dimarts, 22 de desembre del 2020

 Els moviments i col·lectius del Secretariat de la Pastoral Obrera us desitgem un bon Nadal i un 2021 ple d'esperança, solidaritat i lluita per la justícia social!




dissabte, 19 de desembre del 2020

"Jesús és el sol que ve del cel, la misericòrdia entranyable de Déu, que es fa carn, món, història, per a ser misericòrdia en acció, misericòrdia en relació. A la nit de Nadal s'encarna la nostra esperança, que esclata com a llum i calor en les foscors de la nostra vida i en les del món. L'esdeveniment i la memòria de Betlem ens criden a dirigir les nostres passes cap al camí de la reconciliació i de la pau, a donar a llum nova humanitat.

Gràcies, Senyor, per la teva encarnació a Betlem!"


- Pepa Torres Pérez

divendres, 11 de desembre del 2020


Per una Europa dels Drets Humans, desmuntem el Pacte Europeu de Migració i Asil. El 12D sortim al carrer perquè toca dir prou

I suma't al manifest!




La Plataforma d'entitats cristianes amb els immigrants, de la qual la GOAC en forma part, s’ha adherit al manifest i a la mobilització d'aquest dissabte 12 de desembre.


L'acció reivindicativa comença a les 12h al Pg de Gràcia, 90




Referència: Plataforma12Ds

La GOAC s'adhereix al manifest "L’incendi al Gorg, conseqüència del racisme institucional"






En el Dia Internacional dels Drets Humans denunciem com, més que mai, aquests s’han convertit en un privilegi

Ahir vam anar a dormir amb l’angoixa i la ràbia de veure com les flames a una nau industrial podien posar fi a vides de persones que s’han vist excloses de tot plegat.

Però per què arribem a aquest punt?

Aquests horribles esdeveniments són una conseqüència directa d’un sistema capitalista, classista i racista que vulnera els drets econòmics, socials i culturals de les persones migrades. Tot plegat, drets humans que les institucions de tot nivell, municipals, autonòmiques, estatals, han vulnerat i vulneren sistemàticament. Els fets succeïts aquesta nit són la conseqüència d’haver privat a totes aquestes persones de drets fonamentals com: el dret a un habitatge digne, el dret a la seguretat social, el dret al treball, el dret a la salut, etc. Vulneració que condueix a situacions de pobresa o d’exclusió social i naturalment a la pèrdua de la dignitat humana. És obligació i deure de les Administracions respectar, protegir i garantir l’accés a aquests drets.

Assenyalem també com a còmplices necessaris, per acció o omissió, els responsables de les Administracions. En primer lloc, a l’Ajuntament de Badalona i al seu alcalde Xavier García Albiol per promoure els discursos d’odi i la xenofòbia envers una part de la població, desviant el focus d’atenció (quan hi ha vides humanes en joc) cap a l’incivisme i la suposada delinqüència, i per liderar una política racista que nega els drets més bàsics, al padró, a l’atenció social o a un habitatge digne.

A la Generalitat de Catalunya per la manca de polítiques que garanteixin l’accés a un habitatge per a totes les veïnes i pel col·lapse de la Mesa d’emergència.

A l’Estat espanyol per negar-se a regularitzar les persones en situació administrativa irregular, fins i tot enmig d’una pandèmia, excloent i deixant encara més enrere milers de persones.

Denunciem el racisme institucional

Les polítiques estatals i europees migratòries i la Llei d’Estrangeria empenyen a moltes persones a la irregularitat, a la precarietat, a l’exclusió, a l’assetjament policial als espais públics, a l’explotació laboral i al constant perill de la deportació, previ pas pel CIE o sent víctima d’una deportació exprés, sense cap garantia jurídica. La violència de l’aparell deportador, les traves burocràtiques per aconseguir regularitzar la situació i la constant criminalització de la migració ens permeten afirmar que vivim en una societat estructuralment racista.

No permetrem la victimització i criminalització d’aquestes persones que són permanentment excloses i que ni en els moments d’urgència es tenen en compte les seves necessitats vitals. Es proposen solucions que mai no serien acceptables per a persones blanques però que sembla que siguin l’única opció per a les persones migrants.

És urgent que les Administracions reconeguin primer el racisme com un dels factors principals que impedeixen l’accés als drets més bàsics, i que treballin a desenvolupar polítiques públiques efectives per a totes les persones, independentment del seu origen o la seva situació administrativa.

Denunciem la precarietat habitacional

No tenir una llar digna i estable és una vulneració de drets. L’Estratègia integral per a l’abordatge i implementació del sensellarisme a Catalunya, que encara està pendent d’aprovació i implementació, parlava el 2017 de més de 53.000 persones en aquesta situació. La problemàtica s’agreuja i no hi ha una perspectiva optimista, perquè no hi ha cap consens de llarga durada ni compromís ferm de les diferents Administracions públiques per combatre aquesta injustícia.

L’accés i el gaudi de l’habitatge han de ser contemplats com a drets essencials de totes les persones, però l’Administració prioritza els interessos de les grans corporacions capitalistes per sobre de la lògica de la protecció social. Segons l’Agència d’Habitatge de Catalunya, les entitats bancàries i fons d’inversió són propietàries de 30.000 habitatges buits. Mentrestant, els desnonaments s’executen diàriament i els mitjans de comunicació posen el focus mediàtic en les ocupacions, criminalitzant-les, en lloc d’abordar la problemàtica amb tota la seva complexitat i assenyalar tots els factors estructurals que la provoquen.

Es criminalitza a persones que veuen vulnerats els seus drets i dignitat. Famílies senceres, que no només pateixen la condició d’inestabilitat, sinó que a més son estigmatitzades i excloses de la societat des dels seus més petits racons: són assenyalades a l’escola, són acusades pels veïns, surten a la televisió com a criminals per intentar viure en condicions mínimes d’habitabilitat.

Es condemna a pares i mares pel fet d’intentar donar als seus fills condicions pel seu desenvolupament, oblidant la responsabilitat de les institucions de donar condicions de vida, salut, educació, treball i dignitat per a tothom, tal com s’expressa en la Declaració Universal de Drets Humans.

Viure amb dignitat no és patir constantment d’una manca de recursos o del risc de ser desallotjades o afectades per un incendi.

El dret al lliure desenvolupament de la persona no es pot dur a terme si s’ha d’anar d’assentament en assentament, esperant el dia del proper desnonament.

Una vida digna no pot ser discriminada: no tolerem el fet que s’assenyali als nens, nenes, pares, veïnes, per les condicions del seu habitatge, especialment quan l’article 25 d’aquesta Declaració de Drets confereix el dret a l’habitatge que veiem vulnerat en aquest i altres molts casos.

Per això denunciem que el crim no és viure en un lloc que cau, és no tenir un altre lloc per anar-hi.

Des de fa anys el Moviment Popular de l’Habitatge lluita al carrer amb campanyes com l’Obra Social i promou lleis per solucionar l’emergència habitacional que patim (Llei 24/2015, DL 17/2019, DL 1/2020…), però no s’estan complint, abocant a milers de persones al sensellarisme després de patir desnonaments. És urgent situar el dret a l’habitatge com a punt de partida i desenvolupar mecanismes perquè ningú perdi casa seva. I no només això, actualment no hi ha prou places en pisos d’emergència ni albergs per acollir les persones que no tenen alternativa habitacional. I els dispositius d’urgència, oberts per exemple per la pandèmia de la COVID-19, evidencien que sovint s’actua amb respostes temporals i a curt termini. Cal una estratègia conjunta per afrontar el sensellarisme més enllà dels temps de crisi i els recursos d’emergència.

Per evitar situacions com la d’ahir, l’habitatge ha de deixar de ser una mercaderia.

Denunciem la pobresa energètica

Segons algunes informacions, el foc podria tenir el seu origen en una espelma que hauria caigut dins la nau. Les entitats que treballem per l’erradicació de la pobresa energètica portem anys denunciant la inseguretat que pateixen les persones que, per la seva situació de precarietat, es veuen forçades a ocupar per accedir a un habitatge o, en aquest cas, a un sostre.

L’accés als subministraments ha de ser universal i sense excepcions. Exigim que les Administracions garanteixin els drets bàsics de totes les veïnes i estableixin protocols perquè els col·lectius més vulnerabilitzats puguin accedir als seus subministraments de forma regular, sigui quina sigui la seva situació dins de l’immoble. Alhora cal que la Generalitat estableixi al més aviat possible al seu cos de Bombers el llargament reclamat protocol de detecció de casos de pobresa energètica. Mentre no es duguin a terme accions contundents en aquest sentit, seguirem veient morts als nostres barris i pobles. Unes morts, per tant, que tenen responsables directes.

Drets humans com a privilegi

Avui, Dia internacional dels Drets Humans, contemplem un cop més com aquests han deixat de ser universals per convertir-se en un privilegi. En un premi que s’atorga a discreció segons el seguiment d’unes suposades normes socials o si s’encaixa dins d’unes determinades classificacions econòmiques, socials i culturals.

Denunciem el racisme institucional, la precarietat habitacional, l’exclusió social i la criminalització de les persones migrades. Amb la tristesa i la indignació davant la tragèdia que s’ha viscut aquesta nit a Badalona, que demà pot ser en qualsevol altre municipi de Catalunya, de l’Estat o del món; però amb la solidaritat i el suport mutu en primer pla per a les persones que eren a la nau incendiada i per tal que mai més ningú hagi de patir situacions com aquesta.

Les organitzacions signants, exigim als poders públics:

  • Regularització de totes les persones en situació administrativa irregular.
  • Garantir l’accés als drets bàsics: padró, habitatge, sanitat, educació, serveis socials, etc.
  • Garantir la tutela i el suport al jovent migrant fins a la seva autonomia.
  • Prendre mesures per fer realitat els compromisos adquirits per part de les institucions municipals i autonòmiques pel tancament dels CIE, la fi de les identificacions il·legals per perfil racial i de les deportacions forçoses.
  • Pla de Xoc d’Habitatge liderat per la Generalitat, coordinat amb els municipis i el Govern de l’Estat i amb la participació de les entitats socials, per posar la llista de la Mesa d’Emergències d’habitatge a zero i reallotjar totes les persones que viuen en espais temporals o precaris.
  • Assegurar el dret de totes les persones a l’accés i gaudi d’un habitatge digne i desenvolupar eines efectives per combatre les diferents formes de discriminacions racistes, directes i indirectes.
  • Garantir l’accés universal als subministraments bàsics per a tota la ciutadania implementant protocols que permetin la instal·lació de comptadors socials d’aigua, llum i gas en situacions d’ocupació en precari.
  • Establir un protocol de detecció de casos de pobresa energètica en el cos de Bombers de la Generalitat coordinat entre el Departament d’Interior i el d’Afers Socials i Família, tal com porten reclamant les organitzacions socials des de fa anys.

Adhereix-te a aquest manifest:

https://bit.ly/AdhesionsComunicatGorg

    Entitats i col·lectius signants:
        – PAHs catalanes
        – Tanquem els CIE
        – Sindicato Popular de Vendedores Ambulantes
        – Coordinadora Obrim Fronteres
        – Emergencia Frontera Sur Barcelona
        – UGT/Bombers de Catalunya.
        – SOS Racisme Catalunya
        – Aliança contra la Pobresa Energètica (APE)
        – Sindicat llogateres
        – Irídia
        – Enginyeria Sense Fronteres
        – Terrassa Sense Murs
        – Aigua és Vida
        – Amics del Moviment Quart Món
        – Ecologistes en Acció
        – Espacio del Inmigrante
        – Suport Casa Àfrica
        – Arrels Fundació
        – Observatorio Marielle Franco
        – Coop 57

dijous, 10 de desembre del 2020

 10D - DIA INTERNACIONAL DELS DRETS HUMANS


El goacista Fermín I. Rodrigo Lázaro, des de la seva militància també a les Brigades Internacionals de Pau, ha participat a Olesa Ràdio en el debat col·loqui sobre els drets humans.

 

dissabte, 5 de desembre del 2020


TROABADA TELEMÀTICA 15 DE DESEMBRE


L'HOAC de Segorb-Castelló convida tothom a participar en la trobada telemàtica:



Trobada: "Pandèmia i precarietat laboral"
Formulari d'inscripció a l'esdeveniment que es realitzarà per Zoom
i es celebrarà el dimarts 15 de desembre a les 18.30 hores:

Formulari d'inscripció

dimarts, 1 de desembre del 2020

Ecologia, Espiritualitat i Pau



Els dies 20 i 21 de novembre, la Xarxa Interreligiosa per la Pau va celebrar la jornada d’enguany sota el títol "Ecologia, Espiritualitat i Pau".

El nostre moviment apostòlic agraeix la invitació i la possibilitat de participar-hi en el diàleg, i valora molt positivament el conjunt de la Jornada.

Destaquem i compartim la ponència d’en Josep-Maria Mallarach Carrera i el posterior col·loqui.






Quaderns de Silene


dimarts, 3 de novembre del 2020

 75è ANIVERSARI DE L’HOAC


per Teresa García Gómez el 3 de novembre de 2020




El 3 de novembre de 1946, en plena postguerra, naixia la Germandat Obrera d’Acció Catòlica. Es feia realitat l’encàrrec que els bisbes espanyols havien fet a Guillem Rovirosa i Albet de posar en marxa un moviment especialitzat d’acció catòlica per l’evangelització del món obrer i del treball.


Per aquesta raó, el 3 de novembre d’enguany obrim el camí per celebrar aquests 75 anys de la nostra existència i ho volem fer donant gràcies al Pare per la vida de tantes dones i tants homes que han ofert la seva vida tot portant l’Evangeli al món obrer i portant a l’Església les alegries i les penes, les misèries i les grandeses d’aquest món obrer.

Vol ser memòria agraïda a l’entrega i la generositat d’aquestes persones militants, laiques i sacerdots, que han donat el millor de si per portar l’Evangeli als ambients obrers i defensar la grandesa i la dignitat obreres, sent presents en tantes lluites i conflictes en què estava en joc el reconeixement d’unes condicions dignes en la feina i en l’existència de les famílies treballadores.


Des de llavors, ininterrompudament, malgrat les diverses circumstàncies de tot tipus per les quals ha transcorregut la vida de l'HOAC, podem afirmar que s'ha desplegat tota una història de fidelitat eclesial i al món obrer al qual pertanyem i se’ns va enviar.


El papa Francesc insisteix en la necessitat de ser 'memoriosos', i recordar (tornar a passar pel cor) les meravelles que Déu va fent en la nostra vida, per poder proclamar-les, per poder seguir anunciant la seva tendresa i la seva misericòrdia. Celebrar és una dimensió constitutiva de la nostra fe: és acollir l'acció de Déu en la nostra vida per tal que, amb agraïment, puguem transformar la nostra vida en acció de gràcies. La nostra celebració d'aquest aniversari no és només mirar amb gratitud el passat, sinó també sentir la crida de l’impuls cap al futur, en la vivència compromesa del nostre present.


Un present que volem seguir vivint amb il·lusió i esperança, posant de manifest que la manera d'estar presents en la realitat, de encarnar-nos en el món obrer d'avui continua sent, 75 anys després, plenament vàlid i actual. Don Tomás Malagón Almudévar deia que "una organització val el que valen els seus militants". Avui com ahir per evangelitzar el món obrer es necessiten persones apòstoles obreres, testimonis de Jesucrist, que, amb la seva espiritualitat, la seva formació i el seu compromís encarnat en la realitat i les organitzacions demón del treball, siguin evangelitzadores dels seus germans i germanes. Espiritualitat, formació i compromís són les característiques del model evangelitzador de l'HOAC, tres grans camins pels que, des del seu naixement, transita la vida del moviment, buscant la trobada Església-món obrer i del treball.




dimarts, 6 d’octubre del 2020

 7 OCTUBRE - JORNADA PEL TREBALL DECENT


Comunicat que la plataforma Església pel Treball Decent ha elaborat per celebrar la Jornada Mundial pel Treball Decent.







dijous, 28 de maig del 2020



COMUNICAT ANUNCI TANCAMENT NISSAN



Nosaltres, militants de la Germanor Obrera d'Acció Catòlica de Barcelona-Sant Feliu (GOAC), volem expressar el nostre rebuig a l'anunci de tancament de les factories de Nissan a Catalunya. Aquest tancament perjudica directament a moltes famílies treballadores abocant-les a l'atur i a un futur incert.
No es pot tolerar que indústries que reben subvencions públiques tanquin les seves empreses sense cap responsabilitat i demanem a les administracions públiques que reorientin les activitats d'aquests indústries en noves inversions per a produir béns de nous valors sostenibles i ecològics.
La situació de pandèmia que estem patint ens ha d'obrir noves reflexions i propostes per produir i posar l'economia al servei del medi ambient i les persones.
Des de la GOAC volem expressar la nostra solidaritat amb totes les treballadores i treballadors de Nissan i els encoratgem i acompanyem en la seva lluita per mantenir els llocs de feina i les propostes de nova inversió.

GOAC Barcelona-Sant Feliu










Las y los militantes de la Hermandad Obrera de Acción Católica de Barcelona-Sant Feliu (GOAC), queremos expresar nuestro rechazo al anuncio de cierre de las factorías de Nissan en Cataluña. Este cierre perjudica directamente a muchas familias trabajadoras abocándolas al paro y a un futuro incierto.
No se puede tolerar que industrias que reciben subvenciones públicas cierren sus empresas sin ninguna responsabilidad y pedimos a las administraciones públicas que reorienten las actividades de estas industrias en nuevas inversiones para producir bienes de nuevos valores sostenibles y ecológicos.
La situación de pandemia que estamos sufriendo nos tiene que abrir nuevas reflexiones y propuestas para producir y posar la economía al servicio del medio ambiente y las personas.
Desde la GOAC queremos expresar nuestra solidaridad con todas las trabajadoras y trabajadores de Nissan y los alentamos y acompañamos en su lucha para mantener los lugares de trabajo y las propuestas de nueva inversión.


GOAC Barcelona-Sant Feliu

dijous, 30 d’abril del 2020

1er maig 2020

COMUNICAT

 

Com cada any, el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya ha elaborat un comunicat amb motiu de la Jornada Internacional dels treballadors i treballadores.

Enguany és una jornada diferent, marcada per la crisi del Covid-19, i el nostre comunicat així ho intenta recollir.

Esperem sigui del vostre interès i que en feu difusió....

Una abraçada i bona Jornada del 1er de Maig!!



COMUNICAT 1er DE MAIG 2020
SECRETARIAT INTERDIOCESÀ DE PASTORAL OBRERA DE CATALUNYA

El primer de maig és sempre moment de reclamar el protagonisme de la classe obrera i moment de reivindicar totes les lluites que ens han portat a millorar les condicions de vida de treballadores i treballadors. En aquest primer de maig de 2020, la crisi sanitària creada per la Covid-19, que ha esdevingut ja una crisi social i econòmica, ens fa demanar mesures d’acció rapida per reduir les desigualtats i patiments dels treballadors i treballadores.


1.- Es degraden les condicions de vida del món laboral
L’estat d’alarma creat per la Covid-19 està generant situacions de incertesa en el futur. Constatem l’empitjorament en les condicions de vida de les persones i, de forma més greu, d’aquelles que ja vivien en situacions de precarietat, provocades principalment per les condicions de treball. Més atur, reduccions salarials, ajuts econòmics que es retarden, lloguers i pagament de hipoteques pendents, manca de recursos informàtics per l’educació de la infància, saturació del sistema sanitari, manca total d’ingressos per a persones que treballen a l’economia submergida, són algunes de les conseqüències més directes de la situació de pandèmia. Malauradament molta gent quedarà exclosa fruit d'aquesta situació, com va passar a l'anterior crisi del 2008. Aquella, en particular, va servir per revertir gran part del sistema de benestar del que ens havíem beneficiat, i que ara es veu tan necessari de preservar.

La conjuntura actual de les empreses en el nostre país és el resultat d’unes polítiques aplicades en el passat. La globalització ha anat comportant, des fa unes dècades, la deslocalització d’empreses. Provoca, a més de pèrdues de llocs de treball, una manca de subministrament de productes que ara esdevenen bàsics en la gestió d’aquesta crisi (mascaretes, respiradors,..). Així mateix, en les darreres dècades, moltes grans empreses s'han desfet dels seus treballadors per a contractar-los com a falsos autònoms incrementant la precarietat de les condicions de vida de les persones. 

Aquest sistema econòmic que es presenta com a infal·lible i creador de riquesa, no fa més que provocar uns nivells de pobresa creixent. Empeny a les persones a "tenir més" en diners, poder i privilegis, per sobre de simplement "ser". Afecta així el nucli de la condició humana: sentir-se estimats pel que cada una/un és i estimar sense condicions. Destrueix el medi ambient amb una sobreproducció que esgota els recursos naturals i trenca l’equilibri ecològic que ens cura i protegeix. I d'aquí es deriven tota classe de violències traduïdes en assetjaments de tota mena. Deforma la vocació de les persones que estem cridades a ser fills i filles de Déu i a viure amb dignitat. Joseph Cardijn, fundador de la Joventut Obrera Cristiana (JOC), va dedicar la seva vida a transmetre i fer possible aquest missatge dins de l'Església i al món obrer. Missatge que és, més que mai, actual i necessari de viure i transmetre.


2.-La dignitat de les treballadores i treballadors per damunt de tot.

Aquesta crisi és també una crisi humanitària que ha portat i seguirà portant una gran dosi de patiment cruel a moltes persones, especialment a la gent gran. Pensem avui en la soledat de molts malalts sols als hospitals; gent que ha mort sense la presència de les persones estimades; l'abandonament de molts avis a residències; l'angoixa de les seves famílies sense notícies; els enterraments gèlids sense família ni amics; el drama dels que han de conviure a la mateixa llar amb els seus maltractadors o abusadors; cases amb moltes persones vivint sota el mateix sostre; avis que viuen la soledat a casa seva; infants que no poden desenvolupar-se com mereixen; i tantes altres situacions dures. Disminuir el patiment de tanta gent hauria de ser també un objectiu per a les nostres societats.

Des de Pastoral Obrera de Catalunya manifestem que no podem sortir d’aquesta crisi repetint els mateixos esquemes econòmics i polítics. Volem sortir-ne construint noves relacions i noves estructures que prioritzin la dignitat de les persones, i en primer lloc, les necessitats de les persones mes vulnerables. Valorem molt les accions de solidaritat que estem vivint en aquestes setmanes, demanem que es transformin en permanents i que siguin liderades des de les institucions públiques. Apostem per uns serveis públics que donin respostes eficients a tota la població, sense exclusions per l’origen, pel gènere, ni pels nivells econòmics. Exigim la necessitat d'una renda bàsica garantida, indispensable per molts col·lectius, alguns ja afectats per les anteriors crisis i ara tocats de ple per l'actual crisis sanitària i ja també econòmica i social.


3.- Anar a les causes i impulsar sistemes cooperatius i de participació

Al planeta hi ha recursos i coneixement suficients per a preservar allò més essencial, i per tant prioritari, per a les persones: la salut, l’habitatge, el menjar, el treball digne, l'educació, la cultura, el respecte per la natura i la millora del medi ambient. Sentim i volem compartir una crida per a bastir un Món Nou, com Jesús ens proposa. Si no ens hi posem, no ens en sortirem d'aquesta i, a més, ens vindran altres crisis (ambientals, alimentàries, més crisis sanitàries). Crisis que ja estan patint, fa anys, els països més empobrits. No hem d’oblidar que estem en un sol Món.

Proposem d'anar a les causes. Hem d'empènyer, a través de la política, a fer governs valents que plantin cara a aquest sistema neoliberal, impulsar sistemes cooperatius en la gestió de les empreses, reforçar els col·lectius i la participació ciutadana en el treball i en els diferents àmbits de la vida, fent de la democràcia (i no de la imposició) un estil de vida permanent, i posant un altaveu a les veus profètiques del nostre temps de fora i de dins de l'Església.
El projecte de Jesús és la solidaritat, la presa de consciència, l'ajuda mútua, la lluita per la justícia i la denuncia de l'injustícia, l'amor compartit amb els més empobrits i amb els que pateixen. Descobrim la crida per construir el nou món que Jesús ens proposa. Amb aquesta confiança, i amb tothom que vulgui, posem fil a l'agulla. ¡¡¡ SOM-HI !!!



Moviments i Col·lectius obrers i cristians de Catalunya i Balears: ACO, GOAC, JOC i MIJAC, Capellans Obrers, Religioses/os en barris obrers i populars i delegacions de Pastoral Obrera de les diòcesis de Catalunya

divendres, 3 d’abril del 2020

URGEN LA SOLIDARIDAD Y LA COMUNIÓN


Nota de prensa Comisión Permanente HOAC 



La situación provocada por el COVID-19, que estamos viviendo, con sus dramáticas consecuencias para todos, ha puesto de manifiesto que la única salida posible es la comunión, la solidaridad. Esta práctica, que Jesucristo nos enseñó con su vida crucificada, es asumida por muchas personas, sean creyentes, o no. Así, cada día podemos celebrar con gozo multitud de testimonios de personas que ponen vida y capacidades al servicio de quienes lo necesitan; también hemos visto cómo la política en gran medida ha sido capaz de humanizarse y ponerse al servicio de las necesidades de las personas y del bien común.

Junto al drama de la enfermedad y la muerte, a la HOAC, como Iglesia presente en medio de las condiciones de vida del mundo obrero y del trabajo, también nos preocupa la dimensión social y económica de esta crisis, y no vemos que la comunión - solidaridad sea la respuesta que se está dando. Valoramos positivamente las medidas del gobierno dirigidas a proteger a empresas, autónomos y trabajadores, pero estimamos que están muy lejos aún de lo que es necesario.

Por ello nos parece una necesidad urgente:

Poner a disposición de las pequeñas y medianas empresas, y trabajadores autónomos el dinero y las exenciones fiscales necesarias para el sostenimiento y relanzamiento de sus empresas, sin que ello suponga ninguna hipoteca ni endeudamientos futuros.

Garantizar los recursos económicos necesarios a todas las personas y familias que se han visto privadas de su trabajo, incluyendo en la solidaridad a los trabajadores y trabajadoras que han sido excluidos de la economía formal. Estas personas si trabajan, cobran, si no trabajan, no cobran: La persona que limpia casas sin contrato, la que vende productos de su huerta de puerta en puerta, la que recoge chatarra, la que hace alguna chapuza de vez en cuando… Estas personas no van a ser incluidas en ningún ERTE ni van a cobrar ninguna prestación de desempleo, pero también son personas trabajadoras que tienen que seguir viviendo. Todo ello hace imprescindible la existencia de una Renta Básica que llegue a todas las personas y familias, y prioritariamente, a estas, que lo necesitan.

Establecer un mecanismo compensatorio para las personas y familias que no puedan pagar hipotecas o alquileres. Ya tenemos experiencia de lo que suponen los desahucios y no deberíamos repetir prácticas que atentan contra la dignidad humana.

Junto a estas medidas de carácter urgente, es imprescindible abordar dos líneas de trabajo para reorientar nuestra sociedad y nuestra economía después de la crisis, y prepararnos para futuras situaciones como esta o parecidas:

Revertir un conjunto de políticas públicas cuya inoperancia ha quedado de manifiesto, para que se centren en el cuidado de la vida. Entre otras señalamos: La atención a la dependencia, incluidas las residencias de mayores. La política sanitaria, que ha sufrido especialmente recortes que han desmantelado a centros de salud y hospitales privándolos de medios técnicos y personal necesarios y ha sumido en grandes estrecheces a la asistencia primaria y la prevención. Los Servicios Sociales Comunitarios, sin recursos para responder a la demanda de la pobreza y la exclusión y sin profesionales que los puedan atender. La política de vivienda, que ha echado una losa insoportable sobre muchas familias. Las políticas de Rentas Mínimas y de lucha contra la exclusión, que parecen diseñadas más como propaganda que como caminos de integración real y la política laboral y de empleo, cuya inoperancia es ya un clamor.

Revisar el papel de la banca privada y el papel del Banco Central Europeo y del Banco de España. Es un contrasentido que le demos a la banca privada el dinero de todos a interés cero, para que la banca lo preste a empresas y personas a un interés cuatro o cinco puntos mayor. Los Estados necesitan una fuente de financiación que no sea una condena, y esto solo puede hacerlo una Banca Pública o legislando que los Bancos Centrales asuman esta función.

Nos unimos al papa Francisco que expresó en la Audiencia General del día de ayer que nuestras sociedades necesitan que difundamos más allá de las emergencias, como la de ahora, esa cultura de la solidaridad, del cuidado y de la acogida, contribuyendo a crear un mundo cada vez más humano.

Seguimos invitando a todas y todos a expresar de manera concreta la solidaridad con quienes más sufren las consecuencias de esta situación, a activar nuestra misericordia compasiva que se traduzca en gestos samaritanos con los más necesitados, y a seguir poniendo nuestra confianza en el Dios de la Vida.

COMISIÓN PERMANENTE DE LA HOAC
Madrid, 26 de marzo de 2020




dimarts, 24 de març del 2020

COMUNICAT POC - Covid19


COMUNICAT POC

sobre la situació soci-sanitària davant el Covid19


Benvolguts, benvolgudes,

Davant la situació soci-sanitària que el Covid19 està creant en les nostres societats el Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya ha volgut elaborar aquest comunicat.
 
Volem traslladar el nostre ànim, la nostra proximitat i la nostra solidaritat i compromís amb les treballadores i treballadors que estan sostenint aquesta situació, així com amb els que pateixen i patiran les conseqüències d'aquesta crisi.

Molts ànims, cuidem-nos molt i una abraçada ben forta!!


diumenge, 22 de març del 2020

Record Tere Huguet. Ramir Pàmpols


ALGUNS DELS MEUS RECORDS DE LA TERESA


Ramir Pàmpols




Amb la Teresa he compartit un Equip de la GOAC durant molts anys, potser 10 o més. Això m´ha permés captar alguns trets de la seua personalitat i algún gest concret de la seua vida diària. La Teresa no expressava gaire la seua fe profunda, mès enllà del seu compromìs amb Les AU, d´un estil molt laical i secular. Crec que respon molt bé a la definició que fa Bonhoeffer de què és ser cristià en aquest món: “Aquell que prega i lluita per la Justícia”. Ella va fer les dues coses. El primer que vull destacar és la seua fidelitat fins a la mort al món popular, a la gent senzilla i la del seu barri. Per això va escollir viure a Trinitat Nova, Aigua Blava 33, per estar ben a prop d´aquesta realitat tan pròpia d´una persona que va voler viure una opció clara per la classe obrera.
Altre tret important de la seua personalitat va ésser mostrar sempre una gran independència de pensament i d´acció. Es va formar per a lluitar a partir d´ella mateixa, al meu entendre una mica massa sola. Aquest esperit de lluita la va dur a fer algunes reivindicacions fins i tot a la Residència del carrer La Fosca quan va ser internada allí. No sols va reivindicar sinó que es va prestar a servir a les internes que estaven pitjor de salut i es mostraba afectuosa i atenta en cuidar els petits detalls de la convivència al costat de malaltes d´alzheimer, mentre estaven juntes i dinaven a la Sala d´estar.
Se la veía molt somrient quan alguns militats de la GOAC de Barcelona anàvem a visitar-la, encara que mai l´avisàvem previament. Així, la sorpresa era més gran: La Fina, La Paqui amb l'Emili, l´Enric Roig, recentment mort, en Ferran Fuguet i jo mateix.
Potser això és una anécdota comparada amb d´altres de més gruix, com tota l´acció que va emprendre a nivell intern de la HOAC per a conseguir que Catalunya tingués una autonomia pròpia com Acció Catòlica Obrera i disposés d´una llibertat molt més gran a l´hora de compondre els Plans de Formació, l´ús de la llèngua catalana, els objectius evangelitzadors a dur a terme, etc.
Una important decisió de la seva vida va ser, com sabeu, aceptar el formar part de la Comissió Permanent de la HOAC a Madrid durant quatre anys, deixant com tothom hem fet fins ara, el seu lloc de treball, les relacions, el seu entorn,… No tinc cap ressó especial sobre aquesta estada a la capital, però em consta que es va sentir més sola que quan estava a Barcelona.
Vull afegir també una debilitat que l'atreia des de sempre: poder disposar d´un cotxe. En aquell temps va ser un 600 que manegava amb orgull. El més divertit d´aquest desig, va ser que estant ja a la Residència, amb una paràlisi a la mà esquerra i en cadira de rodes, somiava en comprar un “descapotable de color vermell”! No és gens fácil esbrinar fins on ironitzava o parlava seriosament quan deia això.
Aquesta és la Teresa Huguet que jo vai acomiadar sense saber-ho en aquell moment, convidant-la a baixar al bar de la Residència i prendre plegats una beguda: ella una Coca-cola i jo un café. L´agradava molt aquesta estona en la que, malgrat tenir la dificultat de comunicar-se més enllà de les paraules precises, dites suaument i amb un somriure, no perdia detall del que passava al seu entorn, atenta a la reduïda realitat que l´envoltava…
Com solem dir per acabar d´expressar els nostres sentiments, també ara vull dir amb tot l'afecte, Teresa descansa en pau! Després de lluitar incansablement mentre estaves plena de salut com quan vas sucumbir a l´ictus que va tenir-te per terra moltes hores i encara desitjant després recuperar-te per a seguir lluitant.


Ramiro Pàmpols. Hospitalet de Llobregat, Bellvitge,20 de març del 2020

Record Tere Huguet. Emili Ferrando



En recuerdo de la Tere Huguet


Emili Ferrando Puig





1.- Una trayectoria de entrega y amor a la clase obrera, a la Iglesia y a la HOAC.

La madrugada del 18 de marzo de 2020 nos dejaba nuestra amiga Teresa Huguet a causa del coronavirus que en estos momentos nos tiene a todo el mundo conmocionado. Lamentamos la rapidez con que se ha ido y la soledad con que seguramente debió vivir sus últimos días al no poder contar con la cercanía de sus amigos y conocidos por causa de las restricciones de comunicación impuestas.
Teresa nació en Barcelona el 1938. Los estudios primarios los complementó con los estudios de administrativa, cuya profesión ejerció en el sector de la sanidad, trabajando en el Hospital de la Vall d’Hebron de la Seguridad Social de Barcelona.
A principios de los 70 ingresó en la HOAC formando equipo con Ramiro Pàmpols, Ortega, Justa y Cornet. En una coyuntura de crisis de los movimientos obreros cristianos y de toda la Acción Católica, de distanciamiento de la HOAC de Barcelona con respecto a la HOAC general, y de intentos de conectar de nuevo con la organización, formó parte de la “HOAC Comunidad” donde se aglutinaron un resto de militantes hoacistas.
Entrados en los primeros años de la transición democrática junto con otros militantes (Pilar Espuña, Ramiro Pàmpols,…) se incorpora plenamente a la HOAC, formado parte de su equipo base. Más tarde asume responsabilidades en la Comisión Nacional de Catalunya y el 1991 es elegida para formar parte de la Comisión Permanente de la HOAC, como responsable de Difusión. Se traslada a Madrid durante cuatro años, pidiendo excedencia en su trabajo.
A su regreso a Barcelona el 1994, forma equipo con Tano Casacuberta y Tica Font pero, sin demasiada conexión con la HOAC diocesana, el equipo se disuelve poco después. El 2009 comunica por carta a la Comisión Diocesana que deja de ser miembro de la HOAC y pide sea considerada como “simpatizante”. La carta que adjuntamos refleja perfectamente su fe en Jesús, su amor a la clase obrera y a la HOAC (*Documento adjunto).
Su compromiso con la Iglesia, además de en la HOAC y la Pastoral Obrera, lo desarrolló en diversos ámbitos: Desde un principio se incorpora activamente a “Las Auxiliares Seglares Diocesanas” (“Les Au”), colectivo de mujeres que quieren vivir intensamente un espiritualidad propia, injertadas en ambientes obreros y populares y trabajando especialmente en los sectores educativos y sociales. También forma parte del Consell Diocesà de la Diòcesi de Barcelona, del Comité Executiu del Centre d’Estudis Pastorals de Catalunya, y de la Comunidad Cristiana de Sant Josep Obrer, que se reúne en la parroquia del mismo nombre, situada en el barrio de la Trinitat Nova, donde vive.
Su compromiso con el mundo obrero lo llevó a cabo tanto en su barrio, donde fue Presidenta de la Asociación de Vecinos, como en su lugar de trabajo donde impulsó la lucha por los derechos de los y las trabajadoras de la sanidad y por dinamizar su organización en aquellos inicios de la transición. Se implicó en la reivindicación de un convenio justo para el sector, participó activamente en la primera huelga del sector de la sanidad que lograron extenderla al conjunto del Estado. Viajaba a menudo a Madrid para potenciar los comités de empresa en cada hospital y coordinar-los. En el momento de legalización de los sindicatos se afilió a las Comisiones Obreras asignándole la tarea de su extensión y organización por toda Catalunya. No obstante también impulsó en los diferentes centros sanitarios la presentación de los sindicatos que se acababan de legalizar para que cada cual se afiliase al que consideraba más en consonancia con su pensamiento. El espíritu democrático presidia sus actuaciones al mismo tiempo que acentuaba la necesidad de formación militante, en la que tanto la HOAC le había ayudado. También se implicó políticamente en la recuperación de las libertades democráticas.
La publicación “Les Auxiliars Seglars Diocesanes,un fet eclesial”, coordinada por Montserrat Badia i Margarit y Mercè Sunyol i Esquirol, recoge el testimonio de la propia Teresa en relación a su participación en la defensa de los derechos de los y las trabajadoras de la sanidad.
La Teresa se mostró siempre como una mujer moderna, feminista, autónoma e independiente, firme en la defensa de sus ideas, acogedora, le gustaba la lectura, tenía pasión por viajar y conocer el mundo. Hizo opción por vivir en un piso pequeño de un barrio obrero, que ella procuraba tener siempre bien ordenado y acogedor.
Poco después de dejar la HOAC la Teresa estando sola en casa sufre un ictus. El hecho de tardar cuatro días en encontrarla en el suelo de su piso sin capacidad para moverse y pedir ayuda, impidió con toda probabilidad que se pudiera recuperar plenamente quedando afectada su habla y la movilidad de una parte de su cuerpo.



2.- Nuestros recuerdos de sus últimos años como visitantes de la residencia “La Fosca”.

Para ayudar, tanto a los que la conocieron como a los que no, a comprender cómo fueron los últimos años de vida de la Teresa, podríamos dividir-los en tres etapas:

1ª.: Corresponde al tiempo -entre dos y tres años- que estuvo ingresada en el hospital y haciendo rehabilitación, siempre esperanzada en recuperarse completamente del ictus sufrido. Pero la realidad fue que esta recuperación completa no se produjo. La vuelta a casa y la reanudación de las actividades cotidianas le hizo ver que necesitaba la ayuda de otra persona. Para una persona como ella, siempre orgullosa de su autónoma, fue duro aceptar la nueva situación de mayor fragilidad y dependencia. En este período nuestras visitas para hablar con ella y darle ánimo fueron esporádicas. Finalmente la Tere tomó la decisión de ingresar en la residencia “La Fosca” del barrio. La residencia formaba parte de su ambiente, conoce a la gente, algunos antiguos militantes de la HOAC forman parte del grupo de voluntarios y voluntarias de la residencia. No obstante abandonar su casa que tanto quería fue para ella muy doloroso.

2ª.: Los primeros meses de su estancia en la residencia no fueron fáciles. La realidad era que no se sentía bien. Acostumbrada a una vida independiente y de mucha actividad, las nuevas circunstancias hacen que su carácter se vuelva un tanto agrio, apenas sonríe, protesta por casi todo. Su estado físico y anímico decae, le cuesta comunicarse y entra en una profunda depresión. Cuando vi cómo se iba degradando su situación personal decidí ocuparme más de ella. ¿Cómo podíamos dejar abandonada una compañera que tanto había hecho por la clase obrera y la HOAC en su época de plenitud de fuerzas? Durante una temporada fui a verla prácticamente a diario porque apenas hablaba y comía. Rechazaba la comida, parecía que deseaba morir. Yo estaba cabreado, desesperado, no sabía qué hacer, ni qué comida llevarle para que le entrara el apetito. Llegó un momento que creía que aquello era verdaderamente el final.
Pero poco a poco -como si fuese un pequeño milagro- se fue rehaciendo, a pesar de las embolias que de vez en cuando la embestían y frenaban su recuperación. ¡Qué alegría ver cómo a veces las personas vuelven a la vida!

3ª.: La Tere no sólo se fue recuperando físicamente sino también en su espíritu. ¿Cómo fue posible este cambio? La Paqui y yo -que juntos la visitábamos-, creemos que fue porque aprendió a aceptar su situación y sus limitaciones. Su talante cambió por completo: empezó a sonreir, a preguntar e interesarse por los demás, a saludar a la gente, a ayudar a los compañeros y compañeras de la planta cuando las enfermeras estaban ausentes, a sentir-se a gusto con ellos, su relación con las enfermeras mejoró, se volvió más tranquila, más serena, agradecida, parecía otra. Se sentía como la reina de la sala, porque era la que tenía la cabeza más clara, más lúcida. ¡Qué alegría mostraba cada vez que nos veía entrar por la puerta!

La Tere pidió reanudar las clases de inglés que estaba realizando antes de caer enferma, empezó a andar un poco,… pero una caída al suelo como consecuencia de una embolia estando en su habitación, llevó al médico a aconsejarle que no volviera a intentar caminar. Sentada en la silla de ruedas y empujándola por aquellas cuestas de la calle La Fosca, salíamos de paseo por el barrio a tomar el sol, dábamos una vuelta por el mercadillo semanal, tomábamos una cocacola, un helado, .... La gente conocida del barrio, al verla, la saludaba con alegría y cariño. Si hacía frío, bajábamos al bar de la residencia donde tomaba su café, jugábamos al dominó, leíamos juntos el periódico del día, hablábamos de cómo iba el mundo, de los amigos que la visitaban (Fina, Ramiro, Ferran, Pepe Rodado, Pilar, Celia y sus compañeras de Las AU, etc.), comentábamos la marcha de las Pastoral Obrera de Badalona y Sant Boi, los libros que le llevábamos, que leía y después comentábamos. Algunas veces visitábamos al Farrás y la Victoria y comíamos juntos en el bar. Otras veces íbamos a ver al Quique Roig, que vivía muy cerca de la residencia y participábamos de la misa que oficiaba en la parroquia. Teresa formaba parte del Equipo de Dolor de la HOAC, que creamos junto a Joan Morán, Joan Bada, Enric Roig, …, que ofrecían sus sufrimientos y sus oraciones por la clase obrera, por la Iglesia y por la Pastoral Obrera.

Junto a la Tere, empezamos a conocer a los y las residentes de la planta y también a algunos parientes que venían a cuidar de sus familiares. ¡Cuántas lecciones hemos aprendido de todos ellos y ellas! Para nosotros ha sido sin duda una escuela de formación y de humanismo. Fruto de esta experiencia fueron las dos publicaciones que hicimos: “Més enllà del sofriment i la solitud” y “Los Equipos de Dolor. El secret amagat de l'HOAC”. Con ellos queríamos trasmitir cómo amigos y conocidos habían vivido con una fe y amor admirables situaciones de dolor y de fragilidad y la necesidad solidaridad y comunión con ellos. También nuestra colaboración en la publicación de los dos libros de l'Enric Roig respondían a esta intención.



Una anécdota curiosa: Fui a verla con motivo de cumplir 78 años, y me pidió que le ayudara a hacer unas poesías para participar en la celebración de San Valentín que hacían en la residencia. Ella me decía con alguna palabra suelta el tema y la idea que quería expresar y yo iba redactando como mejor me salía. Aquí tenéis dos de los poemas que hicimos:


ANIVERSARI
Avui la Tere fa 78 anys,
dóna gràcies a Déu
per tots els anys viscuts,
i espera viure’n molts més
amb alegria i salut.


SANT VALENTÍ
Avui, dia de Sant Valentí,
la Tere enyora un amor perdut
que molt l’ha feta sofrir,
i per això encara el seu cor
roman dolgut i ferit.


Nuestro último encuentro con Teresa fue el día que venimos a despedir a l’Enric Roig. Pasamos a verla y comimos juntos. Los dos amigos que teníamos en Trinitat Nova -el Quique y la Tere- nos han dejado en un período de tan solo un mes. Los dos están disfrutando de la vida plena de Dios y en comunión con todos los santos. Descansen en paz.


Emili Ferrando Puig, Benassal, 21 de marzo de 2020.