divendres, 27 de març del 2009

DONDE NO HAY UTOPIA, NO HAY FUTURO. Entrevista con Pedro Casaldàliga

Pedro Casaldáliga ha sido una voz firme en la defensa de que, para el socialismo nuevo, la utopía continúa. Y aclara: la utopía de que hablamos, la compartimos con millones de personas que nos precedieron, dando inclusive su sangre, y con millones que hoy viven y luchan y marchan y cantan. Para él, esta utopía está en construcción, somos obreros de la utopía.

Incluso conviviendo con el “hermano Parkinson”, como él mismo define la enfermedad de Parkinson –una enfermedad neurológica que afecta los movimientos de la persona, causa temblores, lentitud de movimientos, rigidez muscular, desequilibrio además de alteraciones en el habla y en la escritura– cariñosamente respondió a nuestras preguntas.

Y, en esta entrevista con el periódico “Brasil de Fato”, Casaldáliga habla del “absurdo criminal de constituir la sociedad en dos sociedades de hecho: la oligarquía privilegiada, intocable, y todo el inmenso resto de humanidad arrojada al hambre, al sin-sentido, a la violencia enloquecida”.

Defiende que, hoy, sólo la participación activa, pionera, de movimientos sociales puede rectificar el rumbo de una política de privilegio para unos pocos y de exclusión para la desesperada mayoría.

¿Cómo ha visto la devastadora crisis que ya afecta a todos los países y sobre todo a la clase trabajadora?

Con mucha indignación y revuelta; con una sensación de impotencia y a la vez la voluntad radical de denunciar y combatir a los grandes causantes de esa crisis. Olvidamos muy fácil
que la crisis fundamentalmente es provocada por el capitalismo neoliberal. Irrita ver a gobernantes y a toda la oligarquía justificando que las economías nacionales deban servir al capital financiero. Los pobres deben salvar económicamente a los ricos. Los bancos sustituyen a la comida de la familia, al presupuesto para la escuela, a los equipamientos de los hospitales…

Yo estaba comentando ayer [19 de diciembre] con unos compañeros de misión que la avalancha de dimisiones acabará justificando una avalancha de atracos, por desesperación. Está creciendo cada día más el absurdo criminal de constituir la sociedad en dos sociedades de hecho: la oligarquía privilegiada, intocable, y todo el inmenso resto de humanidad arrojada al hambre, al sin-sentido, a la violencia enloquecida. Se cierran las empresas, cuando no consiguen un lucro voraz, y se cierra el futuro de un trabajo digno, de una sociedad verdaderamente humana.

¿Cómo analiza el papel de los movimientos sociales frente a la actual coyuntura?

Hace ya un buen tiempo, sobre todo en el Tercer Mundo (en concreto en nuestro Brasil, en Nuestra América), que científicos sociales y dirigentes populares vienen proclamando que hoy sólo la participación activa, pionera, de movimientos sociales puede rectificar el rumbo de una política de privilegio para unos pocos y de exclusión para la desesperada mayoría. Los partidos y los sindicatos tienen todavía su rol; deben conservarlo o reivindicarlo. Sindicato y partido son mediaciones políticas indispensables; pero el movimiento social organizado, presente en el día a día del pueblo, es siempre más urgente, como una especie de “vanguardia colectiva”.

Frente a este escenario, a su juicio, ¿cuáles son las alternativas para los pobres del mundo hoy?

La alternativa es creer precisamente que “Otro Mundo es Posible” y entregarse individualmente y en comunidad o grupo solidario e ir haciendo real ese “mundo posible”. El capitalismo neoliberal es la raíz de esta crisis y solamente hay un camino para que la justicia y la paz reinen en el mundo: socializar las estructuras contestando de hecho la desigualdad socioeconómica, la absolutización de la propiedad y la propia existencia de un Primer Mundo y un Tercer Mundo, para ir construyendo un solo Mundo, igualitario y plural.

Con frecuencia respondo a periodistas y amistades del Primer Mundo que solamente la construcción de un solo mundo (y no dos o tres o cuatro) podrá salvar la humanidad. Es utopía, una utopía “necesaria como el pan de cada día”. Donde no hay utopía no hay futuro.Brasil de

Fato, 7 de enero de 2009.

diumenge, 22 de març del 2009

Comunicat sobre l’Avantprojecte de Llei Orgànica sobre Drets i llibertats dels Estrangers a Espanya

Les Entitats continuaran essent solidàries amb els més vulnerables encara que la Llei ho prohibeixi

Davant l’aprovació per part del Govern d’un projecte de Reforma de la Llei sobre Drets i llibertats dels Estrangers a Espanya (Llei d’Estrangeria), les entitats cristianes sotasignants volen unir les seves veus i fer públic el seu rebuig a alguns articles d’aquest text.

Un cop més, les propostes legislatives enfoquen el tema de les migracions com un àmbit a regular amb normes restrictives i sancionadores. Obliden novament que els/les immigrants són persones, amb somnis, amb il·lusions i amb famílies que en depenen. Que han estat i poden seguir essent font de riquesa per al nostre país, tan humanament, com cultural i econòmica.

Més concretament, ens preocupen greument aquests aspectes del text:

1. Risc que aflorin actituds de xenofòbia. L’avantprojecte de Llei es debat en el context d’una crisi financera i econòmica de gravíssimes repercussions socials i laborals que està afectant ja de ple els sectors més vulnerables. En aquest context, en les capes més febles de la societat, l’equilibri social és fràgil. I hi ha el risc que aflorin actituds de xenofòbia i racisme. És oportú aquest moment per a retallar encara més els “drets” de la població immigrada? D’assenyalar-la un cop més com a estrangera? Quants anys han de passar per tal que la persona que prové d’un altre país sigui ciutadana de ple dret?

2. Allargament del període màxim d’internament. És precisament sobre la condició d’immigració irregular que l’avantprojecte de Llei pretén donar un nou gir, en la línia de duresa que Espanya ha decidit adoptar a instàncies europees. Recordem que, amb motiu del debat, el juny de 2008, sobre la Directiva Europea de Retorn d’immigrants, les Esglésies i entitats cristianes europees ja van mostrar “la seva profunda preocupació pel creixent ús de la detenció administrativa d'immigrants (fins a 18 mesos d’internament) a l'espera de ser expulsats, en molts països d'Europa”. Ara, a l’Estat Espanyol, l’Avantprojecte de Llei recull aquest augment (al passar de 40 dies a 60) i amplia els supòsits d’internament, limitant així el dret fonamental a la llibertat i vulnerant la Declaració Universal dels Drets Humans (art. 13)

3. Prohibició i penalització de la solidaritat humana. A més, introdueix un element greu -i èticament inadmissible- en castigar l’ajuda humanitària (moralment legítima, cristianament imprescindible) que particulars o entitats prestin a una persona immigrada en situació irregular i sense recursos. Les nostres entitats i moltes d’altres, atenen cada dia a centenars de persones en aquesta situació. També castiga l’empadronament d’un estranger en un domicili no habitual. Constatem que aquesta situació es dona freqüentment en persones sense llar, forçades a tenir una adreça si volen ser considerades ciutadanes a efectes administratius.

4. Restriccions al dret a viure en família. Constatem que l’enduriment que planteja l’avantprojecte de Llei Orgànica d’Estrangeria no es limita només a l’àmbit sancionador, sinó que va més enllà i afecta a facetes tan fonamentals per a les persones com és el dret a reagrupar als propis pares, que a partir d’ara hauran de tenir més de 65 anys. La reagrupació només es podrà fer si el fill porta més de 5 anys de residència regular a Espanya, quan la normativa europea estableix que al fill no se li podrà exigir més de 2 anys de residència regular.

5. Limitacions al dret a l’educació. D’altra banda, tot i que en alguns aspectes, aquest avantprojecte millora el contingut de la Llei actual, arran de les diverses sentències del Tribunal Constitucional que van declarar inconstitucional alguns dels seus articles, no incorpora correctament el que ha dit l’Alt Tribunal sobre determinats drets de tots els immigrants, com és el d’educació, que l’Avantprojecte limita a tots els menors de 18 anys i als majors d’aquesta edat que tinguin residència regular a Espanya.

6. Tracte incorrecte als menors d’edat. Aquest avantprojecte també ignora tota la legislació, nacional i internacional, referent als infants, i considera als menors immigrants no acompanyats com a estrangers, molt per sobre de la seva condició de menors, que, segons sentències del Tribunal Constitucional, és la que ha de prevaler. A més, el projecte no estableix les mesures necessàries per tal que els menors estrangers disposin d’una adequada defensa i representació legal per tal de vetllar pels seus interessos en tots els procediments administratius i davant dels tribunals.

En conseqüència, les entitats cristianes que acollim persones procedents de països estrangers rebutgem sense pal·liatius els articles citats d’aquest avantprojecte i manifestem que no acatarem unes normes que contradiguin principis ètics fonamentals o que vulnerin els drets humans reconeguts en el Dret Internacional i en la nostra pròpia Constitució.

Barcelona, 20 de març de 2009

La Plataforma està formada per les següents entitats:

ACO, ASSOCIACIÓN SOCIAL ESTE-OESTE, CARITAS, CINTRA-BENALLAR, CON VI VIM, CRISTIANISME I JUSTÍCIA, CRISTIANS PEL SOCIALISME, DELEGACIÓ DE PASTORAL OBRERA DE BARCELONA, DELEGACIÓ DE PASTORAL SOCIAL DE BARCELONA, EKUMENE, FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA, FUNDACIÓ MIGRA-STUDIUM, GOAC-HOAC, GRUP DE JURISTES RODA VENTURA, JOC, JUSTÍCIA I PAU, INTERCULTURALITAT I CONVIVÈNCIA, PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DEL PI, PASTORAL AMB IMMIGRANTS (PAI), RELIGIOSES EN BARRIS, UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA (URC), Bayt-al-thaqafa.

diumenge, 1 de març del 2009

8 de març. Dia de la dona treballadora. manifest 2009.

¿Per què el 8 de març?

Una història
. Finals del segle XIX i principis del XX. En el tèxtil les dones constitueixen la majoria de mà d’obra. Les condicions de treball, molt dures. A finals de la primera dècada del segle XX, a Nova York hi ha grans mobilitzacions que s’estenen a tot el país. El 8 de març de 1909 hi ha una manifestació que és la culminació d’una vaga començada el 1908.
Una proposta. L’agost del 1910 es va celebrar a Copenhagen la 2a. Conferència de Dones Socialistes. Prenen la data de la gran manifestació de Nova York com a referent i proposen que el dia 8 de març sigui el Dia de la Dona Treballadora.

Un fet. Nova York. Després de la primera celebració del 8 de març, el 1911, el 25 del mateix mes, les treballadores d’una empresa tèxtil s’han declarat en vaga i són tancades a la fàbrica. Hi ha un incendi i les portes són tancades: hi moren més d’un centenar de treballadores.
Dones per la dignitat de les dones

Avui dia, les dones continuem patint grans injustícies pel fet de ser dones i, alhora, treballadores, immigrades, soles com a caps de família...

A Catalunya hi ha gairebé mig milió de persones aturades, de les quals 100.000 són immigrades. El nombre d’expedients de regulació d’ocupació al 2008 ha estat de 808. Malgrat que el percentatge d’atur quant al gènere és molt semblant, tota aquesta situació està provocant que moltes de nosaltres (sobretot de més de 44 anys) hàgim de recórrer a l’economia submergida, al treball a temps parcial o a la combinació de diferents feines contràries a la nostra dignitat, per tal de cobrir les necessitats més bàsiques (habitatge, alimentació...)

En plena crisi, només el 35% dels homes desocupats col·laboren en les tasques de la llar. El motiu de fons és que hi ha un model de rerafons prèviament après que no canvia, la qual cosa manté la realitat de la doble jornada de les dones i el fet que siguem nosaltres qui afrontem les majors càrregues, penalitats i conseqüències d’aquesta crisi.

Nosaltres, com a dones obreres i cristianes, en coherència amb les pràctiques de Jesús de Natzaret vers la dona, defensem l’equitat entre els éssers humans i la prioritat de la persona per sobre del capital i del patriarcat:

  • S’ha d’acabar la penalització de la maternitat (per aconseguir un contracte laboral o la seva renovació).
  • S’han d’acabar els impediments per als reagrupaments familiars de les que som immigrades.
  • El treball ha d’ajustar-se a les necessitats de dones i d’homes i a la decisió lliure de constituir un nucli familiar.
  • No és possible una política de conciliació vida familiar-vida laboral sense un nou model d’organització social i, per tant, un canvi en els papers socialment assignats a la dona i a l’home.

Avui volem proclamar, com les dones treballadores de fa cent anys, el compromís i la dignitat de la nostra lluita que es fa present en les dones que:

  • som el pal de paller en el si de les nostres famílies i que fem malabarismes per arribar a fi de mes; que comprovem que no estem soles; que ens apleguem amb altres dones; que fem respectar els nostres drets.
  • estem compromeses en les associacions dels nostres barris: AMPA, Vocalies de Dones de les Associacions Veïnals, parròquies...
  • treballem per una societat més justa i solidària des dels moviments de dones i les organitzacions del poble (partits, sindicats, ONG...)
  • comunitàriament fem per sortir de l’atur, la marginació, la soledat, els maltractaments...
    malgrat tot, continuem somniant i estimant, i sostenint el món!

I així manifestem amb coratge i testimoniatge, que un altre món ja és possible, que una altra manera de vida per a nosaltres, les dones, també és possible!

MOVIMENTS OBRERS CRISTIANS DE CATALUNYA I BALEARS: (ACO, GOAC, JOC, MIJAC), CAPELLANS OBRERS, RELIGIOSES/OS EN BARRIS I DELEGACIONS DE PASTORAL OBRERA DE LES DIÒCESIS DE CATALUNYA