Ja fa dècades que estem tornant al capitalisme nu del segle XVIII (d'Adam Smith), amb el seu gran mite utòpic del Mercat autoregulat, en què l'ètica social és substituïda per una tècnica: imposar mercats. La teoria de l'harmonia del Mercat no afirma que a tothom li va bé en els mercats, ans al contrari vincula el mercat amb un silenciós, quotidià genocidi.Perquè el Mercat és un sistema de competència en el qual no solament es decideix sobre els productes i la seva producció, sinó igualment sobre els productors i la seva vida. El Mercat és un senyor per damunt de la vida i la mort.
La crítica de Marx a aquest capitalisme de Smith –dintre que ambdós admeten l'existència del Mercat– continua tenint cada dia més actualitat: el Mercat s’aguanta precisament pel seu desequilibri, és a dir, el mercat no pot deixar de produir el martiri de qui produeix ja que sense ell no podria engendrar l'equilibri de l'harmonia.
Aquest martiri no és una altra cosa que la permanent destrucció de la força de treball i de la naturalesa (també la Naturalesa és quelcom decidit per l'oferta i la demanda). Oferta i demanda decideixen també la quantitat de persones que poden sobreviure.
Per descomptat que la teoria econòmica es reformula i a aquest reformisme burgès se sumen de grat les socialdemocràcies, per a sostenir tots junts i gràcies als seus mèrits el fet d’haver transformat la teoria econòmica en ciència. Aquesta “ciència” que diàriament ens manifesta que el Mercat avui (i sempre), visiblement, conté un automatisme autodestructor. Heus ací la causa estructural de l'assassinat dels nostres germans i germanes, que tan desafortunadament diem accident laboral, com si d'alguna cosa casuística es tractés.
Corrien els anys 60 quan, sent jo un nen aprenent, en dues ocasions se'ns va comunicar escaridament a la família que dos dels meus germans havien mort “en la fàbrica” en sengles “accidents desafortunats, casuístics”, com tots. Per a l'entorn dels meus germans (de 20 i 30 anys d’edat) i per a la nostra família, va ser un desastre.
Van haver de passar anys perquè la ràbia, la impotència, els dubtes s'anessin aclarint. Així, al principi dels 80, en el muntatge de la fàbrica de cotxes Opel-General Motors de Saragossa, vam lluitar durament per tres qüestions bàsiques: la sinistralitat laboral, els contractes legals de treball i la representació directa de l'Assemblea de Treballadors i Treballadores en els processos de negociació. En la inauguració oficial de la factoria, ni el rei Juan Carlos ni el difunt arquebisbe de Saragossa Monsenyor Morcillo van fer cap recordatori dels 12 companys assassinats per accidents de treball gens fortuïts. Ja era públic que la GM havia planificat per a la construcció de la fàbrica 15 assassinats, o sigui, que tothom agraït perquè van ser 3 menys dels previstos.
I un dóna un pas més en la seva consciència i en la seva ràbia.
Recentment, al sector de les telecomunicacions al que pertanyo, es van denunciar les presumptes represàlies emeses per l'empresa Seirt (subcontractada per Telefónica) contra un grup de treballadors, després que un delegat sindical reclamés la investigació d'un possible accident laboral de què va ser víctima un dels empleats, i que va morir el proppassat mes de setembre. Després que el representant dels treballadors denunciés els fets a Inspecció de Treball i a través d'un full informatiu a la plantilla, l'empresa va procedir, el 23 de desembre, a acomiadar 4 dels companys del treballador mort, al·legant poc volum de treball.
Segons van explicar alguns treballadors afectats, la direcció de Seirt no ha fet cap pas per reconèixer la mort de l'empleat (a causa d'un sinistre de trànsit al Vendrell) com a accident laboral, tot i que els representants sindicals, van assegurar que “tots els indicis” així ho demostren. “L'empresa rebutja considerar-lo laboral perquè es va produir a la nit, cosa que l'obligaria a reconèixer les hores extres dels seus empleats”, van afirmar.
Segons els treballadors acomiadats, les jornades oscil·len entre “les 12 i les 14 hores”, que es compensen només a través d'un plus de productivitat. “Aquest apartat de la nòmina, però, se sol eliminar des de la direcció de l'empresa si existeix algun conflicte amb l'empleat”. “El treballador no coneix el seu horari laboral, i se li anuncien unes guàrdies amb molt poc temps d'antelació”.
¿Quants casos semblants coneixes, vius i comparteixes?
I per acabar d’adobar-ho i encobrir-ho està la manipulació dels mitjans massius de comunicació:
Per exemple, als 1191 assassinats laborals de 2007 (els percentatges de 2008 seran semblants), bé podrien sumar-se els 3500 in itinere dels nostres germans africans que venien a buscar treball i van quedar per a sempre en l'Estret en aquest mateix any.
O aquests altres perversos titulars que en lletra gran assenyalen “Aquest any (2008) hi ha hagut 17 morts menys que en 2007. El 2008 es cobra la vida de 261 treballadors de la construcció”. I només molt més endavant un descobreix que el nombre de persones treballant en la construcció ha baixat en 463.500. Per tant, la sinistralitat ha anat en augment i no en descens.
O, que si els accidents in itinere són de responsabilitat de l'Estat pel tema de la viabilitat pública. Com si no fos temps de treball, o com si l'Estat no estigués dintre del Mercat!
D'aquestes, tots els dies un munt!
En fi, que lluitar contra la sinistralitat laboral implica anar destruint el mite del Mercat, el mite de la propietat i la possessió com a reguladors de la condició humana incapaç de construir un món i unes relacions més enllà d'aquest pervers sistema capitalista.
És precisament per això, perquè tots els assassinats dels nostres germans i germanes treballadores sabem que responen a causes estructurals (també amb els seus noms i cognoms, és clar), que hem de lluitar per canviar-ho. Amb rebel·lies agermanades aturem aquesta mort constant del món obrer (física, psíquica i existencial) i lluitem per la vida trencant “el contracte” que ens lliga a aquest sistema. Són aquestes causes estructurals les que estan en la base del conflicte social que les persones i moviments cristians hem d’aprofundir per tal de redimensionar el nostre compromís i el nostre testimoniatge comunitaris en el nostre món del treball.
