“I va passar Crist amb aquest estil inconfusible de Déu. Va llançar al vent la llavor insignificant de la seva vida i del seu evangeli… Així vàrem començar. Aquest és el nostre arbre genealògic. Ells, els pobres, ens van fer Església!"
G. Rovirosa (Año de la comunidad, O.C. II, pp 247-248)
El Nadal de Déu cal contemplar-lo amb uns altres ulls; els de la misericòrdia, que permeten contemplar l'important. Cal contemplar-lo i desitjar-lo fins l'impensable. Desitjar-lo amb els somnis d'alliberament dels pobres, dels qui segueixen sent capaços de somiar el somni de Déu. Cal esperar com només saben els pobres, els que no tenen on agafar-se, si no és al somni de justícia de Déu, i a la compassiva solidaritat de la fraternitat, tot just entrevista, que anem teixint. Cal sentir-lo en carn pròpia, anunciada i viscuda. Cal descobrir-lo en les vides precàries que poblen les perifèries dels nostres mons particulars. Allà, on costa arribar, perquè fa fred i és de nit. Allà segueix naixent Déu, encarnat en el fill d'una família obrera i pobre, d'una irrellevant aldea perduda del món. Allà el trobarem. Només allà.
Si ens atrevim a sortir de nosaltres, a la intempèrie i cap a la perifèria, i anem a trobar-nos amb el Déu feble, aquest Amor ens desarma, i així, inermes, pobres i febles, ens fa capaços d'acollir i cuidar, d'abraçar i acompanyar com només Ell sap fer-ho. Deixem-nos sorprendre per l'Amor de Déu en la nostra carn, fem créixer el seu somni de Misericòrdia i tendresa en les nostres vides, i serà Bon Nadal, així, amb majúscules.
