TREBALL DIGNE PER A UNA SOCIETAT DECENT

TREBALL DIGNE PER A UNA SOCIETAT DECENT

dimecres, 1 de juliol de 2009

Manisfest del Secretariat de Marginació

El Secretariat de marginació del Bisbat de Barcelona, ha dedicat les seves sessions d’aquest curs, a estudiar “com la crisi afecta als exclosos socials”. Han estat moltes les realitats que s’han contemplat, els testimonis de persones que viuen en la marginació, les reflexions presentades per experts, les experiències viscudes per voluntaris que treballen en organitzacions eclesials dedicades a acompanyar i ajudar als marginats. Al finalitzar el curs, hem cregut convenient, fet arribar a les comunitats cristianes i a la societat en general, el següent manifest. La nostra intenció és ser la veu dels que no tenen veu.

Els marginats, són un col·lectiu que no tenen cap capacitat d’organitzar-se per reivindicar els seus drets; no participaran en cap manifestació pública, només tenen com a mitjà de denuncia, la seva presencia en els nostres carrers, o les cues que formem davant les portes de les institucions d’auxili social. Pels creients en Jesucrist, són com Llàtzer al costat de la nostra porta. Com a ciutadans, és la trista constatació d’un fracàs del nostre estat de benestar.
La realitat de la marginació és molt ample i difícil de tipificar, degut que cada persona porta al seu darrera una vida singular. Enumerem, a tall d’exemple, algunes situacions concretes, conscients que la situació és molt més gran.

Constatem:
1. La crisi afecta a totes les capes de la societat, però d’una forma, especialment punyent, als exclosos socials. En aquests darrers temps les seves condicions de vida s’han vist molt deteriorades, i ens adonem que el nombre que viuen al marge ha anat augmentat de forma significativa.
2. A l’exclusió social s’hi arriba o bé per naixement, és a dir, per reproduir la situació familiar viscuda des de la infantesa o desprès de tot un procés de degradació de la persona. Les causes són moltes: pèrdua de la feina, de l’habitatge, trencaments familiars, alcoholisme, drogoaddicció etc.,. El procés va sempre acompanyat de la progressiva pèrdua de l’autoestima, i al final comporta veure’s com un estrany en la societat
3. Especialment greu és aquesta situació en els homes i dones, que són víctimes del “tràfic de persones”. Dones i joves que han estat enganyades i ara es veuen obligades a exercir la prostitució.
4. Hi ha un col·lectiu que és molt vulnerable, persones que surten de la presó sense cap mena de recolzament, no disposant d’habitatges dignes, sense cap lligam familiar o d’amics que els ajudi en aquesta nova etapa.
5. I potser un dels més esfereïdors és el dels menors que han arribat a casa nostra i no tenen ni lloc ni família i cauen en la delinqüència com un únic recurs per a la seva pobresa. Potser només ens molesten els seus robatoris i les molèsties que originen, però les seves vides no estan ateses suficientment.
6. Ens manca a tots en general, sensibilitat i bon criteri davant del fet de la marginació. Sovint tractem al marginat, com un delinqüent o persona perillosa.


Denunciem
1. Que els ajusts socials aportats per les administracions públiques, a nivell estatal, autonòmic, i municipal, no han crescut en la mateixa proporció que han augmentat les necessitats. En l’actualitat manquen, menjadors socials, llocs dignes per passar la nit, netejar-se i canviar-se de roba. Hi ha poblacions de més de 50.000 habitants que no disposen de cap alberg, o amb places molt insuficients ( a vegades només amb dos o tres llits disponibles.
2. Malgrat són més les persones que viuen l’exclusió social, les administracions publiques no han augmentat les plantilles d'assistents socials, que ajudin personalment als que viuen al marge de la societat. En el millors dels casos s’han incrementat, la vigilància en els nostres carrers, ja que preocupa més la repercussió social, desagradable, que tenen aquestes persones en la via pública, i no tant el patiment i les necessitats dels exclosos socials. Potser les partides destinades a qüestions que ens podrien avergonyir, com és els armaments venuts a països del Tercer Món, o els sous que es multipliquen amb la burocràcia, haurien de ser un tema d’estudi en moments de crisi com aquest.
3. Denunciem el tractament informatiu dels mitjans de comunicació: Diaris, Televisió. Darrerament ha estat molt els reportatges periodístics, que ha tractat d’una forma sesgada i injusta el tema de la marginació. Se subratlla, tot el que comporta de perillositat social, la presencia “desagradable” en els carrers dels marginals, sense fer cap mena de reflexió al drama personal, i de les causes que els hi han portat. Especialment denunciable, però no només, és amb la “morbositat” que es presenta el fenomen de la prostitució.
4. Falta molt camí a recórrer, perquè en els centres penitenciaris, siguin llocs de rehabilitació i no només de reclusió. I manquen mitjans d’ajuda (habitatge, feina, centres de reinserció), pels reclusos que surten de la presó, bé sigui amb permís penitenciari, o en llibertat.

Demanem a les institucions públiques i a la societat en general
1. Un augment de diners destinats a la reinserció social. En els pressupostos, aquest sigui un apartat significatiu.
2. Que les normes de convivència ciutadana, tinguin com primer objectiu ajudar de manera eficaç als marginats, i no sols posar l’accent en normes punitives, destinades a donar “una bona imatge pública de la ciutat”.
3. Programes que siguin efectius per ajudar a aquestes persones a sortir de la marginació.
4. Un treball en conjunt de totes les entitats que treballen a favor dels exclosos socials. Elaborant plans comuns, buscant complicitats i complementarietats.
5. Als mitjans de comunicació que tinguin un codi deontològic, on no es denigri a ningú, que es perseveri la “bona fama” de tothom, no fent judicis paral·lels. Posin més l’accent, en el patiment de les persones i no en la morbositat de les situacions.

A les parròquies i comunitats cristianes
1. Sensibilitat davant de la marginació. Només Déu coneix el cor de les persones. Ells són germans nostres, Fills de Déu, salvats en Jesucrist. Encara que no entrin en les nostres temples, ells són també membres de l’Església.
2. Recordar que l’Eucaristia només es pot celebrar dignament, si no ens oblidem del més marginats.
3. A la mesura de les possibilitats de cada comunitat, treballar conjuntament amb altres realitats eclesials o laiques per ajudar, eficaçment aquests col·lectius.
4. Que en les parròquies s’organitzin grups de voluntaris que atenguin al més marginats.

Barcelona, 25 de juny de 2009