dimecres, 2 de març de 2022

 Dimecres 2 de març, de les 11 del matí a les 2 de la tarda: espai de pregària per la Pau. Lloc:  església de Sant Pau del Camp (c/ Sant Pau, 101)




La GOAC comparteix aquest article 
d’en David Fernàndez i Ramos 
publicat a liniaxarxa.cat


ARRAN DE PLAÇA, ARRAN DE GUERRA

«Maleïdes les guerres i aquells qui les van fer»
Dos anònims, Ovidi Montllor

La guerra tot ho estronca i tot ho esbotza. I modifica tots els plans, fins els més ordinaris i quotidians. Pensant en les persones que mai no defalleixen i sempre persisteixen, volia escriure, com a bon ateu agraït, sobre el 75è aniversari de la GOAC –la Germanor Obrera d’Acció Catòlica, que tant es va deixar la pell en la llarga nit franquista. L’acte de commemoració quasi premonitori –‘Ara més que mai’– es va celebrar l’11 de febrer a la seu de Cristianisme i Justícia. I aquella efemèride la volia vincular directament amb els actes de la Trobada Anual del Llegat Jaume Botey, on ens van convocar el dissabte 19 de febrer a la Casa de la Reconciliació de Can Serra a L’Hospitalet. Aquella parròquia autoconstruïda per mans obreres sota dictadura, que va acollir totes les lluites i cadascuna de les esperances. En qualsevol cas, dos actes perifèrics del cristianisme de base contra tots els centres de poder –els d’ahir, els d’avui, els de demà. I gent que admiro, gent que estimo, gent que retrobo en cada protesta urgent i en cada proposta emancipadora. Gent que sempre hi és amb una perseverança a prova de bombes.

També abans d’ahir, memòria de les places arran de carrer, convocats per la Xarxa per la República que fa dos-cents dilluns que s’hi troben per demandar la fi de la repressió, el ‘No a la guerra’ es va incorporar a la concentració i, de sobte, tot relligava altre cop. En aquest país on les places són clau, l’espai públic on sempre ens retrobem en moments difícils i estones impossibles i, des de baix i sense demanar permís ni perdó, provem de cercar sortides d’emergència als cul-de-sacs locals i globals. Dilluns a Cornellà, poques hores després que una imatge vella –antiga, esgotada, adolorida– i que crèiem desterrada ocupés una retina eurocèntrica: la d’un soldat mort sobre la neu davant d’un tanc. No era el XX. Era el rigorós directe de la deriva del XXI. En un país on sabem que és que ploguin bombes, que mig país creui a l’exili pel Pertús, que les fosses comunes encara vagin plenes i que alguns retorns –polítiques públiques de memòria decents– encara estiguin pendents. Fer-se una pregunta té el necessari perill d’acabar fent-se les totes. La guerra sempre dura molt més del que voldríem; les postguerres, una eternitat més. Montserrat Roig intravenosa el 1991: «M’apunto, en conseqüència, a tot allò que la guerra desbarata. A tot allò que, després, costa tant de tornar a compondre. La guerra no és només un afer sagnant, és inútil». 

Les guerres –les retransmeses en polvoritzador directe i les oblidades permanents del Iemen, del Sahel o d’Etiòpia– també fan emmudir i obliguen a modular els espants. També a callar i escoltar, quan el brogit més proper que tenim és la guerra informativa que implosiona quan tota guerra esclata. Divendres, per sort i encara, vaig poder apropar-me a la llibreria Documenta de Barcelona per escoltar la presentació de ‘Europa en descomposició’ de Karl Polanyi, un autor imprescindible que anticipa l’avui tan bé com descriu l’ahir i que l’editorial llibertària Virus s’entesta en recuperar des de fa uns anys. L’esclat de la guerra dos dies abans també va canviar aquella presentació. Hi parlaven Rafael Poch i Edgar Straehle i el guió venia sotragat pel viscut les darreres 48 hores. La llibreta és plena de gargots: «tota guerra d’agressió imperialista mereix ser condemnada», «processos de descomposició», «desordre global», «manipulacions barroeres», «les mentides d’uns i altres», «polarització generalitzada», «col·lapses», «angoixes», «en imperis descavalcats és quan acostuma a passar el pitjor». Mai ni hi ha Weimar sense el respectiu Versalles. Mots i paraules reversibles de doble ús, com alguns arsenals militars. I aquell advertiment perenne de Camus: cada generació es creu amb el dret de refer el món, però aquesta el que té és el deure de garantir que no es desfaci. 

En menys d’una setmana, crec que tots hem llegit una munió d’articles fins a la saturació noctàmbula. Un ha rellegit les anàlisis de Poch amb llapis a la ma per subratllar, ha trobat en una crònica de Manel Pérez els motius del fútil atlantisme reviscolat del gobierno más progresista –setè exportador d’armes global quan hi ha progressos que maten– i ha revisat una editorial útil, sensata i humanista del diari basc ‘Gara’. I també la nota severa d’Ecologistes en Acció o el comunicat d’Aturem la Guerra que ens convoca a plaça aquest dimecres. I un informe del Centre Delàs –desequilibri del terror en una destrucció mútua assegurada mil cops– que calcula l’arsenal nuclear actual i el xifra en 13.000 bombes, amb una potència equivalent a cent mil explosions com Hiroshima o Nagasaki. I aquesta història d’en Nicolai d’en Manel Elias, posant a recer les víctimes que mai no suren en els recomptes oficials de cap conflicte. He llegit de tot en pocs dies: versions antagòniques, mentides institucionals –veritat oficial, veritat d’oficials–, equilibris funambulistes, propaganda de guerra de tots els colors, banalitzacions miserables de la guerra i glorificacions criminals de la violència. Però no fa falta llegir gaire –o potser sí– per conèixer que aquesta guerra va començar fa vuit anys i que a les fronteres del Donbass el recompte de morts s’apuja a 14.000 persones des de 2014. Contra l’OTAN, només afegir que hi estic en contra des que ma mare em duia a les manis a favor del ‘no’ l’any 1986, quan Catalunya va dir que no volia integrar-se en una estructura militarista pensada per a la guerra i el negoci bèl·lic. Tota guerra comença molt abans que comenci. 

Escalada en espiral i tres dècades d’altra guerra freda que ja és calenta, ‘Nini’ té mala premsa fa massa anys –malgrat la doble negació és tota una afirmació des d’on resistir. Per tant, avui en direm ‘sisi’. Em sento, sí, tan a prop d’un manifestant rus a Moscou protestant contra Putin –i van 6.000 detinguts– com d’una infermera al pediàtric de Kiev. Distància zero. I no cal ser Einstein per esbrinar, en la seqüència dels fets concrets, que qui va ordenar bombardejos massius dimecres passat va ser Vladimir Putin, aquest nom que a alguns tant li costa pronunciar. Si sé que mai no s’ha d’ocupar un altre país –sigui quin sigui l’imperi que l’ocupa– i que defensar legítimament el propi és tant com defensar qualsevol altre davant el mateix, sense marge per a l’arbitrarietat de les afinitats selectives i sense cap elogi a cap ceguera voluntària. O el de sempre: si no ens ho diem tot, no ens diem res. 

El que sí que sabem. No ens espantem prou. Un amic de sempre per xat: «som tant i tant privilegiats que ens podem permetre el luxe d'oblidar que ho som». Sisè dia de guerra a l’Est. Una plaça feta àgora pública, una llibreria on es presenta un llibre, un trajecte de metro a Cornellà, una convocatòria contra la guerra per dimecres o el simple gest de tornar a casa a peu sense haver de mirar el cel o patir per franctiradors als terrats. Allò que tota guerra esbotza. I contra la que l’Arcadi Oliveres ens torna a convocar a plaça i d’urgència aquest mateix dimecres, enmig d’un hivern general. Incert. Eixut. I envilit. 

***

Un hivern que ens retorna a un altre hivern. Sant tornem-hi, coses que han estat dites i escrites fa molt de temps, al manifest que el juny del 1975 feia néixer la Casa de la Reconciliació a L’Hospitalet: «Alimentats per l’esperança d'una terra millor —que una minoria ens ha negat—, solidaris amb els que pateixen i lluiten per la pau i la justícia, des d'aquesta Casa construïda amb les mans i l’ànim d'obrers, volem manifestar obertament que la Reconciliació consisteix en el ple reconeixement dels nostres drets i, per això, proclamem (...) que no hi pot haver Reconciliació mentre una minoria decideix per tots (...) mentre hi hagi qui es cregui propietari únic de la veritat, tant entre els creients com entre els que no poden creure (...); [mentre no ens] posem plegats en camí cap a una societat democràtica, en la qual tots puguem participar, sense vencedors ni vençuts». Alguns diran que és anacrònic, altres retroutòpic, altres idealista. I no. Front la distopia bèl·lica, un creurà sempre en Jaume Botey i creu encara aquell manifest eutòpic i hiperrealista que reclama un lloc bo, un bon lloc, on hi cabríem totes i tots. L’únic lloc realment disponible.