Ahir ens va deixar la Lea Cornellana Canelas, antiga militant de l’HOAC i obrera compromesa.
A l'hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona i durant molts anys, he tingut la sort d'haver treballat amb ella i d'haver compartit tasca sindical a través de la secció sindical de CCOO i el comitè d'empresa, i també vida!
Filla de Mataró i treballadora del tèxtil en els anys 60, es va formar una consciència crítica i una ferma implicació en la construcció d’un món millor i més just.
Des dels 70 fins la seva jubilació va treballar a l’hospital. Pel seu compromís en el món obrer i per la defensa de la sanitat pública sobretot pels més desfavorits, hi va ser un referent molt important per a totes les treballadores.
La seva actitud i el seu testimoni engrescava les altres a estar actives i protagonistes i no romandre callades ni passives. Això ho feia amb humor i frescor; alhora, amb molta determinació. Es va guanyar l’autoritat moral davant de tots els col·lectius, sobretot dins les auxiliars d’infermeria.
Després de jubilar-se fins al final dels seus dies, la Lea ha estat molt activa en la vida mataronina: un referent en el feminisme, en el moviment veïnal i en la vida socio-política. La seva presència era fixa en associacions com ara «Teixit de Dones», «Dones reporteres de Mataró», en el grup de suport al «Colectivo de Mujeres de Matagalpa» (del moviment feminista d’aquesta ciutat de Nicaragua)...
Més enllà de les lluites, era una fidel participant de les cites festives i culturals de la ciutat.
La Lea ens ha llegat una manera de fer, una manera d’estar i hem après molt d’ella. Tot això ho agraïm d’allò més i sempre estarà amb nosaltres.
Justo Moreno Garcia (simpatitzant de la GOAC)
No és gens fàcil parlar de la Lea, sobretot després de tants anys que no ens hem pogut trobar junts. El que és innegable continua sent el record que ella m’ha deixat, malgrat aquest llarg parèntesi vital.
En un primer moment el que més em suggereix la seua vida és l'honestedat a la vegada empàtica i racional amb que tractava tot allò que l’afectava personalment.
Deia senzillament quina era la seva opinió més enllà de com podés ser entesa. Per a mi ha estat sempre una mena de llibertat d’esperit que tenia la qualitat de no "fer mal", d’haver de rebre-la com una alenada de franquesa i sinceritat, sense que mai li faltés un somriure a la vegada murri i franc.
Sento no haver pogut continuar una amistat tan peculiar i alhora tan enriquidora. Arribats a les dates del temps que ara gaudim, l’intercanvi de pensaments i sentit crític -com dic molt acusat i sincer en ella- hagués estat d’una qualitat difícil d’oblidar. Segurament he "perdut" un temps que hagués estat preciós.
M’agradarà recuperar els records d’altres persones amigues d’ella que faran, com jo, per recuperar el millor de la seva memòria, per fruir, encara que sigui imaginativament, aquelles sensacions tan especials que tant ella, com la seva mare, deixaven en els seus interlocutors.
La Lea ben bé es mereix aquest homenatge, al final d’una vida que segurament ha estat més discreta però no menys intensa, que quan vam viure junts els avatars del franquisme, amb moltes altres amigues i amics, entre elles la seua gran amiga Victòria.
Em queda, definitivament, la imatge d’un rostre traspuant agudesa, llibertat, ironia i una bondat natural que mai la va abandonar.
Ramir Pampols Colomines (consiliari de la GOAC)
Gràcies a una trobada recent, joiosa i fortuïta amb una mestra jubilada i, com jo, membre d’USTEC, vaig poder establir contacte amb la Lea. Li vaig escriure, la vaig convidar a l’aniversari de l’HOAC. «Sí, la Maria em va parlar del projecte del llibre de la GOAC-HOAC», em va respondre. També va avançar: «L’HOAC són els meus orígens i no hi renuncio, actualment n’estic molt lluny». I aquell mateix dia 29 de gener d’enguany, vam connectar-nos telefònicament durant més d’una hora. Va ser trist saber que estava malalta. Cap més cosa va ser trista. Quina existència tan generosa! Quina admiració per les seves companyes! En especial, per la Victòria Lázaro Alquézar.
En un moment de la conversa, va recordar que «un jove», l’Emili Ferrando Puig, havia entrevistat a Mataró la Victòria. En efecte, a la pàgina 451 del llibre «Cristians i rebels. Història de l’HOAC a Catalunya durant el franquisme (1946-1975)», hi apareixen totes dues, la Victòria i la Lea.
I en altres moments d’aquella entranyable trucada, no van deixar d’aparèixer noms i noms de persones amigues comunes (Ramir i Justo, entre d’altres, i sobretot dones del món sindical i feminista).
El 1r de febrer li vaig enviar l’afectuosa salutació del Ramir: «Lea, ahir el vaig veure a la manifestació davant d'Hisenda amb la Marea Pensionista.» I ella: «Hola Llum, m'alegro que lluiteu amb la Marea Pensionista amb el Ramir, dona-li molts records de la meva part.»
Més endavant li vaig explicar que l'acte dels 75 anys de l'HOAC havia sortir d'allò més bé... i que «Vosaltres, les goacistes de Mataró hi éreu, hi éreu ben presents.»
Les últimes paraules que tinc d’ella en resposta a l’esperit d’aquesta presència són aquest missatge escrit: «Estic contenta que els goacistes de Mataró hi comptem!!»
Llum Mascaray Olivera (militant de la GOAC)
