TREBALL DIGNE PER A UNA SOCIETAT DECENT

dimarts, 20 de novembre de 2007

LA GOAC DE BARCELONA ES SOLIDARITZA AMB LES LLUITES DELS TREBALLADORS I TREBALLADORES DE TELEFÒNICA

Els i els militants de la GOAC-HOAC de Barcelona, moviment de cristians compromesos en el món obrer i en els lluites populars, reunits en assemblea els passats dies 6 i 7 d'octubre a Cabrera de Mar, volem comunicar la nostra solidaritat amb les lluites que vénen realitzant els treballadors i treballadores dels contractes, subcontractes i autònoms de Telefònica.

Ens volem sumar a la seva causa i denunciar la indiferència, la ineptitud i el menyspreu d'aquestes empreses del sector dels telecomunicacions per unes mínimes i legals condicions de treball. Un model empresarial que abusa de la subcontractació i la precarietat; que no inverteix en formació i qualificació laboral; que esquiva totes els legalitats en funció dels màxims beneficis empresarials i en detriment de la vida humana. Situació que encara és pitjor per a les persones nouvingudes, que en quantitat important treballen en aquest sector.

Compartim les reflexions de l'Ana Mª Rivas Rivas, del Departament d'Antropologia Social de la Universitat Complutense de Madrid, sobre els nous models de producció i organització del treball, quan diu:

“Si durant molt de temps l'objectiu del sistema de producció capitalista sota el paradigma de l'organització fordista va ser fixar i retenir l'obrer a través de la cadena de muntatge i el cronòmetre, per al que se li va incentivar amb majors salaris i contraprestacions socials, actualment es tracta de fixar i retenir l'obrer no tant a través del seu cos i subjecció material a un lloc de treball, sinó de retenir-lo en cos i ànima, les vint-i-quatre hores del dia, buscant la seva absoluta disponibilitat i adaptabilitat a les famoses necessitats del mercat, que no són altres que les necessitats del capital.

L'objectiu de la flexibilitat laboral, tant en la seva versió de flexibilitat interna (mobilitat funcional, geogràfica, ocupacional) com externa (descentralització i externalización de tasques, funcions i serveis a altres empreses), és ajustar i adaptar la producció, els productors i els proveïdors a les fluctuacions del mercat, traslladant sobre els assalariats, contractistes, subcontractistes i altres prestadors de serveis el pes de la incertesa del mercat; per a això, s'elimina tot allò que suposi costos, des de estocs de matèria primera, de productes acabats, de béns d'equip, fins al ‘capital humà', terme amb el qual el treball humà, les persones, es posen al mateix nivell que la resta dels mitjans de producció. Com a exemple paradigmàtic de l'aplicació de les polítiques per empetitir la plantilla es pot citar el cas de Telefònica, que en 15 anys ha eliminat 50.000 treballadors a través de jubilacions, prejubilacions, desvinculacions i externalizació de serveis.”


Com a creients que ens comprometem en l'aprofundiment del valor sagrat de la vida, la seva promoció i defensa, seguirem lluitant per aconseguir que el dret a la vida, la salut i la participació sigui el criteri superior a l'hora d'establir les condicions de treball i la seva organització.

Com a testimoni punyent de la situació que viuen els treballadors i treballadores dels contractes, subcontractes i autònoms de Telefònica, reproduïm a continuació una crònica de la seva lluita:

CRÒNICA D´UNA LLUITA

“Amb el crit unànim JA N'HI HA PROU, ARA CAL PARAR, donava començament la nostra III Assemblea, celebrada el 30 de maig de 2007. Més de 60 persones d'unes 30 empreses, trencant la por i la impotència, donàvem així un salt qualitatiu en la nostra consciència i organització. Tot plegat tenia els seus inicis en un treballat procés iniciat dos anys abans.

Els motius de tot això són les pèssimes condicions de feina. Es treballa a producció o per punts atès que el salari fix és ínfim. Dissabtes i diumenges són jornades habituals de treball. Els contractes són totalment precaris, en qualsevol moment et pots trobar en el carrer per no renovació, perquè molestes a l'empresa, o per no arribar als punts exigits. Les eines de treball, en moltes ocasions, les paguem nosaltres, i les normes de riscs laborals són incomplertes sistemàticament. Les persones immigrades que arriben contractades des del seu país són obligades a treballar 3 mesos sense cobrar, per a abonar les despeses de passatge (quan en realitat els costos son inferiors); unes altres són amuntegades pels empresaris en pisos pastera amb rendes altíssimes que el patró descompta mensualment; l'arbitrarietat i la submissió formen part de la possibilitat d'obtenir una targeta per a entrar a operar a les centrals de Telefònica... L'últim acord entre Telefònica i les empreses ‘col·laboradores’ ha empitjorat encara més aquesta situació.

En la III Assemblea vam dialogar les principals reivindicacions i va quedar perfilat el Comitè de Vaga. Les peticions consensuades, són:



  • Contractes fixos, tenint en compte que el treball realitzat és permanent.
  • Exigència a les empreses de l’acompliment del principi “a igual treball, igual salari”, augmentant significativament els sous base fins a arribar a nivells similars als que perceben pel mateix treball els treballadors de Telefònica.
  • Reduir la jornada vigent, i regular i compensar els treballs de dissabte i diumenge amb un dia lliure. Eliminació de les jornades que superen les 40 h. setmanals o les 1650 anuals.
  • Que cotitzin a la S.Social i que paguin totes les hores extres.
  • Garantia de subrogació del personal en cas de finalització d'activitat d'una empresa, per a totes les empreses. No limitació ni penalització en cas de canviar d'empresa contractista.
  • Acompliment efectiu de la legislació vigent en matèria de salut laboral amb aplicació de la normativa acordada en l'empresa principal Telefònica. Pla de formació tècnica i en salut laboral per mitjà de cursos presencials en hores de treball. Cursos reals de salut laboral i acompliment efectiu de la legislació que regeix a la Telefònica.
  • Davant les innovacions permanents en telecomunicacions i telemàtica, garantia de donar tota la formació necessària per a actuar amb qualitat, dintre de la jornada laboral.
  • Exigència a l'empresa de reunions per a negociar de bona fe amb la representació dels treballadors i treballadores a fi de solucionar els problemes.
  • Cessament de l'actuació de l'empresa en matèria d'acomiadaments i expedients disciplinaris incoats a treballadors amb retirada de targeta.

Després de pressions sense nom per part de la patronal i del boicot d'algunes federacions sindicals, va haver d'ajornar-se la convocatòria de vaga del 29 de juny al 20 de juliol, però això va afavorir un major treball de conscienciació en els centres de treball. Així, tant la manifestació de més de 100 vehicles per Barcelona, la cadena humana a l'edifici principal de Telefònica, com els 4 dies de vaga van ser un èxit rotund d'organització, serenitat davant les amenaces (provocacions de les empreses, guàrdies de seguretat contractats per a l'ocasió, esquirols d'altres províncies portats per les empreses, amenaces dels comandaments, acusacions i amenaces cap a persones concretes com és el cas de Tramsir Maurice de l'empresa Spark Ibèrica...) i convicció.

Dies abans de la vaga, UGT i CC.OO., en clara ofensiva desmobilitzadora, van convocar una ‘taula’ amb la patronal, per a setembre, la qual no ha servit per a res.

Amb totes aquestes dades i els intents de negociar que algunes patronals manifestaven, el 25 de juliol l'Assemblea va decidir:


  1. Enviar una carta a les ‘empreses de contracta’ instant-los a negociar aspectes bàsics de les reivindicacions, com ara salaris, jornada, contractació i salut laboral. Instar a la Generalitat que convoqui de nou a la mediació, ara que ja hem demostrat que som un col·lectiu capaç de convocar i executar amb èxit una vaga.
  2. Suspendre la vaga fins al 15 de setembre, data que es reunirà la taula de negociació UGT-CCOO amb la patronal. L'objectiu serà pressionar a aquesta taula perquè la negociació sigui efectiva i no una mera pantomima dels seus components.
  3. Convocar assemblea general de treballadors de contractes, subcontractes i autònoms, per al dimecres 5 de setembre i decidir si la vaga, a proposta de diversos companys, varia de format.
  4. Acudir a les reunions plantejades per empreses com Cobra o Abentel, mantenint principis bàsics com: no divisió de la negociació en empreses soltes; unitat del personal de contractes, subcontractes i autònoms, rebuig de qualsevol clàusula que impedeixi seguir amb la mobilització conjunta, etc.
  5. Mantenir durant el mes d'agost un servei d'atenció sobre represàlies empresarials: acomiadaments, discriminacions o qualsevol altra barbaritat empresarial en els telèfons de contacte, i obrir una caixa de resistència.
  6. Reunió tècnica del comitè de vaga el 8 d'agost oberta a qui vulgui acudir-hi.

Fruit de tot el treball realitzat, la primera Assemblea de setembre començava amb aquesta grata informació:

‘Hem de coordinar-nos amb diverses províncies que ens han manifestat la seva disposició a mobilitzar-se i ens proposen fer-ho conjuntament. Aquestes províncies són Almeria, A Coruña, Valladolid, Madrid, Màlaga, Toledo, València, Alacant i tal vegada altres més. Això representa un salt importantíssim en la vaga. Hem obert camí i ara el nostre exemple -i el de Liteyca a A Coruña on han mantingut 16 dies de vaga indefinida- es segueix en altres parts de l'Estat. Ara tindrem més força per a aconseguir el nostre objectiu: que les nostres condicions salarials i de jornada millorin per a arribar al nivell del Conveni de Telefònica.”
Altre acord d'aquesta Assemblea va ser redoblar l'esforç informatiu i de discussió democràtica cara a la vaga del 27 i 28 de setembre.

Per fi, el 23 de setembre es materialitza en l'Empresa Abentel un acord amb el Comitè de Vaga i la signatura de tots els treballadors i treballadores que, encara que insuficient (fonamentalment l'acord és econòmic i sense tocar el sou base), fa modificar l'estratègia de lluita.

Així va valorar l'Assemblea del 26 de setembre la seva estratègia futura:

Hem de subratllar que tots aquests avenços, tant el signat per Abentel com l'ofert per Cotronic des de l'inici de la vaga, són fruit de la mobilització i de l'amenaça de vaga que hem realitzat des de l'assemblea de Contractes i Subcontractes. El fet que hi hagi empreses que no apliquen l'acord (conveni) de manteniment integral (al qual la Telefònica obliga a les empreses perquè incrementin la seva productivitat) també prové de l'ambient de descontentament i de mobilització que hi ha en aquest sector. La intenció de la patronal de dividir i aplacar la mobilització dels treballadors els ha obligat a fer concessions. Per tant, la conclusió només pot ser una: LA MOBILITZACIÓ ÉS ÚTIL i serveix per a conquerir drets. Cal consolidar allò avançat EMPLAÇANT les empreses a que plasmin per escrit i davant l'Administració el que estan donant de sotamà. Així mateix, hem d'exigir a les Contractes que estenguin a les seves Subcontractes les millores que concedeixen.

Creiem que hem de mantenir i incrementar el grau d'organització, tant entre empreses com entre zones de l’Estat. Hem de recuperar també les reivindicacions inicials per a tots i mobilitzar-nos coordinadament i simultània, pensant ja en la pròxima mobilització, que bé podria ser al final de l'últim trimestre de l'any, és a dir, per a la CAMPANYA DE NADAL-2007. Si actuem bé, podem pujar altre esglaó en les nostres condicions laborals.

Hem demostrat capacitat de lluita, d'organització i determinació per a portar-les a terme. Si augmentem el nivell d'aquestes qualitats, podem arribar molt lluny”.

Cabrera de Mar, 7 d´octubre de 2007

dissabte, 27 d’octubre de 2007

LLUITEM CONTRA EL RACISME

La brutal agressió cap a una menor equatoriana en un vagó de tren el passat 7 d’octubre, posa de manifest la cara més violenta del racisme. El racisme es basa en el menyspreu cap a la persona diferent en els seus trets físics o culturals, legitima el poder d’uns sobre els altres, i ensorra tots els principis i valors democràtics.
Són molts els espais que ocupa el racisme i la xenofòbia en la nostra societat i moltes les seves manifestacions, actituds, comentaris. Aquestes són els primers passos per donar via lliure al racisme més violent, però recordem que qualsevol acció racista és violència, perquè el racisme de per si ho és.

Aquesta agressió racista ens ha de servir per recordar la necessitat de ser bel·ligerant democràticament per eradicar qualsevol pràctica que discrimini, exclogui i segregui a les persones pel seu color de pell, cultura, ètnia o religió. Moltes són les situacions que passen desapercebudes, quan no es normalitzen, en el dia a dia: comentaris xenòfobs, discriminacions en l’accés a l’habitatge, als llocs d’oci són alguns exemples. Actituds i accions que tothom ha percebut en l’àmbit laboral, al carrer, a l’escola ,a l’escala de veïns o al camp de futbol. Deixar-les passar obre la bretxa de la impunitat. Només reconeixent l’existència del racisme podrem fer-li front, qualsevol actitud o conducta racista dóna peu a actituds i accions més violentes i més agressives.

Aquesta agressió racista ens ha de servir per recordar que tots i totes som ciutadans i ciutadanes i que una societat democràtica es valora pel tractament que ofereix els nouvinguts i nouvingudes i per incorporar com a valor col·lectiu l’antiracisme.

Per això la ciutadania, volem avui aquí manifestar:
  • La nostra solidaritat amb la víctima i la seva família. Així com la indignació i rebuig d’aquesta agressió i de qualsevol agressió racista.
  • Exigim que aquesta actuació no quedi en la impunitat i per tant demanem contundència a la justícia.
  • Fem una crida perquè la lluita contra el racisme sigui permanent i no només quan hi hagi una brutal acció violenta que ens causa indignació. Demanem a la societat que denunciï qualsevol discriminació de la que es sigui víctima o testimoni i als poders públics i polítics el seu compromís per fer les front.

Lluitar contra el racisme és responsabilitat de tots i totes. Avui, i demà lluitem contra el racisme.

Barcelona 23 d’octubre 2007

Entitats impulsores: SOS Racisme Catalunya, Associació d’Equatorians de Catalunya, Federación de Asociaciones de Ecuatorianos.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Declaració dels bisbes francesos sobre el projecte de llei sobre la immigració

En ces jours où les parlementaires sont appelés à se prononcer une fois encore au sujet d’un projet de loi sur l’immigration, nous éprouvons l’urgence de faire entendre notre voix.

« L’Eglise se sent le devoir d’être proche, comme le bon samaritain, du clandestin et du réfugié, icône contemporaine du voyageur dépouillé, roué de coups et abandonné sur le bord de la route. (1) » Cette parole de Jean-Paul II n’a rien perdu de son actualité. Elle justifie à elle seule, par sa référence à l’Evangile, que les chrétiens refusent par principe de choisir entre bons et mauvais migrants, entre clandestins et réguliers, entre citoyens pourvus de papiers et d’autres sans papier.

Quels qu’ils soient, ils sont nos frères et soeurs en humanité.

Il ne s’agit pas de contester la responsabilité propre des pouvoirs publics dans la régulation des flux migratoires, pourvu qu’elle s’exerce en conformité avec le droit européen et international. Nous apprécions d’être reçus et écoutés parmi d’autres par les autorités dans le dialogue démocratique. Lorsqu’à Pâques 2006, le Ministère de l’Intérieur a accepté d’entendre notre point de vue sur le co- développement, comme volet essentiel du problème migratoire, nous ne nous doutions pas que le nouveau ministère créé après les élections comporterait cette mention, à côté de l’immigration, de l’intégration et de l’identité nationale.

Mais c’est bien cet horizon-là qui ne s’éclaircit pas, celui d’une perspective réelle de partenariat méditerranéen, tel que le Président de la République l’a annoncé au soir de son élection. Tant que cette vision solidaire ne sera pas clairement perçue et mise en oeuvre, les mesures toujours plus restrictives prises à l’encontre des migrants apparaîtront comme des concessions à une opinion dominée par la peur plutôt que par les chances de la mondialisation.

Le 14 janvier dernier, évoquant « les difficultés de chaque famille de migrants, les privations, les humiliations, les restrictions et la fragilité de millions et de millions de migrants, de déplacés internes et de réfugiés » (2), le pape Benoît XVI déclarait : « L’Eglise encourage la ratification des instruments internationaux légaux visant à défendre les droits des migrants, des réfugiés et de leurs familles. » (3) Nous nous réjouissons que des élus d’appartenances politiques variées, à l’Assemblée nationale comme au Sénat, se soient opposés à l’imposition de tests génétiques pour vérifier les liens de parenté. Il y aurait là le risque d’une grave dérive sur le sens de l’homme et la dignité de la famille. Nous nous inquiétons cependant des conditions toujours plus restrictives mises au regroupement familial qui est un droit toujours à respecter (4).

Il est par ailleurs souhaitable que les immigrés puissent, en France, être initiés convenablement à notre langue et notre culture. Il y va à la fois de leur projet de réussite familiale et de l’harmonie sociale. Nous saluons les inflexions apportées sur ce point au projet initial qui, en imposant des règles trop strictes avant le départ, risquaient de produire l’inégalité selon les conditions des pays d’origine. Enfin, nous tenons à souligner l’exigence de maintenir un délai de recours suffisant pour le droit d’asile, composante inaliénable de l’héritage républicain.

† Mgr Olivier de BerrangerEvêque de Saint-DenisPrésident de la Commission épiscopale pour la mission universelle de l’Eglise
† Mgr Claude SchockertEvêque de Belfort-MontbéliardMembre de la Commission épiscopale pour la mission universelle de l’Eglise, enresponsabilité pour la pastorale des migrants

Le 1er Octobre 2007

(1) : Message pour la Journée mondiale du migrant et du réfugié,15 janvier 1997 (2) : Message pour la Journée mondiale du migrant et du réfugié14 janvier 2007 (3) : Idem (4) : Compendium de la Doctrine sociale de l’Eglise n°298

Vetlles de pregària Comitè Óscar Romero

Tan sols catorze dies abans del seu assassinat, Monsenyor Óscar Romero apuntava amb una gran lucidesa: “ Nuestra Iglesia tiene que comprometerse sin miedo en las situaciones concretas, históricas, políticas, desde ahora, con tal de ser siempre Iglesia y Evangelio de nuestro Señor Jesucristo. La fe en Dios compromete al hombre con la historia”. (Homilía, 10 de marzo de 1980).

També aquest compromís constant amb la humanitat és el que ha portat Pere Casaldàliga a defensar i proclamar les causes dels drets de les persones i dels pobles, especialment dels marginats. Causes específiques com: la terra, l’aigua, l’ecologia; les nacions indígenes; el poble negre; la solidaritat; la veritable integració continental; l’eradicació de qualsevol marginació, de qualsevol colonialisme, de qualsevol imperialisme; el diàleg interreligiós i intercultural; la superació de l’existència d’un primer món (ric, egocèntric, assedegat de tenir) i d’un tercer món (o quart món) que sobreviu miserablement.

“ Nosaltres, com a Església hem d’abraçar aquestes causes a la llum de la fe cristiana, seguint les petjades de Jesús de Natzaret i del seu Evangeli: l’Evangeli dels pobres, l’Evangeli de l’alliberament”. (Pere Casaldàliga 2006)

Actualment, les causes de Pere Casaldàliga, lligades a les de Monsenyor Romero, són ben vigents; cal fer possible un món més humà, veritablement intercultural i ecumènic, amb justícia social, on es practiqui un consum responsable i on els drets humans en siguin estendard, en definitiva, on l’altre estigui més a prop nostre.

PROGRAMA

Dissabte 27 d’octubre
Comunitat de Santa Coloma
Parròquia Santa Maria. C/ Milà i Fontanals
Metro L1 (Santa Coloma)

Dijous 20 de desembre
Comitè Óscar Romero
Passeig Fabra i Puig, 260 (segon pis)
Metro L5 (Virrei Amat) - Autobusos 47, 50, 51, 11 i 12

Dissabte 23 de febrer
Comunitat de Sant Adrià
Parròquia Sant Adrià (Plaça de l’Església)
Metro L4/L2 (Joan XXIII)

Dissabte 29 de març - aniversari del martiri de Mons. Romero
A concretar el lloc

Dissabte 31 de maig
Comitè Óscar Romero
Passeig Fabra i Puig, 260 (segon pis)
Metro L5 (Virrei Amat) - Autobusos 47, 50, 51, 11 i 32

Totes les vetlles son a les 20 h (les vuit del vespre).

Convoca:
Comitè Óscar Romero de Barcelona
Amb el suport de:
* Comunitats i grups de Santa Coloma de Gramanet
* HOAC i Comunitat de Sant Adrià
* Araguaia
Amb el suport de cadascuna de les comunitats on es fan les vetlles i d’altres cristians que anem fent camí enmig dels ambients populars.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

La despesa militar de l’estat espanyol per a l’any 2008

Com cada any, ha estat presentat al Congrès de Diputats el projecte de pressupostos de l'Estat espanyol per a l'any 2008. Com cada any, l'Estat proposa augmentar la despesa militar i dedicar més recursos a adquirir armament.
Pere Ortega, 2 d'octubre de 2008



La despesa militar de l’estat espanyol per a l’any 2008

Han estat presentats al Congrés de Diputats el projecte de Pressupostos de l'Estat espanyol per al pròxim any 2008. D’aquest pressupost, cada any fem una anàlisi de la despesa militar real, de la qual presentem els principals indicadors:

Principals Indicadors despesa militar 2008

Despesa militar per dia

51,85 milions d’euros

Despesa per habitant/any

422 euros

Inversions militars totalsRepresenten el 16,71% del total d’inversions de l’Estat

4.080 milions d’euros

Increment de les inversions respecte a l’any 2007

27,7%

R+D militar total

1.664,24 milions d’euros

Despesa militar respecte del PIB 2008

1,69%

Increment de despesa militar respecte a l’any 2007

5,38%

R+D militar respecte a la R+D civil

21,67%

Despesa militar respecte al pressupost total

5,42%

Les Inversions Militars

Les Inversions Militars representen el 16,71% del total de les Inversions de l’Estat Central incloses totes les inversions de les Comunitats Autònomes. Arribem a aquesta conclusió després de sumar les inversions del Ministeri de Defensa i els seus Organismes Autònoms, més la R+D del Ministeri d'Indústria destinada a proveir ajudes a les indústries militars per desenvolupar nous enginys militars, aleshores el total d'inversions militars resultant és de 4.080 milions d’euros, una xifra que considerem desorbitada si es té en compte la necessitat de modernitzar les deficients infrastructures del país.

Si s'observa la Taula 1, es pot apreciar com, l’any 2008 la inversió militar respecte a l’any 2007 augmenta un 27,7%. Un increment que es destinarà, en la seva major part a l’adquisició de nous armaments.

Taula 1. Inversions Militars/Estat Central+Comunitats Autònomes(en milions d’euros corrents)

Any

Inversions Defensa1

R+D militar Ministeri Indústria

Inversió Militar total

Inversió Estat i CC.AA.

% Inversió

Militar/Estat

2007

1.970,42

1.225,06

3.195,48

21.849,50

14,62

2008

2.771,51

1.308,57

4.080,08

24.404,60

16,71

1 Les inversions inclouen el R+D del Ministeri de Defensa

La R+D militar també s’incrementa respecte a l’any anterior un 4,91% i si percentualment respecte al total de l’Estat dedicat a R+D disminueix, aixó es degut a l’increment de la R+D civil. Però malgrat això encara és un 21,67% del total de la R+D civil.

R+D Militar 2007-2008 (en milions d’euros corrents)

ANYS

2007

2008

Ministeri de Defensa (Investigació i Estudis Forces Armades)

361,04

355,67

Ministeri de Indústria

1.225,06

1.308,57

TOTAL

1.586,10

1.664,24

La despesa militar de l’any 2008

L'anàlisi que realitzem cada any de la despesa militar s'ajusta als criteris que proposa la Aliança Atlàntica i assumits per Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI) d'incloure aquelles partides militars que es troben repartides per altres ministeris, però que són inequívocament militars. Aquest mateix organisme assenyala que les classes passives militars, els militars que han passat a la reserva o són pensionistes; la R+D militar; i els cossos paramilitars, com ara la nostra Guàrdia Civil, pel seu caràcter militar, avui a càrrec del Ministeri de l'Interior i que s’han de comptabilitzar com a despesa militar.

Nosaltres, a més, afegim la part proporcional dels interessos de l'endeutament de l'Estat respecte a Defensa. Això es justifica precisament per la importància de les inversions militars, doncs si l’Estat s’endeuta per poder realitzar-les, resulta just que la part proporcional dels interessos del deute s’apliquin a la despesa militar.

La Despesa Militar inicial espanyola (anys 2007-2008)(en milions d’euros corrents)

Conceptes

Any 2007

Any 2008

Ministeri de Defensa

8.052,76

8.492,61

Organismes Autònoms del Ministeri de Defensa

1.282,19

1.334,63

Centre Nacional d’Intel·ligència

241,57

264,71

Total Defensa

9.576,52

10.091,95

Classes passives militars

3.102,21

3.184,35

ISFAS (Altres Ministeris)

563,62

565,60

Guardia Civil (Ministeri d’Interior)

2.657,51

2.909,88

R+D militar (Ministeri d’Indústria)

1.225,06

1.308,57

OTAN i UEO (Ministeri d’Afers Exteriors)

7,79

7,80

Total Defensa criteri OTAN

17.132.71

18.068,15

Interessos del Deute Públic

844,52

858,68

TOTAL GASTO MILITAR

17.977,23

18.926,83

1 El pressupost de la Guardia Civil i la Policia Nacional s’han unificat, la quantitat ressenyada respon al increment previst per al 2008.

Mentre moltes de les necessitats socials del país no estan resoltes i les demandes d’augmentar la despesa dirigida a posar-hi remei no són ateses, l’Estat espanyol continua dedicant una part important del seu pressupost a una despesa de dubtosa eficiència i de nul benefici social.

Centre d’Estudis per la Pau J.M. DelàsJustícia i Pau1 d’octubre de 2008

dimarts, 2 d’octubre de 2007

LA INMIGRACIÓN. Revista Utopía Nº 63

¿Realmente es la inmigración un problema? La inmigración lo que hace es traer a la puerta de nuestras casas el gran problema del mundo. El gran problema de la miseria, el gran problema de la desigualdad. Nos lo pone ante nuestros ojos, nos hace verlo, tocarlo, sentirlo.

Y no es que nosotros ignoremos ese problema. Pero, cómodamente arrellanados en el sofá del salón frente a la pantalla del televisor, podemos verlo como un problema distante, algo que ocurre allá lejos, en la polvorienta sabana africana, entre tribus y etnias incivilizadas, atizado por caciques corruptos.

Algo que ciertamente lamentamos, pero que no es culpa nuestra, ni podemos arreglarlo. Incluso permite que nuestra conciencia sonría al apadrinar un niño o hacernos socios de una ONG.
Pero ahora la tele nos dice que un cayuco ha llegado, y otro y otro y otro. Como una columna de hormigas que atraviesan el camino. Muchas perecen bajo los pies de los caminantes, pero la columna sigue. Miles y miles de hormigas avanzan entre los cuerpos aplastados, pasan a través de un mar alimentado por los cadáveres de los que quedaron en el camino. Siguen y siguen y llegan a la otra orilla. Y siguen llegando. ¿Es que no van a parar nunca? ¿Es que ese hormiguero es inagotable?
¿Es que no sabemos el tamaño del hormiguero humano que se debate entre la miseria, el sida y la desesperación? ¿Es que no queremos acordarnos de cuántos millones de seres humanos están detrás de ese cayuco que ha llegado hoy a Canarias? A Canarias. Al mismo sitio adonde llegan todos los días cientos de aviones en busca del paraíso del sol, el descanso y el placer. Ahí están llegando los hambrientos. Ahora ya no basta con pasar la página del periódico o cambiar de canal para olvidarnos de ellos. Están aquí, el gran problema del mundo está aquí.
Un estremecimiento recorre nuestra sociedad: ¿Qué va a pasar? ¿Vienen amenazando nuestro bienestar? ¿Vienen a quitarnos el trabajo? ¿Vienen a delinquir, a quitarnos el dinero? ¿Vienen a quitarnos los puestos escolares y las viviendas de protección oficial? Lo que los inmigrantes vienen a quitarnos son las máscaras. Esa inmensa multitud que llama a nuestras puertas y choca contra nuestros muros vienen a romper la gran mentira del sistema capitalista que habla de derechos humanos, cuando en el mundo de hoy lo único que cuenta son los derechos del capital. A derribar el mito del desarrollo, cuando media humanidad se hunde cada vez más en arenas movedizas. A romper la mentira extendida como toldo protector bajo el cual transcurre nuestra vida cómoda. A poner al descubierto nuestros arraigados egoísmos personales y de grupo.
Por supuesto que el sistema no se resigna a estar sin máscara, pero ¿cuál puede ponerse? Malo es que en el sistema capitalista el trabajo no sea más que una mercancía, pero entonces ¿por qué esa mercancía no puede pasar las fronteras como pasan las mercancías de los países ricos? ¿Qué razones pueden dar para justificar su descarado desprecio de los derechos humanos? Ciertamente en el campo de las justificaciones racionales lo tiene muy difícil y entonces recurre al campo de lo irracional, de las emociones más bajas y egoístas, al miedo, a los viejos demonios de un nacionalismo mezquino, incluso a la manipulación de una religiosidad fanática.
Ahí estamos. ¿Nos vamos a refugiar en la unidad de cuidados paliativos, atendiendo a los inmigrantes que ya han llegado, pero dejando que la muerte avance? ¿Vamos a seguir viviendo cómodamente con nuestros egoísmos cubiertos con las máscaras?

dimecres, 19 de setembre de 2007

NO EN NUESTRO NOMBRE... IMPIDAMOS LA DEPORTACION

A finales de agosto, un grupo de 38 inmigrantes que llevaban atrapados en Ceuta desde hace uno y hasta dos años, escapó del CETI en el que vivía desde su llegada a la ciudad, por miedo a la deportación.
Su historia había llegado hasta el barrio de Lavapiés (Madrid) a partir del testimonio de algunos bangladeshis que habían conseguido escaparse hace meses, pero tras el viaje de un grupo de vecinos del barrio hasta Ceuta, pudo oírse con mucha más fuerza.
A día de hoy, el grupo permanece en los montes ceutíes, pero su situación se hace cada vez más difícil. El Delegado de Gobierno de la ciudad ya ha declarado que "tarde o temprano serán deportados".
Vecinos de Lavapiés de distintos orígenes se llevan juntando en las últimas semanas y lanzan ahora una campaña de recogida de firmas dirigida al Ministerio de Interior, para decir: "no en nuestro nombre".
Descarga el documento adjunto en http://www.transfronterizo.net/spip.php?article34 y súmate a esta campaña de recogida de firmas. Di tu también "NO EN MI NOMBRE": CONTRA EL TERROR QUE GENERAN LAS DEPORTACIONES, POR EL DERECHO A ELEGIR EL LUGAR DE VIDA Y TRABAJO, POR EL REPARTO GLOBAL DE LA RIQUEZA.
Recientemente el Defensor del Pueblo ha manifestado la necesidad de pedir autorizaciones temporales de trabajo para los inmigrante irregulares pues lo que resulta insostenible es la situación de “limbo” que se vive en los CETIS y que conduce a los inmigrantes a formas de protesta desesperadas ante este tiempo vacío y desesperante que supone la expectativa de la deportación http://www.elpueblodeceuta.es/200709171101.html.


POR RAZONES HUMANITARIAS, IMPIDAMOS LA DEPORTACIÓN,


Envía las hojas de firmas escaneadas a: ferrocarrildeapoyo@gmail.com


ACUDE A LA CONCENTRACION:
Domingo 23 de Septiembre a las 12 en la Puerta del Sol (Madrid )

Firman:
Vecinos y vecinas de Lavapies, Asociación de Bangladeshis en Madrid, Red Ferrocarril Clandestino, asociación ELIN, Área de JUSTICIA y SOLIDARIDAD de CONFER, colectivo REPAR,

dijous, 14 de juny de 2007

COMUNICAT DE SOLIDARITAT AMB LA PARRÒQUIA SAN CARLOS BORROMEO DE MADRID I AMB EL TEÒLEG JON SOBRINO


L'Assemblea de Militants de la GOAC-HOAC de Barcelona, moviment de cristians i cristianes compromesos en el món obrer, reunida el diumenge 10 de juny al Masnou, preocupada per alguns esdeveniments recents, vol manifestar el que segueix:


  • Mostrar la nostra total solidaritat amb els nostres germans i germanes de la Parròquia de San Carlos Borromeo de Madrid, així com amb el teòleg Jon Sobrino i altres causes i persones menys mediàtiques, que passen ara estones dolentes per intentar ser fidels al seguiment de Jesús de Natzaret.

  • Denunciar l'ofensiva ultraconservadora de certa part de l'Església contra aquells que no fan altra cosa que expressar, de la manera que saben i Déu els ha donat a entendre, la seva fe i la seva pràctica del Manament Nou. No pot ser que s'anteposin criteris de litúrgia o de formes contra pràctiques que fins a data d'avui ningú s'ha atrevit a posar en qüestió. No podem entendre que en el seguiment de Jesús, les formes siguin més importants que els continguts, la litúrgia que la CARITAT. No en va la caritat és una virtut teologal i la litúrgia un afegit històric, canviant al llarg dels temps.

  • Animar a altres cristians i cristianes i a totes les persones de bona voluntat a no seguir callant davant tals atropellaments, vinguin d'on vinguin. Creiem que el diàleg és una eina fonamental en un sistema democràtic i en una comunitat eclesial, però no pot ser unidireccional. Parlant ens entendrem tots i totes…callant només venç qui més crida o qui més poder s’atribueix, però no es tracta de vèncer sinó de convèncer.

  • Ajudar amb aquesta modesta reflexió que la ciutadania entengui que tot això es realitza en una societat concreta i que les causes no són exclusivament eclesials sinó que els factors polítics i socials també entren en joc. D'aquí que la responsabilitat és de tots i totes, creients o no. I està en les nostres mans el poder col·laborar perquè la crispació tant política com eclesial minvi i puguem posar col·lectivament les bases per a debatre obertament quantes qüestions se'ns plantegin en la societat, en l'Església i en les plataformes en les quals militem, sobretot si està en joc la sort dels més desfavorits, dels pobres, del món obrer, els preferits del Regne. Per què no de l'Església?

  • Exhortar, des de la correcció fraterna, als bisbes que han intervingut en aquest conflicte que recapacitin, respectin, animin i facin veritablement de pastors. No són temps d'inquisicions, ni d'anatemes, de cismes ni de silencis còmplices. Són temps de diàleg, de lluita, de compromís, de carismes, de saber distingir entre l'important i l'accessori.

  • I abans de res, fem una crida a les nostres pròpies consciències perquè des de la GOAC seguim lluitant, ara més que mai, per la renovació evangèlica de l'Església en la qual des de fa mes de 60 anys estem embarcats i, tot això, des d'una profunda i respectuosa comunió eclesial.

El Masnou, 10 de Juny de 2007

dissabte, 12 de maig de 2007

Manifest de la Delegació de Pastoral Social de l'Arquebisbat de Barcelona


Des de la nostra proximitat als més desfavorits de la societat de casa nostra, tant els catalans com els nous vinguts, volem expressar les nostres preocupacions davant la pobresa i l’exclusió que afecten a molta de la gent que ens envolta.
Aquests són els problemes que demanen una solució més urgent:
  1. En primer lloc, fem una crida a les administracions locals per tal que, a l’hora de fer els pressuposts d’aquesta legislatura, tinguin en compte la necessitat d’augmentar les partides que s’apliquen per a qüestions de tipus socials a favor dels més desfavorits. I això, davant d’altres opcions polítiques que, tot i ser bones, detectem que no són tan necessàries.
  2. El problema de la delinqüència és una preocupació de tots i genera una alarma social temuda des de qualsevol vessant. Per la nostra experiència creiem que s’ha de tenir més cura de la prevenció. Tot el que es pressuposti per a temes d’educació i d’escolarització farà disminuir la delinqüència.
  3. Som conscients que el problema de l’habitatge digne per als més pobres és un dels més greus: preus elevats del lloguer, deplorables condicions higièniques, massificació, manca de més habitatges socials. És un tema que reclama una atenció important a l’hora de planificar el futur de les nostres ciutats.
  4. Respecte a l’aplicació a Barcelona de la Normativa Municipal sobre Convivència, pensem que, en general, no ha millorat massa la situació de les persones marginades en aquesta ciutat,. Fixant-nos, per exemple, en el cas de la prostitució, veiem que només ha provocat, en molts casos, el canvi de lloc i no la millora de les dones que no poden sortir per si mateixes d’una situació a la que han arribat, a vegades, sense voler.
  5. Ens preocupa, també, la condició dels homes i dones de les presons que, una vegada han complert la seva condemna, no tenen on anar. Hi ha una manca de recursos- concretament de pisos d’acollida – pels presos que surten de la presó.
  6. En l’aplicació de la Llei del menor, tot i voler afavorir als infants, no ho fa a tots aquells que, a la seva situació de risc en la qual han nascut, s’afegeix la desestructuració familiar i de l’entorn en el qual viuen. En aquest sentit, estem preocupats per l’augment de prostitució infantil, la venda de drogues a les portes de les escoles, en especial en alguns barris. Tots els esforços dirigits als infants són la millora segura per la societat catalana del futur.
  7. La tasca dels Serveis socials podria millorar pel que fa als processos, lents i amb una burocràcia que retarda molt la intervenció en la majoria dels casos. Cal posar fil a l’agulla amb més rapidesa i menys complicació.

Barcelona, 8 de maig de 2007

ENTITATS ADHERIDES:
ALBERG SANT JOAN DE DÉU, ARRELS, APOSTOLAT DEL MAR, ASSÍS CENTRE D’ACOLLIDA, BAYT-AL-TAQAFA, BENALLAR, CARITAS, CINTRA, COMPANYIA DE MARIA, COMUNITAT SANT EGIDI, EKUMENE, FUNDACIÓ ESCÓ, FUNDACIÓ MIGRA-STUDIUM, INSTITUCIÓ VILLA TERESITA, ITACA, LEGIÓ DE MARIA, OBLATAS, PARRÒQUIA M.D.CARME, PARRÒQUIA MARE DE DÉU DE LOURDES, SOSTRE.

dimarts, 8 de maig de 2007

A TOTS ELS CANDIDATS A LES ELECCIONS MUNICIPALS DEL PROPER 27 DE MAIG DE 2007


Davant la proximitat de les properes eleccions municipals, des de la “Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants”:

CONSTATEM

La importància d’aquestes eleccions en relació al procés, iniciat ja fa uns anys, d’arribada al nostre país de persones provinents d’altres estats.

A més, en comparació a les eleccions celebrades el maig de 2003, hi ha ara una sèrie de circumstàncies noves:

  1. L’increment migratori experimentat durant aquests quatre darrers anys. Per posar un exemple, si l’any 2003, a Barcelona el nombre de nouvinguts era de 163.046 (el que suposava un percentatge de població del 10,7%), l’any 2006 el nombre de ciutadans d’origen estranger era de 260.058 (un 15,9% de la població), amb un increment del 12,5% només en el darrer any. Aquest creixement, amb diferents modulacions, s’ha produït a la majoria de municipis de Catalunya.
  2. El pas d’una situació marcada exclusivament, per l’arribada de fluxos i l’acollida, a una situació on l’assentament, el reagrupament familiar i, per tant, la cohesió i la convivència comencen a esdevenir els temes principals.
  3. L’entrada de la qüestió migratòria en els programes i els discursos de la majoria de partits polítics, tal com es va evidenciar en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.
  4. L’alta sensibilitat de l’opinió pública, recollida en diferents estudis d’opinió, que han situat aquesta qüestió entre aquelles que desperten més preocupació entre la ciutadania.
  5. Els canvis competencials derivats del nou Estatut de Catalunya, que poden suposar, per primera vegada, el reconeixement legal d’algunes competències en matèria d’acollida i altres serveis a les administracions locals.

És per això que DEMANEM

De forma general

  1. Que la immigració no sigui contemplada en els programes i actes electorals només com un problema, sinó com un repte que ens porta a una societat de convivència plural i complexa, però alhora més rica, tant per la seva diversitat cultural com per les possibilitats econòmiques que s’obren. Demanem, sobretot, que no s’utilitzi aquesta delicada realitat com a eina de confrontació.
  2. Que, en l’elaboració de tots i cadascun dels diferents apartats dels programes electorals, es sigui conscient de la realitat de la immigració en les nostres ciutats i pobles. Una realitat que afecta al conjunt de la població d’una manera ampla i transversal i que, per tant, no pot ser abordada com un fenomen apart.

De forma concreta

  1. Que, en la mesura que sigui possible, es simplifiquin els tràmits burocràtics i s’unifiquin els criteris i requeriments que es demanen a les persones immigrades en tot allò relacionat amb la seva situació jurídica. Les oficines d’atenció als immigrants haurien de ser llocs d’acollida, orientació i ajuda. Volem fer especial referència a aquelles qüestions relacionades amb l’empadronament, un dret reconegut per llei i un requisit necessari per l’accés a la sanitat i a l’educació. Ens preocupen les dificultats que, pel que fa a l’empadronament, s’estan donant en alguns municipis.
  2. Que, des dels Ajuntaments, es realitzin campanyes de sensibilització de la ciutadania, per tal d’afavorir una acollida positiva dels nouvinguts, en contrast amb aquella imatge que posa l’accent, sobretot, en els problemes, les dificultats i els prejudicis que molts veïns senten envers la immigració. En aquest sentit, és necessari que es fomenti la participació conjunta (d’immigrants i autòctons) en actes populars i culturals, com ara les festes majors o altres esdeveniments tradicionals, i en aquells mitjans de comunicació (diaris, televisions, ràdios ...) que siguin de titularitat municipal.
  3. Que els governs locals tinguin especial cura de la rehabilitació dels edificis i equipaments d’alguns barris de les nostres ciutats. Constatem que molts conflictes han sorgit, precisament, a causa d’un procés de degradació d’aquests equipaments. Demanem, a més, polítiques actives en relació a l’ús dels espais públics (locals, jardins, pistes poliesportives...) que afavoreixi el tracte i la coneixença mútua entre tots els veïns autòctons i nouvinguts. Alhora s’ha de mirar d’evitar concentracions excessives de nouvinguts en determinats barris, ja que això no afavoreix la cohesió social i acaba per fomentar la marginació.
  4. Com a Plataforma d’entitats cristianes, som molt sensibles a la llibertat religiosa, la qual comporta el dret a manifestar públicament les pròpies creences, com també a exercir amb llibertat i en condicions dignes les pràctiques corresponents a les diferents tradicions. Demanem, en aquest sentit que es faciliti a les diferents comunitats religioses, l’accés a llocs dignes, destinats al culte i la pregària. Ens preocupa, d’una manera especial, la instrumentalització política que sovint s’ha fet de les resistències que una part de la població ha manifestat vers aquests nous centres de culte.
  5. Demanem que es facin públiques les partides pressupostàries municipals destinades a l’acollida dels immigrants i a la promoció de la convivència i la cohesió social i se n’informi amb transparència a tots els ciutadans, com també de les accions que es programen i executen amb aquests diners.

Barcelona, 19 d’abril de 2007

La Plataforma està formada per les següents entitats:
ACO, ASSOCIACIÓN SOCIAL ESTE-OESTE, CARITAS, CINTRA-BENALLAR, CON VI VIM, CRISTIANISME I JUSTÍCIA, CRISTIANS PEL SOCIALISME, DELEGACIÓ DE PASTORAL OBRERA, DELEGACIÓ DE PASTORAL SOCIAL, EKUMENE, FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA, FUNDACIÓ MIGRA-STUDIUM, FUNDACIÓ PUTXET, GOAC-HOAC, GRUP DE JURISTES RODA VENTURA, JOC, JUSTÍCIA I PAU, INTERCULTURALITAT I CONVIVÈNCIA, PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DEL PI, PASTORAL AMB IMMIGRANTS (PAI), RELIGIOSES EN BARRIS, UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA (URC).

dimarts, 17 d’abril de 2007

“Al pan, pan, y al vino, vino”


El arzobispo de Madrid, Rouco Varela, ha decidido, siguiendo directrices del Vaticano, cerrar una parroquia de Vallecas (Madrid) que desde hace más de 25 años atiende a los colectivos menos favorecidos. Los curas de esta parroquia nombran al pan, pan, y al vino, vino. Por eso usan ropa de la calle o, en lugar de las finas hostias blancas, comparten una hogaza de pan. Y el vino, en lugar de ser tipo moscatel, según los cánones litúrgicos, es el vino de granel de la bodega del barrio. Jesús no era un sacerdote, ni un profesor universitario. Era un jornalero del campo que tomó conciencia de la realidad de opresión e injusticia que sufría su pueblo. Y puso en marcha un movimiento de seguidores que pretendía construir una sociedad justa, fraterna y solidaria. ¿Cómo eran las comidas de Jesús de Nazaret? En su mesa de la hermandad tenía silla todo el mundo, especialmente los excluidos y marginados de la sociedad. Su mensaje de liberación, el Evangelio (que significa “Buena Noticia”), infundía esperanza, unión y rebeldía en los desposeídos. Pero muchos obispos y curas han secuestrado el mensaje de Jesús, lo han manipulado y lo utilizan para domesticar y engañar a la gente. Con razón Marx dijo: “La religión es el opio del pueblo.” Se disfrazan de “gurús” y utilizan un lenguaje muchas veces incomprensible. Ahora vuelven a las misas en latín y los confesionarios, niegan la comunión a las personas que “viven en pecado” (divorciados, separados, parejas de hecho, homosexuales…), les gusta construir templos y dicen hablar en nombre de Dios y ser sus representantes en la tierra. Pero el Dios de Jesús de Nazaret es el Dios del amor, de la misericordia, de la justicia y de la libertad. Los dirigentes religiosos, en alianza con el imperio romano, crucificaron a Jesús. Tenían sus razones poderosas, les había llamado “raza de víboras y sepulcros blanqueados”. Ellos piensan que con la magia de sus ritos pueden manipular la presencia de Dios en una hostia y un cáliz. Pero ignoran que Jesús se hace presente “en el pan y en el vino compartido”. Una eucaristía vacía de justicia y de solidaridad no es la comida de Jesús, es magia y engaño.

Xavier Pedrós, militante de la HOAC

dissabte, 31 de març de 2007

reutil.net


El projecte que han tirat endavant un grup d'amics és un portal web: http://www.reutil.net/ que té per funció, possibilitar la reutilització de moltes de les coses que tenim i que no es poden vendre com objectes de segona ma: un microones d'un any no es pot vendre i en canvi si que es pot "re-utilitzar"....si algú el dóna. Per tant l'objectiu del portal es posar en contacte gent que vol donar objectes diversos en bon estat i gent que busca coses i no creu necessari gastar diners, o senzillament no pot en aquell moment....

No té ànim de lucre, es simplement posar en contacte persones que donen i altres que busquen...


Volen donar-lo a conèixer, per tant si sabeu de fundacions o institucions , passeu aquest mail. O simplement el passeu al vostre grup d'amics.


La idea ja circula per Europa, hi ha una wewb alemanya http://www.alles-und-umsonst.de/ que va ser la que els va donar la idea!,(ja veieu no són originals)...I si voleu comentar alguna cosa, podeu ja anar al correu mailto:reutil@reutil.neto bé a pilarplprofes@yahoo.es,.....

Delphi

Els companys de l'HOAC de Cádiz ens parlen a la seva web de la situaci'o de Delphi i de les accions que s'hi estan fent.

http://www.redasociativa.org/hoac/

dimarts, 30 de gener de 2007

Mientras tanto

MIENTRASTANTO és un manifest de denúncia i, alhora, un crit compromès amb la lluita per un Sàhara Lliure. Ha estat realitzat per Fernando i Sahara Horta a partir de fotografies obtingudes d'internet i de la música d'Álvaro Monreal "Maneeck".

diumenge, 21 de gener de 2007

radio nikosia
contra l'estigma de les persones amb problemes mentals

dimarts, 9 de gener de 2007

Comunicat de SOS Racisme: VIOLACIONES GRAVES DE DERECHOS HUMANOS EN LAS ÚLTIMAS DEPORTACIONES DE INMIGRANTES EN MARRUECOS

La Federación de Asociaciones de SOS Racismo ha recibido las siguientes informaciones desde Marruecos. Mediante esta nota viene a difundir su contenido. Vista la gravedad de los hechos que aquí se denuncia, exigimos a los gobiernos de España y Marruecos que esclarezcan los hechos y invitamos a los medios de comunicación a ampliar la información e investigar lo que está ocurriendo con los refugiados y refugiadas así como los solicitantes de asilo político en Marruecos. Mediante esta nota venimos también a apoyar las reclamaciones y denuncias provenientes de Marruecos.

El gobernador de Rabat declaró el veintitrés por la tarde que la deportación de más de cuatrocientos inmigrantes, refugiados y demandantes de asilo subsaharianos a la frontera de Argelia respondía a la ejecución de los acuerdos alcanzados en la última cumbre euro-africana celebrada hace unos pocos meses en la capital alaouita.

En la madrugada del día veintitrés, a las cuatro de la mañana, cientos de militares entran por sorpresa en los barrios de Ayn Hada y Takadoum, en Rabat. Sorprenden a inmigrantes, demandantes de asilo y refugiados durmiendo. Entran en las casas rompiendo las puertas y sacan de las camas a hombres, mujeres, niños y niñas, bebés y enfermos. No toman en cuenta los papeles que algunos subsaharianos les muestran indicándoles que son residentes legales en territorio marroquí, tampoco tienen en cuenta a las mujeres embarazadas o a los menores. Todo ciudadano o ciudadana procedente de África es embarcado en seis autobuses, donde se hacinan un número de aproximadamente cuatrocientas personas.Sin recibir asistencia de ningún tipo y ni mucho menos alimento, ni soporte jurídico, les llevan hasta la frontera con Argelia, donde se viven momentos de mucha tensión, cuando los soldados argelinos ven cómo cientos de inmigrantes son obligados a punta de fusil marroquí a atravesar la frontera. En esos momentos los argelinos comienzan a disparar al aire y los inmigrantes, demandantes de asilo y refugiados se ven en un fuego cruzado que les hace caer víctimas del pánico. El resultado de esta redada, que según autoridades marroquíes es fruto de los acuerdos de control migratorio efectuados y pagados por el Estado español, es hasta el momento el siguiente: Un muerto la noche el 23 de diciembre.

En las redadas participan también personal civil que en colaboración con los militares roban y saquean las pobres pertenencias de los inmigrantes, demandantes de asilo y refugiados detenidos. Parece ser que este ciudadano africano se negó a ser robado y fue apuñalado reiteradamente por personas vestidos de civil, la policía se encargó de retirar rápidamente su cuerpo. Por el momento no podemos confirmar si se trata de un inmigrante o bien de un refugiado o demandante de asilo. Varios inmigrantes desaparecidos. . Mujeres embarazadas, bebés y menores deportados. . Mujeres agredidas sexualmente. . Una mujer secuestrada y agredida sexualmente por fuerzas de seguridad argelinas. . Al menos, verificados hasta el momento, 35 refugiados y demandantes de asilo procedentes de Costa de Marfil. 44 refugiados y demandantes de asilo procedentes de República Democrática del Congo. Entre ellos un cinco por ciento, aproximadamente, mujeres y menores. La incapacidad de ACNUR para proteger los derechos humanos de demandantes de asilo y refugiados en Marruecos.. La negativa del gobierno marroquí a reconocer el estatuto jurídico de ACNUR, que es tolerado por las autoridades pero al que no se le da reconocimiento jurídico.

Esta nueva situación dramática es provocada y tiene un gran interés económico, ya que los acuerdos de externalización de fronteras están provocando que los países en tránsito sobredimensionen el fenómeno migratorio para recibir contraprestaciones económicas de los países europeos (como es el caso claro de España).

Para más información contactar con Helena Maleno en el siguiente email: hmaleno2002@yahoo.com

Por todo lo anteriormente dicho, exigimos tajantemente
  • El final de acuerdos de control migratorio con trasvase económico a países donde no hay un cumplimiento escrupuloso de los derechos humanos.
  • Que el Estado español rompa los acuerdos obtenidos en la cumbre euro-africana, puesto que los mismos están dando lugar a vulneraciones graves de los derechos humanos.
  • La reinstalación inmediata de todos los refugiados que se encuentran en territorio marroquí, puesto que su estatuto jurídico no es reconocido por las autoridades marroquíes y puesto que su integración y el respeto de sus derechos humanos es totalmente imposible.
  • La reinstalación inmediata de refugiadas y demandantes de asilo mujeres y menores, teniendo en cuenta la situación especialmente vulnerable de mujeres y menores dentro del territorio marroquí.
  • Una actuación inmediata del ACNUR para clarificar cuál es su capacidad para proteger a los refugiados y demandantes de asilo que se encuentran en territorio marroquí.
  • Una actuación inmediata de gobiernos europeos o partidos políticos europeos que faciliten la reinstalación de refugiados y refugiadas en sus territorios
  • Una actuación inmediata de gobiernos europeos o partidos políticos europeos para pedir explicaciones y exigir a Marruecos el respeto de los derechos humanos.
  • Una actuación inmediata de la Unión Africana para exigir a Marruecos el respeto a los derechos humanos de los ciudadanos del África subsahariana.”

dimarts, 2 de gener de 2007

EL SECUESTRO Cuento de Navidad

INTRODUCCION

Este cuento tiene su origen en la narración escrita que un joven realizó en una celebración de la Navidad del año 1975, organizada por el Centro Juvenil Salesiano de Martí-Codolar. Nunca hemos sabido su nombre, es un cuento anónimo. A lo largo de los años lo hemos ido adaptando y ampliando, según las circunstancias. Este cuento, como el Evangelio de Jesús, es también patrimonio de los pobres y de los hombres y mujeres de buena voluntad, que sueñan cada día –a pesar de todo- de que otra humanidad es posible.

Estamos celebrando la Navidad. Los escaparates, la tele, el consumismo…nos lo recuerdan. ¡Queda tan lejos esta Navidad de la primera…! Pero, vamos a hacer un esfuerzo de imaginación. ¿Qué pasaría hoy si naciera Jesús en nuestro país?

….

Estamos a finales del año 2006. Los problemas son muy graves: la precariedad laboral, el acceso a la vivienda, los accidentes de trabajo… Las enfermedades mentales aumentan, las cárceles están repletas, los emigrantes llegan de Africa, de los países del Este, de Amèrica Latina… La guerra del Irak i Oriente Medio… El proceso de paz en el País Vasco… El cambio climático y el futuro del planeta Tierra…

Los grandes sabios de la política y la economía intentan encontrar soluciones desde los bancos, los ministerios… Pero, un día, corre un rumor que se va extendiendo: “Va a venir un Salvador. Va a venir uno que nos va a sacar de esta preocupante situación.”

La noticia aparece en los periódicos, en internet, en la radio, en la tele… Los SMS vuelan por el espacio cibernético multiplicándose…

Los sabios del país empiezan a consultar sus grandes bibliotecas y a explorar en internet para saber más detalles de la venida de este Salvador. Poco a poco, ya se saben más noticias: “El Salvador nacerá el día 24 y va a nacer de una familia superior a las demás.”
Los obispos y los curas empiezan a adornar y a limpiar las iglesias para preparar con mucho fervor la segunda venida de El Salvador.

Todo el mundo habla de lo mismo. Las familias poderosas que tenían a sus mujeres embarazadas las llevan a los mejores hospitales con la esperanza de que les toque la quiniela de ser las madres de El Salvador.

Los capitalistas, como quieren sacar negocio de todo, anuncian sus productos con la marca “El Salvador”: chupetes “El Salvador”, potitos “Salvadorín”, juguetes bélicos “Salvatore”…
Y llega el día 24, y llega la hora “H”…, las 11,30, las 11,40… Las autoridades políticas y los capitalistas están preparados en sus enormes cochazos para salir velozmente a recibir al Salvador cuando se les comunique la noticia. El ejército está también alerta para hacerle un desfile con todos los honores, por todo lo alto.

Son las 11,50…, las 11,55…, las 12…. Pasa la hora…y no pasa nada. Pero, qué ha pasado?
……….

Mientras tanto, en la periferia urbana… en uno de los barrios más pobres de la ciudad…Hay poca gente en la calle. Un borrachito pone una nota más triste en la calle. Una pandilla de chavales está pegándole caladas a un porro… Hace frío, Manolo –el vigilante de una obra- está haciendo una hoguera con una maderas de paliers… La Navidad de los pobres…

De repente, desde el extremo de la calle, viene gritando un chaval: “¡Eh! ¡Venid, Luis, Pili, Toni, Manolo, Isabel…! ¡Una noticia sensacional! ¿Sabéis el Josef y la Míriam, que hace pocos días vinieron del Sur? ¡Pues han tenido un niño, que es un encanto! ¡Es el Salvador! ¡Nos trae la libertad! ¡Y viene para ser nuestro amigo! De los pobres, de los currelantes y de los paraos, de los yayos, de los chicos y de todos los que soñamos un mundo más justo, donde todos seamos hermanos! Están en unos bajos del bloque del Toni, de realquiler. ¿Queréis venir a verlo?”

Todos fueron a visitar al niño, a Miriam i a Josef. ¡Cómo disfrutaban todos! “Pero, qué hermosura de chiquillo”-decía la abuela Esperanza. La noticia corrió pronto por el barrio como un reguero de pólvora. Paco, el de la Asociación de Vecinos, trajo vino y pastas. Carmen, madre de cuatro chiquillos, trajo al niño ropa de sus hijos…Y así todos acogieron aquella sencilla familia venida de lejos…

Unos días más tarde, en la calle mayor de la ciudad…, tres jóvenes extranjeros, un paquistaní, un ecuatoriano y un rumano, preguntaban a un guardia urbano dónde había nacido el Salvador. Pero no les sabe responder. Una estrella les había guiado desde sus países. Van al Ministerio de Asuntos Sociales, al de Exteriores…, al obispado… y tampoco les saben dar la dirección. Al final, ya por instinto, se dirigen al barrio obrero, y allí encuentran a la familia, y le entregan sus regalos. Pero, el gobierno civil sospecha de los tres jóvenes extranjeros y los manda vigilar. No sea que sean unos extremistas y tramen alguna revolución…

La noticia crece y crece. Todos los hombres y mujeres de corazón abierto van a visitar al niño. Allí se encuentran todos unidos y alegres, como hermanos y hermanas.

Las autoridades de la ciudad se enteran de lo sucedido y tienen miedo. Aquel niño está a uniendo a los pobres, a la gente sencilla y a todos los que sienten que otro mundo es posible, sin desigualdades ni injusticias, un mundo donde las personas sean iguales en dignidad y en derechos.

Las autoridades ordenan a la policía que dispersen a la gente y roben el niño a los pobres.
Lo secuestran y lo colocan en una cuna de oro en la catedral de la ciudad. El alto clero empieza a organizar procesiones y actos solemnes en honor al niño… Y comienzan a interpretar los gestos del niño, transformándolos en pesadas e injustas leyes que imponen al pueblo…
Alguien me contó que el niño lloraba y no sabían por qué…

Y es que, por mucho lujo y por mucha pompa, el niño sigue estando en el corazón de los pobres, en las entrañas del barrio… Y ya está amaneciendo el día en que se devuelva al pueblo lo que se le ha arrebatado por la fuerza y la violencia.

dilluns, 1 de gener de 2007

Qué pasaria

Qué pasaría si un día despertamos
dándonos cuenta de que somos mayoría?
Qué pasaría si de pronto una injusticia,
solo una, es repudiada por todos,
todos que somos todos, no unos,
no algunos, sino todos?
Qué pasaría si en vez de seguir divididos
nos multiplicamos, nos sumamos
y restamos al enemigo
que interrumpe nuestro paso?
Qué pasaría si nos organizáramos
y al mismo tiempo enfrentáramos
sin armas,
en silencio,
en multitudes,
en millones de miradas
la cara de los opresores,
sin vivas, sin aplausos, sin sonrisas,
sin palmadas en los hombros,
sin cánticos partidistas,
sin cánticos?
Qué pasaría si yo pidiese por vos
que estás tan lejos, y vos por mí
que estoy tan lejos,
y ambos por los otros que están muy lejos
y los otros por nosotros aunque estemos lejos?
Qué pasaría si el grito de un continente
fuese el grito de todos los continentes?
Qué pasaría si pusiésemos el cuerpo
en vez de lamentarnos?
Qué pasaría si rompemos las fronteras
y avanzamos
y avanzamos
y avanzamos
y avanzamos?
Qué pasaría si quemamos
todas las banderas
para tener solo una,
la nuestra, la de todos,
o mejor ninguna porque no la necesitamos?
Qué pasaría si de pronto
dejamos de ser patriotas para ser humanos?
No sé... me pregunto yo,
qué pasaría?


Mario Benedetti