TREBALL DIGNE PER A UNA SOCIETAT DECENT

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Davant la visita del Papa Benet XVI

Manifest del COL.LECTIU DE DONES EN L'ESGLÉSIA i Carta Oberta al Papa Benet XVI de REDES CRISTIANAS



Nosaltres, COL.LECTIU DE DONES EN L’ESGLÉSIA davant la visita que el Papa Benet XVI farà el dia 7 de novembre d’enguany a Barcelona, volem fer les següents manifestacions:
 CONSIDEREM un bé molt important, mantenir units a més de mil milions de persones dins l’Església Catòlica, amb diferents corrents d’interpretació dels textos sagrats. La pluralitat és una riquesa.
 CREIEM que l’Església Catòlica hauria de ser essencialment apostòlica.
 CREIEM en el ministeri papal com en una figura de referència per a la unitat de
l’Església. Sabem, però, que el papat al llarg de la història ha travessat diferents
etapes, algunes molt allunyades del que predicà Jesús.
 CREIEM que una major aproximació a l’Evangeli ens ha de portar, cada vegada més, a creure en l’equip, en la comunitat, en la corresponsabilitat, en la igualtat de gènere: PARITAT en la col—legialitat de l’Església, on els Bisbes assistits per tot el poble fidel, siguin els que realment dirigeixin l’Església sota l’esguard conciliador del Papa.
 CREIEM que l’Església no ha d’ostentar cap poder polític; la seva missió essencial és el servei espiritual del qual s’hauria de derivar una gran “auctoritas”. Una de les principals conseqüències d’aquesta renúncia, és que el Vaticà deixi de ser un Estat.
Cal donar més llibertat i autonomia a les conferències episcopals i esglésies particulars.
 CREIEM que l’economia del Vaticà i de tots els Ordes Religiosos ha de ser totalment
transparent i sols treballar amb entitats ètiques per no caure en els greus paranys
que el sistema financer internacional està portant a terme convertint a milions d’éssers en famolencs, marginats, moribunds... persones que Jesús va proclamar com les primeres del seu Regne
Com a COL—LECTIU DE DONES EN L’ESGLÉSIA saludem respetuosament el Papa i perquè estimem l’Església i desitgem que vingui el Regne que va predicar Jesús, on no hi havia cap persona marginada per raó de sexe, procedència, etc., volem fer constar que
qualsevol manifestació d’aquesta visita papal que el pugui fer semblant als polítics que avui es pensen que governen la terra, o a totes aquelles celebritats de les quals viuen molts mitjans de comunicació, NO SERÀ RECOLZADA NI SEGUIDA PER AQUEST
COL—LECTIU.
Finalment, ens fem totalment nostres les paraules del Bisbe Pere Casaldàliga quan diu:
L’Església és un instrument, una mediació, al servei del Reialme de Déu. Només té sentit quan està al servei de la Humanitat: lliure, feliç, agermanada, esperançada.
Jesús es va posar contra els privilegis, contra la prepotència del temple, el atifundi i l’¡imperi. Ell feia la política del Regne.

octubre de 2010
COL—LECTIU DE DONES EN L’ESGLÉSIA
c/ Mare de Déu del Pilar, 15 pral.
08003-Barcelona
Tel. 93 319 23 42
www.cdonesesglesia.org

_____________________________________________________




CARTA ABIERTA AL PAPA BENEDICTO XVI

"Redes Cristianas quiere dar a conocer una carta pública dirigida al Papa Benedicto XVI, con motivo de su viaje a Santiago de Compostela y a Barcelona los próximos dias 6 y 7 de noviembre, con el objetivo de abrir un debate en profundidad sobre el presente y el futuro de la Iglesia católica y su relación con la sociedad actual".

Apreciado Santo Padre:
Le escribimos en nombre de un amplio colectivo de personas, entidades cristianas y comunidades de base de Galicia y también de otras muchas distribuidas por toda España. Lo hacemos desde nuestra fe, desde el sentirnos plenamente Iglesia y en coherencia con las enseñanzas que de la misma Iglesia hemos recibido. Nuestra Carta de Identidad de Redes está centrada precisamente en dos pilares: el seguimiento de Jesús de Nazaret y la preocupación por los pobres.
Desde estos dos referentes, como no podía ser de otra forma, es desde donde le dirigimos nuestras palabras.

Usted sabe que Galicia y Catalunya, a pesar de formar parte del mismo Estado, tienen identidades muy singulares, forjadas a lo largo de los siglos, que se expresan en una lengua y con cultura propias; con tradiciones y santuarios propios -como los que visitará en estos días-, que configuran personalidades colectivas muy ricas y diferentes, con derechos históricos todavía no plenamente reconocidos que siempre hemos pedido a la jerarquía de la Iglesia que reconozca en todas las dimensiones de la vida religiosa, pastoral, litúrgica e institucional. Desearíamos que su visita a
estas dos comunidades sirviera para el afianzamiento de estas singularidades,
también en el campo religioso.

España entera, y estas dos comunidades en particular, viven hoy sometidas a profundas transformaciones en lo cultural y económico, de las cuales hoy quisiéramos destacar sólo dos: el profundo proceso de secularización y la crisis económica. En el pasado, el cristianismo fue un elemento esencial en la configuración de nuestras identidades en lo personal y familiar y dentro la sociedad civil. Pero hoy ya no es así. Nuestras sociedades han avanzado hacia la autonomía de la moral y de la ciencia, la separación de poderes, el respeto a la conciencia y, en consecuencia, en la capacidad de construir la historia sin acudir a la religión. Los bajísimos ndices de cumplimiento religioso indican este cambio de signo, que creemos irreversible. Con motivo de su venida esta observación nos parece particularmente
oportuna porque, a pesar de que probablemente en ambas visitas Usted se verá envuelto en masas, sólo se tratará de un fenómeno fugaz y muy mediático, de muy dudosa repercusión en un cambio del comportamiento religioso. Y a la vez porque dado este pluralismo, como dirigente de una de las confesiones religiosas, no puede dirigirse a sus habitantes en general como si todos fueran de su confesión. Ello puede molestar, lógicamente, a los que no lo son.

Finalmente, hoy vivimos de manera particularmente dura los efectos de la crisis económica: cierre de empresas, paro, e índices crecientes de dualidad social; hay también creciente presencia de la inmigración extranjera como exponente de la crisis internacional. Todo ello pone una vez más de manifiesto la debilidad e injusticia de nuestras sociedades y la perversidad del sistema. También esta observación es particularmente oportuna con motivo de su visita: porque en este momento de crisis quisiéramos que su viaje se mantuviera dentro de unos límites de austeridad conómica y no diera el más mínimo motivo de crítica. Y al mismo tiempo desearíamos de Usted una palabra de impulso para aquellos colectivos que trabajan por conseguir unas estructuras sociales más justas.

Es hora ya de que la Iglesia de un paso en la dirección de su reconciliación con nuestras sociedades. Si hoy, después de cincuenta años, volviéramos a preguntarnos aquellas dos sencillas y provocadoras preguntas que dieron vida a los documentos del Concilio “Iglesia catalana e iglesia gallega ¿qué dices de ti misma hacia fuera, y qué dices de ti misma hacia dentro, hacia tus mismos fieles?”, lo primero que deberíamos decir es que, contrariamente a lo deseado por el Concilio, la voz de nuestras comunidades ha sido secuestrada por la única voz de una Conferencia piscopal, que de ninguna manera refleja la riqueza de la diversidad de las iglesias locales ni el pluralismo en los creyentes. En nuestras sociedades, hoy, el divorcio entre la cúpula de los obispos y las iglesias de base es alarmante. El trabajo sacrificado y silencioso de miles y miles de cristianos y cristianas de base no encuentra eco en las declaraciones y actuaciones de la jerarquía. Al contrario, su voz va quedando progresivamente ahogada ante el continuado ruido de los obispos en la calle.

Con respecto del tema de la laicidad y multiculturalidad al que hemos aludido antes, apreciamos la actitud de apertura que Usted puso de manifiesto en sus declaraciones en Belem de Lisboa en el encuentro con intelectuales afirmando “el necesario diálogo con el mundo” y que la adhesión a la verdad que proclama la Iglesia no es incompatible “con el respeto por las otras 'verdades', o con la verdad de los demás”. Agradecemos esta observación porque ciertamente, en algunos otros acontecimientos hemos sentido que cuando el único criterio de actuación es la supuesta “Verdad”, en lugar del amor y respeto a las personas, ésta se convierte en inquisición y terror.

Ojala estas expresiones supusieran el final de una etapa postconciliar en la que la Iglesia, recordando antiguas condenas de finales del s. XIX y considerándose única poseedora de la Verdad, se ha construido una barrera con el mundo, viviendo de espaldas y enfrentado a éste en casi todos los campos, científico, moral, teológico, político. Hemos visto cómo, alejada progresivamente de la gente y refugiada en las seguridades del propio grupo, la Iglesia corría el riesgo de convertirse en gueto. Para muchas personas ha dejado de ser el referente moral de la sociedad y a nuestro mismo colectivo en ocasiones le ha hecho sentir extranjero, en exilio en nuestra propia casa.

Por último, unas palabras en relación con la crisis económica y la especial atención a sus víctimas. Las causas y las consecuencias de la crisis que nos sacude tan profundamente deberían tener una consideración muy especial desde la fe y desde la teología. Porque se trata de una inmensa tragedia moral, espiritual y política. A in de cuentas, al final de los tiempos (Mt. 25, 31-46 y carta de Santiago), ante la historia la cuestión fundamental no será la religión y ni siquiera Dios, sino qué respuesta hemos sido capaces de dar a las víctimas.
Vivimos dentro de unas estructuras económicas perversas y de pecado, que para subsistir necesitan pobreza y de las mayorías: crisis alimentarias provocadas por el aumento abusivo de los precios, la deuda externa de los países pobres, el comercio de armas, la imposición de ventajas comerciales desiguales, paraísos fiscales, el egocio de la droga, la explotación infantil, tráficos de seres humanos, especialmente en mujeres, niños y niñas, el despilfarro de los recursos de la naturaleza, etc. en un sistema que lo convierte todo -necesidades básicas y elaciones personales- en objeto de negocio o de compra-venta. Ante esta estructura de pecado no bastan las apelaciones a la conversión individual.

Como cristianos y cristianas compartimos este trabajo por unas estructuras más ustas con amplios sectores no creyentes de la sociedad. Sin embargo hoy, ante la gravedad y dureza de los acontecimientos, nos encontramos todos sin referentes nstitucionales, políticos, éticos, organizativos. No es fácil encontrar referentes que den confianza, capaces de acoger al o a la que sufre o duda, testimonios del llamado “principio misericordia” en este mundo inmisericorde.

Y es sobre todo en este campo donde echamos en falta la voz profética de la Iglesia, una voz fuerte contra la injusticia en la que los desheredados y desheredadas se sientan comprendidos y comprendidas. La apreciación creciente es que le falta sensibilidad y que ha dejado de ser aquel lugar profético de encuentro y acogida de los pobres. Al contrario, la única voz de Iglesia que se escucha gira casi siempre alrededor de los mismos temas: presión política para alcanzar mayores cotas de poder económico o cultural y en temas de moral, se reduce el necesario discurso de la tica y de los valores al monotema de sexualidad. Desearíamos que la Iglesia apareciera ante nuestras sociedades con otro rostro, continuadora del hacer de Jesucristo ante los poderes de su tiempo.

A pesar de todo esto, o más bien por todo esto, creemos que estamos en un momento propicio. Vivimos en un mundo gravemente enfermo y herido, pero sabemos dónde estamos y hacia dónde queremos ir. Como creyentes en Jesús y miembros de esta Iglesia, con la presente carta queremos colaborar a hacer de nuestras Iglesias ocales un señal de fe y un motivo de esperanza.

divendres, 15 d’octubre de 2010

DIA INTERNACIONAL PER A L'ERADICACIÓ DE LA POBRESA 2010



Comunicat

La pobresa s'estén per tots els països de la terra, tot i que afecta de forma molt més àmplia i aguda als pobles del Tercer Món. Necessitem recordar aquesta realitat inhumana a qui formem part del club de privilegiats que disposem d'unes millors condicions de vida.

L'empobriment ve creixent al ritme de l'actual crisi econòmica. Com diu Ban Ki moon, Secretari G. de l'ONU: «En un moment que proliferen les crisis mundials, els més pobres i més vulnerables reclamen especialment la nostra atenció. Sabem que en tota recessió els primers i pitjor perjudicats són els pobres”.

A la situació indescriptible en la seva inhumanitat de la pobresa en el Tercer Món s’afegeix la situació, també tràgica, de la precarietat laboral i vital, l'exclusió i la marginació de qui al nostre món desenvolupat perd el treball, manquen els ingressos bàsics, no pot pagar la hipoteca o el lloguer del seu habitatge, etc. Hi ha un “quart món”, sovint invisible, d'empobriment i deshumanització entre nosaltres.

L'actual crisi econòmica és abordada per les entitats econòmiques internacionals i els governs des de la salvaguarda prioritària del creixement econòmic, no des de la centralitat de la satisfacció de les necessitats fonamentals de les persones i les famílies. Asseguren el manteniment o el creixement econòmic i retallen despeses socials i drets laborals.

El Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa d'aquest any 2010 accentua la necessitat de promoure un treball decent, una ocupació digna. Però, a Espanya, la Reforma Laboral prioritza els interessos empresarials i no afavoreix la creació d'ocupació.

Vivim, doncs, una situació profundament inhumana i injusta, que clama a Déu i a la consciència ètica de la humanitat. Mantenim un ordre mundial assassí, tenint en compte que passen fam més de mil milions de persones, de les quals cent mil moren cada dia.

Deia Benedicto XVI al seu Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau de 2009: “… les tergiversacions dels sistemes injustos abans o després passen factura a tots. Per tant, únicament la ignorància pot construir una casa daurada, però envoltada del desert o la degradació. La globalització posa de manifest una necessitat: la d'estar orientada cap a un objectiu de profunda solidaritat, que tendeixi al bé de tots i cadascun. En aquest sentit, cal veure-la com una ocasió propícia per a realitzar quelcom important per la lluita contra la pobresa i per a posar a disposició de la justícia i la pau recursos fins a ara impensables” (núm. 14).

Com persones humanes i cristianes som interpel•lades, doncs, a una pràctica efectiva de la justícia i la solidaritat. Hauríem d’exigir, almenys, el compliment dels Objectius del Mil•lenni. Resulta cínic que els països rics incompleixin impunement acords signats per ells mateixos i que afecten a la possibilitat de vida digna dels pobres.

Els cristians i cristianes estem cridats a practicar la caritat política, comprometent-nos no solament a pal•liar les conseqüències de la pobresa, sinó a eradicar les causes de la mateixa i donar llum a una humanitat nova assentada sobre la llibertat, la justícia i la pau.

Comissió Permanent HERMANDAD OBRERA DE ACCIÓN CATÓLICA (HOAC)

diumenge, 3 d’octubre de 2010

Comunicat

Assemblea Diocesana de la GOAC de Barcelona, Sant Feliu i Tarragona
2 i 3 d’octubre de 2010



Els i les militants de la GOAC de Barcelona, Sant Feliu i Tarragona hem participat de forma activa en la vaga general convocada pels sindicats el 29 de setembre. Moment de mobilització important per donar resposta a unes mesures econòmiques, socials i de reforma del mercat de treball que afecten les condicions de vida actuals i futures de la classe obrera.

La nostra Assemblea Diocesana ha realitzat algunes reflexions sobre el marc social i polític en el qual s’ha desenvolupat la convocatòria de vaga:


-La crisi econòmica que agreuja les condicions de vida de les persones de les nostres ciutats, pobles i barris és una crisi que des de fa molt temps afecta i condemna a l’empobriment i l’exclusió als nostres germans i germanes de tot el món.


-La mobilització actual té dificultats perquè estem en una crisi de sistema, econòmic i productiu. Però també vivim una crisi de valors col•lectius, solidaris, una fragmentació entre el col•lectiu treballador fix, temporal, parcial, autònom, aturat, que provoca la manca de consciència de grup i intenta deixar-nos en la indefensió davant l’ofensiva directa contra els drets socials i laborals.



-Davant la vaga, els poders econòmics i polítics han escampat una forta campanya de desprestigi cap a la lluita sindical i han estès la idea que la convocatòria de vaga era innecessària. Aquesta campanya troba terreny adobat entre la consciència de la gent treballadora, que ha assimilat ser part del model econòmic competitiu i responsabilitza la persona aturada d’un fracàs individual, no d’un fracàs del sistema capitalista i neoliberal.


-Cal fer pública també la denúncia de les pràctiques de coacció de moltes empreses cap als treballadors i treballadores que volien fer vaga i defensar els seus drets.


Per aquests motius, les dones i els homes de la GOAC de Barcelona, Sant Feliu i Tarragona, en reunió d’Assemblea Diocesana dels dies 2 i 3 d’octubre de 2010, volem expressar el nostre compromís amb la lluita i la mobilització que després del 29 de setembre cal continuar mantenint.


*Per denunciar que els governs estan entregats a les polítiques neoliberals que marquen els organismes internacionals i que, de forma continuada, han condemnat a la pobresa a pobles sencers arreu del món.
*Per refermar la necessitat d’organització i mobilització de la classe treballadora, a fi de millorar els drets i les condiciones laborals de tothom; reforçar i fer créixer la consciència de classe, els valors col•lectius i la solidaritat, per lluitar contra un sistema injust que provoca exclusió i empobriment.
*Per evidenciar que la sortida de la crisi no és per la via de més consum i més producció de béns. Cal trobar-la en un sistema on tots els germans i germanes del món puguin gaudir de condicions bàsiques per desenvolupar una vida plena, digna i feliç.


Els i les militants de la GOAC de Barcelona, Sant Feliu i Tarragona continuarem el nostre compromís en les entitats i associacions, i des dels nostres ambients i famílies, amb l’objectiu de construir dia a dia un món nou.

______________________________


I l’endemà treballem …
“El meu Pare continua treballant, i jo també treballo.” (Jn 5, 17)


* Som a l’atur, aviat ens quedarem sense subsidi. I la feina no arriba …
Treballem perquè els nostre veïnat conegui la situació i es sensibilitzi.



* El pis on vivim, ara no el podem mantenir. Ens en faran fora.
Treballem al nostre barri i en preparem la defensa.


* Els nostres infants estan inquiets, l’escola no pot respondre a les seves necessitats.
Treballem per l’educació pública no retallada, per les nostres criatures, colze a colze amb el professorat i les AMPA.


* Som joves, sense perspectives. No ens podem emancipar ni veure un futur digne.
Treballem amb altres joves, tot promocionant alternatives de vida. Formes noviolentes, positives i enriquidores a la fi.


* Som homes i dones grans, amb una vida en precari, amb una pensió indigna. Sense família.
Treballem amb la gent gran, dedicant-los temps i sobretot companyia, afecte i atenció.


* Si els nostres sindicats claudiquen, negocien la precarietat de tots i totes ...
Treballem, afiliem-nos, promocionem noves plataformes obreres, retornem al sentit de base i solidari en el compromís sindical.


TREBALLEM, TREBALLEM, TREBALLEM … i preguem alhora perquè tot això sigui possible, per fer realitat el Regne.