dissabte, 27 d’octubre del 2007

LLUITEM CONTRA EL RACISME

La brutal agressió cap a una menor equatoriana en un vagó de tren el passat 7 d’octubre, posa de manifest la cara més violenta del racisme. El racisme es basa en el menyspreu cap a la persona diferent en els seus trets físics o culturals, legitima el poder d’uns sobre els altres, i ensorra tots els principis i valors democràtics.
Són molts els espais que ocupa el racisme i la xenofòbia en la nostra societat i moltes les seves manifestacions, actituds, comentaris. Aquestes són els primers passos per donar via lliure al racisme més violent, però recordem que qualsevol acció racista és violència, perquè el racisme de per si ho és.

Aquesta agressió racista ens ha de servir per recordar la necessitat de ser bel·ligerant democràticament per eradicar qualsevol pràctica que discrimini, exclogui i segregui a les persones pel seu color de pell, cultura, ètnia o religió. Moltes són les situacions que passen desapercebudes, quan no es normalitzen, en el dia a dia: comentaris xenòfobs, discriminacions en l’accés a l’habitatge, als llocs d’oci són alguns exemples. Actituds i accions que tothom ha percebut en l’àmbit laboral, al carrer, a l’escola ,a l’escala de veïns o al camp de futbol. Deixar-les passar obre la bretxa de la impunitat. Només reconeixent l’existència del racisme podrem fer-li front, qualsevol actitud o conducta racista dóna peu a actituds i accions més violentes i més agressives.

Aquesta agressió racista ens ha de servir per recordar que tots i totes som ciutadans i ciutadanes i que una societat democràtica es valora pel tractament que ofereix els nouvinguts i nouvingudes i per incorporar com a valor col·lectiu l’antiracisme.

Per això la ciutadania, volem avui aquí manifestar:
  • La nostra solidaritat amb la víctima i la seva família. Així com la indignació i rebuig d’aquesta agressió i de qualsevol agressió racista.
  • Exigim que aquesta actuació no quedi en la impunitat i per tant demanem contundència a la justícia.
  • Fem una crida perquè la lluita contra el racisme sigui permanent i no només quan hi hagi una brutal acció violenta que ens causa indignació. Demanem a la societat que denunciï qualsevol discriminació de la que es sigui víctima o testimoni i als poders públics i polítics el seu compromís per fer les front.

Lluitar contra el racisme és responsabilitat de tots i totes. Avui, i demà lluitem contra el racisme.

Barcelona 23 d’octubre 2007

Entitats impulsores: SOS Racisme Catalunya, Associació d’Equatorians de Catalunya, Federación de Asociaciones de Ecuatorianos.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

Declaració dels bisbes francesos sobre el projecte de llei sobre la immigració

En ces jours où les parlementaires sont appelés à se prononcer une fois encore au sujet d’un projet de loi sur l’immigration, nous éprouvons l’urgence de faire entendre notre voix.

« L’Eglise se sent le devoir d’être proche, comme le bon samaritain, du clandestin et du réfugié, icône contemporaine du voyageur dépouillé, roué de coups et abandonné sur le bord de la route. (1) » Cette parole de Jean-Paul II n’a rien perdu de son actualité. Elle justifie à elle seule, par sa référence à l’Evangile, que les chrétiens refusent par principe de choisir entre bons et mauvais migrants, entre clandestins et réguliers, entre citoyens pourvus de papiers et d’autres sans papier.

Quels qu’ils soient, ils sont nos frères et soeurs en humanité.

Il ne s’agit pas de contester la responsabilité propre des pouvoirs publics dans la régulation des flux migratoires, pourvu qu’elle s’exerce en conformité avec le droit européen et international. Nous apprécions d’être reçus et écoutés parmi d’autres par les autorités dans le dialogue démocratique. Lorsqu’à Pâques 2006, le Ministère de l’Intérieur a accepté d’entendre notre point de vue sur le co- développement, comme volet essentiel du problème migratoire, nous ne nous doutions pas que le nouveau ministère créé après les élections comporterait cette mention, à côté de l’immigration, de l’intégration et de l’identité nationale.

Mais c’est bien cet horizon-là qui ne s’éclaircit pas, celui d’une perspective réelle de partenariat méditerranéen, tel que le Président de la République l’a annoncé au soir de son élection. Tant que cette vision solidaire ne sera pas clairement perçue et mise en oeuvre, les mesures toujours plus restrictives prises à l’encontre des migrants apparaîtront comme des concessions à une opinion dominée par la peur plutôt que par les chances de la mondialisation.

Le 14 janvier dernier, évoquant « les difficultés de chaque famille de migrants, les privations, les humiliations, les restrictions et la fragilité de millions et de millions de migrants, de déplacés internes et de réfugiés » (2), le pape Benoît XVI déclarait : « L’Eglise encourage la ratification des instruments internationaux légaux visant à défendre les droits des migrants, des réfugiés et de leurs familles. » (3) Nous nous réjouissons que des élus d’appartenances politiques variées, à l’Assemblée nationale comme au Sénat, se soient opposés à l’imposition de tests génétiques pour vérifier les liens de parenté. Il y aurait là le risque d’une grave dérive sur le sens de l’homme et la dignité de la famille. Nous nous inquiétons cependant des conditions toujours plus restrictives mises au regroupement familial qui est un droit toujours à respecter (4).

Il est par ailleurs souhaitable que les immigrés puissent, en France, être initiés convenablement à notre langue et notre culture. Il y va à la fois de leur projet de réussite familiale et de l’harmonie sociale. Nous saluons les inflexions apportées sur ce point au projet initial qui, en imposant des règles trop strictes avant le départ, risquaient de produire l’inégalité selon les conditions des pays d’origine. Enfin, nous tenons à souligner l’exigence de maintenir un délai de recours suffisant pour le droit d’asile, composante inaliénable de l’héritage républicain.

† Mgr Olivier de BerrangerEvêque de Saint-DenisPrésident de la Commission épiscopale pour la mission universelle de l’Eglise
† Mgr Claude SchockertEvêque de Belfort-MontbéliardMembre de la Commission épiscopale pour la mission universelle de l’Eglise, enresponsabilité pour la pastorale des migrants

Le 1er Octobre 2007

(1) : Message pour la Journée mondiale du migrant et du réfugié,15 janvier 1997 (2) : Message pour la Journée mondiale du migrant et du réfugié14 janvier 2007 (3) : Idem (4) : Compendium de la Doctrine sociale de l’Eglise n°298

Vetlles de pregària Comitè Óscar Romero

Tan sols catorze dies abans del seu assassinat, Monsenyor Óscar Romero apuntava amb una gran lucidesa: “ Nuestra Iglesia tiene que comprometerse sin miedo en las situaciones concretas, históricas, políticas, desde ahora, con tal de ser siempre Iglesia y Evangelio de nuestro Señor Jesucristo. La fe en Dios compromete al hombre con la historia”. (Homilía, 10 de marzo de 1980).

També aquest compromís constant amb la humanitat és el que ha portat Pere Casaldàliga a defensar i proclamar les causes dels drets de les persones i dels pobles, especialment dels marginats. Causes específiques com: la terra, l’aigua, l’ecologia; les nacions indígenes; el poble negre; la solidaritat; la veritable integració continental; l’eradicació de qualsevol marginació, de qualsevol colonialisme, de qualsevol imperialisme; el diàleg interreligiós i intercultural; la superació de l’existència d’un primer món (ric, egocèntric, assedegat de tenir) i d’un tercer món (o quart món) que sobreviu miserablement.

“ Nosaltres, com a Església hem d’abraçar aquestes causes a la llum de la fe cristiana, seguint les petjades de Jesús de Natzaret i del seu Evangeli: l’Evangeli dels pobres, l’Evangeli de l’alliberament”. (Pere Casaldàliga 2006)

Actualment, les causes de Pere Casaldàliga, lligades a les de Monsenyor Romero, són ben vigents; cal fer possible un món més humà, veritablement intercultural i ecumènic, amb justícia social, on es practiqui un consum responsable i on els drets humans en siguin estendard, en definitiva, on l’altre estigui més a prop nostre.

PROGRAMA

Dissabte 27 d’octubre
Comunitat de Santa Coloma
Parròquia Santa Maria. C/ Milà i Fontanals
Metro L1 (Santa Coloma)

Dijous 20 de desembre
Comitè Óscar Romero
Passeig Fabra i Puig, 260 (segon pis)
Metro L5 (Virrei Amat) - Autobusos 47, 50, 51, 11 i 12

Dissabte 23 de febrer
Comunitat de Sant Adrià
Parròquia Sant Adrià (Plaça de l’Església)
Metro L4/L2 (Joan XXIII)

Dissabte 29 de març - aniversari del martiri de Mons. Romero
A concretar el lloc

Dissabte 31 de maig
Comitè Óscar Romero
Passeig Fabra i Puig, 260 (segon pis)
Metro L5 (Virrei Amat) - Autobusos 47, 50, 51, 11 i 32

Totes les vetlles son a les 20 h (les vuit del vespre).

Convoca:
Comitè Óscar Romero de Barcelona
Amb el suport de:
* Comunitats i grups de Santa Coloma de Gramanet
* HOAC i Comunitat de Sant Adrià
* Araguaia
Amb el suport de cadascuna de les comunitats on es fan les vetlles i d’altres cristians que anem fent camí enmig dels ambients populars.

dimecres, 3 d’octubre del 2007

La despesa militar de l’estat espanyol per a l’any 2008

Com cada any, ha estat presentat al Congrès de Diputats el projecte de pressupostos de l'Estat espanyol per a l'any 2008. Com cada any, l'Estat proposa augmentar la despesa militar i dedicar més recursos a adquirir armament.
Pere Ortega, 2 d'octubre de 2008



La despesa militar de l’estat espanyol per a l’any 2008

Han estat presentats al Congrés de Diputats el projecte de Pressupostos de l'Estat espanyol per al pròxim any 2008. D’aquest pressupost, cada any fem una anàlisi de la despesa militar real, de la qual presentem els principals indicadors:

Principals Indicadors despesa militar 2008

Despesa militar per dia

51,85 milions d’euros

Despesa per habitant/any

422 euros

Inversions militars totalsRepresenten el 16,71% del total d’inversions de l’Estat

4.080 milions d’euros

Increment de les inversions respecte a l’any 2007

27,7%

R+D militar total

1.664,24 milions d’euros

Despesa militar respecte del PIB 2008

1,69%

Increment de despesa militar respecte a l’any 2007

5,38%

R+D militar respecte a la R+D civil

21,67%

Despesa militar respecte al pressupost total

5,42%

Les Inversions Militars

Les Inversions Militars representen el 16,71% del total de les Inversions de l’Estat Central incloses totes les inversions de les Comunitats Autònomes. Arribem a aquesta conclusió després de sumar les inversions del Ministeri de Defensa i els seus Organismes Autònoms, més la R+D del Ministeri d'Indústria destinada a proveir ajudes a les indústries militars per desenvolupar nous enginys militars, aleshores el total d'inversions militars resultant és de 4.080 milions d’euros, una xifra que considerem desorbitada si es té en compte la necessitat de modernitzar les deficients infrastructures del país.

Si s'observa la Taula 1, es pot apreciar com, l’any 2008 la inversió militar respecte a l’any 2007 augmenta un 27,7%. Un increment que es destinarà, en la seva major part a l’adquisició de nous armaments.

Taula 1. Inversions Militars/Estat Central+Comunitats Autònomes(en milions d’euros corrents)

Any

Inversions Defensa1

R+D militar Ministeri Indústria

Inversió Militar total

Inversió Estat i CC.AA.

% Inversió

Militar/Estat

2007

1.970,42

1.225,06

3.195,48

21.849,50

14,62

2008

2.771,51

1.308,57

4.080,08

24.404,60

16,71

1 Les inversions inclouen el R+D del Ministeri de Defensa

La R+D militar també s’incrementa respecte a l’any anterior un 4,91% i si percentualment respecte al total de l’Estat dedicat a R+D disminueix, aixó es degut a l’increment de la R+D civil. Però malgrat això encara és un 21,67% del total de la R+D civil.

R+D Militar 2007-2008 (en milions d’euros corrents)

ANYS

2007

2008

Ministeri de Defensa (Investigació i Estudis Forces Armades)

361,04

355,67

Ministeri de Indústria

1.225,06

1.308,57

TOTAL

1.586,10

1.664,24

La despesa militar de l’any 2008

L'anàlisi que realitzem cada any de la despesa militar s'ajusta als criteris que proposa la Aliança Atlàntica i assumits per Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI) d'incloure aquelles partides militars que es troben repartides per altres ministeris, però que són inequívocament militars. Aquest mateix organisme assenyala que les classes passives militars, els militars que han passat a la reserva o són pensionistes; la R+D militar; i els cossos paramilitars, com ara la nostra Guàrdia Civil, pel seu caràcter militar, avui a càrrec del Ministeri de l'Interior i que s’han de comptabilitzar com a despesa militar.

Nosaltres, a més, afegim la part proporcional dels interessos de l'endeutament de l'Estat respecte a Defensa. Això es justifica precisament per la importància de les inversions militars, doncs si l’Estat s’endeuta per poder realitzar-les, resulta just que la part proporcional dels interessos del deute s’apliquin a la despesa militar.

La Despesa Militar inicial espanyola (anys 2007-2008)(en milions d’euros corrents)

Conceptes

Any 2007

Any 2008

Ministeri de Defensa

8.052,76

8.492,61

Organismes Autònoms del Ministeri de Defensa

1.282,19

1.334,63

Centre Nacional d’Intel·ligència

241,57

264,71

Total Defensa

9.576,52

10.091,95

Classes passives militars

3.102,21

3.184,35

ISFAS (Altres Ministeris)

563,62

565,60

Guardia Civil (Ministeri d’Interior)

2.657,51

2.909,88

R+D militar (Ministeri d’Indústria)

1.225,06

1.308,57

OTAN i UEO (Ministeri d’Afers Exteriors)

7,79

7,80

Total Defensa criteri OTAN

17.132.71

18.068,15

Interessos del Deute Públic

844,52

858,68

TOTAL GASTO MILITAR

17.977,23

18.926,83

1 El pressupost de la Guardia Civil i la Policia Nacional s’han unificat, la quantitat ressenyada respon al increment previst per al 2008.

Mentre moltes de les necessitats socials del país no estan resoltes i les demandes d’augmentar la despesa dirigida a posar-hi remei no són ateses, l’Estat espanyol continua dedicant una part important del seu pressupost a una despesa de dubtosa eficiència i de nul benefici social.

Centre d’Estudis per la Pau J.M. DelàsJustícia i Pau1 d’octubre de 2008

dimarts, 2 d’octubre del 2007

LA INMIGRACIÓN. Revista Utopía Nº 63

¿Realmente es la inmigración un problema? La inmigración lo que hace es traer a la puerta de nuestras casas el gran problema del mundo. El gran problema de la miseria, el gran problema de la desigualdad. Nos lo pone ante nuestros ojos, nos hace verlo, tocarlo, sentirlo.

Y no es que nosotros ignoremos ese problema. Pero, cómodamente arrellanados en el sofá del salón frente a la pantalla del televisor, podemos verlo como un problema distante, algo que ocurre allá lejos, en la polvorienta sabana africana, entre tribus y etnias incivilizadas, atizado por caciques corruptos.

Algo que ciertamente lamentamos, pero que no es culpa nuestra, ni podemos arreglarlo. Incluso permite que nuestra conciencia sonría al apadrinar un niño o hacernos socios de una ONG.
Pero ahora la tele nos dice que un cayuco ha llegado, y otro y otro y otro. Como una columna de hormigas que atraviesan el camino. Muchas perecen bajo los pies de los caminantes, pero la columna sigue. Miles y miles de hormigas avanzan entre los cuerpos aplastados, pasan a través de un mar alimentado por los cadáveres de los que quedaron en el camino. Siguen y siguen y llegan a la otra orilla. Y siguen llegando. ¿Es que no van a parar nunca? ¿Es que ese hormiguero es inagotable?
¿Es que no sabemos el tamaño del hormiguero humano que se debate entre la miseria, el sida y la desesperación? ¿Es que no queremos acordarnos de cuántos millones de seres humanos están detrás de ese cayuco que ha llegado hoy a Canarias? A Canarias. Al mismo sitio adonde llegan todos los días cientos de aviones en busca del paraíso del sol, el descanso y el placer. Ahí están llegando los hambrientos. Ahora ya no basta con pasar la página del periódico o cambiar de canal para olvidarnos de ellos. Están aquí, el gran problema del mundo está aquí.
Un estremecimiento recorre nuestra sociedad: ¿Qué va a pasar? ¿Vienen amenazando nuestro bienestar? ¿Vienen a quitarnos el trabajo? ¿Vienen a delinquir, a quitarnos el dinero? ¿Vienen a quitarnos los puestos escolares y las viviendas de protección oficial? Lo que los inmigrantes vienen a quitarnos son las máscaras. Esa inmensa multitud que llama a nuestras puertas y choca contra nuestros muros vienen a romper la gran mentira del sistema capitalista que habla de derechos humanos, cuando en el mundo de hoy lo único que cuenta son los derechos del capital. A derribar el mito del desarrollo, cuando media humanidad se hunde cada vez más en arenas movedizas. A romper la mentira extendida como toldo protector bajo el cual transcurre nuestra vida cómoda. A poner al descubierto nuestros arraigados egoísmos personales y de grupo.
Por supuesto que el sistema no se resigna a estar sin máscara, pero ¿cuál puede ponerse? Malo es que en el sistema capitalista el trabajo no sea más que una mercancía, pero entonces ¿por qué esa mercancía no puede pasar las fronteras como pasan las mercancías de los países ricos? ¿Qué razones pueden dar para justificar su descarado desprecio de los derechos humanos? Ciertamente en el campo de las justificaciones racionales lo tiene muy difícil y entonces recurre al campo de lo irracional, de las emociones más bajas y egoístas, al miedo, a los viejos demonios de un nacionalismo mezquino, incluso a la manipulación de una religiosidad fanática.
Ahí estamos. ¿Nos vamos a refugiar en la unidad de cuidados paliativos, atendiendo a los inmigrantes que ya han llegado, pero dejando que la muerte avance? ¿Vamos a seguir viviendo cómodamente con nuestros egoísmos cubiertos con las máscaras?