dilluns, 12 d’octubre del 2009

Contra la crisi global: Solidaritat global = Pobresa Zero


17 d’octubre de 2009: Dia Internacional de Lluita contra la Pobresa

Rebel·la’t contra la pobresa

1.020 milions de persones estan passant gana el 2009, arreu del món i també a Catalunya. Aquest 17 d’octubre, les ONG i les entitats socials que treballem amb els més vulnerables, volem fer un crida a les forces polítiques, les administracions públiques, els mitjans de comunicació i a la ciutadania de Catalunya perquè ens rebel·lem contra la pobresa i les seves causes estructurals i exigim un canvi de rumb col·lectiu per garantir una vida digna per a tothom, fonamentada en el compliment dels drets humans, econòmics, socials i culturals a tot el món.

L’actual crisi econòmica està afectant principalment el sectors més vulnerables, a Catalunya i arreu. Les demandes per garantir allò més bàsic i necessari creixen dia a dia. Per això, avui la lluita contra la pobresa i l’exclusió social ha d’esdevenir una prioritat en les polítiques públiques i també per al conjunt de la societat. Primer, perquè és de justícia i, segon, perquè és també necessari en termes de cohesió social.

Aquesta crisi és només una de les manifestacions de la crisi social, política i mediambiental que patim des de fa dues dècades i que genera cada vegada més exclusió social i més pobresa, tal com denunciem des de fa anys. Una crisi que és resultat d’un sistema que privilegia els més rics i algunes elits transnacionals per sobre dels drets de la majoria de la població mundial, com demostren els 120.000 milions de dòlars destinats a l’ajut al desenvolupament l’any passat, després de moltes cimeres i promeses, versus els 8.400.000 milions (8,4 bilions) destinats a ajudar els bancs el mateix any passat, una xifra 70 vegades superior.

A Catalunya veiem amb preocupació com s’estan posant en perill els acords aprovats pel Parlament de Catalunya per millorar tant la despesa social com el nostre ajut als països més pobres; com s’alimenten sovint discursos insolidaris sense tenir en compte les greus conseqüències per a la cohesió social, a mig i llarg termini, i com correm el risc d’acabar pagant el deute dels especuladors per la via de la contenció de la despesa pública, la flexibilització del mercat laboral o el retall dels drets dels immigrants.

La lluita contra aquesta crisi ha de ser una lluita contra les desigualtats, sigui on sigui que es manifestin. Les polítiques socials al nostre país i les polítiques de cooperació internacional constitueixen mecanismes de redistribució de la riquesa que han de convergir per no perdre de vista l’horitzó d’un món més just. Per aquesta raó, amb motiu del Dia Internacional de Lluita contra la Pobresa:

* Demanem al nostre govern una aposta real, i no retòrica, per posar les persones al centre de les polítiques dissenyant uns pressupostos amb un clar accent social per al 2010, en el marc de la Presidència espanyola de la UE i de l’Any europeu de la lluita contra la pobresa i l’exclusió social.

* Demanem que, per via d’urgència, s’aprovi un Pla d’inclusió social amb recursos extraordinaris, i que es garanteixin els recursos necessaris per desplegar adequadament les lleis de la dependència i de serveis socials.

* Demanem que s’acompleixi el mandat legal d’assolir en el 2010 el 0’7% dels ingressos propis incondicionats de la Generalitat per a la cooperació al desenvolupament.

* Demanem l’impuls de polítiques econòmiques capdavanteres que apostin per canvis en l’arquitectura financera i comercial internacional i per la universalització dels sistemes de protecció social, en la línia d’allò acordat al G-192, la Conferència de Nacions Unides sobre la crisi del juny d’aquest any.

Des del nostre compromís quotidià amb les víctimes d’aquesta crisi llargament anunciada, les organitzacions socials catalanes renovem el nostre compromís amb els qui més ho necessiten, i demanem al govern català mesures de suport que ens permetin continuar realitzant la nostra tasca i millorant els estàndards de qualitat humana i professional. D’altra banda, com a espai públic que som, ens reivindiquem com a legítim interlocutor del govern i dels poders públics, i demanem amb urgència l’acompliment dels compromisos adoptats pels parlaments i governs català i espanyol per lluitar contra la pobresa i l’exclusió social, per tal de fer possible una vida digna per a tots els éssers humans.

Entitats convocants: Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament, Federació Catalana d’ONG per als Drets Humans, Federació Catalana d’ONG per la Pau, Taula d’entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, Campanya del Mil·lenni de les Nacions Unides.

Per a adhesions: fcongd@fcongd.org

ADHESIONS:

- Coordinadora d’ONG pel Desenvolupament, la defensa dels Drets Humans i la Pau de Tarragona.

- Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona.

- Consell municipal de cooperació i solidaritat internacional de Tarragona

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Entrevista a M. Antònia Sabater, por Lola Fumanal. Relectura de algunas mujeres de la Biblia desde una perspectiva feminista

¿Quién es Maria Antònia Sabater?


Nací en Sabadell el 5 de junio de1939. Hace más de 30 años que vivo en un barrio de Badalona. Mis orígenes son una mezcla de «sabadellenca» (mi padre también había nacido en Sabadell) y de Villanova i la Geltrú, ciudad natal de mi madre. Los inicios de mi vida fueron un poco difíciles ya que al final de la guerra mataron a mi padre; yo todavía no había nacido, así que soy hija póstuma. Fueron momentos difíciles para la familia, nos tuvimos que quedar a vivir en casa de mis abuelos paternos, en Sabadell, con mi madre, mi abuela y mi tía, las tres viudas de guerra y con cuatro hijos. Toda mi infancia la pasé en Sabadell a la sombra de mi madre y mi abuela, la madre de mis tíos. Uno de ellos, mi padrino, me hizo en realidad de padre. Y puedo decir que, a pesar de todo, mi infancia fue feliz ya que estaba rodeada de toda esta gran familia.


Hice mis estudios en la escuela de la Sagrada Familia hasta los 12 años. A esa edad ya me matricularon en la Escuela Industrial para aprender el oficio de zurcidora de piezas de tela, que consistía en aprender a reparar los pequeños defectos que se producían en los tejidos de los telares. Estos estudios duraban dos años, así que a los 14 ya comencé a trabajar en la fábrica Corominas.


En la fábrica textil tuve mis primeros contactos con el mundo obrero. Trabajábamos en una nave inmensa donde la encargada estaba sentada sobre una tarima para controlar toda la nave. No podíamos levantar los ojos del trabajo, si lo hacías, enseguida venía la encargada y te preguntaba qué pasaba. Había muchos quehaceres que eran «a taxes», una especie de destajo, puesto que cuanto más trabajabas más cobrabas y allá no se oía nada, sólo la radio, y todas nos afanábamos por hacer cuanto más trabajo mejor a fin de cobrar más. Tuve muy buenas compañeras y fui descubriendo un mundo muy diferente al que yo había vivido hasta el momento. Algunas eran mayores que yo y hablaban de películas muy diferentes a las que yo veía en la catequesis, de baile (yo sólo bailaba sardanas). Y poco a poco, al contacto con ellas, se me fue dibujando un mundo muy diferente.


Los domingos por la mañana iba con los jesuitas o con las monjas a enseñar catequesis por los barrios y por las tardes me unía al mundo de farándula –hacíamos teatro– y me relacionaba con un grupo de chicos y chicas más bien de clase media y también alta, los hijos e hijas del mundo de los fabricantes de Sabadell. Pero ya en aquella época mi vida parecía partida en dos, no estaba satisfecha porque no sabía cómo dar salida a mis inquietudes de cara a las personas que sufren. Leí libros de la JEC que me ayudaron a inclinarme más de cara a los necesitados que a la vida fácil. Fueron unos años de lucha, yo aún era muy joven y no podía tomar ninguna determinación. Quería ser libre y la vida matrimonial no me llamaba. Había estado educada en una familia matriarcal y no veía claro ligarme a un hombre para toda la vida. Lo que yo quería era ayudar a los demás y proyectarme hacia fuera. La familia se me hacía pequeña y la educación estricta en las «buenas costumbres» sociales no me acababa de convencer. Después de darle muchas vueltas vi que la salida era entrar en la vida religiosa donde podría hacer otras cosas. También me resultó un camino largo y tuve mis dificultades, pero yo quería «ir a misiones» y esta idea me hacía perseverar.


Pasados los años de formación religiosa, mis superioras me propusieron estudiar el bachillerato ya que sólo tenía el título de zurcidora y me había de preparar para la enseñanza. Me enviaron a trabajar al colegio de Andorra donde llevé la dirección de los cursos infantiles y por la noche estudiaba bachillerato en La Seu d’Urgell. El contacto con la gente trabajadora que tenía que ir al nocturno como yo fue una sacudida muy fuerte. Justo había terminado el Concilio Vaticano II y las cosas en la Iglesia estaban cambiando gracias al «aire fresco» que introdujo el papa Juan XXIII. Obtuve el bachillerato para ingresar en la escuela de magisterio, donde saqué el titulo de Maestra de Primera Enseñanza, el 31 de enero 1977.


Al terminar magisterio, en mi congregación me ofrecieron ir a vivir a un barrio de Badalona. Allí, las que formábamos nuestra comunidad nos dedicamos a la escuela Pública, asumiendo también tareas de dirección. Al mismo tiempo trabajábamos con jóvenes de la Parroquia; yo fui consiliaria de la JOBAC y después de la JOC. Mi inquietud seguía y pedí ir a Nicaragua. Para mi congregación era un reto demasiado grande y me encaminaron hacia África, que por entonces estaba más dormida políticamente, pero yo iba con unos ojos bien abiertos y puedo decir que fueron unos años de una gran experiencia. A Nicaragua fui en 1992 con el SETEM y coordiné unos campos de trabajo. Fue una experiencia intensa que me sacudió por dentro y volví «otra». He recorrido América Latina y parte de África y puedo decir que cada viaje ha sido de ida pero no de vuelta, ya que en cada viaje ves las cosas muy diferentes y eso hace que optes por comprometerte con el lugar donde vives que es donde hemos de cambiar si de verdad queremos un mundo justo para todo el género humano.


Actualmente estoy jubilada. He terminado estudios teológicos y trabajo en el grupo de teólogas del Col·lectiu de Dones en l’Església. Impartimos cursos de teología Feminista en las Universidades de Barcelona y Gerona. Pertenezco a la HOAC y formo parte del sector de Mujeres.


He obtenido el título de Diplomada de Teología, en el Instituto de Teología de Barcelona en 1981, y la Licenciatura en Ciencias Religiosas en 2007. El trabajo sobre el que hablaré después es mi Tesina de Licenciatura.


Libros y publicaciones:


Fina Manent i Maria Antònia Sabater. Escola d’acció especial F: García Lorca, Barcelona 1992: Fundació de Cultura Popular

Rosa Cursach, M.Antònia Sabater, Magda Tomàs, M. Pau Trayner, Aneu i digueu..., Barcelona 2000: Col·lecció Estudis Bíblics d’Interpretació Feminista. ED. Mediterrànea.

M.Angeles Cosculluela, M.Antònia Sabater, M.Pau Trayner, Dones Bíbliques Una Interpretació Feminista, Barcelona 2005: ED. Mediterrànea


Artículos: Participación en:

Diario El Punt, de Badalona

Revista del Col·lectiu de Dones en l’Església.

Participación en mesas redondas, sobre temas de: Solidaridad. La mujer en América Latina. Diálogo Interreligioso.


Y tras esta magnífica presentación de la autora de Relectura de algunas mujeres de la Biblia desde una perspectiva feminista, iniciamos la conversación en torno a su trabajo:

¿Cuál fue tu motivación principal al iniciar la investigación sobre mujeres en la Biblia?

Soy una mujer, y tanto en la sociedad como en el espació religioso, una se da cuenta de que se tiene que luchar para aportar nuestro granito de arena y poner a la mujer en su sitio. El ir entrando en reflexiones y vivencias sobre el mundo femenino me ha ayudado a reformular mi pensamiento y muchas veces pensar mi vida de otra manera; me atrevo a salir de las definiciones de orden legal institucional y a sospechar sobre lo que ha sido afirmado verdadero desde un sistema patriarcal que no ha tenido en cuenta a las mujeres. El género tiene dos alas: femenino y masculino, y con las dos tiene que volar, de lo contrario una parte se dará de narices. Hay que trabajar para la paridad con toda firmeza.

A lo largo de mi vida de cristiana católica una se da cuenta de que la Biblia no es un libro neutro y que también ha sido un arma política. De las mujeres, todo lo que se destaca en ella siempre lleva la marca de los hombres y éstos jamás han visto a Dios ni han hablado con Él, pero sí cierran la puerta a la mujer en nombre de Él. La mujer en la Biblia queda olvidada o diluida, siempre en el lenguaje común está el hombre, por eso aumenta la lucha por la liberación de las mujeres; queremos encontrar en la Biblia lo que no siempre se divulga de ella.

Cuando una reflexiona sobre los derechos de las personas una se da cuenta de que en Las Sagradas Escrituras la mujer apenas se menciona o queda muy diluida, y se olvida que en el relato primero de la creación (Gn 1,27) se nos habla de que Dios creó al hombre y mujer a su imagen y semejanza, pero se suelen divulgar más los fragmentos que dicen que surge de la costilla de Adán.

En la presentación de tu tesina haces referencia a que «la mujer ha sido objeto de polémica en la Institución eclesial», ¿a qué te refieres?

Al ser una entrevista no podemos entrar a fondo en temas teológicos pero sólo hay que mirar cómo actúa la Iglesia Institucional, cómo actúa la jerarquía.

Hace poco hicieron callar a algunos teólogos, entre ellos una teóloga Ivone Gebara y por ser mujer apenas se oyó ni su silencio.

En 2006 en Paris, en el Sena, se ordenaron sacerdotisas católicas, inmediatamente recibieron la excomunión ¿y el obispo que las ordenó? Ahora con el aborto, hay una total desconsideración del sufrimiento de las mujeres y Benedicto XVI con el tema de los condones en África… siempre en el fondo la Iglesia está pisando a la mujer.

Me viene a la memoria lo que dice la teóloga E. Schüsler: «Si el tema de la mujer parece trivial, es porque la arrogancia masculina ha hecho de él una disputa y cuando se disputa ya no se puede razonar».

Si damos una mirada en general al malestar mostrado por las mujeres, vemos que la Iglesia se posiciona siempre en contra y yo me pregunto ¿cómo será? si Dios nos ha hecho iguales a su semejanza.

También te propones «contribuir a que las mujeres recuperen el lugar que en justicia les corresponde en la sociedad y en la iglesia» ¿En qué medida contribuyen a ello estudios como el tuyo?

Después de los estudios me he dedicado a la investigación dentro del grupo del «Col·lectiu Dones en l’Església». Vimos que poco a poco teníamos que ir expresando nuestro pensamiento, y movidas ante la falta de coherencia en la transmisión del mensaje evangélico referente a la mujer que se ha hecho y se hace en la Teología tradicional queremos poner al servicio de la Iglesia y de la Sociedad la Teología Feminista. De aquí salieron tres cursos que actualmente tenemos programados: «La voz de la mujeres en la Biblia», «La voz de las mujeres en la iglesia» y «La voz de la mujeres en las diferentes espiritualidades». También se programan diferentes conferencias e intentamos dar respuesta a las diversas peticiones que nos llegan. Creemos que como la gota de agua que cae constantemente y hace un agujero, nosotras ahí estamos con nuestra ilusión y entusiasmo.

Tú hablas de un intento de volver a la Escrituras «ricas en sabiduría humana». ¿En qué consiste ese «volver»?, ¿en ir a los orígenes?, ¿en cambiar el método exegético para un mejor conocimiento de los textos y de su interpretación?

El trabajo de investigación me ha llevado a reconstruir la historia de la mujer, a partir de los pasajes en los que ella de hecho es un personaje central, pero también en los que se la supone sólo incluida. Es muy importante que las historias de las mujeres se analicen mediante un método de estudio histórico – crítico, como se enseña en la mayoría de Facultades de Teología. Y queremos presentarlo como teología feminista. Esto implica un interés añadido de revisar cómo se nos han presentado –o ignorado– las vidas de ciertas mujeres que encierran enseñanzas y ejemplos de fe que para nosotras son muy valiosos. Se tiene que hacer hincapié en las historias de las mujeres de los primeros tiempos del cristianismo, contextualizarlas debidamente y conceptualizarlas teológicamente. Hay que ver a las mujeres de las comunidades como parte integrante de la proclamación del Evangelio.

Los textos bíblicos y la tradición están formulados y codificados por los hombres, con sus criterios y muchas veces son una fuente de opresión para las mujeres.

Los textos bíblicos contienen enseñanzas de fe, no lecciones de historia, por eso hablas de que hay que interpretarlos de una manera simbólica. Explícanos un poco en qué consiste esa interpretación.

Yo he tenido muy presentes las enseñanzas de la teología de la liberación, que ha desafiado la supuesta objetividad y neutralidad de la teología oficial. La idea básica de toda teología de la liberación es el reconocimiento de que toda teología quiéralo o no está siempre y por definición comprometida a favor o en contra de los oprimidos. Eso nos lleva a preguntarnos ¿desde qué punto de vista se hace el análisis? Yo intento hacerlo desde los desposeídos y uno de ellos es la mujer; y lo hago desde la esperanza que nunca puede morir en nosotros, porque tiene que ver con la libertad y el amor que vive en nosotras y evoluciona en nosotras como la semilla.

El mensaje bíblico es un mensaje expresado en términos humanos, esto nos dice que está sujeto como toda literatura de transmisión oral, a las mismas leyes de interpretación y comprensión. Para hacerse comprender se hacen servir experiencias humanas, símbolos y signos; para entenderlos tenemos la exégesis que nos habla del texto y la hermenéutica que nos ayuda a interpretar lo que quiere decir el texto.

En tu trabajo aludes a las 240 mujeres que figuran en la Biblia con nombre propio –los hombres serían 1700– pero, al analizar los silencios o lo que queda implícito, detectas que existe una gran cantidad de ellas que aun ejerciendo un papel activo han quedado en el anonimato, ¿cómo has trabajado este aspecto?

Hicimos un estudio en el Colectivo con la finalidad de recuperar el nombre de las mujeres y de su historia y el servicio que desarrollaron en la comunidad. Nos dimos cuenta de que muchas de ellas habían pasado desapercibidas tanto en su responsabilidad como en su liderazgo y en el papel que tomaron en la marcha del pueblo de Dios. Como ejemplo podemos nombrar a las mujeres que en Mateo salen en la genealogía de Jesús: ellas hacen posible que se llegue a la tierra prometida (y éstas tienen nombre pero se olvidan)

Ese trabajo nos ha ayudado a despojarnos de viejos prejuicios religiosos y a tener en cuenta las aportaciones de esas mujeres que son las madres de los patriarcas. Y pienso que las mujeres continuaremos haciéndolo a través de la vida, del estudio, y de la reflexión creyente y feminista.

La segunda parte de mi tesina está dedicada a las mujeres sin nombre del evangelio de Marcos. Todas ellas son un pozo de sabiduría.

Para todos es conocido que nuestro mundo se ha caracterizado por una falta de conciencia de la realidad y los derechos de la mujer, de sus opresiones específicas, de la insignificancia de su trabajo. En cambio sí se ha considerado el papel y el trabajo de los hombres. En el área bíblica esta óptica se ha apoyado en el presupuesto teológico no sólo de permitir sino de justificar a la mujer como parte subordinada. Ellas no podían hablar en voz propia. Como ejemplo resaltaré la unción en Betania: la mujer no tiene nombre, no habla, sólo actúa, y Jesús resalta su gesto para que sea recordada toda la vida.

Yo os aseguro donde quiera que se proclame la Buena Nueva, en el mundo entero, se

hablará también de lo que está mujer ha hecho en memoria mía (Mc 14,9)

La Iglesia cuando nos habla de los últimos días de Jesús, nos recuerda las negaciones de Pedro, la traición de Judas, pero suele omitir la acción de la mujer. La mujer ungiendo a Jesús reconoce claramente que su mesianismo significa sufrimiento y muerte.

La teología y la interpretación bíblica feminista ponen de manifiesto que el Evangelio no puede ser proclamado íntegramente si no se recuerda el discipulado de las mujeres.

Dices que tu estudio lo realizas desde la perspectiva que te ofrece la teología feminista. Dinos cuáles son sus rasgos y qué aporta esta teología al conjunto de los estudios teológicos.

A grandes rasgos podemos decir que en la teología encontramos dos grandes bloques: el primero sería el de la teología ortodoxa que apenas se renueva en sus métodos de investigación ni en sus formulaciones y pone mucho empeño en conservar intactas las tradiciones. Utiliza unas explicaciones y un lenguaje androcéntrico y patriarcal.

En el otro bloque podríamos poner a todas las teologías que dan importancia al contexto histórico, al lugar de donde proceden las experiencias bíblicas y teológicas. La teología de la liberación sería una de ellas y aunque nace del clamor de los pobres, sin embargo apenas tuvo en cuenta la situación de opresión de las mujeres pobres dándola como incluida en la de los hombres. Por eso ha sido necesaria la aportación de la teología feminista, que parte de la especial situación de insignificancia y de opresión de las mujeres, negadas de derechos, negadas de igualdad por sistema y por el hecho de serlo.

El camino de la teología feminista es necesariamente un camino de lucha y de reivindicación, también de solidaridad y de encarnación que enlaza con el compromiso en la sociedad con los desposeídos, esto significa dolores y alegrías estando al lado de los que sufren discriminación. Todo aquello que conduce a la grandeza del alma, que perfecciona y honra la inteligencia humana, que abre la mente, que da placer, todo es bueno para una mujer cristiana. Nos dice Ivone Gebara, que el cielo es el límite.

Aquí podemos recordar la parábola de los talentos (Mt 25,14-13). La capacidad de cada persona es un don que Dios le ha dado y le ha hecho responsable de hacerlos crecer.

En un apartado de tu trabajo hablas de la distinción entre teología feminista y teología femenina. Con ello quieres indicar que no se trata de crear una teología de mujeres y para mujeres, sino una teología incluible en el conjunto de los estudios teológicos para el enriquecimiento y la renovación teológica dentro de la Iglesia. ¿Eso es así?

Una teología femenina la encontramos en muchas santas, (prefiero no nombrar) y sus vidas, por cierto, han sido escritas por hombres. En casos de escritos propios no hay que olvidar que tenían sus directores espirituales hombres... y el lector y lectora sabrán situarlas muy bien, son personas que en su actuar se ajustan al estereotipo de género de la feminidad: docilidad, pasividad, obediencia, sacrificio, silencio…
La teología feminista quiere aportar podríamos decir la otra cara, la de la paridad, dando a entender que la mujer es tan capaz como el hombre y que no tiene por qué haber virtudes «femeninas» sino virtudes cristianas.
La teología feminista es una teología crítica en que se enlazan caminos de lucha y de reivindicación y también de gratitud y solidaridad siendo no el cielo sino la tierra donde uno/a se tiene que encarnar.
La característica más revelante de la perspectiva teológica feminista es asumir que la mujer y el hombre son iguales en libertad y dignidad, como hijos e hijas de Dios y en el proceso, su lucha conjunta social y eclesial los implica a ellos y es buena también para ellos.
Entre las mujeres del AT. que has estudiado hay varias que no destacan precisamente por ejercer las funciones tradicionales femeninas, sino que son guerreras, participan en conspiraciones... y al fin salvan al pueblo de Dios de grandes peligros. Háblanos del significado de sus actuaciones.
Te hablaré de Débora; su nombre en lengua hebrea significa «abeja». Esta fue una mujer carismática y polifacética que hizo a la vez de profetisa, de jueza y de heroína. Unos doce siglos antes de Cristo en la época de los jueces, tiempos difíciles, no había rey en Israel y cada uno hacia lo que podía.
Esta historia se encuentra en Jueces 4-5. Nos explica que Débora se sentaba bajo una palmera a escuchar a la gente que acudía para buscar consejo y justicia...
Ella que, paciente y consejera cargaba con la opresión de su pueblo, mantenía afilado el aguijón de la libertad, por eso cuando los reyes Cananeos declaran la guerra, la valiente heroína sintió en sus entrañas el clamor de su pueblo y lanzó el grito de guerra. Más adelante, en el capitulo 5, está uno de los himnos más antiguos y bellos de la Biblia.
Es muy interesante por ejemplo el relato de las dos mujeres de Abraham: Sara (la libre) y Agar (la esclava). Tal como nos las presenta el Génesis, hasta el propio Abraham parece quedar en un segundo plano, dado que son ellas –libre y esclava– quienes hacen posible el nacimiento de ese gran Pueblo de Dios con todos sus atributos. Sin embargo, es Abraham la figura que queda para la posteridad. ¿Por qué no nos comentas ese pasaje?
Con esta pregunta me tocas la fibra sensible ya que me gusta mucho la historia de Sara y Agar (la esclava egipcia).
Todos /as sabemos la historia que nos cuenta la Biblia pero yo quisiera resaltar que en esta historia hay algo sorprendente.
Para entender la historia tenemos que separarnos un poco del relato bíblico y situarnos en el momento en que se escribe este texto que según parece es bastante tardío, sólo unos siglos nos separan del nacimiento de Jesús.
En este relato late la universalidad a la hora de configurarse la composición del Pueblo de Dios. Ismael, el hijo de la esclava egipcia, también está llamado a formar parte del pueblo elegido. Tendremos también en el Éxodo a Moisés con su identidad entre egipcia y hebrea, y a Agar, matriarca de los beduinos, que recibe el mismo tipo de promesa que hace Dios a Abraham: Ismael también formará parte de la descendencia y de las doce tribus.
Ismael como Agar serán llevados por Dios de un estado de esclavitud a una situación de libertad.
Desde el punto de vista de la teología feminista, Agar es la única mujer que recibe el mismo mensaje que Dios hace a Abraham en relación a la descendencia. Os invito a leer (Gn 16-21)
Si en la historia de la Biblia se destaca la época de los patriarcas, creo que ello conlleva las matriarcas, las mujeres y esclavas de los patriarcas que son las que les dieron descendencia.
Tenemos a: Sara, la primera matriarca de Israel
Agar, esclava, la primera matriarca de los beduinos
Queturá, segunda mujer de Abraham
Rebeca, segunda matriarca de Israel
Lia, matriarca de 6 tribus
Zilpá, esclava matriarca de 2 tribus
Raquel, matriarca de dos tribus
Bilha, esclava, matriarca de 2 tribus
Dina, hija de Lia i Jacob
Tamar primera mujer citada en la genealogia del Mesías.
Dedicas una parte de tu estudio a las mujeres que aparecen en la Genealogía de Jesús. Ese texto se incluyó tardíamente en el Evangelio de Mateo. ¿Qué nos quieres indicar al resaltar su presencia?

Las mujeres citadas por Mateo en la Genealogía de Jesús son muy importantes por el mismo hecho de ser incluidas en la posibilidad del advenimiento del Mesías. Estas tradiciones son incluidas al inicio del evangelio de Mateo con posterioridad al Nuevo Testamento y han sido transmitidas, hasta que van siendo puestas por escrito, de manera oral. Si sus nombres han quedado fijados en las Escrituras es porque su memoria ha sido recogida por los ambientes judíos de donde procedían y si se han interesado tanto en estas mujeres para realzar su personalidad, es porque ellas no pasan desapercibidas. El Nuevo Testamento da testimonio de esto en varias ocasiones. Podemos citar el ejemplo de Rajab de la que habla la Carta a los Hebreos, y de otras: Tamar, Ruth, Betsabé, y por supuesto María. Estas mujeres están extraordinariamente activas, responsables, vigilantes, intensamente presentes, personalmente comprometidas en las comunidades. Por su fe, María recibió el objeto de la promesa.

dijous, 20 d’agost del 2009

XII ASAMBLEA GENERAL HOAC
MANIFEST SALVEMOS DE NUEVO LA HOSPITALIDAD

La Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants denuncia la retallada de drets del nou Projecte de Llei d’Estrangeria

Es debat a les Corts espanyoles el Projecte de Llei Orgànica de reforma de la Llei sobre Drets i Llibertats dels Estrangers a Espanya i la seva Integració Social, coneguda com a Llei d’Estrangeria.

En els darrers mesos, agents i entitats socials, associacions i fins i tot organismes de l’Administració de l’Estat han alertat dels errors i defectes d’aquesta reforma, alguns dels quals s’han tingut en compte a l’hora d’elaborar el Projecte de Llei que actualment es debat.

La Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants celebrem algunes de les millores que s’han introduït, però volem posar de manifest que en determinats punts hi ha un retrocés en drets.

1. Accés a l’empadronament

El Projecte de Llei estableix que tindran accés al padró municipal aquelles persones en situació d’estada o residència legal a Espanya, amb la qual cosa tots els estrangers irregulars no hi podran accedir. Aquesta exclusió pot obstaculitzar greument l’accés a una sèrie de drets bàsics que van vinculats a l’empadronament, com són el dret a l’assistència sanitària, a l’educació i a les prestacions socials bàsiques.

Per altra banda, aquesta restricció afectarà també a les administracions locals i autonòmiques, que veuran com creix la seva població real i, per tant, la seva necessitat de recursos, però no la seva població oficial. A més, es desvirtua així l’objectiu de l’empadronament, que no és altre que el de deixar constància de les persones que viuen en el municipi, tal com diu la Llei de Bases de Règim Local.

2. Allargament del període màxim d’internament

Quant al període màxim d’internament, volem manifestar el desacord amb l’ampliació de 40 a 60 dies del període d’internament, així com amb la possibilitat de prorrogar-lo en determinats casos, ja que considerem que allargar la durada màxima actual resulta una mesura absolutament desproporcionada, atès el gran sofriment humà que comporta la privació de llibertat, i més tenint en compte la manca de garanties del procediment així com les inadequades condicions existents en els centres d’internament.

3. Sancions a l’hospitalitat

Considerem positiu que el nou Projecte de Llei no castigui les entitats que donen suport als immigrants en situació irregular, però entenem que segueix penalitzant la solidaritat individual i l’hospitalitat, ja que sanciona amb multes que poden arribar fins a 10.000 euros la persona que té a càrrec un estranger, al qual va convidar mitjançant una carta d’invitació, una vegada ha passat el temps d’estada regular a Espanya. D’altra banda, ens sembla inadmissible que se segueixi sancionant amb la mateixa multa l’empadronament d’un estranger en un domicili no habitual.

Pel que fa al dret a reagrupar els ascendents, entenem que el Projecte de Llei segueix essent excessivament restrictiu, perquè només permet reagrupar els ascendents menors de 65 anys quan concorrin raons de caràcter humanitari i tan sols quan el reagrupant porti més de 5 anys vivint de forma regular a Espanya, mentre que la normativa europea estableix que al reagrupant no se li pot exigir més de 2 anys de residència legal al país.

4. Abans estranger que menor

La Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants considera que el Projecte de Llei segueix incorporant de forma incorrecta els criteris del Tribunal Constitucional, en relació al tracte als menors immigrants no acompanyats, a qui considera estrangers molt per sobre de la seva condició de persones menors d’edat a qui cal protegir.

5. Discriminació en l’accés a la formació

Pel que fa al dret a l’educació, el Projecte de Llei ha modificat la redacció dels anteriors avantprojectes, però segueix incorporant incorrectament els criteris del Tribunal Constitucional, ja que estableix novament que només els estrangers majors de 18 anys, amb residència legal a Espanya, tenen el dret a accedir a les etapes educatives postobligatòries, a l’obtenció de les titulacions corresponents i al sistema públic de beques en les mateixes condicions que els espanyols, quan el Tribunal Constitucional considera que aquest dret correspon a totes les persones independentment de la seva situació administrativa.

En conseqüència, les entitats cristianes que acollim persones procedents de països estrangers rebutgem sense pal·liatius els articles citats denunciant la retallada de drets que suposen i demanem als partits polítics que esmenin aquest Projecte de Llei durant el seu procés de discussió a les Corts.

Barcelona, 28 de juliol de 2009.

La Plataforma està formada per les següents entitats:

ACCIÓ CATÒLICA OBRERA (ACO), CARITAS, CINTRA-BENALLAR, CON VI VIM, CRISTIANISME I JUSTÍCIA, CRISTIANS PEL SOCIALISME, DELEGACIÓ DE PASTORAL OBRERA DE BARCELONA, DELEGACIÓ DE PASTORAL SOCIAL DE BARCELONA, EKUMENE, FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA, FUNDACIÓ MIGRA-STUDIUM, GOAC-HOAC, GRUP DE JURISTES RODA VENTURA, JOC, JUSTÍCIA I PAU, INTERCULTURALITAT I CONVIVÈNCIA, PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DEL PI, PASTORAL AMB IMMIGRANTS (PAI), RELIGIOSES EN BARRIS, UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA (URC), BAYT-AL-THAQAFA.
XII ASAMBLEA GENERAL DE LA HOAC

dijous, 9 de juliol del 2009

Manifest contra la llei d'estrangeria

Desde la Asamblea de Entidades de Inmigrantes de Catalunya (ASENICAT), que a partir del año 2009 nos hemos conformado como una plataforma por la defensa de los derechos de las y los inmigrantes, manifestamos nuestra postura colectiva en torno al Anteproyecto de la Ley de Extranjería.

Manifestamos:

Que el anteproyecto de Reforma emplea una regulación utilitarista y mercantilista de las personas emigradas contemplándolas únicamente como objetos de producción, no como seres humanos con derechos, entre ellos el de la libertad de movimiento.

Que continúa con una regulación del reagrupamiento familiar, restrictiva y discriminatoria, que genera dependencia y desigualdades dentro de la familia, manteniendo las disposiciones de la ley actual que obliga a muchas mujeres a depender de sus maridos. A esto se suma el endurecimiento de los requisitos para el reagrupamiento de los ascendentes, privando así a muchos ciudadanos y ciudadanas el derecho a la vida en familia.

Que criminaliza al colectivo inmigrante aumentando los tiempos de detención en los Centros de Internamiento para Extranjeros (CIE) de 40 a 60 días o incluso indefinidamente. Introduciendo así la Directiva de la Vergüenza en la legislación española. Cabe recordar aquí que las personas son retenidas en los CIE como auténticos delincuentes sin que hayan cometido delito alguno.

Que debido a la presión social, se han modificado algunos aspectos duramente criticados de esta reforma (asistencia jurídica gratuita, expulsión de menores), permanecen otros como la penalización con multa de hasta 10.000€ por el mero consentimiento en el empadronamiento de inmigrantes, lo que además dificulta el libre acceso a la educación y la sanidad. Se castiga así el principio de solidaridad entre las personas sin medir sus consecuencias en el incremento de la xenofobia y el racismo.

Que impide la regularización e igualdad de derechos de las personas inmigradas. Destacamos en la actual situación de crisis económica, la obligación de un contrato laboral para la regularización por arraigo, renovación de la tarjeta de residencia y reagrupación familiar. Condenando así, a la irregularidad a familias ya establecidas.

Nuestra valoración de la reforma de la Ley de Extranjería, es globalmente negativa. Afirmamos que su pretendido objetivo de acabar con la inmigración ilegal sigue siendo una pretensión inútil. Los y las inmigrantes seguiremos cruzando fronteras mientras continué esta situación de desigualdad mundial que diferencia a unos seres humanos de otros.

Ninguna ley podrá evitar la libertad de movimiento de las personas, lo que desgraciadamente sí hará, es perpetuar la exclusión y aumentar el sufrimiento y la explotación. Contra esto, seguiremos luchando.

Por las consideraciones antes expuestas.

EXPRESAMOS:

1.- Nos pronunciamos por el CIERRE de los CIE.
2.- Reducción de los requisitos para la renovación de permisos. Relacionado esto al tiempo de cotización a la seguridad social.
3.- Modificar el procedimiento legal para la reagrupación familiar:
a) permisos sin limitación laboral.
b) eliminar la exigencia de contrato laboral para reagrupar a los menores de 16 a 18 años de edad.
c) permitir la reagrupación de familiares ascendentes a partir de la primera renovación del permiso de residencia.
4.- La no penalización del principio de solidaridad, eliminando la multa económica u otras medidas similares.

Barcelona, 2 de julio de 2009.

Firman:

Colectivo Maloka.-Mujeres pa´lante
Asociación de la Comunidad Dominicana en Catalunya (ACDC)
Centro Boliviano Catalán
Asociación de Uruguayos en Catalunya (AUC)
Asociación Catalano Venezolana (ASOCAVEN)
Federación de Asociaciones Americanas en Catalunya (FASAMCAT)
Asociación Nuevos Colectivos
Red Estatal por los Derechos de l@s Inmigrantes (REDI)
Casal Argenti a Barcelona
Casal Pakistaní de Catalunya
Asociación General Eloy Alfaro
Centro Argentino de Catalunya
Xarxa Argencat

ASENICAT
Asamblea de Entidades de Inmigrantes de Catalunya

Comisión de Comunicación y Gestión

AUC Asociación de Uruguayos en Catalunya (Rómulo Correa - 650 970 434)
Casal Pakistaní de Catalunya (Abdul Razzaq Sadiq - 677 472 763)
ASOCROM Asociación Rumana de Catalunya (Florin Gaiseanu - 652 779 789)

dimecres, 1 de juliol del 2009

Manisfest del Secretariat de Marginació

El Secretariat de marginació del Bisbat de Barcelona, ha dedicat les seves sessions d’aquest curs, a estudiar “com la crisi afecta als exclosos socials”. Han estat moltes les realitats que s’han contemplat, els testimonis de persones que viuen en la marginació, les reflexions presentades per experts, les experiències viscudes per voluntaris que treballen en organitzacions eclesials dedicades a acompanyar i ajudar als marginats. Al finalitzar el curs, hem cregut convenient, fet arribar a les comunitats cristianes i a la societat en general, el següent manifest. La nostra intenció és ser la veu dels que no tenen veu.

Els marginats, són un col·lectiu que no tenen cap capacitat d’organitzar-se per reivindicar els seus drets; no participaran en cap manifestació pública, només tenen com a mitjà de denuncia, la seva presencia en els nostres carrers, o les cues que formem davant les portes de les institucions d’auxili social. Pels creients en Jesucrist, són com Llàtzer al costat de la nostra porta. Com a ciutadans, és la trista constatació d’un fracàs del nostre estat de benestar.
La realitat de la marginació és molt ample i difícil de tipificar, degut que cada persona porta al seu darrera una vida singular. Enumerem, a tall d’exemple, algunes situacions concretes, conscients que la situació és molt més gran.

Constatem:
1. La crisi afecta a totes les capes de la societat, però d’una forma, especialment punyent, als exclosos socials. En aquests darrers temps les seves condicions de vida s’han vist molt deteriorades, i ens adonem que el nombre que viuen al marge ha anat augmentat de forma significativa.
2. A l’exclusió social s’hi arriba o bé per naixement, és a dir, per reproduir la situació familiar viscuda des de la infantesa o desprès de tot un procés de degradació de la persona. Les causes són moltes: pèrdua de la feina, de l’habitatge, trencaments familiars, alcoholisme, drogoaddicció etc.,. El procés va sempre acompanyat de la progressiva pèrdua de l’autoestima, i al final comporta veure’s com un estrany en la societat
3. Especialment greu és aquesta situació en els homes i dones, que són víctimes del “tràfic de persones”. Dones i joves que han estat enganyades i ara es veuen obligades a exercir la prostitució.
4. Hi ha un col·lectiu que és molt vulnerable, persones que surten de la presó sense cap mena de recolzament, no disposant d’habitatges dignes, sense cap lligam familiar o d’amics que els ajudi en aquesta nova etapa.
5. I potser un dels més esfereïdors és el dels menors que han arribat a casa nostra i no tenen ni lloc ni família i cauen en la delinqüència com un únic recurs per a la seva pobresa. Potser només ens molesten els seus robatoris i les molèsties que originen, però les seves vides no estan ateses suficientment.
6. Ens manca a tots en general, sensibilitat i bon criteri davant del fet de la marginació. Sovint tractem al marginat, com un delinqüent o persona perillosa.


Denunciem
1. Que els ajusts socials aportats per les administracions públiques, a nivell estatal, autonòmic, i municipal, no han crescut en la mateixa proporció que han augmentat les necessitats. En l’actualitat manquen, menjadors socials, llocs dignes per passar la nit, netejar-se i canviar-se de roba. Hi ha poblacions de més de 50.000 habitants que no disposen de cap alberg, o amb places molt insuficients ( a vegades només amb dos o tres llits disponibles.
2. Malgrat són més les persones que viuen l’exclusió social, les administracions publiques no han augmentat les plantilles d'assistents socials, que ajudin personalment als que viuen al marge de la societat. En el millors dels casos s’han incrementat, la vigilància en els nostres carrers, ja que preocupa més la repercussió social, desagradable, que tenen aquestes persones en la via pública, i no tant el patiment i les necessitats dels exclosos socials. Potser les partides destinades a qüestions que ens podrien avergonyir, com és els armaments venuts a països del Tercer Món, o els sous que es multipliquen amb la burocràcia, haurien de ser un tema d’estudi en moments de crisi com aquest.
3. Denunciem el tractament informatiu dels mitjans de comunicació: Diaris, Televisió. Darrerament ha estat molt els reportatges periodístics, que ha tractat d’una forma sesgada i injusta el tema de la marginació. Se subratlla, tot el que comporta de perillositat social, la presencia “desagradable” en els carrers dels marginals, sense fer cap mena de reflexió al drama personal, i de les causes que els hi han portat. Especialment denunciable, però no només, és amb la “morbositat” que es presenta el fenomen de la prostitució.
4. Falta molt camí a recórrer, perquè en els centres penitenciaris, siguin llocs de rehabilitació i no només de reclusió. I manquen mitjans d’ajuda (habitatge, feina, centres de reinserció), pels reclusos que surten de la presó, bé sigui amb permís penitenciari, o en llibertat.

Demanem a les institucions públiques i a la societat en general
1. Un augment de diners destinats a la reinserció social. En els pressupostos, aquest sigui un apartat significatiu.
2. Que les normes de convivència ciutadana, tinguin com primer objectiu ajudar de manera eficaç als marginats, i no sols posar l’accent en normes punitives, destinades a donar “una bona imatge pública de la ciutat”.
3. Programes que siguin efectius per ajudar a aquestes persones a sortir de la marginació.
4. Un treball en conjunt de totes les entitats que treballen a favor dels exclosos socials. Elaborant plans comuns, buscant complicitats i complementarietats.
5. Als mitjans de comunicació que tinguin un codi deontològic, on no es denigri a ningú, que es perseveri la “bona fama” de tothom, no fent judicis paral·lels. Posin més l’accent, en el patiment de les persones i no en la morbositat de les situacions.

A les parròquies i comunitats cristianes
1. Sensibilitat davant de la marginació. Només Déu coneix el cor de les persones. Ells són germans nostres, Fills de Déu, salvats en Jesucrist. Encara que no entrin en les nostres temples, ells són també membres de l’Església.
2. Recordar que l’Eucaristia només es pot celebrar dignament, si no ens oblidem del més marginats.
3. A la mesura de les possibilitats de cada comunitat, treballar conjuntament amb altres realitats eclesials o laiques per ajudar, eficaçment aquests col·lectius.
4. Que en les parròquies s’organitzin grups de voluntaris que atenguin al més marginats.

Barcelona, 25 de juny de 2009

dilluns, 29 de juny del 2009

Comunicat de l'Assemblea Diocesana de la GOAC de Barcelona del 13 i 14 de juny de 2009

Les dones i els homes del moviment Germanor Obrera d'Acció Catòlica (GOAC) de Barcelona ens hem reunit en Assemblea diocesana els dies 13 i 14 de juny de 2009.

Ha estat un moment de gràcia i de celebració, ja que hem treballat comunitàriament les aportacions per a la nostra XII Assemblea general, la qual viurem amb la resta de membres de la GOAC de tot l'Estat, del 13 al 16 del proper mes d'agost a Madrid.

Veiem com el sistema econòmic de producció i consum s'ha convertit en sistema social i cultural que configura un model de persona i una manera de conèixer i d'actuar que vol fer-nos viure, des de la màxima normalitat i indiferència, l'explotació de les persones, la injustícia i l'empobriment que el mateix sistema produeix.

Tot això es manifesta especialment en cinc situacions del món obrer i del treball: la precarietat, l'exclusió, les creixents dificultats per a les famílies obreres i l'educació, la discriminació de la dona i les condicions laborals i de vida de la població immigrada.

Davant de tot plegat, ens plantegem una sèrie de reptes:
  • Col·laborar a construir un ordre social més just que posi en el centre de la preocupació social els empobrits.
  • Afrontar la deshumanització que genera la cultura dominant. Així doncs, denunciar la normalitat amb què es viu en la nostra societat les situacions d'injustícia, explotació i empobriment, i fer visible realitzacions pràctiques d'una altra manera d'ésser i viure en el si del món obrer.
  • Col·laborar a recuperar la participació i el sentit comunitari de la lluita per la justícia, així com el valor d’aquells col·lectius i organitzacions socials que combaten quotidianament els despropòsits del sistema capitalista.
  • Col·laborar a la necessària transformació de l’Església, bo i compartint la nostra experiència i visió del que està passant en el món obrer i del treball. Que avanci la coresponsabilitat i el protagonisme del laïcat, amb particular atenció a trencar la subordinació de la dona.

Entorn d'aquests reptes, en la nostra Assemblea general consensuarem unes línies i unes perspectives de treball. Ens comprometem a prendre allí renovades forces i a contribuir a construir un altre ordre social més just en què la prioritat siguin les persones empobrides i llur dignitat.



Cabrera de Mar. Barcelona
14 juny 2009

divendres, 22 de maig del 2009

Manifest: IMPACTE DE L’ACTUAL CRISI ECONÒMICA EN LES PERSONES I FAMÍLIES IMMIGRADES

En l’actual situació de crisi galopant, on les xifres de l’atur no deixen d’augmentar afectant a tota la població, volem cridar l’atenció sobre els efectes en els col·lectius immigrats a casa nostra, un dels que més estan patint la crisi, amb unes connotacions pròpies, afegides a les que són comunes a tots els treballadors. Volem posar a la llum pública algunes d’aquestes situacions més punyents que s’estan vivint:

L’atur, amb dades del final del primer trimestre de 2009 a Catalunya, és de 498.352, dels quals 105.750 són estrangers (125.4% d’increment d’atur interanual en estrangers, mentre que entre la població catalana
l’ increment és del 60.4% (font: Departament de treball de la Generalitat de Catalunya)). Això indica la duresa com està afectant a aquest col·lectiu, la qual cosa està produint una situació de veritable regressió en el projecte migratori de molts, que ja havien aconseguit una relativa estabilitat laboral, social i familiar, i que es manifesta de diferents maneres:

  • La impossibilitat de continuar el pagament de les hipoteques de les vivendes, fa que s’abandonin els pisos i es retorni al lloguer d’habitacions; o s’entra en una llarga via judicial, durant la qual van augmentant els interessos!
  • L’enorme creixement de demandes bàsiques a entitats socials (aliments, roba, pagament lloguers, llum, aigua...) que produeixen una sobresaturació en les dites entitats
  • El no poder pagar el material i els menjadors a les escoles
  • Molts que havien endegat un petit negoci, els han de deixar per no poder fer front a les despeses...
  • L’enviament de fills al país d’origen, quan s’havia aconseguit el reagrupament familiar
  • La impossibilitat de renovar la targeta de residència i treball, per no tenir feina al moment de la renovació (l’anomenada “irregularitat sobrevinguda”), tornant a situacions d’irregularitat legal i fent que el nombre de persones amb papers però sense feina vagi augmentant
  • En aquest context, la possibilitat d’obtenir la regularització per arrelament és pràcticament impossible, perquè no hi ha ofertes de contracte de treball
  • El fet de no comptar amb el coixí familiar, com els aturats nadius, fa més insostenible la situació de moltes famílies
  • Els homes estan patint amb més força aquesta situació perquè els sectors on treballaven són els més afectats; i les dones, a través del treball domèstic i la cura de persones grans o malaltes, són les que aguanten moltes famílies, essent les úniques que hi treballen, tot i que també s’està notant una recessió en aquest camp, donat que les famílies no poden enviar persones a residències o redueixen les hores d’atenció, i això repercuteix en les treballadores d’aquest àmbit laboral, ocupat majoritàriament per estrangeres
  • El col·lectiu subsaharià és el més castigat de tots, abocat a la subsistència del “top manta”
  • Aquesta situació provoca, lògicament, malestar a les famílies i s’agreuja la tensió entre pares i joves adolescents, reagrupats sovint contra la seva voluntat i amb dificultats d’adaptació al país

En aquest context, constatem que les persones no pensen, majoritàriament, en el retorn al propi país, doncs ja han començat a posar arrels a casa nostra i, a més, l’entorn social dels seus països no és millor que el nostre; que la precarietat de les feines i l’economia submergida està creixent, ja que molts diuen “millor això que res, almenys tenim això...”, apareixent situacions d’autèntic abús, factor aquest que afecta a tothom i no només als immigrants.

D’altra banda, davant d’aquesta situació cal alertar del perill que proliferin els discursos i les polítiques que tendeixen a reduir les persones immigrades a la pura categoria de mà d’obra, l’entrada o presència de la qual suposadament caldria ajustar simplement a les necessitats laborals de cada moment de la nostra societat. Discursos que presentin els immigrants com a culpables i bocs expiatoris de la situació i polítiques marcades o condicionades per aquests.

Com a entitats cristianes volem recordar i subratllar la dignitat de tota persona, la prioritat del treball sobre el capital, el destí universal dels bens i el bé comú com a principis fonamentals de la Doctrina Social de l’Església, que troben el seu fonament en Jesucrist. La fraternitat va més enllà de la llei, és especialment necessària en temps de crisi i cal assumir les conseqüències personals, socials i polítiques.

És per tot això, que la Plataforma d’entitats cristianes amb la immigració vol demanar:

1. Als poders públics

- Que es prioritzi de forma absoluta la recerca i aplicació de mecanismes que evitin un agreujament de l’actual crisi econòmica i de l’atur en particular, a partir de mesures que fomentin un model econòmic més basat en l’economia social i el respecte al medi ambient.
- Davant del gravíssim increment de l’atur i l’exclusió social, que s’elaborin urgentment plans generals d’actuació d’atenció social a les persones i famílies que es troben o estan caient en situació d’exclusió social o de precarietat
- Que es reforcin els mitjans i recursos públics a disposició d’aquestes persones i famílies, principalment habitatge social, alimentació, roba...
- Que s’estudiïn mesures de protecció i estímuls per als petits empresaris i professionals.
- Que s’estudiïn a fons les conseqüències a mig i llarg termini d’aquest procés de precarització que està produint, sobretot per al cas que la crisi econòmica s’allargui en el temps, i es tingui cura del discurs polític sobre la immigració, en aquest context.
- Que s’estableixin mecanismes que evitin que les persones d’origen immigrant caiguin en la irregularitat sobrevinguda per manca de feina i que es faciliti l’arrelament a les que ja s’hi troben en aquesta situació
- Que s’analitzin les problemàtiques concretes de menors, adolescents i joves, especialment els ex tutelats, per evitar que aquests col·lectius caiguin en una situació de greu exclusió social difícilment reversible.
- Que es reforci i millori el suport públic a les entitats socials que es dediquen a atendre aquests col·lectius, i s’estableixin mecanismes de coordinació més eficaços amb les Administracions. En aquest sentit, demanen al Govern estatal que rectifiqui la seva intenció de excloure a les entitats d’àmbit no-estatal, com les catalanes, del finançament a través del 0,7% del l’IRPF:

2. A les entitats socials, les comunitats cristianes i la societat en general

- Que es reforcin els mecanismes de coordinació i suport mutu entre les organitzacions d’assistència social
- Que es tingui en consideració que els col·lectius d’origen immigrant són uns dels sectors socials més afectats per qualsevol situació de crisi econòmica
- Que es prengui consciència de la responsabilitat política de tots els ciutadans en aquesta situació, tot reforçant els mecanismes de solidaritat col·lectiva.


Barcelona, maig de 2009

La Plataforma està formada per les següents entitats:

ACCIÓ CATÒLICA OBRERA (ACO), ASSOCIACIÓN SOCIAL ESTE-OESTE, CARITAS, CINTRA-BENALLAR, CON VI VIM, CRISTIANISME I JUSTÍCIA, CRISTIANS PEL SOCIALISME, DELEGACIÓ DE PASTORAL OBRERA DE BARCELONA, DELEGACIÓ DE PASTORAL SOCIAL DE BARCELONA, EKUMENE, FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA, FUNDACIÓ MIGRA-STUDIUM, GOAC-HOAC, GRUP DE JURISTES RODA VENTURA, JOC, JUSTÍCIA I PAU, INTERCULTURALITAT I CONVIVÈNCIA, PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DEL PI, PASTORAL AMB IMMIGRANTS (PAI), RELIGIOSES EN BARRIS, UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA (URC).

Control democràtic per a la gestió de la Frontera Sud

Una proposta a les eurodiputades i eurodiputats per a la VII legislatura del

Parlament Europeu

QUI SOM?

El Servei Jesuïta a Migrants – Espanya és una xarxa d’entitats jesuïtes dedicades a

l’estudi de les migracions, a l’acollida i formació d’immigrants, i a la promoció d’una societat

inclusiva i intercultural. A Catalunya, el SJM està representat per la Fundació Migra

Studium de Barcelona.

PER QUÈ UN DOCUMENT SOBRE LA FRONTERA SUD ?

Acompanyant a persones migrants, el SJM ha estat testimoni de l’impacte que tenen els

mecanismes europeus per al control de la Frontera Sud sobre les condicions de vida de

milers de persones.

A QUI S’ADREÇA?

A les eurodiputades i eurodiputats de la VII legislatura del Parlament Europeu, reclamant-los

un control més democràtic que garanteixi que aquesta Frontera Sud sigui també un espai de llibertat, seguretat i justícia com es desitja per la UE.

RESUM DEL DOCUMENT

1a part: desmunta la idea que es té a Espanya sobre la població migrant africana, distorsionada per les imatges dels cayucos.

2a part: s’analitza els controls fronterers, en molts dels seus aspectes qüestionables.

3a part: explica, de primera mà, les condicions de vida dels migrants que viuen “atrapats”, molts durant anys, a la Frontera Sud.

4a part: Conclusions: que demana el SJM al Parlament Europeu i quines accions proposa

(Veure document)