població migrant africana, distorsionada per les imatges dels cayucos.
2a part: s’analitza els controls fronterers, en molts dels seus aspectes qüestionables.
3a part: explica, de primera mà, les condicions de vida dels migrants que viuen “atrapats”, molts durant anys, a la Frontera Sud.
4a part: Conclusions: que demana el SJM al Parlament Europeu i quines accions proposa

(Veure document)

DONDE NO HAY UTOPIA, NO HAY FUTURO. Entrevista con Pedro Casaldàliga

2009-03-27T09:47:00.003+01:00
Pedro Casaldáliga ha sido una voz firme en la defensa de que, para el socialismo nuevo, la utopía continúa. Y aclara: la utopía de que hablamos, la compartimos con millones de personas que nos precedieron, dando inclusive su sangre, y con millones que hoy viven y luchan y marchan y cantan. Para él, esta utopía está en construcción, somos obreros de la utopía.

Incluso conviviendo con el “hermano Parkinson”, como él mismo define la enfermedad de Parkinson –una enfermedad neurológica que afecta los movimientos de la persona, causa temblores, lentitud de movimientos, rigidez muscular, desequilibrio además de alteraciones en el habla y en la escritura– cariñosamente respondió a nuestras preguntas.

Y, en esta entrevista con el periódico “Brasil de Fato”, Casaldáliga habla del “absurdo criminal de constituir la sociedad en dos sociedades de hecho: la oligarquía privilegiada, intocable, y todo el inmenso resto de humanidad arrojada al hambre, al sin-sentido, a la violencia enloquecida”.

Defiende que, hoy, sólo la participación activa, pionera, de movimientos sociales puede rectificar el rumbo de una política de privilegio para unos pocos y de exclusión para la desesperada mayoría.

¿Cómo ha visto la devastadora crisis que ya afecta a todos los países y sobre todo a la clase trabajadora?

Con mucha indignación y revuelta; con una sensación de impotencia y a la vez la voluntad radical de denunciar y combatir a los grandes causantes de esa crisis. Olvidamos muy fácil
que la crisis fundamentalmente es provocada por el capitalismo neoliberal. Irrita ver a gobernantes y a toda la oligarquía justificando que las economías nacionales deban servir al capital financiero. Los pobres deben salvar económicamente a los ricos. Los bancos sustituyen a la comida de la familia, al presupuesto para la escuela, a los equipamientos de los hospitales…

Yo estaba comentando ayer [19 de diciembre] con unos compañeros de misión que la avalancha de dimisiones acabará justificando una avalancha de atracos, por desesperación. Está creciendo cada día más el absurdo criminal de constituir la sociedad en dos sociedades de hecho: la oligarquía privilegiada, intocable, y todo el inmenso resto de humanidad arrojada al hambre, al sin-sentido, a la violencia enloquecida. Se cierran las empresas, cuando no consiguen un lucro voraz, y se cierra el futuro de un trabajo digno, de una sociedad verdaderamente humana.

¿Cómo analiza el papel de los movimientos sociales frente a la actual coyuntura?

Hace ya un buen tiempo, sobre todo en el Tercer Mundo (en concreto en nuestro Brasil, en Nuestra América), que científicos sociales y dirigentes populares vienen proclamando que hoy sólo la participación activa, pionera, de movimientos sociales puede rectificar el rumbo de una política de privilegio para unos pocos y de exclusión para la desesperada mayoría. Los partidos y los sindicatos tienen todavía su rol; deben conservarlo o reivindicarlo. Sindicato y partido son mediaciones políticas indispensables; pero el movimiento social organizado, presente en el día a día del pueblo, es siempre más urgente, como una especie de “vanguardia colectiva”.

Frente a este escenario, a su juicio, ¿cuáles son las alternativas para los pobres del mundo hoy?

La alternativa es creer precisamente que “Otro Mundo es Posible” y entregarse individualmente y en comunidad o grupo solidario e ir haciendo real ese “mundo posible”. El capitalismo neoliberal es la raíz de esta crisis y solamente hay un camino para que la justicia y la paz reinen en el mundo: socializar las estructuras contestando de hecho la desigualdad socioeconómica, la absolutización de la propiedad y la propia existencia de un Primer Mundo y un Tercer Mundo, para ir construyendo un solo Mundo, igualitario y plural.

Con frecuencia respondo a periodistas y amistades del Primer Mundo que solamente la construcción de un solo mundo (y no dos o tres o cuatro) podrá salvar la humanidad. Es utopía, una utopía “necesaria como el pan de cada día”. Donde no hay utopía no hay futuro.Brasil de

Fato, 7 de enero de 2009.

Comunicat sobre l’Avantprojecte de Llei Orgànica sobre Drets i llibertats dels Estrangers a Espanya

2009-03-22T21:24:00.003+01:00
Les Entitats continuaran essent solidàries amb els més vulnerables encara que la Llei ho prohibeixi

Davant l’aprovació per part del Govern d’un projecte de Reforma de la Llei sobre Drets i llibertats dels Estrangers a Espanya (Llei d’Estrangeria), les entitats cristianes sotasignants volen unir les seves veus i fer públic el seu rebuig a alguns articles d’aquest text.

Un cop més, les propostes legislatives enfoquen el tema de les migracions com un àmbit a regular amb normes restrictives i sancionadores. Obliden novament que els/les immigrants són persones, amb somnis, amb il·lusions i amb famílies que en depenen. Que han estat i poden seguir essent font de riquesa per al nostre país, tan humanament, com cultural i econòmica.

Més concretament, ens preocupen greument aquests aspectes del text:

1. Risc que aflorin actituds de xenofòbia. L’avantprojecte de Llei es debat en el context d’una crisi financera i econòmica de gravíssimes repercussions socials i laborals que està afectant ja de ple els sectors més vulnerables. En aquest context, en les capes més febles de la societat, l’equilibri social és fràgil. I hi ha el risc que aflorin actituds de xenofòbia i racisme. És oportú aquest moment per a retallar encara més els “drets” de la població immigrada? D’assenyalar-la un cop més com a estrangera? Quants anys han de passar per tal que la persona que prové d’un altre país sigui ciutadana de ple dret?

2. Allargament del període màxim d’internament. És precisament sobre la condició d’immigració irregular que l’avantprojecte de Llei pretén donar un nou gir, en la línia de duresa que Espanya ha decidit adoptar a instàncies europees. Recordem que, amb motiu del debat, el juny de 2008, sobre la Directiva Europea de Retorn d’immigrants, les Esglésies i entitats cristianes europees ja van mostrar “la seva profunda preocupació pel creixent ús de la detenció administrativa d'immigrants (fins a 18 mesos d’internament) a l'espera de ser expulsats, en molts països d'Europa”. Ara, a l’Estat Espanyol, l’Avantprojecte de Llei recull aquest augment (al passar de 40 dies a 60) i amplia els supòsits d’internament, limitant així el dret fonamental a la llibertat i vulnerant la Declaració Universal dels Drets Humans (art. 13)

3. Prohibició i penalització de la solidaritat humana. A més, introdueix un element greu -i èticament inadmissible- en castigar l’ajuda humanitària (moralment legítima, cristianament imprescindible) que particulars o entitats prestin a una persona immigrada en situació irregular i sense recursos. Les nostres entitats i moltes d’altres, atenen cada dia a centenars de persones en aquesta situació. També castiga l’empadronament d’un estranger en un domicili no habitual. Constatem que aquesta situació es dona freqüentment en persones sense llar, forçades a tenir una adreça si volen ser considerades ciutadanes a efectes administratius.

4. Restriccions al dret a viure en família. Constatem que l’enduriment que planteja l’avantprojecte de Llei Orgànica d’Estrangeria no es limita només a l’àmbit sancionador, sinó que va més enllà i afecta a facetes tan fonamentals per a les persones com és el dret a reagrupar als propis pares, que a partir d’ara hauran de tenir més de 65 anys. La reagrupació només es podrà fer si el fill porta més de 5 anys de residència regular a Espanya, quan la normativa europea estableix que al fill no se li podrà exigir més de 2 anys de residència regular.

5. Limitacions al dret a l’educació. D’altra banda, tot i que en alguns aspectes, aquest avantprojecte millora el contingut de la Llei actual, arran de les diverses sentències del Tribunal Constitucional que van declarar inconstitucional alguns dels seus articles, no incorpora correctament el que ha dit l’Alt Tribunal sobre determinats drets de tots els immigrants, com és el d’educació, que l’Avantprojecte limita a tots els menors de 18 anys i als majors d’aquesta edat que tinguin residència regular a Espanya.

6. Tracte incorrecte als menors d’edat. Aquest avantprojecte també ignora tota la legislació, nacional i internacional, referent als infants, i considera als menors immigrants no acompanyats com a estrangers, molt per sobre de la seva condició de menors, que, segons sentències del Tribunal Constitucional, és la que ha de prevaler. A més, el projecte no estableix les mesures necessàries per tal que els menors estrangers disposin d’una adequada defensa i representació legal per tal de vetllar pels seus interessos en tots els procediments administratius i davant dels tribunals.

En conseqüència, les entitats cristianes que acollim persones procedents de països estrangers rebutgem sense pal·liatius els articles citats d’aquest avantprojecte i manifestem que no acatarem unes normes que contradiguin principis ètics fonamentals o que vulnerin els drets humans reconeguts en el Dret Internacional i en la nostra pròpia Constitució.

Barcelona, 20 de març de 2009

La Plataforma està formada per les següents entitats:

ACO, ASSOCIACIÓN SOCIAL ESTE-OESTE, CARITAS, CINTRA-BENALLAR, CON VI VIM, CRISTIANISME I JUSTÍCIA, CRISTIANS PEL SOCIALISME, DELEGACIÓ DE PASTORAL OBRERA DE BARCELONA, DELEGACIÓ DE PASTORAL SOCIAL DE BARCELONA, EKUMENE, FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA, FUNDACIÓ MIGRA-STUDIUM, GOAC-HOAC, GRUP DE JURISTES RODA VENTURA, JOC, JUSTÍCIA I PAU, INTERCULTURALITAT I CONVIVÈNCIA, PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DEL PI, PASTORAL AMB IMMIGRANTS (PAI), RELIGIOSES EN BARRIS, UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA (URC), Bayt-al-thaqafa.

8 de març. Dia de la dona treballadora. manifest 2009.

2009-03-01T10:07:00.004+01:00
¿Per què el 8 de març?

Una història
. Finals del segle XIX i principis del XX. En el tèxtil les dones constitueixen la majoria de mà d’obra. Les condicions de treball, molt dures. A finals de la primera dècada del segle XX, a Nova York hi ha grans mobilitzacions que s’estenen a tot el país. El 8 de març de 1909 hi ha una manifestació que és la culminació d’una vaga començada el 1908.
Una proposta. L’agost del 1910 es va celebrar a Copenhagen la 2a. Conferència de Dones Socialistes. Prenen la data de la gran manifestació de Nova York com a referent i proposen que el dia 8 de març sigui el Dia de la Dona Treballadora.

Un fet. Nova York. Després de la primera celebració del 8 de març, el 1911, el 25 del mateix mes, les treballadores d’una empresa tèxtil s’han declarat en vaga i són tancades a la fàbrica. Hi ha un incendi i les portes són tancades: hi moren més d’un centenar de treballadores.
Dones per la dignitat de les dones

Avui dia, les dones continuem patint grans injustícies pel fet de ser dones i, alhora, treballadores, immigrades, soles com a caps de família...

A Catalunya hi ha gairebé mig milió de persones aturades, de les quals 100.000 són immigrades. El nombre d’expedients de regulació d’ocupació al 2008 ha estat de 808. Malgrat que el percentatge d’atur quant al gènere és molt semblant, tota aquesta situació està provocant que moltes de nosaltres (sobretot de més de 44 anys) hàgim de recórrer a l’economia submergida, al treball a temps parcial o a la combinació de diferents feines contràries a la nostra dignitat, per tal de cobrir les necessitats més bàsiques (habitatge, alimentació...)

En plena crisi, només el 35% dels homes desocupats col·laboren en les tasques de la llar. El motiu de fons és que hi ha un model de rerafons prèviament après que no canvia, la qual cosa manté la realitat de la doble jornada de les dones i el fet que siguem nosaltres qui afrontem les majors càrregues, penalitats i conseqüències d’aquesta crisi.

Nosaltres, com a dones obreres i cristianes, en coherència amb les pràctiques de Jesús de Natzaret vers la dona, defensem l’equitat entre els éssers humans i la prioritat de la persona per sobre del capital i del patriarcat:
S’ha d’acabar la penalització de la maternitat (per aconseguir un contracte laboral o la seva renovació).
S’han d’acabar els impediments per als reagrupaments familiars de les que som immigrades.
El treball ha d’ajustar-se a les necessitats de dones i d’homes i a la decisió lliure de constituir un nucli familiar.
No és possible una política de conciliació vida familiar-vida laboral sense un nou model d’organització social i, per tant, un canvi en els papers socialment assignats a la dona i a l’home.
Avui volem proclamar, com les dones treballadores de fa cent anys, el compromís i la dignitat de la nostra lluita que es fa present en les dones que:
som el pal de paller en el si de les nostres famílies i que fem malabarismes per arribar a fi de mes; que comprovem que no estem soles; que ens apleguem amb altres dones; que fem respectar els nostres drets.
estem compromeses en les associacions dels nostres barris: AMPA, Vocalies de Dones de les Associacions Veïnals, parròquies...
treballem per una societat més justa i solidària des dels moviments de dones i les organitzacions del poble (partits, sindicats, ONG...)
comunitàriament fem per sortir de l’atur, la marginació, la soledat, els maltractaments...
malgrat tot, continuem somniant i estimant, i sostenint el món!
I així manifestem amb coratge i testimoniatge, que un altre món ja és possible, que una altra manera de vida per a nosaltres, les dones, també és possible!
MOVIMENTS OBRERS CRISTIANS DE CATALUNYA I BALEARS: (ACO, GOAC, JOC, MIJAC), CAPELLANS OBRERS, RELIGIOSES/OS EN BARRIS I DELEGACIONS DE PASTORAL OBRERA DE LES DIÒCESIS DE CATALUNYA

NO VAMOS A PAGAR LA CRISIS. QUE LA PAGUEN LOS RICOS.-Declaración de los Movimientos Sociales en el FSM Belém 2009

2009-02-21T16:32:00.004+01:00

Para hacer frente a la crisis son necesarias alternativas anticapitalistas, antiracistas, anti-imperialistas, feministas, ecológicas y socialistas
Los movimientos sociales del mundo nos hemos reunido con ocasión de la celebración del 9º FSM en Belém, en la Amazonia donde los pueblos resisten a la usurpación de la naturaleza, sus territorios y su cultura.
Estamos en América Latina donde en las últimas décadas se ha dado el reencuentro entre los movimientos sociales y los movimientos indígenas que desde su cosmovisión cuestionan radicalmente el sistema capitalista; y en los últimos años ha conocido luchas sociales muy radicales que condujeron al derrocamiento de gobiernos neoliberales y el surgimiento de gobiernos que han llevado a cabo reformas positivas como la nacionalización de sectores vitales de la economia y reformas constitucionales democráticas.
En este contexto, los movimientos sociales de America latina han actuado de forma acertada: apoyar las medidas positivas que adoptan estos gobiernos, manteniendo su independencia y su capacidad de crítica en relación a ellos. Esas experiencias nos ayudarán a reforzar la firme resistencia de los pueblos contra la política de los gobiernos, de las grandes empresas y los banqueros que están descargando los efectos de esta crisis sobre las espaldas de las y los oprimidos.
En la actualidad los movimientos sociales a escala planetaria afrontamos un desafió de alcance histórico. La crisis capitalista internacional que impacta a la humanidad se expresa en varios planos : es una crisis alimentaría, financiera, económica, climática, energética, migratoria..., de civilización, que viene a la par de la crisis del orden y las estructuras políticas internacionales.
Estamos ante una crisis global provocada por el capitalismo que no tiene salida dentro de este sistema. Todas las medidas adoptadas para salir de la crisis sólo buscan socializar las pérdidas para asegurar la supervivencia de un sistema basado en la privatización de sectores estratégicos de la economía, de los servicios públicos, de los recursos
naturales y energéticos, la mercantilización de la vida y la explotación del trabajo y de la naturaleza, así como la transferencia de recursos de la periferia al centro y de los trabajadores y trabajadoras a la clase capitalista.
Este sistema se rige por la explotación, la competencia exarcebada, la promoción del interés privado individual en detrimento del colectivo y la acumulación frenética de riqueza por un puñado de acaudalados. Genera guerras sangrientas, alimenta la xenofobia, el racismo y los extremismos religiosos; agudiza la opresión de las mujeres e incrementa la criminalización de los movimientos sociales. En el cuadro de estas crisis, los derechos de los pueblos son sistemáticamente negados.
La salvaje agresión del gobierno israelí contra el pueblo palestino, violando el derecho internacional, constituye un crimen de guerra, un crimen contra la humanidad y un símbolo de esta negación que también sufren otros pueblos del mundo.
Para hacer frente a esta crisis es necesario ir a la raíz de los problemas y avanzar los más rápidamente posible hacia la construcción de una alternativa radical que erradique el sistema capitalista y la dominación patriarcal.
Es necesario construir una sociedad basada en la satisfacción de las necesidades sociales y el respeto de los derechos de la naturaleza, asi como en la participación popular en un contexto de plenas libertades políticas. Es necesario garantizar la vigencia de todos los tratados internacionales sobre los derechos civiles, políticos, sociales y culturales (individuales y colectivos), que son indivisibles.
En este camino tenemos que luchar, impulsando la más amplia movilización popular, por una serie de medidas urgentes como:
- La nacionalización de la banca sin indemnización y bajo control social
- Reducción del tiempo de trabajo sin reducción del salario
- Medidas para garantizar la soberanía alimentaria y enérgetica
- Poner fin a las guerras, retirar las tropas de ocupación y desmantelar las bases militares extranjeras
- Reconocer la soberanía y autonomía de los pueblos, garantizando el derecho a la autodeterminación
- Garantizar el derecho a la tierra, territorio, trabajo, educación y salud para todas y todos
- Democratizar los medios de comunicación y de conocimiento
El proceso de emancipación social que persigue el proyecto ecologista, socialista y feminista del siglo 21 aspira a liberar a la sociedad de la dominación que ejercen los capitalistas sobre los grandes medios de producción, comunicación y servicios, apoyando formas de propiedad de interés social: pequeña propiedad territorial familiar, propiedad pública, propiedad cooperativa, propiedad comunal y colectiva.
Esta alternativa debe ser feminista porque resulta imposible construir una sociedad basada en la justicia social y la igualdad de derechos si la mitad de la humanidad es oprimida y explotada.
Por último, nos comprometemos a enriquecer el proceso de la construcción de la sociedad basada en el "buen vivir" reconociendo el protagonismo y la aportación de los pueblos indígenas.
Los movimientos sociales estamos ante una ocasión histórica para desarrollar iniciativas de emancipación a escala internacional. Sólo la lucha social de masas puede sacar al pueblo de la crisis. Para impulsarla es necesario desarrollar un trabajo de base de concienciación y movilización.
El desafío para los movimientos sociales es lograr la convergencia de las movilizaciones globales a escala planetaria y reforzar nuestra capacidad de acción favoreciendo la convergencia de todos los movimientos que buscan resistir todas las formas de opresión y explotación.
Para ello nos comprometemos a:
* Desarrollar una semana de acción global contra el capitalismo y la guerra del 28 de marzo al 4 de abril 2009:
* Movilización contra el G-20 el 28 de marzo;
* Movilización contra la guerra y la crisis el 30 de marzo;
* Día de solidaridad con el pueblo palestino impulsando el boicot, las desinversiones y sanciones contra Israel, el 30 de marzo;
* Movilización contra la OTAN en su 60 aniversario 4 de abril; etc.
* Fortalecer las movilizaciones que desarrollamos anualmente:
- 8 de marzo: Día internacional de la Mujer
- 17 de abril: Día Internacional por la Soberanía Alimentaria
- 1 de Mayo: Día Internacional de los trabajadores y trabajadoras
- 12 de octubre: Movilización Global de lucha por la Madre Tierra contra la colonización y la mercantilización de la Vida
* Impulsar las agendas de resistencia contra la cumbre del G-8 en Cerdeña, la cumbre climática en Copenhaguer, la cumbre de las Américas en Trinidad y Tobago...
Respondamos a la crisis con soluciones radicales e iniciativas imancipatorias.
Esta vergonzosa impunidad debe terminar. Los movimientos sociales reafirman aquí su activo sostén a la lucha del pueblo palestino así como todas las acciones de los pueblos del mundo contra la opresión..

LA CRISIS, TIEMPO DE ESPERANZAS Y ALTERNATIVAS PARA EL MUNDO OBRERO Y LOS POBRES Encuentro de la Pastoral Obrera de Catalunya i les Illes

2009-02-21T10:44:00.004+01:00
El día 14 de febrero se celebró en el Seminario Diocesano de Barcelona la Jornada de Estudio de Pastoral Obrera de Catalunya i les Illes. En este encuentro participaron más de un centenar de personas de los movimientos JOC, ACO, HOAC, comunidades religiosas, sacerdotes en el mundo obrero... Un encuentro anual que constituyó una fuente de aliento y esperanza para todos y todas las participantes.
Se contó con la exposición de Francisco J. Pérez, economista y militante de la HOAC de Zaragoza que, partiendo de la descripción de las características de la crisis que nos azota, presentó a través de un diálogo con el Antiguo y Nuevo Testamento, las exigencias y los retos que, como cristianos, hemos de afrontar ante esta situación.
Después de un trabajo en grupos, se compartieron algunos de estos retos, que ahora anotamos:
La necesidad de la liberación de la idolatría del consumismo y del tener, como orientación en nuestras vidas.
Recuperar el sentido profético de la denuncia, haciendo sentir nuestra voz como movimientos de Iglesia en los medios de comunicación y en nuestros ambientes, identificando las injusticias y abusos de los poderosos.
Promover nuevos estilos de vida y de consumo que hagan posible un mundo sustentable, basados en la austeridad, el respeto a la naturaleza y la solidaridad con los países empobrecidos.
Potenciar en nuestros grupos y comunidades la formación en la conciencia crítica de las personas, haciendo una lectura creyente de nuestra historia (ser sensibles a las interpelaciones, hacernos conscientes de los problemas sociales y ser contemplativas en el compromiso).
Participar activamente en las organizaciones populares, asociaciones de vecinos, sindicatos, partidos, movimientos sociales, partiendo siempre de la realidad concreta de las víctimas de la crisis.
Generar alternativas de vida, de producción y de consumo, que potencien los valores comunitarios y democráticos. Potenciar el cooperativismo como alternativa de democracia económica.
Reivindicar la participación de los y las trabajadoras en los centros de decisión de las empresas y la planificación democrática del sistema económico.
La necesidad de trabajar en red para la construcción de una nueva sociedad y una nueva humanidad, donde se primen la satisfacción de la necesidades reales de las personas y los pueblos para construir un mundo donde sea posible proclamar el “Padre Nuestro....”
El encuentro finalizó con la celebración de la Eucaristía, la mesa de la fraternidad, donde compartimos con Jesús de Nazaret los sufrimientos, las esperanzas y las luchas del mundo obrero y los pobres.

Mari Carmen Fernández
Militante de la HOAC de Barcelona

Els camins de la mort: Accidents laborals?

2009-02-21T10:32:00.007+01:00
Ja fa dècades que estem tornant al capitalisme nu del segle XVIII (d'Adam Smith), amb el seu gran mite utòpic del Mercat autoregulat, en què l'ètica social és substituïda per una tècnica: imposar mercats. La teoria de l'harmonia del Mercat no afirma que a tothom li va bé en els mercats, ans al contrari vincula el mercat amb un silenciós, quotidià genocidi.

Perquè el Mercat és un sistema de competència en el qual no solament es decideix sobre els productes i la seva producció, sinó igualment sobre els productors i la seva vida. El Mercat és un senyor per damunt de la vida i la mort.

La crítica de Marx a aquest capitalisme de Smith –dintre que ambdós admeten l'existència del Mercat– continua tenint cada dia més actualitat: el Mercat s’aguanta precisament pel seu desequilibri, és a dir, el mercat no pot deixar de produir el martiri de qui produeix ja que sense ell no podria engendrar l'equilibri de l'harmonia.

Aquest martiri no és una altra cosa que la permanent destrucció de la força de treball i de la naturalesa (també la Naturalesa és quelcom decidit per l'oferta i la demanda). Oferta i demanda decideixen també la quantitat de persones que poden sobreviure.

Per descomptat que la teoria econòmica es reformula i a aquest reformisme burgès se sumen de grat les socialdemocràcies, per a sostenir tots junts i gràcies als seus mèrits el fet d’haver transformat la teoria econòmica en ciència. Aquesta “ciència” que diàriament ens manifesta que el Mercat avui (i sempre), visiblement, conté un automatisme autodestructor. Heus ací la causa estructural de l'assassinat dels nostres germans i germanes, que tan desafortunadament diem accident laboral, com si d'alguna cosa casuística es tractés.

Corrien els anys 60 quan, sent jo un nen aprenent, en dues ocasions se'ns va comunicar escaridament a la família que dos dels meus germans havien mort “en la fàbrica” en sengles “accidents desafortunats, casuístics”, com tots. Per a l'entorn dels meus germans (de 20 i 30 anys d’edat) i per a la nostra família, va ser un desastre.

Van haver de passar anys perquè la ràbia, la impotència, els dubtes s'anessin aclarint. Així, al principi dels 80, en el muntatge de la fàbrica de cotxes Opel-General Motors de Saragossa, vam lluitar durament per tres qüestions bàsiques: la sinistralitat laboral, els contractes legals de treball i la representació directa de l'Assemblea de Treballadors i Treballadores en els processos de negociació. En la inauguració oficial de la factoria, ni el rei Juan Carlos ni el difunt arquebisbe de Saragossa Monsenyor Morcillo van fer cap recordatori dels 12 companys assassinats per accidents de treball gens fortuïts. Ja era públic que la GM havia planificat per a la construcció de la fàbrica 15 assassinats, o sigui, que tothom agraït perquè van ser 3 menys dels previstos.
I un dóna un pas més en la seva consciència i en la seva ràbia.

Recentment, al sector de les telecomunicacions al que pertanyo, es van denunciar les presumptes represàlies emeses per l'empresa Seirt (subcontractada per Telefónica) contra un grup de treballadors, després que un delegat sindical reclamés la investigació d'un possible accident laboral de què va ser víctima un dels empleats, i que va morir el proppassat mes de setembre. Després que el representant dels treballadors denunciés els fets a Inspecció de Treball i a través d'un full informatiu a la plantilla, l'empresa va procedir, el 23 de desembre, a acomiadar 4 dels companys del treballador mort, al·legant poc volum de treball.

Segons van explicar alguns treballadors afectats, la direcció de Seirt no ha fet cap pas per reconèixer la mort de l'empleat (a causa d'un sinistre de trànsit al Vendrell) com a accident laboral, tot i que els representants sindicals, van assegurar que “tots els indicis” així ho demostren. “L'empresa rebutja considerar-lo laboral perquè es va produir a la nit, cosa que l'obligaria a reconèixer les hores extres dels seus empleats”, van afirmar.

Segons els treballadors acomiadats, les jornades oscil·len entre “les 12 i les 14 hores”, que es compensen només a través d'un plus de productivitat. “Aquest apartat de la nòmina, però, se sol eliminar des de la direcció de l'empresa si existeix algun conflicte amb l'empleat”. “El treballador no coneix el seu horari laboral, i se li anuncien unes guàrdies amb molt poc temps d'antelació”.
¿Quants casos semblants coneixes, vius i comparteixes?

I per acabar d’adobar-ho i encobrir-ho està la manipulació dels mitjans massius de comunicació:
Per exemple, als 1191 assassinats laborals de 2007 (els percentatges de 2008 seran semblants), bé podrien sumar-se els 3500 in itinere dels nostres germans africans que venien a buscar treball i van quedar per a sempre en l'Estret en aquest mateix any.

O aquests altres perversos titulars que en lletra gran assenyalen “Aquest any (2008) hi ha hagut 17 morts menys que en 2007. El 2008 es cobra la vida de 261 treballadors de la construcció”. I només molt més endavant un descobreix que el nombre de persones treballant en la construcció ha baixat en 463.500. Per tant, la sinistralitat ha anat en augment i no en descens.
O, que si els accidents in itinere són de responsabilitat de l'Estat pel tema de la viabilitat pública. Com si no fos temps de treball, o com si l'Estat no estigués dintre del Mercat!

D'aquestes, tots els dies un munt!

En fi, que lluitar contra la sinistralitat laboral implica anar destruint el mite del Mercat, el mite de la propietat i la possessió com a reguladors de la condició humana incapaç de construir un món i unes relacions més enllà d'aquest pervers sistema capitalista.

És precisament per això, perquè tots els assassinats dels nostres germans i germanes treballadores sabem que responen a causes estructurals (també amb els seus noms i cognoms, és clar), que hem de lluitar per canviar-ho. Amb rebel·lies agermanades aturem aquesta mort constant del món obrer (física, psíquica i existencial) i lluitem per la vida trencant “el contracte” que ens lliga a aquest sistema. Són aquestes causes estructurals les que estan en la base del conflicte social que les persones i moviments cristians hem d’aprofundir per tal de redimensionar el nostre compromís i el nostre testimoniatge comunitaris en el nostre món del treball.

MANIFIESTO POR UN DERECHO DE FISCALIZACIÓN DE LOS CENTROS DE INTERNAMIENTO DE LOS EXTRANJEROS

2009-02-02T21:48:00.002+01:00
En los últimos años, la política europea para la gestión de las migraciones se ha desarrollado en torno a ejes cuya lógica fundamental es el control y la represión de los flujos migratorios. El encierro de migrantes es un factor esencial en esta política de gestión de flujos.
Desde Migreurop, plataforma de entidades de ámbito europeo y africano[1], se denuncia la multiplicación de los lugares de encierro para personas extranjeras. Con la aprobación de la Directiva de Retorno, esta generalización del encierro como método de gestión de las migraciones se ha institucionalizado, las políticas se vuelven más restrictivas y se da un paso más en el debilitamiento y la “restricción” de las garantías democráticas y de los Derechos Humanos.
En nuestro país, el hecho de ser internada en un CIE se deriva de que la persona extranjera ha cometido una infracción administrativa al no tener en orden su documentación y no poder residir de forma legal en España. Por este motivo, las personas que se hallen en esta situación pueden llegar a encontrarse detenidas hasta un máximo de cuarenta días. En estos momentos en España existen nueve CIE´s legalmente constituidos.
Varias entidades llevan años denunciando la situación en la que se encuentran estos centros, la dudosa legalidad de los mismos y los incidentes e irregularidades que en ellos han ido produciéndose con el paso de los años: internamiento de extranjeros en lugares diferentes a los propios CIEs, mantenimiento del carácter penitenciario de los CIEs[2], deficiencias estructurales de equipamiento de los centros, al igual que de personal especializado, malos tratos y abusos,…
A todo ello, hay que añadir que a las organizaciones sociales en estos momentos se les niega el acceso a estos centros, pese a tener recogido este derecho en la Orden Ministerial de 1999 en la que se recoge la regulación de los Centros de Internamiento de Extranjeros en el territorio español.
Desde Migreurop, se lanza una campaña para pedir el derecho de acceso de las organizaciones a estos centros y por el que pedimos al estado español:
- que se garantice legalmente y sin restricciones el derecho de acceso de la sociedad civil y de las ONG a los lugares de encierro de las personas extranjeras;
- que se garantice el ejercicio de un control regular sobre la situación de las personas migrantes en estos lugares de encierro por parte de las organizaciones independientes de las autoridades nacionales;
- que se informe a la sociedad civil sobre la situación en estos lugares de encierro, existiendo total transparencia de la información.

LAS ENTIDADES FIRMANTES:
Nos sumamos a la campaña de Migreurop, exigiendo el derecho a la fiscalización de los Centros de Internamiento por parte de la sociedad civil. Lo que se concreta en un cumplimiento abierto de la normativa vigente, garantizando el acceso a estos centros de las organizaciones sociales.
Exigimos el respeto a los derechos de las personas internadas y que los centros tengan la dotación material y personal adecuada para que estos derechos puedan ser ejercidos con dignidad.
Manifestamos nuestra radical oposición a la prevista ampliación del plazo de detención en los Centros de Internamiento de 40 a 60 días como se contempla en el Proyecto de reforma de la Ley de Extranjería;
Finalmente, entendemos estas demandas en el camino de la supresión de los Centros de Internamiento, al entender que una mera irregularidad administrativa no puede dar lugar a que una persona sea sometida al régimen de privación de libertad.

Para firmar el manifiesto, por favor comuníquese con: fiscalizaciondeloscies@gmail.com
[1] Par más informaciones, consulte: www.migreurop.org
[2] Conculcando con ello la sentencia del Tribunal Constitucional 115/1987 de julio.

2009-01-02T07:40:00.010+01:00
http://www.palestina.cat/

2008-12-24T08:52:00.001+01:00
CÁRITAS RECLAMA UN PLAN DE ACCIÓN PARA PALIAR LOS EFECTOS DE LA CRISIS EN LAS PERSONAS MÁS POBRES

Bon Nadal

2008-12-10T22:34:00.006+01:00
... l'àngel els digué: No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora.
Lc 2, 8-14

Informació de les ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació)

2008-12-10T22:09:00.003+01:00
Sintermetal, que ha cerrado el periodo de consultas sin acuerdo y a la espera de lo dictamine la autoridad laboral de un ERE temporal de 66 dias que afecta a 280 trabajadores, y con un futuro de posible cierre de la empresa en el plazo de un año si juzgamos por los últimos movimientos del accionariado de la compañía.
Nissan: 1680 treballadors afectats
Pirelli: 280 treballadors afectats
Acciona: 322 treballadors afectats
ONO: Fins 1298 persones
Gonvarri: 187 treballadors afectats
Hutchinson: ERO temporal de 490 treballadors
Ficosa: ERO temporal de 868 treballadors
Sanofi-Aventis: 180 (23 a Catalunya) treballadors afectats
T-Systems: 550 a tot Espanya (270 a Catalunya)
Frigo-Unilever: ERO tancat (Retirat, després de l’anunci de compra per part de Farggi. Estan en negociació)
Visteon: 230 treballadors afectats (tota la plantilla)
Freudenberg: 141 treballadors afectats (tota la plantilla)
Tyco: 209 treballadors afectats, acord signat Informació de l'acord
Estampacions Sabadell: 226 treballadors afectats per un ERO temporal
Esteban Ikeda: 108 rescissions i temporal de 19 dies per a la resta de plantilla
SEAT: Afectarà a 4.000 treballadors
Simon: Afecta a 80 treballadors
Filatures Balsareny: 45 treballadors afectats (tota la plantilla)
Eurofil: 70 treballadors afectats, tota la plantilla
Texel: 30 treballadors (tota la plantilla). Acord signat.
Ceràmiques del Foix: 72 treballadors afectats
Anglès Textil: 97 treballadors afectats
Utymat: Afecta a 48 treballadors
Aconda Paper: Afecta a 240 treballadors (tota la plantilla)
Torraspapel: 213 treballadors afectats Informació de l'ERO
EDS: Anunciats 9.300 acomiadaments a Europa. A Catalunya té 1.500 treballadors.
Plastal: 43 treballadors afectats per l'ERO 231 més, afectats per un ERO temporal
Comforsa: 70 treballadors afectats per un ERO temporal
Mahle: Afectats 250 treballadors per un ERO permanent i 462 de forma temporal Informació de l'ERO
Magneti Marelli: Afectada tota la plantilla (800 treballadors) per un ERE temporal.
Hilaturas Moca: Afectats 30 treballadors (tota la plantilla)
Filatures Puigdemont: 58 treballadors afectats (tota la plantilla)
Tèxtil Sanpere: Afectats 20 treballadors.
Delphi: 800 treballadors afectats per un ERO temporal Informació de l'ERO
Mobles Mesegué: 30 treballadors afectats per un ERO temporal de 3 mesos
Cie Automotive: 300 treballadors (tota la plantilla) afectats per un ERO temporal.
Eiffage Energia: 152 treballadors afectats a tots els centres de Catalunya.
Ceràmiques Sugrañes: 85 treballadors afectats
Ace Cuberteros: 36 treballadors afectats (tota la plantilla)
Derivados del cemento Norden del grupo Prainsa, para su centro de Sallent (Barcelona), alcanzado un preacuerdo para indemnizar a los empleados afectados por la medida, que excluye a los trabajadores a partir de 52 años. Tiene también tres plantas en Francia y otras tres en Chile, ha adquirido el Grupo Alvisa, dedicado al sector del prefabricado para obra civil en España, y posee compañías para el montaje, las grúas, la construcción y las cubiertas.
Envasats Càrnics de Campllong. ERO temporal de 6 mesos (ACN) Campllong (Gironès).- L'empresa Envasats Càrnics Girona S.L., situada al polígon Industrial Les Ferreries de Campllong,
Smurfit Kappa: ERO de 19
Construcciones JC Crespo: ERO de 10 treballadors (tota la plantilla)
Kris Bijoux: ERO temporal de 5 treballadors
Welding Iron Mets: ERO de tota la plantilla (15 treballadors)
Grupo MYR 2005: ERO d'11 treballadors
Inyección de Componentes plásticos: ERO de 41 treballadors
Cunícula Les Olles: ERO de 6 treballadors
Ricard Mengual: ERO temporal de 2 treballadors
Armat i Ferralat: ERO de 6 treballadors
Muebles Mesegue: ERO temporal de 25-30 treballadors
Estejo: ERO temporal de 5 treballadors
Amover: ERO temporal de 20 treballadors
Xirinols: ERO de 8 treballadors (tota la plantilla)
Ryad-Fort: ERO de 6 treballadors (tota la plantilla)
Copemo corporación Cárnica: ERO de 57 treballadors
Ceràmica Belianes: ERO de 17 treballadors
Talleres Cabre: ERO de 14 treballadors
MERCK FARMA Y QUIMICA, S.L: ERE de 89 treballadors del centre de Mollet, octubre 25 més de Mollet.
Emtisa (Estampacions Metàl·liques i Transformats Industrials),
El proveïdor de components per a l’automòbil, Emtisa, propietat de Nissan, ha arribat a un acord amb el comitè de empresa per aplicar un expedient de regulació d’ocupació (ERO) temporal que afectarà els prop de 300 treballadors de la planta de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat).
Emtisa preveu parar la producció els mateixos dies que ho faci la factoria de Nissan a la Zona Franca, ja que l’activitat principal de la companyia se centra en la fabricació dels bastidors dels tot terrenys Pathfinder i Navara de la firma nipona. Aquest expedient temporal afectarà la totalitat de la plantilla d’Emtisa, que ara és d’uns 300 treballadors.
Emtisa fundada el 1947, va ser adquirida per Nissan fa un parell d’anys amb l’objectiu d’incorporar a la seva estructura un dels seus proveïdors clau: el fabricant de les estructures metàl·liques dels seus tot terrenys.
Flexo
El proveedor Industrial Flexo, perteneciente al grupo multinacional Avon Automotive y dedicado a la fabricación de tubos de caucho para el sector del automóvil, ha presentado un Expediente de Regulación de Empleo (ERE) temporal en su planta de Sant Just Desvern (Barcelona) que afectará a poco más de un centenar de trabajadores durante 25 días en el primer trimestre de 2009.
Según confirmaron fuentes sindicales, la decisión de la empresa, que afectará a dos terceras partes de la plantilla, no tiene un impacto "tan importante" como en otras proveedoras porque Flexo está orientada especialmente al sector de camiones y cuenta con muchos clientes "fuera de España".
"Esta medida servirá para solucionar el problema coyuntural de caída de la demanda", aseguraron las mismas fuentes, que confiaron en alcanzar un acuerdo en la reunión que próximamente mantendrán el comité y la dirección. Además, Industrial Flexo ha abierto un plan de bajas "totalmente voluntario" para que puedan acogerse "unas seis o siete personas".
La empresa Envasats Càrnics Girona S.L., situada al polígon Industrial Les Ferreries de Campllong, ha presentat un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) temporal de sis mesos per manca de liquiditat. L’empresa, fundada l’any 2001, dóna servei a la cooperativa de ramaders productors de Vedella de Girona. Abans de presentar l’expedient, que afecta nou treballadors, l’empresa ja havia passat per dificultats arran de la crisi econòmica. De fet, els 26 membres de la plantilla tot just aquesta setmana han cobrat la nòmina del mes d’octubre. Entre els clients més destacats de la càrnia hi ha la cadena de supermercats Caprabo. L’empresa es dedica principalment a envasar carn procedent de la cooperativa, tot i que també fan processos d’especejament. Compta amb 26 persones en plantilla i es troba situada al carrer camí de Riudellots del polígon industrial Les Ferreries de Campllong. Precisament, ara fa dos anys, la direcció va fer una forta inversió per adequar i ampliar la nau, i ara la crisi econòmica ha passat factura a les seves finances.
Presentat al Departament de Treball un ERO temporal de sis mesos que afecta nou treballadors de la plantilla. Els treballadors afectats per l’ERO i la direcció de l’empresa estan negociant l’expedient. Entre d’altres, sobre la taula hi ha la discussió sobre els terminis en què els afectats hauran d’anar a l’atur. L’acord entre la direcció de l’empresa i els sindicats ha estat possible ja que la companyia s’ha compromès a complementar la prestació de desocupació dels treballadors afectats per l’ERO fins al cent per cent del sou, incloses les pagues extres i vacances, segons que ha explicat a Efe el responsable de la Federació del Metall d’UGT al Baix Llobregat, Juan Antonio García.
Hisitex
Afecta 44 treballadors Òdena (Anoia).- Els treballadors afectats per l'ERO d'Hisitex, la planta que el grup tèxtil Antex té a Òdena, rebran 35 dies i mig d'indemnització per any treballat amb un topall de pagament de 21,3 mesos. Així ho ha ratificat aquesta tarda l'assemblea de treballadors que s'ha celebrat a la mateixa factoria.
Finalment, l'ERO afectarà 44 treballadors i no 50, com estava previst inicialment, i tres dels quals correspondran a prejubilacions. L'acord s'ha assolit per àmplia majoria perquè dels 109 treballadors que han participat a la reunió, només quatre s'hi ha manifestat en contra i tres s'han abstingut. El comitè d'empresa preveu que els primers acomiadaments es facin efectius d'aquí uns quinze dies.
Segons Òscar Molina, membre del comitè d'empresa, el nom dels treballadors acomiadats no es farà públic fins el proper dilluns, perquè si algun treballador que no es trobi a la llista està interessat a acollir-se a l'ERO mitjançant una baixa voluntària, ho pugui fer. Aquesta mesura busca reduir el número de membres de la plantilla que hauran de marxar de manera forçada.
Els empleats que no han quedat afectats per l'ERO veuran modificat el seu horari. En concret, treballaran una setmana de matí, una de tarda i una tercera de nit.
L'ERO, que es va entrar al Departament de Treball el passat 22 d'octubre, és un reflex de la crisi de l'automoció i la davallada de vendes de cotxes, que ha passat factura al grup tèxtil. Antex, dedicat a la fabricació de fil de polièster per a automoció, i un dels grups que va saber resistir millor l'embat de la crisi al tèxtil, es va veure obligat a prescindir de part de la seva plantilla per garantir la viabilitat del grup.
L'expedient afecta les diferents plantes que el grup té arreu de Catalunya. la plantilla està formada per uns 130 treballadors, el grup en prescindirà de 41 i tres més es prejubilaran. A Anglès (Selva) hi ha la seu administrativa i a les diferents plantes hi treballen 300 persones, l'ERO afectarà 19 empleats i 35 més es prejubilaran, han sol·licitat la baixa voluntària o es descol·locaran. I finalment, a Lliçà de Vall (Vallès Oriental), amb una plantilla d'una vuitantena de persones, la retallada afectarà tres treballadors. Abans de presentar l'ERO, el grup Antex havia intentat fer front a la crisi retallant contractes temporals i prescindint del personal que no estava en situació indefinida.

Comunicat de la Pastoral Obrera de Catalunya sobre la crisi econòmica

2008-12-04T21:46:00.006+01:00
Davant la crisi: Esperança, Solidaritat i Acció comunitària

En els darrers anys hem viscut més d’una dècada de bonança econòmica; els beneficis d’aquesta, però, no han revertit igual per a tothom. Com a Església, des dels diferents llocs de presència i compromís social en el món del treball, la Pastoral Obrera ha anat denunciant les dificultats que ja es vivien i que s’anaven imposant en el món obrer.

Viure les conseqüències...
El que veiem ara és que milers de famílies pateixen les conseqüències de la crisi econòmica. Una de les més greus és l’augment de l’atur, sobretot en alguns sectors claus de l’economia, com ara la construcció i la indústria lligada a l’automòbil. Cada cop sentim més noticies de grans empreses que tanquen o se’n van fora del país (allà on els treballadors estan en pitjors condicions laborals i econòmiques). També cal tenir en compte totes les petites empreses, depenents de les grans, que han de tancar incrementant el nombre de famílies perjudicades. L’exclusió social és, i pot continuar sent, una realitat a què es vegin abocades moltes famílies obreres, en no poder fer front als deutes adquirits (hipoteques, consum, etc.) i per la insuficient dotació en despesa social de les administracions.
A més, cal subratllar la galopant precarització del mercat de treball: sous baixos, precarietat laboral i treball de baixa qualificació.

... d’una crisi anunciada
Per tant, la crisi que ens presenten no és d’ara ni tampoc ho són les causes que l’han provocat. Portem molts anys de descontrol, voracitat i injustícia econòmica i social. Així ho va denunciar el moviment anti-globalització econòmica, a la Cimera de Seattle, sota el lema: “Un altre món és possible”. Els poderosos llavors van rebutjar aquella consigna profètica.
Els entesos diuen que les crisis econòmiques són cícliques i són inherents al sistema capitalista; que no es poden evitar. El que no diuen és que són el resultat d’una mala gestió o estratègia en política econòmica dels capitalistes, i dels governs que els donen suport. Els treballadors i treballadores en som i en serem sempre els damnificats.

Un consum insostenible, una economia basada en l’especulació
En el nostre àmbit econòmic i social –l’Estat Espanyol– la crisi ha estat provocada per un creixement desmesurat de l’economia, a partir d’una cultura dominant que ho justifica tot en funció d’aconseguir beneficis (encara que siguin abusius) i la promoció del consumisme (que ha resultat insostenible). Aquest consumisme es justifica perquè s’associa el benestar amb la possessió.
Una altra característica ha estat una escandalosa especulació en la construcció i en la inversió de capital.

Hi ha diners per rescatar entitats financeres. No n’hi ha per acabar amb la fam?
La crisi està agreujant la problemàtica econòmica mundial i està posant en evidència la flagrant manca d’ètica del sistema. Una de les primeres mesures que els governs han adoptat ha estat el rescat d’algunes entitats financeres. Segons Justícia i Pau, els governs dels països desenvolupats han injectat a bancs (de comportament especulatiu i ètica dubtosa) uns fons 300 vegades superiors al fons d’emergència, per a fer front a la fam al món, que anualment donen a la FAO.

L’esperança dels cristians
En aquesta realitat dura, com a treballadors creients i seguidors de Jesús, ens volem situar en clau d’esperança.
Jesús en una situació crítica, on hi havia moltes persones amb necessitats vitals (Lc 9,10-17), veu com els seus amics volen desentendre’s de la gent. Li van dir: “acomiada la gent, i que vagin als pobles i a les cases del voltant per trobar allotjament i menjar”. Però Jesús els convidà a implicar-se i els va respondre: “doneu-los de menjar vosaltres mateixos”. Van haver d’arriscar el poc que tenien, cinc pans i dos peixos, posant-los en comú, i es va produir el miracle de la solidaritat: va arribar per a tothom i encara en va sobrar. Entenem que aquest “doneu-los de menjar vosaltres” inclou pensar unes regles d’economia humanes i humanitzadores.
Per això nosaltres, homes i dones treballadors/es cristians/es, Església en el món obrer, no podem deixar en silenci les nostres consciències davant d’aquesta greu situació. Volem qüestionar la validesa d’aquest sistema econòmic que necessita pobres, exclosos i marginats per a poder subsistir i volem reclamar una millor distribució dels beneficis acumulats, immobilitzats i volatilitzats en aquesta època de bonança. Cal treballar i lluitar per humanitzar l’economia.

Crítics i compromesos per fer realitat l’esperança
En aquest sentit, i amb aquest esperit, davant la crisi volem posar l’accent en l’ESPERANÇA, la SOLIDARITAT i l’ACCIÓ COMUNITÀRIA. I per això ens comprometem i convidem a:
– Promocionar:
– el bé comú davant els interessos particulars
– una altra manera de mirar-se l’economia: al servei de totes les persones
– un consum responsable i el comerç just
– un altre estil de vida més auster i solidari
– Acompanyar a les víctimes, perquè puguin defensar els seus drets i no empitjorin les seves condicions de vida.
– Ajudar a prendre consciència del problema amb xerrades, fulls parroquials, manifestos, etc.
– Enfortir els sindicats i les organitzacions ciutadanes per a la defensa i promoció d’una vida digna per a tothom, tenint cura preferent dels treballadors/es que més pateixen la precarietat i les injustícies socials (joves, immigrants i dones).
– Participar en campanyes i accions al carrer per a reivindicar l’increment d’ingressos per als més febles.
– Realitzar gestos simbòlics que aportin un alè d’esperança.

Barcelona, novembre del 2008

MOVIMENTS OBRERS CRISTIANS DE CATALUNYA I BALEARS (ACO, GOAC, JOC, MIJAC), CAPELLANS OBRERS, RELIGIOSES EN BARRIS I DELEGACIONS DE PASTORAL OBRERA DE LES DIÒCESIS DE CATALUNYA.

Sinistralitat laboral

2008-11-14T10:04:00.008+01:00
El dissabte 1 de novembre va morir el Juanjo, el pare de la Naiara, una nena de la classe de l'Íria, després d'un accident evitable a la construcció. Tenia 38 anys i esperen una altra filla el mes vinent.

Els companys de Málaga acaben de fer un comunicat sobre la sinistralitat laboral que recull el nostre dolor, la nostra lluita i la nostra esperança perquè algun dia aquestes coses deixin de passar, el podeu llegir clicant aquí.

Crisi d'humanitat. Leonardo Boff.

2008-11-14T09:57:00.003+01:00
La crisis económico-financiera, previsible e inevitable, remite a una crisis más profunda. Se trata de una crisis de humanidad. Faltaron rasgos de humanidad mínimos en el proyecto neoliberal y en la economía de mercado sin los cuales ninguna institución a mediano y largo plazo se mantiene en pie: la confianza y la verdad. La economía presupone la confianza de que los impulsos electrónicos que mueven los papeles y los contratos tengan lastre y no sean mera materia virtual, por lo tanto ficticia. Presupone además la verdad de que los procedimientos se hagan según reglas observadas por todos.
Ocurre que en el neoliberalismo y en los mercados, especialmente a partir de la era Thatcher y Reagan, predominó la financiarización de los capitales. El capital financiero-especulativo es del orden de 167 billones de dólares, mientras que el capital real empleado en los procesos productivos gira en torno a los 48 billones de dólares anuales. Aquél deliraba especulando en las bolsas, dinero haciendo dinero, sin control, apenas regido por la voracidad del mercado. Por su naturaleza, la especulación comporta siempre alto riesgo y viene sometida a desvíos sistémicos: a la ganancia de ganar más y más por todos los medios posibles.
Los gigantes de Wall Street eran tan poderosos que impedían cualquier control, siguiendo solamente sus propias regulaciones. Contaban con informaciones anticipadas (Insider Information), las manipulaban, divulgaban rumores en los mercados, nos inducían a falsas apuestas y de ahí sacaban grandes lucros. Basta leer el libro del megaespeculador George Soros, La crisis del capitalismo, para constatarlo, pues cuenta en detalle estas maniobras que destruyen la confianza y la verdad. Ambas eran sacrificadas sistemáticamente en función del beneficio de los especuladores. Tal sistema tenía que derrumbarse un día, por ser falso y perverso, lo que de hecho ocurrió.
La estrategia inicial estadounidense era injertar mucho dinero en los «ganadores» para que la lógica continuase funcionando sin pagar nada por sus errores. Hubiera sido prolongar la agonía. Los europeos, recordando los vestigios que han quedado del humanismo de las Luces, han tenido más sabiduría. Denunciaron la falsedad, pusieron en el campo al Estado como instancia salvadora y reguladora, y en general como actor económico directo en la construcción, en la infraestructura y en los campos sensibles de la economía. Ahora no se trata de reflotar el neoliberalismo sino de inaugurar otra arquitectura económica sobre bases no ficticias. Esto quiere decir que la economía debe ser un capítulo de la política (la tesis clásica de Marx), no al servicio de la especulación sino de la producción y de la adecuada acumulación. Y la política deberá regirse por criterios éticos de transparencia, de equidad, de justa medida, de control democrático y dando especial cuidado a las condiciones ecológicas que permiten la continuidad del proyecto planetario humano.
¿Por qué la crisis actual es una crisis de humanidad? Porque subyace en ella un concepto empobrecido de ser humano que sólo considera una parte de él, su parte de ego. El ser humano está habitado por dos fuerzas cósmicas: una de autoafirmación, sin la cual desaparece. En ella predomina el ego y la competición. La segunda es de integración en un todo mayor, sin el cual también desaparece. En ella prevalece el nosotros y la cooperación. La vida sólo se desarrolla saludablemente en la medida en que se equilibra el ego con el nosotros, la competición con la cooperación. Dando rienda suelta a la competición del ego, anulando la cooperación, nacen las distorsiones que presenciamos y que han llevado a la crisis actual. Por el contrario, dando espacio sólo al nosotros sin el ego se generó el socialismo despersonalizante, y la ruina que provocó. Errores de esta gravedad, en las condiciones actuales de interdependencia de todos con todos, nos pueden liquidar. Como nunca antes tenemos que orientarnos por un concepto adecuado e integrador del ser humano, por un lado individual-personal, con derechos, y por otro social-comunitario, con límites y deberes. De no ser así, nos empantanaremos siempre en crisis, que serán menos económico-financieras y más crisis de humanidad.

Comunicat de la GOAC després de l’Assemblea diocesana d’inici del curs 2008-2009

2008-10-19T21:33:00.005+02:00
Els i les militants de la GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica) de Barcelona, reunits en Assemblea diocesana els dies 11 i 12 d’octubre, volem difondre la reflexió del nostre president general, en Francisco Güeto, al voltant de l’actual "crisi econòmica" i animar tota l’Església a seguir els passos de Jesucrist, tot prenent una posició profundament evangèlica en favor de les persones que són víctimes d’aquest sistema capitalista:

QUE FA L'ESGLÉSIA DAVANT LA CRISI?

En el tema de la crisi econòmica, recessió o com vulguem dir-li, passa com amb el conte del llop, que fins que no li veiem les orelles no li prestem la més mínima atenció. Quan apareixen les dificultats és quan vénen les lamentacions. Durant més d'una dècada de bonança econòmica, diferents estaments i organitzacions, els sindicats, el Departament de Pastoral Obrera de la CEAS i la HOAC, hem cridat l'atenció sobre les grans dificultats que vivia el món obrer: atur, pobresa, marginació i exclusió social; flexibilitat, precarietat i males condicions de treball; dificultats de les famílies obreres i problemes per a l'educació; les dificultats que sofreixen les dones del món obrer i les condicions de vida i de treball dels immigrants.

L'esplendor dels grans beneficis i de l'especulació, els diners, la felicitat del consum i del "campi qui pugui", de la cultura dominant, impedien veure el bosc de la situació sofrent de moltes persones que viuen un autèntic calvari: aturats de llarga durada, persones que treballen en condicions precàries, famílies monoparentals, salaris de misèria que impedeixen als joves un projecte de futur, famílies trencades pels accidents laborals, etc.

En canvi, es donaven les felicitacions als grans beneficis, dels quals els únics beneficiaris han estat i continuen sent els especuladors, els bancs i molts empresaris, mentre anaven minvant les prestacions socials i empitjorant les condicions de treball. La nostra denúncia constant ha estat endebades.

Ha arribat la crisi que necessita el mateix sistema capitalista de producció i consum per a la seva subsistència i, lògicament, ningú no en té la culpa; ni els especuladors, ni els bancs, que continuen presumint de grans beneficis, ni els empresaris, ni els governs que han afavorit l'economia neoliberal sobre l'economia del bé comú. Les conseqüències recauen sobre els de sempre, els més empobrits. Perquè l'especulador el protegeixen les lleis, que li permeten blanquejar els seus diners. El banquer sempre guanya.

I també gran part dels empresaris, que consideren que el que han guanyat amb la suor i el sacrifici dels obrers i obreres és només seu i dels accionistes que han invertit els diners que els sobren. Per tant el treballador al carrer, segons les lleis elaborades en temps de vaques grasses per desproveir cada vegada més les persones treballadores. I en la lògica capitalista, ara toca de nou als més pobres aguantar el ruixat: acomiadaments, les angoixes de quedar-se literalment al carrer per no poder pagar la hipoteca, frustració de molts joves en no poder formalitzar una família, famílies amb grans mancances, immigrants que després d'esprémer-los els llencem (molts d'ells sense papers), en l'economia submergida,sense dret a subsidi d’atur.

Des dels principis de la Doctrina Social de l'Església (DSE), cap dels membres d’aquesta no pot quedar impassible davant d'aquesta situació, que va en contra dels plans de Déu respecte a l'home i la dona. La persona i la seva dignitat són més importants que els beneficis, la competitivitat, la rendibilitat... El treball és un dret de tota persona, els salaris i les condicions de treball han de permetre una vida i unes condicions dignes per al desenvolupament de la vida del treballador i de la seva família. La vida de la persona és sagrada, per la qual cosa s'ha d’atacar de soca-rel la sinistralitat laboral

Els homes i dones membres de l'Església, en aquests moments de sofriment de moltes persones, hem de jutjar a la llum de l'Evangeli i des de la DSE aquestes situacions, provocades a consciència per un sistema injust que necessita que hi hagi pobres i marginats per subsistir. Hem de solidaritzar-nos, encarnar-nos en ells, per a, junt amb ells, denunciar i proposar solucions de justícia.

Des de l'HOAC, en la preparació de la seva XII Assemblea General, així ho volem reflexionar i comprometre'ns-hi. Sabem de seglars militants, d'alguns sacerdots i bisbes (Màlaga, Sigüenza-Guadalajara...) que ho estan fent. Els bisbes, la Pastoral Obrera i els moviments apostòlics al món obrer, els laics i laiques, tota l'Església està cridada per l'Esperit de Jesús a evangelitzar els pobres d'avui dia. Això significa estar més atents a la realitat sofrent i oprimida per la desigualtat injusta, l'exclusió laboral, econòmica i social de tants germans i germanes nostres, dir una paraula de denúncia i orientació evangèlica, i implicar-nos en accions de solidaritat i ajuda.
Des de la nostra Assemblea, considerem que les mobilitzacions del proppassat dia 7 d’octubre són una d’aquestes accions: és el clar rebuig a la modificació de la Directiva Europea que ordena el temps del treball (Directiva de les 65 h), per la qual les i els treballadors tindran encara més indefensió a l’hora de cercar unes condicions dignes de treball.

Assemblea GOAC de Barcelona

Els membres de l’Assemblea diocesana de Barcelona de la GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica) expressem el nostre condol per la mort del bisbe Carrera, qui ha estat i és un dels referents que l’Església catalana té per mantenir-se en una línia oberta al Concili Vaticà II.

Declaración que cierra el III Foro Social Mundial de las Migraciones en Rivas Vaciamadrid

2008-09-16T22:11:00.003+02:00
Hoy, cuando conmemoramos los sesenta años de la Nakba palestina, los 20 años del inicio de las muertes en el Estrecho de Gibraltar, los 35 años del golpe militar contra el gobierno democrático de Salvador Allende; cuando esa misma legitimidad está gravemente amenazada en Bolivia y convoca nuestra conciencia y solidaridad, y cuando celebramos los 60 años de la Declaración Universal de Derechos Humanos, nosotros, mujeres y hombres que somos parte de más de dos mil movimientos y organizaciones sociales de noventa países del planeta, nos reunimos en Rivas Vaciamadrid (España), del 11 al 14 de septiembre de 2008, bajo el lema: 'NUESTRAS VOCES, NUESTROS DERECHOS, POR UN MUNDO SIN MUROS' Leer más...

Ciudadano boliviano que había denunciado las condiciones del Centro de Internamiento de Aluche (CIE) es deportado tras un inédito operativo policial

2008-08-15T07:48:00.003+02:00
G. M. E., que había permanecido interno en el CIE de Aluche durante los meses de febrero y marzo, ha sido deportado tras un procedimiento cuyas particularidades permiten sospechar de una posible represalia por las denuncias que llevó a cabo ante los medios de comunicación.

Este ciudadano boliviano había sido detenido en el mes de febrero y trasladado al CIE por encontrarse en situación irregular en nuestro país. Previamente diagnosticado de tuberculosis, enfermedad para la cual estaba realizando un tratamiento, al momento de su detención declaró ante la juez y los policías allí presentes ser portador de esta enfermedad infectocontagiosa.

Sin embargo, fue recluido en el CIE sin emprender, el personal médico y de vigilancia del CIE, las medidas necesarias para atender su enfermedad, compartiendo celda y espacios comunes con el resto de personas internas, con el consecuente riesgo para su salud y de contagio de la enfermedad.

La preocupación e insistencia de algunos amigos del enfermo lograron que se valorase su situación, lo que conllevó a su aislamiento en una celda que no cumplía ninguna de las condiciones básicas de higiene y salubridad (entre otras no contaba con servicios higiénicos), llegando el afectado a tener que realizar sus necesidades fisiológicas en el interior de la misma por falta de asistencia. Posteriores demandas posibilitaron que fuera trasladado a un hospital en el que bajo custodia policial, terminó de cumplir el internamiento de 40 días, el máximo estipulado legalmente en España.

Oportunamente M. denunció ante varios medios de comunicación nacionales e internacionales el trato que le habían dado en el CIE, y tras recibir el alta médica hizo varios intentos (casi siempre acompañado de testigos), de entrevistarse con el Director del Centro con el fin de recuperar su pasaporte y otros objetos personales que habían quedado custodiados en el mismo durante su estancia hospitalaria. En ninguna ocasión fue recibido.

El día 1 de julio una llamada del jefe de seguridad del Centro instándolo a acudir de urgencia para retirar dichos objetos, lo obligó a concurrir a esas dependencias, ocasión en la que logró recuperar su pasaporte y un bolso deportivo, pero no así el resto de elementos (llaves, móvil y una mochila con ropa). Además, según palabras de un periodista que lo acompañó aquella tarde, el jefe de seguridad tuvo la ocasión de comentarle lo poco que le habían gustado sus comentarios ante la prensa, acusándole de mentir.

Una hora después de abandonar el Centro, el joven boliviano recibe una nueva llamada desde el mismo número pidiéndole que se persone de forma urgente para retirar el resto de sus pertenencias, pero ésta segunda vez no pudo llegar a su destino. Poco antes de las 22 horas, cuando iba rumbo al CIE otra vez acompañado por este periodista, cinco policías de paisano le esperaban a la salida del Metro de Aluche, donde era detenido, pasando la noche en comisaría y siendo deportado a las 10 de la mañana del 2 julio. Su abogado no tuvo la posibilidad de asistirle por la inédita y sorprendente rapidez de la ejecución de la devolución.

M. ha podido referir desde Bolivia que fue deportado como un animal, con mordazas, correas de seguridad en muñecas, tobillos, rodillas y muslos, además de una especie de “chaleco de fuerza”. “Me subieron como una bolsa de patatas y amenazándome con que si gritaba me pondrían una capucha negra de tela en la cabeza” detalló.

Esta deportación no es una más. Se ha expulsado a un testigo que fue clave en las denuncias contra los Centros de Internamiento en España y en particular el de Aluche, y que aún estaba en tratamiento de recuperación de la delicada enfermedad, bajo la supervisión de Salud Publica.
Por ello desde las organizaciones que hemos acompañado el proceso de recuperación de su estado de Salud hasta la misma expulsión, queremos transmitir la disposición de G. M. a contar su historia, a decirnos que algo está pasando con los derechos humanos en nuestro país, a contar la verdad de un hombre cuyo derechos más elementales han sido avasallados por las prácticas de funcionamiento de los Centros de Internamiento de Extranjeros en Europa, y en particular de España.

Comisión CIEs del Ferrocarril Clandestino

Manifiesto desde América contra la directiva de retorno

2008-08-14T15:23:00.003+02:00

Señores gobernantes y parlamentarios Europeos.

Algunos de nuestros antepasados, pocos, muchos o todos, vinieron de Europa.
El mundo entero recibió con generosidad a los trabajadores de la Europa migrante.
Ahora, una nueva ley europea, dictada por la naciente crisis económica, castiga como crimen la libre circulación de las personas, que es un derecho consagrado por la legislación internacional desde hace ya unos cuantos años.
Esto nada tiene de raro, porque desde siempre los trabajadores extranjeros son los chivos emisarios de las crisis de un sistema que los usa mientras los necesita y luego los arroja al cubo de la basura.
Nada tiene de raro, pero mucho tiene de infame.
La amnesia, nada inocente, impide que Europa recuerde que no sería Europa sin la mano de obra barata venida de afuera y sin los servicios que el mundo entero le ha prestado: Europa no sería Europa sin la matanza de los indígenas de las Américas y sin la esclavitud de los hijos del África, por poner sólo un par de ejemplos de esos olvidos.
Europa debería pedir perdón al mundo, o por lo menos darle las gracias, en lugar de consagrar por ley la cacería y el castigo de los trabajadores que a su suelo llegan corridos por el hambre y las guerras que los amos del mundo les regalan.

Desde el continente americano, julio de 2008,

Atentamente

ARGENTINA
Adolfo Pérez Esquivel - Premio Nobel de la Paz
Atilio Boron, escritor
Hebe Bonafini, madres de plaza de mayo
Osvaldo Bayer - Escritor
Hermana Martha Pelloni - Derechos Humanos
Diana Maffía - Filósofa feminista
Rally Barrionuevo – Cantautor
Claudia Korol, periodista, Clacso

BOLIVIA
Eduardo Paz, professor universitario
Humberto Claure Quezada. Ingeniero, editor revista Pátria grande

BRASIL
Augusto Boal, teatrólogo
Afrânio Mendes Catani, professor USP
Candido Grzyboswki, sociólogo, IBASE e FSM
Chico Withaker, sociólogo, FSM
Emilia Vioti da Costa, historiadora,
Elias de Sá Lima, engenheiro
Gaudêncio Frigotto, educador
Heloisa Fernandes, socióloga, ENFF
Jean Pierre Leroy, ambientalista, FASE
Jean Marc Von der Weid, economista agrícola, ASPTA
Joao Pedro Stedile, ativista social, MST.
Mario Maestri, historiador,
Pedro Casaldaliga, bispo , poeta
Renée France de Carvalho, militante internacionalista
Rita Laura Segato, antropóloga, UNB
Vânia Bambirra, economista.
Vito Gianotti, jornalista

CANADÁ
Naomi Kleim, perodista, escritora,autora de "No Logo,"
Pat Mooney, pesquisadora de tecnologiasMichael A. Lebowitz, profesor, Simon Fraser University

CHILE
Cosme Caracciolo, Conf. Nac. de Pescadores Artesanales de Chile, Luis Conejeros, presidente del Colegio de Periodistas de Chile, Marco Enríquez-Ominami, diputado, Manuel Cabieses, director de la revista Punto Final,
Marta Harnecker, sociologa, escritoraManuel Holzapfel, periodista, Ernesto Carmona, consejero nacional del Colegio de Periodistas de Chile,Paul Walder, profesor universitarioy periodista, Pedro Lemebel, escritor, Flora Martínez, enfermera,
Alberto Espinoza, abogado,
Tomas Hirsch,Vocero del Humanismo para Latinoamerica

CUBA
Aleida Guevarra, medica pediatra.
Joel Suárez Rodes, Centro memorial Dr.MArtin Luther King,

ECUADOR
Alberto Acosta, economista, asambleísta constituyenteCarolina Portaluppi, escritoraJuan Meriguet Martínez, comunicadorPavel Égüez, artista plásticoHanne Holst, feministaLuigi Stornaiolo, artista plásticoOsvaldo Leon, periodista, ALAI
Verónica León-Burch, videasta

ESTADOS UNIDOS
Saul Landau, cineasta,
Norman Solomon, periodista,
Susanna Hecht, profesora de UCLA,
Richard Levins, profesor de Harvard,
Noam Chomsky, profesor de MIT,
Peter Rosset, investigador,
Fernando Coronil, Historiador e antroologo, Universidad Nueva York
Mario Montalbetti, liguista e Poeta
John Vandermeer, profesor de la Universidad de Michigan

HAITI
Jean Casimir ,antropologo, escritor.
Camille Chammers, economista.

MEXICO
Subcomandante Insurgente Marcos, ciudadano del mundo en Mexico
Ana Esther Cecena, economista, investigadora Unam
Felipe Iñiguez Pérez,
Maria. De Jesús González Galaviz,
Pablo Gonzalez Casanova, sociólogo,
Luis Hernández Navarro, periodista de La Jornada,
Beatriz Aurora, artista mexicana-chilena,
Victor Quintana, diputado estatal y dirigente campesino,
Raquel Sosa, escritora, professora da UNAM
Rodolfo Stavenhagen, relator da ONU para direitos indigenas
Silvia Ribeira, investigadora,

NICARAGUA
Carlos Mejia Godoy, cantautor (compositor y cantor)
Ernesto Cardenal, Poeta, escritor e sacerdote
Gioconda Belli, poetisa e escritora
Luis Enrique Mejia Godoy, cantautor ,
Mónica Baltodano, diputada, ex-comandante sandinista.
Dora Maria Tellez, ex- comandante sandinista
Sergio Ramirez Mercado, escritor.

PARAGUAY
Fernando Lugo, obispo em licencia, Presidente electo de Paraguay
Marcial Gilberto Congon, pedagogo popular
Ricardo Canesse, ingeniero, parlamentar Parlasur.

PERÚ
Aníbal Quijano, sociólogo, escritor
Carmen Pimentel, Psicóloga, escritora
Carmen Lora, Universidad católica de Peru
Mirko Lauer, poeta, ensaysta
Rolando Ames, cientifico social, escritor.

URUGUAI
Eduardo Galeano, escritor
Antonio Elias, economista, SEPLA

VENEZUELA
Maximilien Arvelaiz, diplomata,

COMUNICAT FINAL DE L’ASSEMBLEA DIOCESANA DE LA GOAC

2008-07-27T23:02:00.003+02:00
Els i les militants de la GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica) de Barcelona, reunits en assemblea els dies 7 i 8 de juny de 2008, volem expressar la nostra reflexió, el nostre sentiment i posicionament davant les dificultats i patiments que gran part de les persones i famílies viuen a l’entorn del tema de l’habitatge.
Som cristians i cristianes que ens solidaritzem amb:
els i les joves que no poden independitzar-se de la seva família d’origen i iniciar un projecte de vida autònom
les persones que són víctimes d’assetjament immobiliari per tal que abandonin un habitatge de lloguer que donarà més rendiments econòmics en altres condicions contractuals,
els immigrants que es veuen obligats a viure en l’amuntegament,
les mares, pares, famílies que no poden arribar a final de mes, ja que el cost de l’habitatge és sovint el 60 - 80% del salari percebut,
les persones que han d’abandonar el seu barri o ciutat d’origen perquè el preu de l’habitatge ha experimentat una escalada desorbitada,
les persones sense sostre i tothom qui viu en una situació d’inseguretat i inestabilitat vers l’espai on viuen.
En els últims anys els nostres governs -locals, autonòmics i estatal- han eludit de forma interessada la responsabilitat de buscar fórmules que garanteixin el dret de tota persona a viure en condicions de dignitat i han permès que les empreses vinculades a l’habitatge, les constructores, les immobiliàries i els bancs, hagin incrementat el seu benefici econòmic a costa del sobre-endeutament i empobriment de gran part de la població. El capitalisme salvatge s’imposa fent que l’accés a un habitatge s’hagi convertit en pràcticament impossible per a determinats sectors de la població, mentre proliferen els habitatges buits i secundaris que es mantenen així amb finalitats especulatives.
Per a nosaltres, la persona, la seva dignitat, és la prioritat, i especialment aquelles que tenen una situació de major feblesa, les persones pobres. Per tant, totes les polítiques i relacions econòmiques haurien d’estar al servei dels éssers humans i haurien de garantir unes condicions de vida i treball afavoridores del desenvolupament humà en la seva plenitud.
Denunciem les actituds i accions, ja vinguin de les administracions públiques o de les empreses privades, que des de l’únic criteri d’augmentar el seu poder i guanys econòmics, s’enriqueixen a costa d’un dret universal, reconegut en la constitució espanyola, que és negat, dia rere dia, als nostres germans i germanes.
Així doncs, afirmen que:
El dret de les persones està sempre per sobre del capital i el lliure mercat.
Els governs tenen la primera responsabilitat de defensar les persones dels efectes de l’arbitrarietat i mercantilització dels béns i dels drets.
Tota la població ha de prendre consciència de l’actual situació d’empobriment que els treballadors i treballadores pateixen fruit del problema d’habitatge i la precarietat laboral.
Cal donar suport actiu a les organitzacions i col·lectius que treballen per aconseguir que el dret a un habitatge digne sigui garantit a tothom.
L’Església ha de fer una clara denúncia profètica contra tot allò que atempta contra aquest dret fonamental dels éssers humans, i ens hem de comprometre especialment amb les persones més desvalgudes del món obrer.

COMUNICADO ANTE LAS DIRECTIVAS EUROPEAS SOBRE RETORNO DE INMIGRANTES Y SOBRE LA JORNADA LABORAL DE 65 HORAS

2008-06-29T19:06:00.002+02:00
La Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) ante las Directivas de la “VERGÜENZA” y sobre la que pretende ampliar el tiempo de trabajo en la Unión Europea hasta las “65 HORAS”, como seguidores de Jesús de Nazaret y desde nuestro compromiso apostólico en el mundo obrero y del trabajo, queremos manifestar a la opinión pública lo siguiente:

Rechazamos la Directiva sobre Retorno de la Unión Europea acerca de “los procedimientos y normas comunes en los Estados miembros para el retorno de nacionales de terceros países que se encuentren ilegalmente en su territorio”, aprobada por el Parlamento Europeo el día 18 de junio de 2008, y consideramos este día como de auténtica vergüenza para la humanidad porque supone que por encima de la dignidad de la persona, los derechos humanos y la solidaridad, prevalecen la seguridad de nuestras fronteras y la criminalización de seres humanos, reteniéndolos hasta 18 meses por el mero hecho de cometer una falta administrativa. Dicha medida no supone ningún avance en la política de inmigración. La migración no es un delito sino una oportunidad de enriquecimiento cultural. Es una expresión de la globalización, así como un fenómeno natural y necesario en muchos casos. La migración contiene la oportunidad de crear la conciencia de un solo mundo y de una responsabilidad común para el desarrollo de este mundo en todas partes.
Respetamos la legitimidad del Parlamento Europeo y el carácter legal de la norma, pero denunciamos las posiciones políticas de los europarlamentarios europeos –incluidos los españoles- que han votado dicha norma. Como ciudadanos europeos nos duelen estas posiciones de los políticos y políticas, sobre todo, las de aquellos que en nuestro país dicen defender la igualdad, la justicia social, máxime también cuando dichas posiciones no han sido defendidas desde el programa con el que se han presentado a las recientes elecciones generales. Nosotros consideramos la norma como “injusta” a los ojos de Dios, que para nosotros es Padre y Madre de todos los seres humanos.
Desde nuestra comprensión cristiana, los inmigrantes son nuestras hermanas y hermanos. Acoger a los inmigrantes significa acoger a Dios entre nosotros. El Evangelio del amor al prójimo y al extraño (Mt 22, 34 – 40) nos exige actos de solidaridad con los extraños. La dignidad de la persona está garantizada ante Dios. Esta comprensión aumenta nuestra sensibilidad ante el destino de los inmigrantes, independientemente de su pertenencia religiosa y nacional. ¡No a la Directiva de la vergüenza!
Asimismo, rechazamos la Directiva que sobre el tiempo de trabajo se está deliberando también en el Parlamento Europeo. Denunciamos la posibilidad, prevista en la norma, de la individualización del pacto entre trabajador y empresario, ya que deja aún más al trabajador en una situación de vulnerabilidad e impotencia ante la propuesta de ampliar el tiempo de trabajo.
Queremos que la jornada laboral en Europa permita a las personas desarrollar todas las dimensiones de su vida (personal, familiar, social, política…) y nos manifestamos contrarios a unas políticas que pretenden reducir los tiempos de que disponemos las personas a un solo tiempo, para producir y para tener mayor flexibilidad y disponibilidad para producir más. Frente a ello decimos que queremos “trabajar para vivir”, queremos “trabajar mejor”, pero no creemos que más horas en el centro de trabajo nos ayuden a alcanzar dicho objetivo. También seguimos proponiendo jornadas reales de 35 horas para todos. Ahora más que nunca, creemos que es necesario gritar que “para que todos trabajen, hay que trabajar menos”. ¡No a las 65 horas! Ni en España ni en Eslovenia, Polonia, Chipre…
Nos comprometemos a seguir denunciando las causas y las consecuencias de la inmigración: el hambre en el mundo, la subida de los precios de los alimentos, que afectan más a los empobrecidos del planeta, la falta de apoyo a la exportación de los productos de los países del tercer mundo por el proteccionismo de los países del mundo rico, la hipocresía europea de promover la inmigración selectiva de los “cerebros” de dichos países, despojándoles de su tesoro más grande que son sus profesionales, etc…
Apoyaremos la potenciación de redes con las organizaciones que trabajan a favor de la integración de los inmigrantes (Pastoral de Inmigración, ONG,s, sindicatos…) y trabajaremos junto con otros para construir una Europa donde avancen los derechos sociales y políticos. Una oportunidad para ello lo vemos en las próximas Elecciones Europeas en el año 2009.
Creemos en otro mundo posible, donde convivamos todas las culturas, donde la riqueza existente en este mundo se redistribuya entre todos, donde las personas dispongan de “un trabajo decente”, que en Europa pasa porque el trabajo se subordine a la persona, ya que es un bien para ella. “Cualquier forma de materialismo o economicismo, que intente reducir el trabajador a un mero instrumento de producción, deshumaniza la esencia del trabajo, porque la persona es la medida de la dignidad del trabajo”(CDSI, 266).

Immigració i memòria històrica

2008-06-20T07:46:00.001+02:00
Escrit de l'Emili Ferrando sobre l'immigració a la ciutat de Badalona.

Declaración final del Seminario del MTCE sobre "Migración y movilidad de trabajadoras y trabajadores en Europa" del 15 al 18 de mayo en Barcelona.

2008-06-07T08:06:00.002+02:00
El Movimiento de Trabajadores Cristianos de Europa (MTCE) ha dedicado su Seminario, organizado del 15 al 18 de mayo 2008 en Barcelona al tema de la "Migración en Europa". Objeto de un análisis y de una evaluación particular ha sido, en este contexto, la situación de los inmigrantes ilegales, los refugiados y los demandantes de asilo. Ya en su Seminario del año pasado, celebrado del 10 al 13 de mayo 2007 en Sevilla, el MTCE ha discutido y definido las relaciones y las consecuencias principales del tema de la migración (ver "Declaración de Sevilla de fecha 13/05/2007). En este sentido, nos gustaría recordar el mensaje central de la declaración de Sevilla:
"El MTCE se posiciona a favor de una cultura positiva de la integración y en contra de la imagen de una "fortaleza europea". La UE y los países miembros deben combatir con eficacia en el contexto de la comunidad internacional las causas de la inmigración, la huida y la expulsión. Un elemento primordial es la lucha contra el hambre en el mundo para lograr una justicia global.… La UE tiene que desarrollar una política común de asilo, de inmigración y de visados, que haga justicia a la dignidad de la persona…. La Convención de Ginebra sobre los refugiados tiene que ser un derecho europeo ilimitado y judicialmente controlable…. Cada persona está dotada por ella misma de derechos y de dignidad. Se trata de reconocer éstos derechos, que no pueden ser concedidos por Estados o gobiernos ….. Según nuestra comprensión cristiana, los inmigrantes son nuestras hermanas y hermanos. Amar a Dios con todo corazón significa amar al prójimo como a sí mismo. Acoger a los inmigrantes significa acoger a Dios entre nosotros. El Evangelio del amor al prójimo y al extraño (Mt 22, 34 – 40) nos exige actos de solidaridad con los extraños. La dignidad de la persona está garantizada ante Dios. Esta comprensión aumenta nuestra sensibilidad ante el destino de los inmigrantes independientemente de su pertenencia religiosa y nacional ….."

En adición a la declaración de Sevilla hemos llevado nuestras reflexiones más allá:

- La migración fomenta el intercambio económico y cultural entre las distintas partes del mundo. Ella es la expresión de la globalización así como un fenómeno natural y necesario en muchos casos. La migración contiene la oportunidad de crear la conciencia de un solo mundo y de una responsabilidad común para el desarrollo de este mundo en todas partes. La migración ayuda a entender que un encuentro con personas de otras culturas no constituye una amenaza sino un enriquecimiento.
- Seguimos constatando una injusticia creciente en el reparto de los bienes y de las posibilidades de vida en todos los países de la Unión Europea y en el mundo entero. Esta injusticia obliga en muchas ocasiones a las personas a emigrar, sea de manera legal o ilegal, es decir sin papeles, sin permiso de residencia o de trabajo. Las instituciones de la UE llevan una política de seguridad antihumana, reflejada en el aumento de las medidas de seguridad en las fronteras exteriores de la UE. Así intentan compensar una política económica, de relaciones exteriores y de desarrollo fracasada.
- El MTCE se opone a la idea de someter cualquier medida política en primer lugar a criterios de éxito económico. Esta forma de hacer política incluye también la idea de pensar que la inmigración se puede dirigir con éxito, contratando a trabajadoras y trabajadores cualificados y manteniendo alejados a los refugiados de la pobreza.
- El MTCE se manifiesta también en contra de una tendencia que pretende criminalizar la inmigración ilegal y de someterla a una persecución penal. Toda ley que no pone a la persona, independientemente de su origen social, de su cultura y religión, en el centro de su preocupación es una ley equivocada. La política y la administración en los países de inmigración de los llamados sin papeles deben preocuparse por una regularización rápida, es decir la supresión del status de ilegalidad.
- Dentro de la UE existen tentativas para crear unas reglas comunes que prevén que los refugiados y los demandantes de asilo pueden estar retenidos hasta 18 meses y más. Estos centros de acogida equivalen en muchos aspectos a un encarcelamiento. Por el contrario es necesario acompañar y atender a los refugiados, a los demandantes de asilo y a sus familias ayudándoles a integrarse en los países de acogida.
- Sobre todos los políticos, así como la élite política y económica en general, suelen dibujar unos escenarios de amenaza con respecto a la inmigración. Especialmente en época electoral se alimentan esos miedos a costa de los inmigrantes. El MTCE se opone a este tipo de populismo repetitivo de derechas, propio de los partidos y medios de comunicación conservadores.

El MTCE quiere trabajar para alcanzar los siguientes desafíos y queremos comprometernos en lo siguiente:

- Intensificar el trabajo de formación para nuestros miembros y militantes. Contra los miedos existenciales se lucha mostrando la verdadera realidad de la situación de los inmigrantes.
- Queremos oponernos a las tendencias xenófobas y desenmascarar los modelos de argumentación populistas de derechas, propio de los partidos y medios de comunicación conservadores. Queremos mantener un diálogo crítico con los medios de comunicación que fomentan ese tipo de tendencias.
- Queremos establecer alianzas y crear redes con otros movimientos cristianos, la Pastoral de la Migración, las ONGs y los sindicatos.
- Queremos fortalecer la comunicación y el diálogo con las organizaciones de inmigrantes así como crear grupos interculturales de base, buscar el diálogo con las comunidades musulmanes en nuestras iglesias y en sus mezquitas.
- Queremos conocer la vida de los inmigrantes y de sus familias, cuidando la cercanía y formando comunidades de vecinos. Queremos estar en contacto con las escuelas y de manera especial, buscar el acercamiento a grupos de mujeres musulmanas.
- Queremos ofrecer ayuda directa en los lugares de trabajo, ofrecer apoyo en la búsqueda de un empleo y de una vivienda y animarlos a que se pongan en contacto con organizaciones especializadas de ayuda, como por ejemplo los sindicatos.
- Un desafío particular lo vemos en las próximas elecciones al Parlamento Europeo en 2009. Ante esta posibilidad tenemos que buscar el diálogo con los políticos y candidatos en Europa para explicarles nuestra postura frente al tema de la "Inmigración".

Barcelona, 18 de mayo de 2008.

CERRAR FRONTERAS MATA

2008-04-21T23:33:00.002+02:00
CERRAR FRONTERAS MATA
Córdoba, 4 de abril

La historia de la humanidad es la historia de las migraciones. El movimiento de personas es algo natural y presente en toda época histórica.
Hoy en día, la mayoría de los desplazamientos tienen su raíz en conflictos armados. Según datos de las Naciones Unidas, el número de personas desplazadas en el mundo sería de 191 millones, entre los que 30 millones estarían en situación irregular. El número de solicitantes de asilo no deja de caer en Europa en los últimos años, y no porque el mundo sea un lugar más seguro, sino porque es cada vez más difícil para un refugiado potencial alcanzar Europa, quien ha externalizado su política de asilo a países fronterizos como Libia o Marruecos, convertidos a cambio de un chantaje económico en países de primera acogida, sin contar con condiciones ni económicas ni políticas para garantizar la protección de los refugiados. Libia ni siquiera ha
firmado la Convención de Ginebra.
Por otro lado, según la clasificación del PNUD (Programa de Naciones Unidas para el
Desarrollo), Níger es el país más pobre del mundo (puesto 177 en la lista). Malí ocupa el 175 y España el 19. Sin embargo, paradójicamente, estos países no son “naturalmente” pobres. África
es exuberantemente rica. Rica en recursos naturales como el gas o el petróleo, en todo tipo de minerales estratégicos empleados por la centrales nucleares, las armas más sofisticadas y la tecnología punta de uso civil, así como en casi todas las materias primas no procesadas y en fauna marina. Pero los beneficios de todo ello van a parar al Norte; el flujo real de capitales es de Sur a Norte. Estos recursos que hubieran servido de soporte a la economía y la vida cotidiana de las poblaciones autóctonas, son expoliados. Su apropiación por el llamado Primer Mundo (que sólo existe en la medida que existe un Tercer Mundo) ha servido de motor para el crecimiento de las economías del Norte. Las políticas comerciales y económicas europeas están destruyendo las posibilidades locales de subsistencia y fomentan las migraciones.
Como consecuencia de ello, África es, al mismo tiempo, incontestablemente rica en pobres,
que exporta en pateras a Europa, ya que ésta parece ser la única salida viable en un continente con una esperanza de vida de 45,6 años frente a los 78,9 de la Unión Europea.
Nuestro continente, permeable al capital que procede de África, no ahorra medios en cerrar a cal y canto sus fronteras frente al “peligro” de los pobres. Los límites de Ceuta y Melilla están militarizados, así como toda la costa atlántica marroquí (como ejemplo, la noche del 31 de
julio tres inmigrantes morían tiroteados por la espalda cuando intentaban subir a una barca en Laâyoune camino a Canarias). Por su parte, el presupuesto de Frontex, responsable de las patrullas marítimas que intentan interceptar los cayucos de inmigrantes, es de 70,4 millones de euros para el años 2008.
Según datos del Ministerio del Interior, la llegada de inmigrantes por medio de embarcaciones disminuyó en el 2007 en un 53,9 %. Su balance “triunfalista” de su política de “regulación de los flujos migratorios”, esconde sin embargo el precio de esta política securitaria. Al menos 921 personas han perdido la vida durante el 2007 en su aventura hacia España. Pero no es nada exagerado estimar en al menos 3.500 los seres humanos que se han dejado la vida como
resultado de políticas de control de fronteras cada vez más represivas y crueles.
Cuando altos cargos del propio Ministerio del Interior cifran en novecientos o mil el número de muertos en la ruta hacia las Canarias y admite que el desierto del Sáhara se ha convertido en una inmensa tumba de arena, algo debería llevarles a pensar que con sus políticas se están cometiendo innumerables violaciones de los derechos humanos.
Porque queremos que esta espiral de muerte tenga fin, estamos hoy aquí para visibilizar a las
víctimas, pues rechazamos el proceso de deshumanización de los migrantes que los reduce al estado de individuos número que pueden desaparecer sin dejar rastro.

Por ello hacemos memoria de los muertos y desaparecidos de los que tenemos noticia por meses.
Destacamos en cada mes alguno de los sucesos concretos.
Enero
2007: 9.
El 15 de enero cinco mujeres filipinas fueron expulsadas por la frontera argelina de Oujda. Nunca se supo más de ellas; se dan por muertas.
Febrero 2007: 3.
El 13 de febrero una persona fue encontrada muerta en una embarcación que necesitó
ser rescatada cerca de Boujdour, Sahara.
Marzo 2007: 3.
El 8 de marzo efectivos de Salvamento Marítimo rescataron en condiciones
muy adversas a 49 inmigrantes, tres de ellos fallecidos y dos en
estado muy grave, al sur de Tenerife.
Abril 2007: 50.
El 25 de abril el pesquero vigués “Segundo San Rafael” auxilia un cayuco frente a las costas de Mauritania; de los 89 inmigrantes que viajaban a bordo, dos murieron por hipotermia, uno falleció antes de poder ser atendido, y otro ya a bordo del pesquero; 11 más habían sido arrojados por la borda por sus compañeros.
Mayo 2007: 66.
El 22 de mayo la gendarmería senegalesa rescató a la altura de la localidad norteña de Lompoul una embarcación con tres personas muertas y dos supervivientes que intentaban viajar clandestinamente a Canarias. Los supervivientes declararon que unas 40 inmigrantes habían desparecido.
Junio 2007: 7.
El 17 de junio la Guardia civil localiza el cadáver de una persona marroquí en la playa del
Chorrillo, Ceuta, tras haber intentado cruzar a nado la frontera.
Julio 2007: 171.
El 19 de julio unos 85 inmigrantes subsaharianos desaparecieron al naufragar el cayuco con el que intentaban llegar a Canarias. El naufragio se produjo a unas 90 millas del sur de Tenerife cuando ya dos remolcadores se encontraban cerca de la barcaza.
Agosto: 47.
El 15 de agosto se informó de la desaparición de un grupo de 30 inmigrantes argelinos que habían partido de la región de Mostaghanem (355Km. al oeste de Argel). Se trataba de hombres entre 17 y 27 años, algunos estudiantes de secundaria o universitarios.
Septiembre 2007: 65.
El 3 de septiembre un barco que había partido de Mauritania en dirección a
Canarias vuelca a la altura de Dakhla. Se recuperaron 4 cadáveres y
se cifran al menos en 28 los desaparecidos.
Octubre 2007: 208.
El 22 de octubre el diario senegalés SudOnline informa que 120 personas han perdido la vida al partirse en dos la embarcación en la que viajaban rumbo a Canarias, a la altura de las costas
marroquíes.
Noviembre 2007: 157.
El 5 de noviembre un cayuco con 101 supervivientes llega arrastrado por la corriente a las
costas de Lagüera, puesto fronterizo altamente minado y militarizado entre Mauritania y el Sáhara. La embarcación, que estuvo 16 días a la deriva, fue avistada desde la costa y arrastrada a tierra por gendarmes mauritanos. Los supervivientes relataron que habían partido más de 150 personas, y que al menos 56 fueron arrojadas al mar tras morir de hambre, sed y frío.
Diciembre 2007: 135.
El 8 de diciembre, un cayuco que había zarpado con 130 inmigrantes a bordo el 28 de noviembre de la región de Casamance (Senegal) rumbo a Canarias, embarrancó al norte de Dakar. Sólo
quedaban a bordo 90 pasajeros, habiendo fallecido el resto durante la travesía.
Enero 2008: 23.
El 7 de enero 6 “sin papeles” aparecen en playas de Cádiz. Se cree que pertenecen a una
expedición que partió de Marruecos en la noche del 31 de diciembre.
Febrero 2008: 27.
El 14 de febrero 24 inmigrantes subsaharianos desaparecen al naufragar al embarcación en la que viajaban en una playa situada a 37 Km de la localidad de Tarfaya, Marruecos.
Marzo 2008: 8.
El 30 de marzo el pesquero onubense “Río do mar V” encuentra un cadáver de una persona joven de raza negra que quedó enganchado a sus redes cuando faenaba a unas 40 millas de Nouakchott (Mauritania).
En memoria de todos ellos y de los que nunca se sabrá guardamos un minuto de silencio.
Nuestra presencia hoy aquí quiere contribuir a romper esta espiral de muerte. Cuando en un continente como el africano las condiciones de vida no dejan de empeorar y la población es joven, la emigración es en muchas ocasiones cuestión de dignidad.
- Denunciamos la política de externalización de fronteras de la Unión Europea, hiperrestrictivas y no respetuosas con los derechos humanos.
- Rechazamos la supeditación de la cooperación al desarrollo a los objetivos de esas políticas migratorias, lo que supone un chantaje y una perversión de la misma.
- Condenamos la actual política migratoria de España y de la Unión Europea, que lejos de conseguir unas migraciones más ordenadas como publicitan, lo que obtienen es una migración más clandestinizada y arriesgada.

Exigimos:
- La apertura de vías legales de emigración desde el continente africano.
- La cancelación incondicional de la deuda externa.
- La negociación euro-africana basada en el principio de igualdad de los interlocutores.
- El cese de las relaciones comerciales desiguales y abusivas que expolian África.
- La instauración de mecanismos de soberanía alimentaria y la supresión de los acuerdos que hipotecan el futuro de la agricultura africana.

NO A LA POLÍTICA DE EXTERNALIZACIÓN DE FRONTERAS
CERRAR FRONTERAS MATA

APDHA, HOAC, Asociación Kala, Plataforma Córdoba Solidaria, Grupo de Caritas Parroquia Valdeolleros

Dia de la HOAC 2008

2008-04-21T23:26:00.003+02:00
La Hermandad Obrera de Acción Católica, bajo el lema:
«Destapar la pobreza en el trabajo»,
celebramos, el domingo 27 de abril, el Día de la HOAC en 44 diócesis españolas.

Para nosotros y nosotras, este día, es un momento privilegiado de encuentro donde celebrar y compartir la vida de la HOAC con el mundo obrero. Con él que queremos reafirmar nuestro compromiso de recuperar el sentido de la dignidad de la persona, de ser obrero y de ser hijo e hija de Dios, de emplear todas nuestras fuerzas para conseguir un sano bienestar para todos y todas, con decisión, alegría y optimismo; pero sobre todo, nuestra esperanza de contribuir a devolver a Cristo a los pobres, al mundo obrero.

Este año, nos acercamos a los pobres y excluidos del mundo del trabajo tratando de presentar cómo, en muchos casos, no basta con tener un empleo para afrontar con normalidad el desarrollo de las personas y las familias. Hay factores como el acceso a la vivienda, las rupturas familiares y las familias monoparentales, la salud precaria, minusvalías provocadas por accidentes de trabajo, adicciones, endeudamiento excesivo, etc. que están generando situaciones de pobreza en personas con trabajos normalizados, que se agravan cuando el trabajo es precario y se refuerzan con otros factores como son residir en barrios obreros, proceder del fracaso y abandono escolar, la soledad y dependencia, pertenecer a minorías étnicas, población inmigrante… El resultado es que las familias y las personas van acumulando desigualdades en el acceso a los procesos necesarios para la vida y van quedando en los márgenes de nuestra sociedad, iniciando el camino hacia la exclusión, camino que no se compone sólo de una pobreza económica, sino que implica un empobrecimiento humano, una discapacidad social, que le hace disminuir el valor que tiene para la sociedad.

Es necesario denunciar las causas y raíces sociales del empobrecimiento y desenmascarar las estructuras que lo provocan. En nuestra sociedad esto es especialmente importante en la realidad del mundo obrero, pues se tiende a ignorar y ocultar la relación que existe entre mercado laboral y empobrecimiento.Pero a pesar de toda esta dura realidad, nosotros sabemos y experimentamos que se puede vivir de otra forma, con otro estilo de vida donde la persona se pueda desarrollar plenamente como ser humano y sea el centro de todo, de la economía, política, cultura…, donde su dignidad sea respetada y no utilizada como una «mercancía» más, donde el trabajo sea también un proceso creativo, y no solo productivo pues sólo así podrá ser asumido como un proceso de humanización y sociabilidad que posibilite que la persona se realice con otros en libertad e igualdad.

Otra forma de vida donde se trabaje para vivir, donde el tiempo productivo no invada todo el tiempo de vida, y haga posible el encuentro con los otros (familia, amigos…), la participación como ciudadanos en la vida social, cultural y política, y vivamos nuestra fe en comunidad.

Sabemos que todo esto no lo podemos hacer solos, sino que es necesario que entre todos y todas busquemos caminos de justicia que construyan otra persona y otra sociedad.

Manifest del Primer de maig de la Pastoral Obrera de Catalunya

2008-04-21T23:16:00.007+02:00
Deslocalitzar les empreses, un camí cap a l’atur i l’especulació

Fa temps que s’està produint a Catalunya l’anunci del tancament d’empreses, de trasllats a d’altres llocs de l‘Estat o del món, i de reducció de plantilles, que indiquen l’entrada en una època de crisi social que en aquest moment afecta greument a milers de famílies directament i a moltes altres, de manera indirecta (Braun, Durex, Mercedes, Fibracolor, Frape-behr, Cemoi, ...).

Des de diferents àmbits del món obrer venim fent una reflexió sobre els efectes nocius que produeix el capitalisme salvatge que es va imposant, que cada cop més busca el benefici econòmic per davant de la vida i de la dignitat de les persones.

La conseqüència de l’estratègia dels poders econòmics, i de les polítiques socials i econòmiques aplicades pels diferents governs, està produint un creixent procés d’empobriment d’amplis sectors socials a Catalunya i arreu de l’Estat Espanyol. El procés creixent de deslocalitzacions d’empreses a d’altres països, on la classe obrera està molt més precaritzada i amb menys drets laborals és un dels signes més visibles d’aquesta estratègia.

Les deslocalitzacions són estimulades per l’afany d’incrementar els beneficis i la reducció de costos, i en molts casos també, per operacions d’especulació immobiliària dels terrenys on actualment estan instal·lades les empreses, sense que les Administracions posin normes clares per tal de frenar aquestes operacions especulatives.

En l’intent d’escapolir-se de les responsabilitats que els corresponen, les direccions de les empreses estan afinant un "modus operandi" molt precís a l’hora d’anunciar la seva decisió ja presa, i afeblir la força dels treballadors en les negociacions del conflicte:

• Llencen el rumor entre els i les treballadores perquè es facin especulacions de tota mena i comenci la por.
• Fan l’anunci generalment en divendres per aconseguir que la estratègia del rumor i la por creixi fins i tot en l’àmbit familiar.
• En les processos de negociació casualment hi ha un punt comú: que es produeix un moment d’enfrontament en èpoques de Nadal o de vacances d’estiu.

I tot això amb el mutisme dels mitjans de comunicació que, amb la disposició que habitualment tenen per les notícies de caire tremendista i individual, quan es tracta de fets relacionats amb el tancament d’empreses no apareixen per enlloc! I cal preguntar-se si això no respon a directrius de les mateixes empreses d’informació.

És igualment molt significativa la inhibició de la Inspecció de Treball en les negociacions, fent de la presència testimonial quasi la seva única actuació; potser és el paper que li atorga la llei, però és aquesta la responsabilitat dels Governs vers els ciutadans?
Com a treballadors cristians volem refrendar el valor i la dignitat de la persona i el treball humà per sobre de qualsevol altre raó:

"El treball és sempre una causa eficient primària, mentre que el capital... és només un instrument o la causa instrumental" (Laborem exercens, n.12, Papa Joan Pau II, 1981).
"Les persones constitueixen el patrimoni més valuós de l’empresa. A les grans decisions estratègiques i financeres, d’adquisició o de venta, de reajustament o tancament d’instal·lacions, en la política de fusions, els criteris no poden ser exclusivament de naturalesa financera o comercial. (Compendi de la Doctrina Social de l’Església).

I davant la problemàtica de la concentració del capital i les seves transaccions internacionals:

"...el consentiment de les parts, si es troben en una situació massa desigual, no és suficient per a garantir la justícia del contracte... una economia de canvis ja no es pot basar únicament en la llei de la lliure competència... la llibertat dels canvis només és equitativa si se sotmet a les exigències de la justícia social" (Populorum Progressio, n.59, Papa Pau VI, 1967).

Els moviments obrers cristians, delegacions diocesanes de pastoral obrera, parròquies i d’altres col·lectius de treballadors i treballadores cristians volem manifestar:

• Que els drets de les persones sempre estan i estaran per sobre del capital i del lliure mercat.
• Que els governs tenen la primeríssima responsabilitat de la defensa de les persones, contra tota arbitrarietat i instrumentalització laboral.
• Que les administracions pú-bliques han d’exercir el control sobre la responsabilitat social de les empreses al nostre país.
• Que els mitjans de comunicació tenen la responsabilitat social envers els i les ciutadans en donar a conèixer la realitat diària de l’àmbit laboral.
• Que els i les representants dels treballadors i les organitzacions sindicals del nostre país han de treballar per la unió de consciència i acció davant l’agressió que suposa quedar-se sense feina.
• Que tota la població treballadora ha de prendre consciència de la situació unir-se activament al suport de tots els afectats.
• Que l’Església hem de fer una clara denúncia profètica contra tot allò que atempta contra els drets fonamentals dels treballadors, especialment dels més desvalguts del món obrer.

MOVIMENTS OBRERS CRISTIANS DE CATALUNYA I BALEARS: ACO, GOAC, JOC, MIJAC, CAPELLANS OBRERS, RELIGIOSES EN BARRIS I DELEGACIONS DE PASTORAL OBRERA DE LES DIÒCESIS DE CATALUNYA.

Oaxaca

2008-03-18T16:30:00.000+01:00
Ante el recrudecimiento de una nueva ofensiva de represión contra los movimientos populares de Oaxaca diversas organizaciones y personas de distintos paises firmaron un petitorio para el cese del hostigamiento, agresión y represión contra las luchas populares dignas y justas del estado de Oaxaca, la cancelación inmediata de todas las órdenes de aprehensión giradas contra luchadores sociales, el cese a la criminalización de la protesta social, entre otras.

Declaración de solidaridad con José Maria Vigil

2008-03-13T08:19:00.002+01:00

La Comisión para la Doctrina de la Fe de la Conferencia Episcopal Española ha divulgado una nota de censura y condenación contra el libro «Teología del Pluralismo Religioso», de José María Vigil. Adjuntamos la "Declaración de solidaridad con José Maria Vigil" que acaba de emitir la ASETT, Asociación Ecuménica de Teólogos
del Tercer Mundo, ASETT (EATWOT en inglés).

2008-03-05T21:18:00.004+01:00

COMUNICAT DE LA PLATAFORMA D’ENTITATS CRISTIANES AMB LA IMMIGRACIÓ AMB MOTIU DE LES PROPERES ELECCIONS A CORTS GENERALS (9 DE MARÇ DE 2008)

2008-02-27T22:35:00.003+01:00
Davant la convocatòria d’Eleccions Generals, la Plataforma d’entitats cristianes amb la immigració, amb el desig de contribuir al debat social i polític sobre els reptes que planteja el fenomen migratori al nostre país, vol proposar les següents consideracions:

1. Creiem que és fonamental que no es perdin mai de vista les arrels econòmiques i polítiques del fenomen migratori, principalment la pobresa i les enormes diferències econòmiques que encara persisteixen a escala mundial. És per això que demanem, un cop més, que els poders públics i la ciutadania multipliquin, en quantitat i qualitat, els esforços de cooperació al desenvolupament dels països més pobres i corregeixin aquelles polítiques que contribueixen a la generació de pobresa, desigualtat i guerra (deute extern, regles injustes del comerç internacional, exportació d’armes....).

2. La immigració no hauria de ser contemplada en els programes i actes de campanya electoral dels partits polítics com una eina de pura confrontació partidista, ni com una forma de captació fàcil de vots mitjançant l’explotació d’algun malestar social, ni simplement com un problema, sinó com un fenomen que, malgrat les dificultats, genera importants beneficis de tota mena per a les societats d’acollida i per als nouvinguts, sempre i quan es gestioni adequadament.

3. Amb tot, és essencial fugir de la tendència actual a fer un tractament purament utilitarista i mercantilista de la immigració, que la considera com a simple mà d’obra al servei de les necessitats econòmiques i dels interessos polítics del país o de càlculs electorals d’un govern, utilitzant els migrants com a boc expiatori quan disminueix la bonança econòmica i oblidant que es tracta de persones, amb els seus drets i la seva dignitat.

4. En aquest sentit, cal tenir sempre present que les problemàtiques que s’associen habitualment a la immigració són sempre mancances socials que ja existien abans de l’arribada d’immigrants. La immigració el que fa és posar de manifest aquestes mancances, que es poden agreujar quan els poders públics no prenen oportunament les mesures polítiques adequades.

5. Ens cal una altra actitud i una altra política d’immigració, diferents de la predominant actualment a Espanya i Europa, que mostra una tendència preocupant cap a l’enduriment del control de fronteres i la seguretat com a obsessions. Creiem necessari, en benefici del conjunt de la societat, una política que tingui com a veritable prioritat, més enllà de la retòrica, el respecte dels drets humans, la prevenció de la guetització, la promoció de la integració i la cohesió social, dedicant-hi els recursos econòmics necessaris.

6. Ens cal una política migratòria que, més enllà del combat contra la immigració il·legal, faciliti vies legals i segures per a l’entrada al nostre país, actualment molt restringides, per tal de reduir la mortalitat en les fronteres, evitar l’acció nefasta d’organitzacions que trafiquen amb éssers humans i reduir el volum de persones en situació irregular, condemnades a l’explotació laboral o l’exclusió social.

7. Així mateix, ens cal una política que prioritzi el respecte íntegre dels drets fonamentals de tota persona, sigui quin sigui el seu origen i la seva situació administrativa, que garanteixi la subsistència o el dret a treballar a tota persona mentre es trobi al nostre país, avanci cap a la igualtat en el tracte de nacionals i estrangers, i faciliti l’accés a la plena ciutadania als estrangers residents, incloent el dret de sufragi.

8. Finalment, com a Plataforma d’entitats cristianes, som molt sensibles a la llibertat religiosa, la qual comporta el dret a manifestar públicament les pròpies creences, com també a exercir amb llibertat i en condicions dignes les pràctiques corresponents a les diferents tradicions. Per això, demanem que es faciliti a les diferents comunitats religioses l’accés a llocs dignes dedicats al culte i la pregària. Ens preocupa, d’una manera especial, la instrumentalització política que sovint s’ha fet de les resistències que una part de la població ha manifestat vers aquests nous centres de culte.

Barcelona, 26 de febrer de 2008

La Plataforma està formada per les següents entitats:

ACCIÓ CATÒLICA OBRERA, ASOCIACIÓN SOCIAL ESTE-OESTE, CARITAS, CINTRA-BENALLAR, CON VI VIM, CRISTIANISME I JUSTÍCIA, CRISTIANS PEL SOCIALISME, DELEGACIÓ DE PASTORAL OBRERA DE BARCELONA, DELEGACIÓ DE PASTORAL SOCIAL DE BARCELONA, EKUMENE, FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA, FUNDACIÓ MIGRA-STUDIUM, GOAC-HOAC, GRUP DE JURISTES RODA VENTURA, JOC, JUSTÍCIA I PAU, INTERCULTURALITAT I CONVIVÈNCIA, PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DEL PI, PASTORAL AMB IMMIGRANTS (PAI), RELIGIOSES EN BARRIS, UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA (URC).

“UNA ALTRA VEU D’ESGLÉSIA”

2008-02-26T22:15:00.001+01:00
Trobada d´entitats, grups, comunitats i moviments cristians de Catalunya

Divendres 29 de febrer a 19,45 hores
a l’església del Sagrat Cor
C/ Casp, 27 (Jesuítes) - Barcelona

Benvolguts amics, benvolgudes amigues:

Diverses entitats, grups, comunitats i moviments de l’Església de Catalunya estem preocupats per determinades actuacions que des de fa temps promou la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Per això, com a membres actius de l´Església de Catalunya volem que s’escolti una altra veu d´Església, que arribi als cristians i cristianes de Catalunya, als nostres bisbes i al conjunt de ciutadans i ciutadanes del nostre país.

Us adjuntem un document que hem elaborat col.lectivament, a partir d´un debat intens en el si de les nostres entitats i moviments, recollint les aportacions de moltes persones. Volem aportar una reflexió serena i compartida, des d’una perspectiva cristiana fonamentada en l’Evangeli, el respecte a la persona i a la pluralitat de sensibilitats eclesials, polítiques, ètiques i filosòfiques que conflueixen en la nostra societat. També us animem a que us adheriu al Manifest que hem elaborat i que també us adjuntem. Podeu mostrar el vostre suport, a nivell personal i/o a nivell de grup o entitat, accedint a la web www.esglesiaplural.cat.

CONVIDEM a participar a tots els cristians i cristianes de Catalunya que vulguin manifestar la seva voluntat de construir un nou model de relacions eclesials a assistir a l’acte que hem preparat pel proper divendres 29 de febrer a 19:45 hores
a l’església del Sagrat Cor del carrer Casp, 27
(Jesuítes) de Barcelona.

Per a qualsevol comunicació o adhesions també podeu posar-vos en contacte amb:
Josep Torrens - 677 503 727
Benigno Martínez – 649 524 910
Xavier Pedrós – 675.782.047

Us adjuntem dos documents:

Document de reflexió: “Un altra veu d’Església”.
Nota de premsa.

ENTITATS, GRUPS, COMUNITATS I MOVIMENTS CONOVCANTS: ACAT (Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura – (ACO) Acció Catòlica Obrera – Associació “Araguaia amb el bisbe Casaldàliga” - Associació cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya - Associació cultural El Pregó - Berchmans CVX – Campanya “Volem bisbes cristians” - Centre Eiximenis - Col·lectiu de Dones en l’Església - Col.lectiu Diàspora – Col·lectiu Utopia “Joan N.García-Nieto” (Baix Llobregat) - Comités Òscar Romero de Catalunya - Comunitat de Base de Gavà - Comunitat de Base Joan N. García-Nieto de Cornellà – Comunitats cristianes populars de Sabadell - Comunitat Sant Antoni (Esplugues) – Coordinadora del “Moviment de Pobles i Comarques de Catalunya” de la diòcesi de Terrassa – Cristianisme i Justícia - Cristianisme Segle XXI - Cristians pel Socialisme – Cristians Segle XXI de Gràcia - Església Plural - Fòrum JIC - GOAC-HOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica) Grup de Cristians de Base Sta. Coloma de Gramenet - JOC (Joventut Obrera Cristiana) – La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat - Una altra Església ja és possible.

REFLEXIÓN ANTE LAS ELECCIONES:«POR UNA POLÍTICA DIGNA»

2008-02-26T21:58:00.002+01:00
El próximo 9 de marzo están convocadas elecciones generales en nuestro país y elecciones autonómicas en Andalucía. Llevamos treinta años viviendo sin interrupción en un régimen de libertad y democracia. Se podría decir que nuestro sistema «está consolidado», dado que ha permitido que funcione el cambio en el poder de personas y grupos, mediante las elecciones, posibilitando la alternancia política entre la derecha y la izquierda.

Desencanto y polarización:

Pero, después de estos 30 años, nuestro «caminar democrático» parece cansado. El escepticismo y el desencanto ante la política y los políticos, así como su progresivo deterioro y devaluación, han ido creciendo, y el grupo de personas indecisas ha ido en aumento.

No obstante, la situación es compleja, pues podríamos hablar también de una sociedad muy polarizada, en la que todos los asuntos, sean importantes o no, inmediatamente se simplifican, obligando a tomar partido, sin favorecer análisis y matizaciones más profundos. A ello contribuyen también los medios de comunicación, que han reducido las elecciones a la lucha entre dos partidos, el PSOE y el PP.

“Democracia de audiencia” y electoralismo

Nos encontramos en una «democracia de audiencia», es decir, una democracia convertida en espectáculo mediático. Por ello, el «lado humano» de los personajes políticos (carácter, estilo, simpatía, talante, popularidad, credibilidad, confianza) adquiere primacía sobre su competencia. Es la personalización de lo político.

Los aparatos de los partidos tienen escasa transparencia y están ocupados por las mismas personas, elección tras elección, formando una generación de «políticos profesionales» que viven de la política. Consideran la acción política como gestión de lo que hay y como una técnica de conquista y permanencia en el poder del Estado. Consideran a la ciudadanía como simple espectadora de la vida política y depositante de un voto en las urnas cada cuatro años.

Aunque la campaña no comience de manera oficial hasta mediados de febrero, la maquinaria de los partidos está ya en marcha desde hace mucho tiempo. Es más, podríamos decir que la vida y actividades de los partidos funcionan permanentemente y principalmente en función de las campañas electorales, reduciendo su actividad a preparar a su militancia y a la población para ir a votar cada cuatro años. Hay muy pocos espacios que favorezcan el análisis, la reflexión y el sentido crítico sobre las cuestiones de fondo. Cada acto de partido, en estos cuatro últimos años, se ha presentado como un mitin. Cada rueda de prensa como un acto de campaña electoral, con una estrategia de desgaste del contrario y con la utilización de cualquier medio, si era válido para conseguir lo que se pretendía. En el caso de la oposición, esta actitud ha sido permanente, oponiéndose indiscriminadamente a la inmensa mayoría de las políticas del Gobierno.

Además, los mensajes han estado pensados más bien en función de los medios de comunicación, porque lo que interesa es que las siglas, el partido, sean noticia, y que aparezca, a poder ser, la imagen con gran relieve.

Degradación de la política

En una situación de casi «empate técnico», con un debate político centrado, durante cuatro años, en los estatutos autonómicos y el terrorismo y, en el último tramo, en la educación, la religión, la familia y la economía, venimos sufriendo una verdadera degradación de la práctica política. Se recurre a la demonización del adversario, la ridiculización de sus ideas, el anuncio de innumerables promesas y propuestas demagógicas, insultos, descalificaciones y manipulación de los datos, todos ellos repetidos hasta la saciedad para ver si deslumbrando se convierte en verdad.

Se crea un sentimiento de inseguridad y malestar, con el anuncio de las mayores catástrofes, la pérdida de empleo, la pérdida de libertades, el control de las conciencias, la pérdida de confianza en las personas, que van provocando desconfianza y un paulatino alejamiento de la participación política.

Dentro de este espectáculo, se pretende que gane el que sea mejor actor o ridiculice al otro de forma más contundente. Lo de menos es la calidad y seriedad de sus propuestas.

Acción política del Gobierno y del Partido Popular

De la acción del gobierno socialista han sobresalido social y mediáticamente algunos aspectos como los nuevos estatutos autonómicos, el diálogo con ETA, una nueva política internacional..., que no han calado suficientemente en la ciudadanía. Las importantes medidas sociales que ha aprobado aún no se notan y posiblemente tardarán tiempo en notarse, debido a las últimas turbulencias económicas.

El PP ha seguido una estrategia de derribo y de convencer a los ya convencidos. Si esta estrategia no resulta, los diez millones de votos de su electorado no le bastarán para gobernar, y tendrá que echar mano de los pactos con otras fuerzas políticas; cuestión difícil después de la actitud de dura confrontación y de aislamiento que mantuvo durante su última legislatura y durante estos últimos cuatro años.

Economía en crisis

Por último, parece que la economía está siendo la dimensión crucial en la gestión del gobierno y en su rendimiento de cuentas. Hasta ahora parecía un activo del Gobierno socialista, pero se está convirtiendo en el arma de la oposición.

Se pensaba que España iniciaría la fase descendente del ciclo económico más o menos coincidiendo con las elecciones, pero nadie predecía que fuera tan acelerada. En ello han influido, sobre todo, factores externos: el incremento de la inflación como consecuencia de la subida del petróleo, las materias primas y los alimentos; y la espectacular crisis de confianza en el sistema financiero a causa de los impagos de las hipotecas locas, con su capacidad de contagio global.

El caso es que la percepción ciudadana sobre la situación de la economía ha variado a peor. El paro, la vivienda y los problemas de índole económico son las tres primeras preocupaciones ciudadanas, casi por delante de terrorismo e inmigración, que han ocupado los primeros puestos en otros momentos.

Es cierto que el Gobierno ha mejorado algunas de las magnitudes que dejó el PP en 2004, como creación de empleo, derechos sociales, estabilidad de las cuentas públicas, crecimiento del PIB y Seguridad Social. Al mismo tiempo, la distribución de la renta y la riqueza se ha hecho más regresiva y los más desfavorecidos y débiles lo siguen siendo en mayor medida.

Problemas laborales y sociales relevantes

Podemos comprobar que las situaciones de precariedad laboral, junto a las variadas modalidades de contratos y subcontratos, y la siniestralidad y muerte que todo ello conlleva, siguen siendo problemas fundamentales de los ciudadanos. Las pésimas condiciones de trabajo y el incumplimiento de las leyes laborales exigen un replanteamiento serio por parte de los partidos. Los jóvenes y las mujeres padecen las peores condiciones laborales. La vivienda se ha convertido en un símbolo de la peor especulación económica, que no tiene en cuenta que su accesibilidad es una necesidad y un derecho social básico.

También, el apoyo y la protección de las familias, olvidadas legislatura tras legislatura, sin ayudas auténticas por hijos y sin un ordenamiento de las relaciones laborales acorde con su función. No son suficientes medidas parciales y coyunturales, más bien de carácter electoralista, como las que se vienen lanzado por los partidos mayoritarios. Es necesario elaborar un plan integral de atención a las familias.

La política inmigratoria ha de desarrollarse en línea de acogida humanitaria, de respeto de los derechos humanos y la dignidad de la persona y de integración social, cultural y ciudadana.

Habría que poner a los más necesitados y empobrecidos en lugar preferente en las decisiones políticas.

Iglesia y Gobierno en confrontación

La relación entre el Gobierno y la Iglesia se ha visto enrarecida por la actitud de algunos obispos y grupos cristianos que han ayudado a confundir el papel de la Iglesia en la sociedad y se han identificado excesivamente con la estrategia política del PP. Al mismo tiempo tampoco han ayudado las posturas de sectores de la izquierda política e ideológica y del gobierno de anticlericalismo y de querer reducir la fe y la religión al ámbito de lo privado. Este desencuentro impide reconocer los valores que el Evangelio aporta a la vida de todas las personas y a la construcción social.

Todo ello conllevará a una lógica incomodidad en muchos cristianos a la hora de votar y de tener una presencia significativa en la vida política, tal y como se desprende de la Doctrina Social de la Iglesia, y señalan nuestros obispos en sus «Orientaciones morales ante la situación actual de España» (n. 48).

Es necesario dignificar la política

Habrá que ver en qué medida estas elecciones son capaces de dar un giro a todo este panorama para que la comprensión de la política sea más positiva y se consiga la rehabilitación de la misma, pues más allá de las buenas intenciones, la dignificación de la política se ha de hacer desde dentro, con una sociedad más participativa y crítica, considerándola como un auténtico servicio a los ciudadanos y como una herramienta para la transformación social, aunque no la única.

Prioridades a la luz del Evangelio

Habrá que establecer prioridades y tenerlas en cuenta en el momento de ejercer el voto, porque ninguna de las opciones responderá enteramente a nuestras aspiraciones, pero no podemos dejar que lo inmediato determine el voto, que puede tener consecuencias mucho más amplias. Por ello, desde nuestra fe en el Dios de Jesucristo y teniendo presente la Doctrina Social de la Iglesia, en nuestra decisión y a la hora de valorar los programas que se nos ofrecen por los distintos partidos, tendríamos que tomar en consideración, entre otras, los siguientes aspectos:

Comisión Permanente de la HOAC

Manifest del dia de la dona treballadora

2008-02-25T22:03:00.004+01:00

En aquest enllaç podreu trobar el manifest del dia de la dona treballadora dels moviments cristians obrers de Catalunya i Balears:
ACO, CAPELLANS OBRERS, GOAC, JOC, MIJAC, RELIGIOSES EN BARRIS I DELEGACIONS DE PASTORAL OBRERA DE LES DIÒCESIS DE CATALUNYA.