diumenge, 27 de març de 2022

GRÀCIES SEMPRE!

El divendres passat dia 25 de març, es va inaugurar a Barcelona la Tribuna Joan Carrera organitzada pel Punt Avui i el Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans. Bàsicament consistia en un dinar en què el cardenal i arquebisbe de Rabat Cristóbal Lopez Romero feia una intervenció basada en la seva experiència de diàleg interreligiós i les relacions entre el cristianisme i l’islam.


En aquesta trobada vam coincidir amics i amigues, salesians, periodistes, representants de moviments cristians i diferents entitats lligades a l’Església i sobretot de l’Església inquieta per ser fidel a l’evangeli, com era l’esperit de Joan Carrera. Cal fer esment de grups com ara Cristianisme i Justícia, Justícia i Pau, Unió de religiosos, Santa Anna Hospital de campanya, Fundació Pere Tarrés...


La Carmina i el Cheluis vam estar presents en aquest dinar sobretot pel lligam i el record vers Cristóbal durant la seva estada als anys 1970 als barris de La Verneda, La Perona, Besòs... on ens va ajudar, juntament amb la seva comunitat salesiana i les altres comunitats cristianes de la zona, a descobrir una altra Església més propera als barris, al jovent, als més pobres... creant espais de participació per avançar en la construcció del Regne de Deu. Mai no oblidarem les pasqües joves, els grups de reflexió, els tallers de teologia, les inquietuds polítiques pròpies del final del franquisme, les celebracions i pregaries...


Des de la GOAC va semblar molt oportú fer-li entrega del llibre dels 75 anys de l’HOAC «Ahora más que nunca. El compromiso cristiano en el mundo del trabajo», ja que creiem estar en la mateixa línia de compromís i de lluita per donar resposta als diferents reptes que la realitat laboral i social enspresenta.


I com no podia ser d’una altra manera vam trobar un Cristóbal igual de proper, compromès per la construcció del Regne, vital, profund i divertit. És per això que ens ha semblat important compartir amb tothom el discurs que va fer en aquest dinar.


Unes paraules plenes d’actualitat i d’evangeli:

https://www.catalunyareligio.cat/ca/cardenal-rabat-ucraina-europa-acollida-refugiats-cristobal-lopez

[la GOAC expressa el seu agraïment a Catalunya Religió]



[El cardenal Cristóbal López Romero fa la seva intervenció del minut 18.32 fins al minut 52, i el col·loqui comença al minut 54.20]





dilluns, 7 de març de 2022

Ahir la GOAC va participar en la concentració convocada per la Plataforma Alcem la Veu

Fem a mans el comunicat de la Plataforma:

https://www.alcemlaveu.org/post/a-l-esgl%C3%A9sia-amb-veu-i-vot-avui-6-de-mar%C3%A7-tornem-a-al%C3%A7ar-la-veu


D’altra banda, donem difusió en català a la crònica realitzada ahir per Europa Press

Gairebé 200 persones exigeixen en Barcelona "igualtat" per a la dona a l'Església

Gairebé 200 persones -majoritàriament dones- s'han concentrat aquest diumenge a la plaça de la Catedral de Barcelona convocades per la coordinadora Alcem la Veu, per exigir "la dignitat i la igualtat de les dones a l'Església", com proclamava la principal pancarta desplegada.


Les altres pancartes incloïen el lema de la mobilització, 'A l'Església amb veu i vot', i les persones que han anat llegint el manifest han demanat “una Església alliberada d'estereotips” que deconstrueixi tant les estructures eclesials injustes com les relacions de subordinació, textualment.


Les han representat en una estructura piramidal composta de peces amb etiquetes com ara "sexisme", "sectarisme", "imposició", "domini", "opulència" o "desconfiança", que posteriorment han repartit per les escales de la catedral per simbolitzar l’Església horitzontal i igualitària que reivindiquen, i han col·locat cartells com a "transparència", "vot" o "sororitat".

Han criticat que "el patriarcat ofega i mata a tot arreu i l'Església no està exempta d'aquesta pandèmia", i han animat a acudir a les mobilitzacions previstes per al 8 de Març.


També han exigit "justícia i reparació" per a les víctimes d'abusos a l'Església, en referència als nens i joves, però també a les dones adultes, la realitat de les quals consideren més invisible.


Els concentrats han corejat càntics en català com 'Amb vot, amb veu, així ens vol Déu', 'No més homes prenent les decisions', 'Netejar i posar flors que ho facin els senyors' i 'Visca l'Església feminista'.


Han destacat també que hi ha concentracions convocades per a aquest mateix diumenge en 17 ciutats més, com ara Madrid, Santiago de Compostel·la, Saragossa i Santander.


La monja Victòria Molins, present a la manifestació, ha declarat a Europa Press que "les dones només tenen visibilitat perquè de vegades són les úniques que són a les esglésies" però no tenen la veu i el vot que necessiten per complir amb el vessant de servei inherent a l'Església, ha dit.




dijous, 3 de març de 2022

Vuit de Març - Dia internacional de la Dona


 VUIT DE MARÇ,

Dia Internacional de la Dona,

fem nostre el missatge del Moviment Mundial de Treballadores Cristianes:

Fiquem-nos de ple a la vida, com diu el papa Francesc, lluitant contra les

desigualtats històriques i universals que col·loquen la dona a les realitats més

precàries.

A imatge de Déu el creà, home i dona els creà. (Gn 1:27)



#8M2022 | La HOAC y la JOC, en el día de la mujer trabajadora 




8 de MARÇ


MISSATGE PEL DIA DE LA DONA 

"EL REPTE DE CONTINUAR CUIDANT ELS FILS DE LA VIDA"


El "Dia Internacional de la Dona", que té el seu origen en un fet tràgic del 8 de març de 1908, el tornem a rebre aquest 2022 enmig d'una pandèmia sanitària que ha generat estralls en les economies i societats del món i que, alhora, ens ha visibilitzat les desigualtats estructurals en el desenvolupament de tots els àmbits de les nostres vides.

En aquest particular temps de crisi, les dones han estat en primera línia dintre i fora de la llar. En l'àmbit privat, més del triple de les hores de treball de cures no remunerat ja requeien sobre les seves espatlles, la pandèmia les va augmentar; i en l'àmbit social el seu rol ha estat fonamental per atendre els menjadors populars, les olles comunes, l'autoorganització veïnal, la promoció de la salut en els barris, malgrat que els recursos personals i la capacitat institucional han estat limitats i els drets reconeguts també s'han vist amenaçats.


A pesar d'aquesta labor de les dones, es van desarticular els sistemes socials, els de protecció i les crides d'auxili, les denúncies per violència i l'abús sexual es van incrementar. Les dones van quedar a mercè de la violència domèstica i en condicions de més vulnerabilitat, tot produint-se un repunt de feminicidis com a l'expressió més cruenta contra elles.


En aquesta mateixa línia, en termes d'ocupació, és innegable que arreu del món han estat les dones les més afectades pels acomiadaments i la reducció de salaris abans i durant la pandèmia, tot aguditzant els desequilibris i les conseqüències negatives. De fet, Amèrica va tenir la més gran caiguda regional en l'ocupació de dones degut a la pandèmia. Segons dades de l'OIT s'espera que durant aquest any 2022 l'ocupació dels homes recuperi els nivells de l'any 2019 (68,5% dels homes en edat de treballar amb ocupació), mentre que l'ocupació de les dones en edat de treballar solament es recuperi el 43,2 %. Així les coses, la situació de les dones a la regió continua sent gens fàcil. Per això, urgeix redreçar els camins, rectificar aquestes desigualtats històriques, trencar amb el silenci i construir un món més humà. És important lluitar contra altres pandèmies que segueixen matant les dones, a fi que deixin de viure en l'espai més precari.


Enmig d'aquestes diferències que es fan cada cop més profundes i que intenten esbocinar la vida, la pregunta que pot marcar la pauta solidària i sororal és On és el teu germà? (Gn 4,9), o dit d’una altra forma: On és la teva germana? Perquè si la veu de la sang del germà (germana) clama a Déu des de la terra, s’hi haurà de fer l'intent de, tenint orelles, sentir el crit que s'expressa davant de la violència contra les dones, les nenes, els nens que moren per les injustícies.


Així, des del Moviment Mundial de Treballadors Cristians estem cridades i cridats a fer-nos presents en la història tots els dies. Com diu el papa Francesc, tenim l’empremta de "no balconejar la vida, ficar-nos-hi, com va fer Jesús". Donar testimoni de la Bona Notícia és també construir esperança i fer retrocedir la violència i la injustícia. Per tot plegat, la commemoració d'aquests 8 de Març, Dia Internacional de la Dona, la fem atansant-nos a les nostres germanes amb l'amor i la vocació de seguir cuidant els fils de vida, encara que això impliqui deixar anar comoditats i costums.


 Missatge escrit per l’MTC – Perú




dimecres, 2 de març de 2022

Demà dijous 3 de març a les 19 h, pregària per la pau amb la participació de diferents tradicions religioses. Lloc: Basílica de Santa Maria del Mar (Barcelona)

QUARESMA
DIMECRES DE CENDRA
La GOAC aquest matí s'ha unit a la pregària per la Pau:




A la tarda, la GOAC ha participat a la concentració convocada per "Aturem la Guerra":












 Dimecres 2 de març, de les 11 del matí a les 2 de la tarda: espai de pregària per la Pau. Lloc:  església de Sant Pau del Camp (c/ Sant Pau, 101)




La GOAC comparteix aquest article 
d’en David Fernàndez i Ramos 
publicat a liniaxarxa.cat


ARRAN DE PLAÇA, ARRAN DE GUERRA

«Maleïdes les guerres i aquells qui les van fer»
Dos anònims, Ovidi Montllor

La guerra tot ho estronca i tot ho esbotza. I modifica tots els plans, fins els més ordinaris i quotidians. Pensant en les persones que mai no defalleixen i sempre persisteixen, volia escriure, com a bon ateu agraït, sobre el 75è aniversari de la GOAC –la Germanor Obrera d’Acció Catòlica, que tant es va deixar la pell en la llarga nit franquista. L’acte de commemoració quasi premonitori –‘Ara més que mai’– es va celebrar l’11 de febrer a la seu de Cristianisme i Justícia. I aquella efemèride la volia vincular directament amb els actes de la Trobada Anual del Llegat Jaume Botey, on ens van convocar el dissabte 19 de febrer a la Casa de la Reconciliació de Can Serra a L’Hospitalet. Aquella parròquia autoconstruïda per mans obreres sota dictadura, que va acollir totes les lluites i cadascuna de les esperances. En qualsevol cas, dos actes perifèrics del cristianisme de base contra tots els centres de poder –els d’ahir, els d’avui, els de demà. I gent que admiro, gent que estimo, gent que retrobo en cada protesta urgent i en cada proposta emancipadora. Gent que sempre hi és amb una perseverança a prova de bombes.

També abans d’ahir, memòria de les places arran de carrer, convocats per la Xarxa per la República que fa dos-cents dilluns que s’hi troben per demandar la fi de la repressió, el ‘No a la guerra’ es va incorporar a la concentració i, de sobte, tot relligava altre cop. En aquest país on les places són clau, l’espai públic on sempre ens retrobem en moments difícils i estones impossibles i, des de baix i sense demanar permís ni perdó, provem de cercar sortides d’emergència als cul-de-sacs locals i globals. Dilluns a Cornellà, poques hores després que una imatge vella –antiga, esgotada, adolorida– i que crèiem desterrada ocupés una retina eurocèntrica: la d’un soldat mort sobre la neu davant d’un tanc. No era el XX. Era el rigorós directe de la deriva del XXI. En un país on sabem que és que ploguin bombes, que mig país creui a l’exili pel Pertús, que les fosses comunes encara vagin plenes i que alguns retorns –polítiques públiques de memòria decents– encara estiguin pendents. Fer-se una pregunta té el necessari perill d’acabar fent-se les totes. La guerra sempre dura molt més del que voldríem; les postguerres, una eternitat més. Montserrat Roig intravenosa el 1991: «M’apunto, en conseqüència, a tot allò que la guerra desbarata. A tot allò que, després, costa tant de tornar a compondre. La guerra no és només un afer sagnant, és inútil». 

Les guerres –les retransmeses en polvoritzador directe i les oblidades permanents del Iemen, del Sahel o d’Etiòpia– també fan emmudir i obliguen a modular els espants. També a callar i escoltar, quan el brogit més proper que tenim és la guerra informativa que implosiona quan tota guerra esclata. Divendres, per sort i encara, vaig poder apropar-me a la llibreria Documenta de Barcelona per escoltar la presentació de ‘Europa en descomposició’ de Karl Polanyi, un autor imprescindible que anticipa l’avui tan bé com descriu l’ahir i que l’editorial llibertària Virus s’entesta en recuperar des de fa uns anys. L’esclat de la guerra dos dies abans també va canviar aquella presentació. Hi parlaven Rafael Poch i Edgar Straehle i el guió venia sotragat pel viscut les darreres 48 hores. La llibreta és plena de gargots: «tota guerra d’agressió imperialista mereix ser condemnada», «processos de descomposició», «desordre global», «manipulacions barroeres», «les mentides d’uns i altres», «polarització generalitzada», «col·lapses», «angoixes», «en imperis descavalcats és quan acostuma a passar el pitjor». Mai ni hi ha Weimar sense el respectiu Versalles. Mots i paraules reversibles de doble ús, com alguns arsenals militars. I aquell advertiment perenne de Camus: cada generació es creu amb el dret de refer el món, però aquesta el que té és el deure de garantir que no es desfaci. 

En menys d’una setmana, crec que tots hem llegit una munió d’articles fins a la saturació noctàmbula. Un ha rellegit les anàlisis de Poch amb llapis a la ma per subratllar, ha trobat en una crònica de Manel Pérez els motius del fútil atlantisme reviscolat del gobierno más progresista –setè exportador d’armes global quan hi ha progressos que maten– i ha revisat una editorial útil, sensata i humanista del diari basc ‘Gara’. I també la nota severa d’Ecologistes en Acció o el comunicat d’Aturem la Guerra que ens convoca a plaça aquest dimecres. I un informe del Centre Delàs –desequilibri del terror en una destrucció mútua assegurada mil cops– que calcula l’arsenal nuclear actual i el xifra en 13.000 bombes, amb una potència equivalent a cent mil explosions com Hiroshima o Nagasaki. I aquesta història d’en Nicolai d’en Manel Elias, posant a recer les víctimes que mai no suren en els recomptes oficials de cap conflicte. He llegit de tot en pocs dies: versions antagòniques, mentides institucionals –veritat oficial, veritat d’oficials–, equilibris funambulistes, propaganda de guerra de tots els colors, banalitzacions miserables de la guerra i glorificacions criminals de la violència. Però no fa falta llegir gaire –o potser sí– per conèixer que aquesta guerra va començar fa vuit anys i que a les fronteres del Donbass el recompte de morts s’apuja a 14.000 persones des de 2014. Contra l’OTAN, només afegir que hi estic en contra des que ma mare em duia a les manis a favor del ‘no’ l’any 1986, quan Catalunya va dir que no volia integrar-se en una estructura militarista pensada per a la guerra i el negoci bèl·lic. Tota guerra comença molt abans que comenci. 

Escalada en espiral i tres dècades d’altra guerra freda que ja és calenta, ‘Nini’ té mala premsa fa massa anys –malgrat la doble negació és tota una afirmació des d’on resistir. Per tant, avui en direm ‘sisi’. Em sento, sí, tan a prop d’un manifestant rus a Moscou protestant contra Putin –i van 6.000 detinguts– com d’una infermera al pediàtric de Kiev. Distància zero. I no cal ser Einstein per esbrinar, en la seqüència dels fets concrets, que qui va ordenar bombardejos massius dimecres passat va ser Vladimir Putin, aquest nom que a alguns tant li costa pronunciar. Si sé que mai no s’ha d’ocupar un altre país –sigui quin sigui l’imperi que l’ocupa– i que defensar legítimament el propi és tant com defensar qualsevol altre davant el mateix, sense marge per a l’arbitrarietat de les afinitats selectives i sense cap elogi a cap ceguera voluntària. O el de sempre: si no ens ho diem tot, no ens diem res. 

El que sí que sabem. No ens espantem prou. Un amic de sempre per xat: «som tant i tant privilegiats que ens podem permetre el luxe d'oblidar que ho som». Sisè dia de guerra a l’Est. Una plaça feta àgora pública, una llibreria on es presenta un llibre, un trajecte de metro a Cornellà, una convocatòria contra la guerra per dimecres o el simple gest de tornar a casa a peu sense haver de mirar el cel o patir per franctiradors als terrats. Allò que tota guerra esbotza. I contra la que l’Arcadi Oliveres ens torna a convocar a plaça i d’urgència aquest mateix dimecres, enmig d’un hivern general. Incert. Eixut. I envilit. 

***

Un hivern que ens retorna a un altre hivern. Sant tornem-hi, coses que han estat dites i escrites fa molt de temps, al manifest que el juny del 1975 feia néixer la Casa de la Reconciliació a L’Hospitalet: «Alimentats per l’esperança d'una terra millor —que una minoria ens ha negat—, solidaris amb els que pateixen i lluiten per la pau i la justícia, des d'aquesta Casa construïda amb les mans i l’ànim d'obrers, volem manifestar obertament que la Reconciliació consisteix en el ple reconeixement dels nostres drets i, per això, proclamem (...) que no hi pot haver Reconciliació mentre una minoria decideix per tots (...) mentre hi hagi qui es cregui propietari únic de la veritat, tant entre els creients com entre els que no poden creure (...); [mentre no ens] posem plegats en camí cap a una societat democràtica, en la qual tots puguem participar, sense vencedors ni vençuts». Alguns diran que és anacrònic, altres retroutòpic, altres idealista. I no. Front la distopia bèl·lica, un creurà sempre en Jaume Botey i creu encara aquell manifest eutòpic i hiperrealista que reclama un lloc bo, un bon lloc, on hi cabríem totes i tots. L’únic lloc realment disponible.

dimarts, 1 de març de 2022

La GOAC diu NO A LES GUERRES!

 Demà dia 2 de març de 2022, les dones i els homes de la Germanor Obrera d'Acció Catòlica, junt amb el conjunt de la Pastoral Obrera de Barcelona, participarem en la convocatòria de la Plataforma Aturem la Guerra.