XII ASAMBLEA GENERAL DE LA HOAC

Manifest contra la llei d'estrangeria

Desde la Asamblea de Entidades de Inmigrantes de Catalunya (ASENICAT), que a partir del año 2009 nos hemos conformado como una plataforma por la defensa de los derechos de las y los inmigrantes, manifestamos nuestra postura colectiva en torno al Anteproyecto de la Ley de Extranjería.

Manifestamos:

Que el anteproyecto de Reforma emplea una regulación utilitarista y mercantilista de las personas emigradas contemplándolas únicamente como objetos de producción, no como seres humanos con derechos, entre ellos el de la libertad de movimiento.

Que continúa con una regulación del reagrupamiento familiar, restrictiva y discriminatoria, que genera dependencia y desigualdades dentro de la familia, manteniendo las disposiciones de la ley actual que obliga a muchas mujeres a depender de sus maridos. A esto se suma el endurecimiento de los requisitos para el reagrupamiento de los ascendentes, privando así a muchos ciudadanos y ciudadanas el derecho a la vida en familia.

Que criminaliza al colectivo inmigrante aumentando los tiempos de detención en los Centros de Internamiento para Extranjeros (CIE) de 40 a 60 días o incluso indefinidamente. Introduciendo así la Directiva de la Vergüenza en la legislación española. Cabe recordar aquí que las personas son retenidas en los CIE como auténticos delincuentes sin que hayan cometido delito alguno.

Que debido a la presión social, se han modificado algunos aspectos duramente criticados de esta reforma (asistencia jurídica gratuita, expulsión de menores), permanecen otros como la penalización con multa de hasta 10.000€ por el mero consentimiento en el empadronamiento de inmigrantes, lo que además dificulta el libre acceso a la educación y la sanidad. Se castiga así el principio de solidaridad entre las personas sin medir sus consecuencias en el incremento de la xenofobia y el racismo.

Que impide la regularización e igualdad de derechos de las personas inmigradas. Destacamos en la actual situación de crisis económica, la obligación de un contrato laboral para la regularización por arraigo, renovación de la tarjeta de residencia y reagrupación familiar. Condenando así, a la irregularidad a familias ya establecidas.

Nuestra valoración de la reforma de la Ley de Extranjería, es globalmente negativa. Afirmamos que su pretendido objetivo de acabar con la inmigración ilegal sigue siendo una pretensión inútil. Los y las inmigrantes seguiremos cruzando fronteras mientras continué esta situación de desigualdad mundial que diferencia a unos seres humanos de otros.

Ninguna ley podrá evitar la libertad de movimiento de las personas, lo que desgraciadamente sí hará, es perpetuar la exclusión y aumentar el sufrimiento y la explotación. Contra esto, seguiremos luchando.

Por las consideraciones antes expuestas.

EXPRESAMOS:

1.- Nos pronunciamos por el CIERRE de los CIE.
2.- Reducción de los requisitos para la renovación de permisos. Relacionado esto al tiempo de cotización a la seguridad social.
3.- Modificar el procedimiento legal para la reagrupación familiar:
a) permisos sin limitación laboral.
b) eliminar la exigencia de contrato laboral para reagrupar a los menores de 16 a 18 años de edad.
c) permitir la reagrupación de familiares ascendentes a partir de la primera renovación del permiso de residencia.
4.- La no penalización del principio de solidaridad, eliminando la multa económica u otras medidas similares.

Barcelona, 2 de julio de 2009.

Firman:

Colectivo Maloka.-Mujeres pa´lante
Asociación de la Comunidad Dominicana en Catalunya (ACDC)
Centro Boliviano Catalán
Asociación de Uruguayos en Catalunya (AUC)
Asociación Catalano Venezolana (ASOCAVEN)
Federación de Asociaciones Americanas en Catalunya (FASAMCAT)
Asociación Nuevos Colectivos
Red Estatal por los Derechos de l@s Inmigrantes (REDI)
Casal Argenti a Barcelona
Casal Pakistaní de Catalunya
Asociación General Eloy Alfaro
Centro Argentino de Catalunya
Xarxa Argencat

ASENICAT
Asamblea de Entidades de Inmigrantes de Catalunya

Comisión de Comunicación y Gestión

AUC Asociación de Uruguayos en Catalunya (Rómulo Correa - 650 970 434)
Casal Pakistaní de Catalunya (Abdul Razzaq Sadiq - 677 472 763)
ASOCROM Asociación Rumana de Catalunya (Florin Gaiseanu - 652 779 789)

Manisfest del Secretariat de Marginació

El Secretariat de marginació del Bisbat de Barcelona, ha dedicat les seves sessions d’aquest curs, a estudiar “com la crisi afecta als exclosos socials”. Han estat moltes les realitats que s’han contemplat, els testimonis de persones que viuen en la marginació, les reflexions presentades per experts, les experiències viscudes per voluntaris que treballen en organitzacions eclesials dedicades a acompanyar i ajudar als marginats. Al finalitzar el curs, hem cregut convenient, fet arribar a les comunitats cristianes i a la societat en general, el següent manifest. La nostra intenció és ser la veu dels que no tenen veu.

Els marginats, són un col·lectiu que no tenen cap capacitat d’organitzar-se per reivindicar els seus drets; no participaran en cap manifestació pública, només tenen com a mitjà de denuncia, la seva presencia en els nostres carrers, o les cues que formem davant les portes de les institucions d’auxili social. Pels creients en Jesucrist, són com Llàtzer al costat de la nostra porta. Com a ciutadans, és la trista constatació d’un fracàs del nostre estat de benestar.
La realitat de la marginació és molt ample i difícil de tipificar, degut que cada persona porta al seu darrera una vida singular. Enumerem, a tall d’exemple, algunes situacions concretes, conscients que la situació és molt més gran.

Constatem:
1. La crisi afecta a totes les capes de la societat, però d’una forma, especialment punyent, als exclosos socials. En aquests darrers temps les seves condicions de vida s’han vist molt deteriorades, i ens adonem que el nombre que viuen al marge ha anat augmentat de forma significativa.
2. A l’exclusió social s’hi arriba o bé per naixement, és a dir, per reproduir la situació familiar viscuda des de la infantesa o desprès de tot un procés de degradació de la persona. Les causes són moltes: pèrdua de la feina, de l’habitatge, trencaments familiars, alcoholisme, drogoaddicció etc.,. El procés va sempre acompanyat de la progressiva pèrdua de l’autoestima, i al final comporta veure’s com un estrany en la societat
3. Especialment greu és aquesta situació en els homes i dones, que són víctimes del “tràfic de persones”. Dones i joves que han estat enganyades i ara es veuen obligades a exercir la prostitució.
4. Hi ha un col·lectiu que és molt vulnerable, persones que surten de la presó sense cap mena de recolzament, no disposant d’habitatges dignes, sense cap lligam familiar o d’amics que els ajudi en aquesta nova etapa.
5. I potser un dels més esfereïdors és el dels menors que han arribat a casa nostra i no tenen ni lloc ni família i cauen en la delinqüència com un únic recurs per a la seva pobresa. Potser només ens molesten els seus robatoris i les molèsties que originen, però les seves vides no estan ateses suficientment.
6. Ens manca a tots en general, sensibilitat i bon criteri davant del fet de la marginació. Sovint tractem al marginat, com un delinqüent o persona perillosa.


Denunciem
1. Que els ajusts socials aportats per les administracions públiques, a nivell estatal, autonòmic, i municipal, no han crescut en la mateixa proporció que han augmentat les necessitats. En l’actualitat manquen, menjadors socials, llocs dignes per passar la nit, netejar-se i canviar-se de roba. Hi ha poblacions de més de 50.000 habitants que no disposen de cap alberg, o amb places molt insuficients ( a vegades només amb dos o tres llits disponibles.
2. Malgrat són més les persones que viuen l’exclusió social, les administracions publiques no han augmentat les plantilles d'assistents socials, que ajudin personalment als que viuen al marge de la societat. En el millors dels casos s’han incrementat, la vigilància en els nostres carrers, ja que preocupa més la repercussió social, desagradable, que tenen aquestes persones en la via pública, i no tant el patiment i les necessitats dels exclosos socials. Potser les partides destinades a qüestions que ens podrien avergonyir, com és els armaments venuts a països del Tercer Món, o els sous que es multipliquen amb la burocràcia, haurien de ser un tema d’estudi en moments de crisi com aquest.
3. Denunciem el tractament informatiu dels mitjans de comunicació: Diaris, Televisió. Darrerament ha estat molt els reportatges periodístics, que ha tractat d’una forma sesgada i injusta el tema de la marginació. Se subratlla, tot el que comporta de perillositat social, la presencia “desagradable” en els carrers dels marginals, sense fer cap mena de reflexió al drama personal, i de les causes que els hi han portat. Especialment denunciable, però no només, és amb la “morbositat” que es presenta el fenomen de la prostitució.
4. Falta molt camí a recórrer, perquè en els centres penitenciaris, siguin llocs de rehabilitació i no només de reclusió. I manquen mitjans d’ajuda (habitatge, feina, centres de reinserció), pels reclusos que surten de la presó, bé sigui amb permís penitenciari, o en llibertat.

Demanem a les institucions públiques i a la societat en general
1. Un augment de diners destinats a la reinserció social. En els pressupostos, aquest sigui un apartat significatiu.
2. Que les normes de convivència ciutadana, tinguin com primer objectiu ajudar de manera eficaç als marginats, i no sols posar l’accent en normes punitives, destinades a donar “una bona imatge pública de la ciutat”.
3. Programes que siguin efectius per ajudar a aquestes persones a sortir de la marginació.
4. Un treball en conjunt de totes les entitats que treballen a favor dels exclosos socials. Elaborant plans comuns, buscant complicitats i complementarietats.
5. Als mitjans de comunicació que tinguin un codi deontològic, on no es denigri a ningú, que es perseveri la “bona fama” de tothom, no fent judicis paral·lels. Posin més l’accent, en el patiment de les persones i no en la morbositat de les situacions.

A les parròquies i comunitats cristianes
1. Sensibilitat davant de la marginació. Només Déu coneix el cor de les persones. Ells són germans nostres, Fills de Déu, salvats en Jesucrist. Encara que no entrin en les nostres temples, ells són també membres de l’Església.
2. Recordar que l’Eucaristia només es pot celebrar dignament, si no ens oblidem del més marginats.
3. A la mesura de les possibilitats de cada comunitat, treballar conjuntament amb altres realitats eclesials o laiques per ajudar, eficaçment aquests col·lectius.
4. Que en les parròquies s’organitzin grups de voluntaris que atenguin al més marginats.

Barcelona, 25 de juny de 2009

Comunicat de l'Assemblea Diocesana de la GOAC de Barcelona del 13 i 14 de juny de 2009

Les dones i els homes del moviment Germanor Obrera d'Acció Catòlica (GOAC) de Barcelona ens hem reunit en Assemblea diocesana els dies 13 i 14 de juny de 2009.

Ha estat un moment de gràcia i de celebració, ja que hem treballat comunitàriament les aportacions per a la nostra XII Assemblea general, la qual viurem amb la resta de membres de la GOAC de tot l'Estat, del 13 al 16 del proper mes d'agost a Madrid.

Veiem com el sistema econòmic de producció i consum s'ha convertit en sistema social i cultural que configura un model de persona i una manera de conèixer i d'actuar que vol fer-nos viure, des de la màxima normalitat i indiferència, l'explotació de les persones, la injustícia i l'empobriment que el mateix sistema produeix.

Tot això es manifesta especialment en cinc situacions del món obrer i del treball: la precarietat, l'exclusió, les creixents dificultats per a les famílies obreres i l'educació, la discriminació de la dona i les condicions laborals i de vida de la població immigrada.

Davant de tot plegat, ens plantegem una sèrie de reptes:

• Col·laborar a construir un ordre social més just que posi en el centre de la preocupació social els empobrits.
• Afrontar la deshumanització que genera la cultura dominant. Així doncs, denunciar la normalitat amb què es viu en la nostra societat les situacions d'injustícia, explotació i empobriment, i fer visible realitzacions pràctiques d'una altra manera d'ésser i viure en el si del món obrer.
• Col·laborar a recuperar la participació i el sentit comunitari de la lluita per la justícia, així com el valor d’aquells col·lectius i organitzacions socials que combaten quotidianament els despropòsits del sistema capitalista.
• Col·laborar a la necessària transformació de l’Església, bo i compartint la nostra experiència i visió del que està passant en el món obrer i del treball. Que avanci la coresponsabilitat i el protagonisme del laïcat, amb particular atenció a trencar la subordinació de la dona.

Entorn d'aquests reptes, en la nostra Assemblea general consensuarem unes línies i unes perspectives de treball. Ens comprometem a prendre allí renovades forces i a contribuir a construir un altre ordre social més just en què la prioritat siguin les persones empobrides i llur dignitat.



Cabrera de Mar. Barcelona
14 juny 2009

Reflexió sobre les eleccions europees de la Comissió Permanent de l'HOAC.

Manifest: IMPACTE DE L’ACTUAL CRISI ECONÒMICA EN LES PERSONES I FAMÍLIES IMMIGRADES

En l’actual situació de crisi galopant, on les xifres de l’atur no deixen d’augmentar afectant a tota la població, volem cridar l’atenció sobre els efectes en els col·lectius immigrats a casa nostra, un dels que més estan patint la crisi, amb unes connotacions pròpies, afegides a les que són comunes a tots els treballadors. Volem posar a la llum pública algunes d’aquestes situacions més punyents que s’estan vivint:

L’atur, amb dades del final del primer trimestre de 2009 a Catalunya, és de 498.352, dels quals 105.750 són estrangers (125.4% d’increment d’atur interanual en estrangers, mentre que entre la població catalana
l’ increment és del 60.4% (font: Departament de treball de la Generalitat de Catalunya)). Això indica la duresa com està afectant a aquest col·lectiu, la qual cosa està produint una situació de veritable regressió en el projecte migratori de molts, que ja havien aconseguit una relativa estabilitat laboral, social i familiar, i que es manifesta de diferents maneres:

• La impossibilitat de continuar el pagament de les hipoteques de les vivendes, fa que s’abandonin els pisos i es retorni al lloguer d’habitacions; o s’entra en una llarga via judicial, durant la qual van augmentant els interessos!
• L’enorme creixement de demandes bàsiques a entitats socials (aliments, roba, pagament lloguers, llum, aigua...) que produeixen una sobresaturació en les dites entitats
• El no poder pagar el material i els menjadors a les escoles
• Molts que havien endegat un petit negoci, els han de deixar per no poder fer front a les despeses...
• L’enviament de fills al país d’origen, quan s’havia aconseguit el reagrupament familiar
• La impossibilitat de renovar la targeta de residència i treball, per no tenir feina al moment de la renovació (l’anomenada “irregularitat sobrevinguda”), tornant a situacions d’irregularitat legal i fent que el nombre de persones amb papers però sense feina vagi augmentant
• En aquest context, la possibilitat d’obtenir la regularització per arrelament és pràcticament impossible, perquè no hi ha ofertes de contracte de treball
• El fet de no comptar amb el coixí familiar, com els aturats nadius, fa més insostenible la situació de moltes famílies
• Els homes estan patint amb més força aquesta situació perquè els sectors on treballaven són els més afectats; i les dones, a través del treball domèstic i la cura de persones grans o malaltes, són les que aguanten moltes famílies, essent les úniques que hi treballen, tot i que també s’està notant una recessió en aquest camp, donat que les famílies no poden enviar persones a residències o redueixen les hores d’atenció, i això repercuteix en les treballadores d’aquest àmbit laboral, ocupat majoritàriament per estrangeres
• El col·lectiu subsaharià és el més castigat de tots, abocat a la subsistència del “top manta”
• Aquesta situació provoca, lògicament, malestar a les famílies i s’agreuja la tensió entre pares i joves adolescents, reagrupats sovint contra la seva voluntat i amb dificultats d’adaptació al país

En aquest context, constatem que les persones no pensen, majoritàriament, en el retorn al propi país, doncs ja han començat a posar arrels a casa nostra i, a més, l’entorn social dels seus països no és millor que el nostre; que la precarietat de les feines i l’economia submergida està creixent, ja que molts diuen “millor això que res, almenys tenim això...”, apareixent situacions d’autèntic abús, factor aquest que afecta a tothom i no només als immigrants.

D’altra banda, davant d’aquesta situació cal alertar del perill que proliferin els discursos i les polítiques que tendeixen a reduir les persones immigrades a la pura categoria de mà d’obra, l’entrada o presència de la qual suposadament caldria ajustar simplement a les necessitats laborals de cada moment de la nostra societat. Discursos que presentin els immigrants com a culpables i bocs expiatoris de la situació i polítiques marcades o condicionades per aquests.

Com a entitats cristianes volem recordar i subratllar la dignitat de tota persona, la prioritat del treball sobre el capital, el destí universal dels bens i el bé comú com a principis fonamentals de la Doctrina Social de l’Església, que troben el seu fonament en Jesucrist. La fraternitat va més enllà de la llei, és especialment necessària en temps de crisi i cal assumir les conseqüències personals, socials i polítiques.

És per tot això, que la Plataforma d’entitats cristianes amb la immigració vol demanar:

1. Als poders públics

- Que es prioritzi de forma absoluta la recerca i aplicació de mecanismes que evitin un agreujament de l’actual crisi econòmica i de l’atur en particular, a partir de mesures que fomentin un model econòmic més basat en l’economia social i el respecte al medi ambient.
- Davant del gravíssim increment de l’atur i l’exclusió social, que s’elaborin urgentment plans generals d’actuació d’atenció social a les persones i famílies que es troben o estan caient en situació d’exclusió social o de precarietat
- Que es reforcin els mitjans i recursos públics a disposició d’aquestes persones i famílies, principalment habitatge social, alimentació, roba...
- Que s’estudiïn mesures de protecció i estímuls per als petits empresaris i professionals.
- Que s’estudiïn a fons les conseqüències a mig i llarg termini d’aquest procés de precarització que està produint, sobretot per al cas que la crisi econòmica s’allargui en el temps, i es tingui cura del discurs polític sobre la immigració, en aquest context.
- Que s’estableixin mecanismes que evitin que les persones d’origen immigrant caiguin en la irregularitat sobrevinguda per manca de feina i que es faciliti l’arrelament a les que ja s’hi troben en aquesta situació
- Que s’analitzin les problemàtiques concretes de menors, adolescents i joves, especialment els ex tutelats, per evitar que aquests col·lectius caiguin en una situació de greu exclusió social difícilment reversible.
- Que es reforci i millori el suport públic a les entitats socials que es dediquen a atendre aquests col·lectius, i s’estableixin mecanismes de coordinació més eficaços amb les Administracions. En aquest sentit, demanen al Govern estatal que rectifiqui la seva intenció de excloure a les entitats d’àmbit no-estatal, com les catalanes, del finançament a través del 0,7% del l’IRPF:

2. A les entitats socials, les comunitats cristianes i la societat en general

- Que es reforcin els mecanismes de coordinació i suport mutu entre les organitzacions d’assistència social
- Que es tingui en consideració que els col·lectius d’origen immigrant són uns dels sectors socials més afectats per qualsevol situació de crisi econòmica
- Que es prengui consciència de la responsabilitat política de tots els ciutadans en aquesta situació, tot reforçant els mecanismes de solidaritat col·lectiva.


Barcelona, maig de 2009

La Plataforma està formada per les següents entitats:

ACCIÓ CATÒLICA OBRERA (ACO), ASSOCIACIÓN SOCIAL ESTE-OESTE, CARITAS, CINTRA-BENALLAR, CON VI VIM, CRISTIANISME I JUSTÍCIA, CRISTIANS PEL SOCIALISME, DELEGACIÓ DE PASTORAL OBRERA DE BARCELONA, DELEGACIÓ DE PASTORAL SOCIAL DE BARCELONA, EKUMENE, FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA, FUNDACIÓ MIGRA-STUDIUM, GOAC-HOAC, GRUP DE JURISTES RODA VENTURA, JOC, JUSTÍCIA I PAU, INTERCULTURALITAT I CONVIVÈNCIA, PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DEL PI, PASTORAL AMB IMMIGRANTS (PAI), RELIGIOSES EN BARRIS, UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA (URC).

Control democràtic per a la gestió de la Frontera Sud

Una proposta a les eurodiputades i eurodiputats per a la VII legislatura del

Parlament Europeu

QUI SOM?

El Servei Jesuïta a Migrants – Espanya és una xarxa d’entitats jesuïtes dedicades a

l’estudi de les migracions, a l’acollida i formació d’immigrants, i a la promoció d’una societat

inclusiva i intercultural. A Catalunya, el SJM està representat per la Fundació Migra

Studium de Barcelona.

PER QUÈ UN DOCUMENT SOBRE LA FRONTERA SUD ?

Acompanyant a persones migrants, el SJM ha estat testimoni de l’impacte que tenen els

mecanismes europeus per al control de la Frontera Sud sobre les condicions de vida de

milers de persones.

A QUI S’ADREÇA?

A les eurodiputades i eurodiputats de la VII legislatura del Parlament Europeu, reclamant-los

un control més democràtic que garanteixi que aquesta Frontera Sud sigui també un espai de llibertat, seguretat i justícia com es desitja per la UE.

RESUM DEL DOCUMENT

1a part: desmunta la idea que es té a Espanya sobre la població migrant africana, distorsionada per les imatges dels cayucos.

2a part: s’analitza els controls fronterers, en molts dels seus aspectes qüestionables.

3a part: explica, de primera mà, les condicions de vida dels migrants que viuen “atrapats”, molts durant anys, a la Frontera Sud.

4a part: Conclusions: que demana el SJM al Parlament Europeu i quines accions proposa

(Veure document)

DONDE NO HAY UTOPIA, NO HAY FUTURO. Entrevista con Pedro Casaldàliga

Pedro Casaldáliga ha sido una voz firme en la defensa de que, para el socialismo nuevo, la utopía continúa. Y aclara: la utopía de que hablamos, la compartimos con millones de personas que nos precedieron, dando inclusive su sangre, y con millones que hoy viven y luchan y marchan y cantan. Para él, esta utopía está en construcción, somos obreros de la utopía.

Incluso conviviendo con el “hermano Parkinson”, como él mismo define la enfermedad de Parkinson –una enfermedad neurológica que afecta los movimientos de la persona, causa temblores, lentitud de movimientos, rigidez muscular, desequilibrio además de alteraciones en el habla y en la escritura– cariñosamente respondió a nuestras preguntas.

Y, en esta entrevista con el periódico “Brasil de Fato”, Casaldáliga habla del “absurdo criminal de constituir la sociedad en dos sociedades de hecho: la oligarquía privilegiada, intocable, y todo el inmenso resto de humanidad arrojada al hambre, al sin-sentido, a la violencia enloquecida”.

Defiende que, hoy, sólo la participación activa, pionera, de movimientos sociales puede rectificar el rumbo de una política de privilegio para unos pocos y de exclusión para la desesperada mayoría.

¿Cómo ha visto la devastadora crisis que ya afecta a todos los países y sobre todo a la clase trabajadora?

Con mucha indignación y revuelta; con una sensación de impotencia y a la vez la voluntad radical de denunciar y combatir a los grandes causantes de esa crisis. Olvidamos muy fácil
que la crisis fundamentalmente es provocada por el capitalismo neoliberal. Irrita ver a gobernantes y a toda la oligarquía justificando que las economías nacionales deban servir al capital financiero. Los pobres deben salvar económicamente a los ricos. Los bancos sustituyen a la comida de la familia, al presupuesto para la escuela, a los equipamientos de los hospitales…

Yo estaba comentando ayer [19 de diciembre] con unos compañeros de misión que la avalancha de dimisiones acabará justificando una avalancha de atracos, por desesperación. Está creciendo cada día más el absurdo criminal de constituir la sociedad en dos sociedades de hecho: la oligarquía privilegiada, intocable, y todo el inmenso resto de humanidad arrojada al hambre, al sin-sentido, a la violencia enloquecida. Se cierran las empresas, cuando no consiguen un lucro voraz, y se cierra el futuro de un trabajo digno, de una sociedad verdaderamente humana.

¿Cómo analiza el papel de los movimientos sociales frente a la actual coyuntura?

Hace ya un buen tiempo, sobre todo en el Tercer Mundo (en concreto en nuestro Brasil, en Nuestra América), que científicos sociales y dirigentes populares vienen proclamando que hoy sólo la participación activa, pionera, de movimientos sociales puede rectificar el rumbo de una política de privilegio para unos pocos y de exclusión para la desesperada mayoría. Los partidos y los sindicatos tienen todavía su rol; deben conservarlo o reivindicarlo. Sindicato y partido son mediaciones políticas indispensables; pero el movimiento social organizado, presente en el día a día del pueblo, es siempre más urgente, como una especie de “vanguardia colectiva”.

Frente a este escenario, a su juicio, ¿cuáles son las alternativas para los pobres del mundo hoy?

La alternativa es creer precisamente que “Otro Mundo es Posible” y entregarse individualmente y en comunidad o grupo solidario e ir haciendo real ese “mundo posible”. El capitalismo neoliberal es la raíz de esta crisis y solamente hay un camino para que la justicia y la paz reinen en el mundo: socializar las estructuras contestando de hecho la desigualdad socioeconómica, la absolutización de la propiedad y la propia existencia de un Primer Mundo y un Tercer Mundo, para ir construyendo un solo Mundo, igualitario y plural.

Con frecuencia respondo a periodistas y amistades del Primer Mundo que solamente la construcción de un solo mundo (y no dos o tres o cuatro) podrá salvar la humanidad. Es utopía, una utopía “necesaria como el pan de cada día”. Donde no hay utopía no hay futuro.Brasil de

Fato, 7 de enero de 2009.

Comunicat sobre l’Avantprojecte de Llei Orgànica sobre Drets i llibertats dels Estrangers a Espanya

Les Entitats continuaran essent solidàries amb els més vulnerables encara que la Llei ho prohibeixi

Davant l’aprovació per part del Govern d’un projecte de Reforma de la Llei sobre Drets i llibertats dels Estrangers a Espanya (Llei d’Estrangeria), les entitats cristianes sotasignants volen unir les seves veus i fer públic el seu rebuig a alguns articles d’aquest text.

Un cop més, les propostes legislatives enfoquen el tema de les migracions com un àmbit a regular amb normes restrictives i sancionadores. Obliden novament que els/les immigrants són persones, amb somnis, amb il·lusions i amb famílies que en depenen. Que han estat i poden seguir essent font de riquesa per al nostre país, tan humanament, com cultural i econòmica.

Més concretament, ens preocupen greument aquests aspectes del text:

1. Risc que aflorin actituds de xenofòbia. L’avantprojecte de Llei es debat en el context d’una crisi financera i econòmica de gravíssimes repercussions socials i laborals que està afectant ja de ple els sectors més vulnerables. En aquest context, en les capes més febles de la societat, l’equilibri social és fràgil. I hi ha el risc que aflorin actituds de xenofòbia i racisme. És oportú aquest moment per a retallar encara més els “drets” de la població immigrada? D’assenyalar-la un cop més com a estrangera? Quants anys han de passar per tal que la persona que prové d’un altre país sigui ciutadana de ple dret?

2. Allargament del període màxim d’internament. És precisament sobre la condició d’immigració irregular que l’avantprojecte de Llei pretén donar un nou gir, en la línia de duresa que Espanya ha decidit adoptar a instàncies europees. Recordem que, amb motiu del debat, el juny de 2008, sobre la Directiva Europea de Retorn d’immigrants, les Esglésies i entitats cristianes europees ja van mostrar “la seva profunda preocupació pel creixent ús de la detenció administrativa d'immigrants (fins a 18 mesos d’internament) a l'espera de ser expulsats, en molts països d'Europa”. Ara, a l’Estat Espanyol, l’Avantprojecte de Llei recull aquest augment (al passar de 40 dies a 60) i amplia els supòsits d’internament, limitant així el dret fonamental a la llibertat i vulnerant la Declaració Universal dels Drets Humans (art. 13)

3. Prohibició i penalització de la solidaritat humana. A més, introdueix un element greu -i èticament inadmissible- en castigar l’ajuda humanitària (moralment legítima, cristianament imprescindible) que particulars o entitats prestin a una persona immigrada en situació irregular i sense recursos. Les nostres entitats i moltes d’altres, atenen cada dia a centenars de persones en aquesta situació. També castiga l’empadronament d’un estranger en un domicili no habitual. Constatem que aquesta situació es dona freqüentment en persones sense llar, forçades a tenir una adreça si volen ser considerades ciutadanes a efectes administratius.

4. Restriccions al dret a viure en família. Constatem que l’enduriment que planteja l’avantprojecte de Llei Orgànica d’Estrangeria no es limita només a l’àmbit sancionador, sinó que va més enllà i afecta a facetes tan fonamentals per a les persones com és el dret a reagrupar als propis pares, que a partir d’ara hauran de tenir més de 65 anys. La reagrupació només es podrà fer si el fill porta més de 5 anys de residència regular a Espanya, quan la normativa europea estableix que al fill no se li podrà exigir més de 2 anys de residència regular.

5. Limitacions al dret a l’educació. D’altra banda, tot i que en alguns aspectes, aquest avantprojecte millora el contingut de la Llei actual, arran de les diverses sentències del Tribunal Constitucional que van declarar inconstitucional alguns dels seus articles, no incorpora correctament el que ha dit l’Alt Tribunal sobre determinats drets de tots els immigrants, com és el d’educació, que l’Avantprojecte limita a tots els menors de 18 anys i als majors d’aquesta edat que tinguin residència regular a Espanya.

6. Tracte incorrecte als menors d’edat. Aquest avantprojecte també ignora tota la legislació, nacional i internacional, referent als infants, i considera als menors immigrants no acompanyats com a estrangers, molt per sobre de la seva condició de menors, que, segons sentències del Tribunal Constitucional, és la que ha de prevaler. A més, el projecte no estableix les mesures necessàries per tal que els menors estrangers disposin d’una adequada defensa i representació legal per tal de vetllar pels seus interessos en tots els procediments administratius i davant dels tribunals.

En conseqüència, les entitats cristianes que acollim persones procedents de països estrangers rebutgem sense pal·liatius els articles citats d’aquest avantprojecte i manifestem que no acatarem unes normes que contradiguin principis ètics fonamentals o que vulnerin els drets humans reconeguts en el Dret Internacional i en la nostra pròpia Constitució.

Barcelona, 20 de març de 2009

La Plataforma està formada per les següents entitats:

ACO, ASSOCIACIÓN SOCIAL ESTE-OESTE, CARITAS, CINTRA-BENALLAR, CON VI VIM, CRISTIANISME I JUSTÍCIA, CRISTIANS PEL SOCIALISME, DELEGACIÓ DE PASTORAL OBRERA DE BARCELONA, DELEGACIÓ DE PASTORAL SOCIAL DE BARCELONA, EKUMENE, FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA, FUNDACIÓ MIGRA-STUDIUM, GOAC-HOAC, GRUP DE JURISTES RODA VENTURA, JOC, JUSTÍCIA I PAU, INTERCULTURALITAT I CONVIVÈNCIA, PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DEL PI, PASTORAL AMB IMMIGRANTS (PAI), RELIGIOSES EN BARRIS, UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA (URC), Bayt-al-thaqafa.

8 de març. Dia de la dona treballadora. manifest 2009.

¿Per què el 8 de març?

Una història

. Finals del segle XIX i principis del XX. En el tèxtil les dones constitueixen la majoria de mà d’obra. Les condicions de treball, molt dures. A finals de la primera dècada del segle XX, a Nova York hi ha grans mobilitzacions que s’estenen a tot el país. El 8 de març de 1909 hi ha una manifestació que és la culminació d’una vaga començada el 1908.

Una proposta. L’agost del 1910 es va celebrar a Copenhagen la 2a. Conferència de Dones Socialistes. Prenen la data de la gran manifestació de Nova York com a referent i proposen que el dia 8 de març sigui el Dia de la Dona Treballadora.

Un fet. Nova York. Després de la primera celebració del 8 de març, el 1911, el 25 del mateix mes, les treballadores d’una empresa tèxtil s’han declarat en vaga i són tancades a la fàbrica. Hi ha un incendi i les portes són tancades: hi moren més d’un centenar de treballadores.
Dones per la dignitat de les dones

Avui dia, les dones continuem patint grans injustícies pel fet de ser dones i, alhora, treballadores, immigrades, soles com a caps de família...

A Catalunya hi ha gairebé mig milió de persones aturades, de les quals 100.000 són immigrades. El nombre d’expedients de regulació d’ocupació al 2008 ha estat de 808. Malgrat que el percentatge d’atur quant al gènere és molt semblant, tota aquesta situació està provocant que moltes de nosaltres (sobretot de més de 44 anys) hàgim de recórrer a l’economia submergida, al treball a temps parcial o a la combinació de diferents feines contràries a la nostra dignitat, per tal de cobrir les necessitats més bàsiques (habitatge, alimentació...)

En plena crisi, només el 35% dels homes desocupats col·laboren en les tasques de la llar. El motiu de fons és que hi ha un model de rerafons prèviament après que no canvia, la qual cosa manté la realitat de la doble jornada de les dones i el fet que siguem nosaltres qui afrontem les majors càrregues, penalitats i conseqüències d’aquesta crisi.

Nosaltres, com a dones obreres i cristianes, en coherència amb les pràctiques de Jesús de Natzaret vers la dona, defensem l’equitat entre els éssers humans i la prioritat de la persona per sobre del capital i del patriarcat:

• S’ha d’acabar la penalització de la maternitat (per aconseguir un contracte laboral o la seva renovació).
• S’han d’acabar els impediments per als reagrupaments familiars de les que som immigrades.
• El treball ha d’ajustar-se a les necessitats de dones i d’homes i a la decisió lliure de constituir un nucli familiar.
• No és possible una política de conciliació vida familiar-vida laboral sense un nou model d’organització social i, per tant, un canvi en els papers socialment assignats a la dona i a l’home.

Avui volem proclamar, com les dones treballadores de fa cent anys, el compromís i la dignitat de la nostra lluita que es fa present en les dones que:

• som el pal de paller en el si de les nostres famílies i que fem malabarismes per arribar a fi de mes; que comprovem que no estem soles; que ens apleguem amb altres dones; que fem respectar els nostres drets.
• estem compromeses en les associacions dels nostres barris: AMPA, Vocalies de Dones de les Associacions Veïnals, parròquies...
• treballem per una societat més justa i solidària des dels moviments de dones i les organitzacions del poble (partits, sindicats, ONG...)
• comunitàriament fem per sortir de l’atur, la marginació, la soledat, els maltractaments...
  malgrat tot, continuem somniant i estimant, i sostenint el món!

I així manifestem amb coratge i testimoniatge, que un altre món ja és possible, que una altra manera de vida per a nosaltres, les dones, també és possible!

MOVIMENTS OBRERS CRISTIANS DE CATALUNYA I BALEARS: (ACO, GOAC, JOC, MIJAC), CAPELLANS OBRERS, RELIGIOSES/OS EN BARRIS I DELEGACIONS DE PASTORAL OBRERA DE LES DIÒCESIS DE CATALUNYA

NO VAMOS A PAGAR LA CRISIS. QUE LA PAGUEN LOS RICOS.-Declaración de los Movimientos Sociales en el FSM Belém 2009

Para hacer frente a la crisis son necesarias alternativas anticapitalistas, antiracistas, anti-imperialistas, feministas, ecológicas y socialistas
Los movimientos sociales del mundo nos hemos reunido con ocasión de la celebración del 9º FSM en Belém, en la Amazonia donde los pueblos resisten a la usurpación de la naturaleza, sus territorios y su cultura.
Estamos en América Latina donde en las últimas décadas se ha dado el reencuentro entre los movimientos sociales y los movimientos indígenas que desde su cosmovisión cuestionan radicalmente el sistema capitalista; y en los últimos años ha conocido luchas sociales muy radicales que condujeron al derrocamiento de gobiernos neoliberales y el surgimiento de gobiernos que han llevado a cabo reformas positivas como la nacionalización de sectores vitales de la economia y reformas constitucionales democráticas.
En este contexto, los movimientos sociales de America latina han actuado de forma acertada: apoyar las medidas positivas que adoptan estos gobiernos, manteniendo su independencia y su capacidad de crítica en relación a ellos. Esas experiencias nos ayudarán a reforzar la firme resistencia de los pueblos contra la política de los gobiernos, de las grandes empresas y los banqueros que están descargando los efectos de esta crisis sobre las espaldas de las y los oprimidos.
En la actualidad los movimientos sociales a escala planetaria afrontamos un desafió de alcance histórico. La crisis capitalista internacional que impacta a la humanidad se expresa en varios planos : es una crisis alimentaría, financiera, económica, climática, energética, migratoria..., de civilización, que viene a la par de la crisis del orden y las estructuras políticas internacionales.
Estamos ante una crisis global provocada por el capitalismo que no tiene salida dentro de este sistema. Todas las medidas adoptadas para salir de la crisis sólo buscan socializar las pérdidas para asegurar la supervivencia de un sistema basado en la privatización de sectores estratégicos de la economía, de los servicios públicos, de los recursos
naturales y energéticos, la mercantilización de la vida y la explotación del trabajo y de la naturaleza, así como la transferencia de recursos de la periferia al centro y de los trabajadores y trabajadoras a la clase capitalista.
Este sistema se rige por la explotación, la competencia exarcebada, la promoción del interés privado individual en detrimento del colectivo y la acumulación frenética de riqueza por un puñado de acaudalados. Genera guerras sangrientas, alimenta la xenofobia, el racismo y los extremismos religiosos; agudiza la opresión de las mujeres e incrementa la criminalización de los movimientos sociales. En el cuadro de estas crisis, los derechos de los pueblos son sistemáticamente negados.
La salvaje agresión del gobierno israelí contra el pueblo palestino, violando el derecho internacional, constituye un crimen de guerra, un crimen contra la humanidad y un símbolo de esta negación que también sufren otros pueblos del mundo.
Para hacer frente a esta crisis es necesario ir a la raíz de los problemas y avanzar los más rápidamente posible hacia la construcción de una alternativa radical que erradique el sistema capitalista y la dominación patriarcal.
Es necesario construir una sociedad basada en la satisfacción de las necesidades sociales y el respeto de los derechos de la naturaleza, asi como en la participación popular en un contexto de plenas libertades políticas. Es necesario garantizar la vigencia de todos los tratados internacionales sobre los derechos civiles, políticos, sociales y culturales (individuales y colectivos), que son indivisibles.
En este camino tenemos que luchar, impulsando la más amplia movilización popular, por una serie de medidas urgentes como:
- La nacionalización de la banca sin indemnización y bajo control social
- Reducción del tiempo de trabajo sin reducción del salario
- Medidas para garantizar la soberanía alimentaria y enérgetica
- Poner fin a las guerras, retirar las tropas de ocupación y desmantelar las bases militares extranjeras
- Reconocer la soberanía y autonomía de los pueblos, garantizando el derecho a la autodeterminación
- Garantizar el derecho a la tierra, territorio, trabajo, educación y salud para todas y todos
- Democratizar los medios de comunicación y de conocimiento
El proceso de emancipación social que persigue el proyecto ecologista, socialista y feminista del siglo 21 aspira a liberar a la sociedad de la dominación que ejercen los capitalistas sobre los grandes medios de producción, comunicación y servicios, apoyando formas de propiedad de interés social: pequeña propiedad territorial familiar, propiedad pública, propiedad cooperativa, propiedad comunal y colectiva.
Esta alternativa debe ser feminista porque resulta imposible construir una sociedad basada en la justicia social y la igualdad de derechos si la mitad de la humanidad es oprimida y explotada.
Por último, nos comprometemos a enriquecer el proceso de la construcción de la sociedad basada en el "buen vivir" reconociendo el protagonismo y la aportación de los pueblos indígenas.
Los movimientos sociales estamos ante una ocasión histórica para desarrollar iniciativas de emancipación a escala internacional. Sólo la lucha social de masas puede sacar al pueblo de la crisis. Para impulsarla es necesario desarrollar un trabajo de base de concienciación y movilización.
El desafío para los movimientos sociales es lograr la convergencia de las movilizaciones globales a escala planetaria y reforzar nuestra capacidad de acción favoreciendo la convergencia de todos los movimientos que buscan resistir todas las formas de opresión y explotación.
Para ello nos comprometemos a:
* Desarrollar una semana de acción global contra el capitalismo y la guerra del 28 de marzo al 4 de abril 2009:
* Movilización contra el G-20 el 28 de marzo;
* Movilización contra la guerra y la crisis el 30 de marzo;
* Día de solidaridad con el pueblo palestino impulsando el boicot, las desinversiones y sanciones contra Israel, el 30 de marzo;
* Movilización contra la OTAN en su 60 aniversario 4 de abril; etc.
* Fortalecer las movilizaciones que desarrollamos anualmente:
- 8 de marzo: Día internacional de la Mujer
- 17 de abril: Día Internacional por la Soberanía Alimentaria
- 1 de Mayo: Día Internacional de los trabajadores y trabajadoras
- 12 de octubre: Movilización Global de lucha por la Madre Tierra contra la colonización y la mercantilización de la Vida
* Impulsar las agendas de resistencia contra la cumbre del G-8 en Cerdeña, la cumbre climática en Copenhaguer, la cumbre de las Américas en Trinidad y Tobago...
Respondamos a la crisis con soluciones radicales e iniciativas imancipatorias.
Esta vergonzosa impunidad debe terminar. Los movimientos sociales reafirman aquí su activo sostén a la lucha del pueblo palestino así como todas las acciones de los pueblos del mundo contra la opresión..

LA CRISIS, TIEMPO DE ESPERANZAS Y ALTERNATIVAS PARA EL MUNDO OBRERO Y LOS POBRES Encuentro de la Pastoral Obrera de Catalunya i les Illes

El día 14 de febrero se celebró en el Seminario Diocesano de Barcelona la Jornada de Estudio de Pastoral Obrera de Catalunya i les Illes. En este encuentro participaron más de un centenar de personas de los movimientos JOC, ACO, HOAC, comunidades religiosas, sacerdotes en el mundo obrero... Un encuentro anual que constituyó una fuente de aliento y esperanza para todos y todas las participantes.

Se contó con la exposición de Francisco J. Pérez, economista y militante de la HOAC de Zaragoza que, partiendo de la descripción de las características de la crisis que nos azota, presentó a través de un diálogo con el Antiguo y Nuevo Testamento, las exigencias y los retos que, como cristianos, hemos de afrontar ante esta situación.

Después de un trabajo en grupos, se compartieron algunos de estos retos, que ahora anotamos:

• La necesidad de la liberación de la idolatría del consumismo y del tener, como orientación en nuestras vidas.
• Recuperar el sentido profético de la denuncia, haciendo sentir nuestra voz como movimientos de Iglesia en los medios de comunicación y en nuestros ambientes, identificando las injusticias y abusos de los poderosos.
• Promover nuevos estilos de vida y de consumo que hagan posible un mundo sustentable, basados en la austeridad, el respeto a la naturaleza y la solidaridad con los países empobrecidos.
• Potenciar en nuestros grupos y comunidades la formación en la conciencia crítica de las personas, haciendo una lectura creyente de nuestra historia (ser sensibles a las interpelaciones, hacernos conscientes de los problemas sociales y ser contemplativas en el compromiso).
• Participar activamente en las organizaciones populares, asociaciones de vecinos, sindicatos, partidos, movimientos sociales, partiendo siempre de la realidad concreta de las víctimas de la crisis.
• Generar alternativas de vida, de producción y de consumo, que potencien los valores comunitarios y democráticos. Potenciar el cooperativismo como alternativa de democracia económica.
• Reivindicar la participación de los y las trabajadoras en los centros de decisión de las empresas y la planificación democrática del sistema económico.
• La necesidad de trabajar en red para la construcción de una nueva sociedad y una nueva humanidad, donde se primen la satisfacción de la necesidades reales de las personas y los pueblos para construir un mundo donde sea posible proclamar el “Padre Nuestro....”

El encuentro finalizó con la celebración de la Eucaristía, la mesa de la fraternidad, donde compartimos con Jesús de Nazaret los sufrimientos, las esperanzas y las luchas del mundo obrero y los pobres.

Mari Carmen Fernández
Militante de la HOAC de Barcelona

Els camins de la mort: Accidents laborals?

Ja fa dècades que estem tornant al capitalisme nu del segle XVIII (d'Adam Smith), amb el seu gran mite utòpic del Mercat autoregulat, en què l'ètica social és substituïda per una tècnica: imposar mercats. La teoria de l'harmonia del Mercat no afirma que a tothom li va bé en els mercats, ans al contrari vincula el mercat amb un silenciós, quotidià genocidi.

Perquè el Mercat és un sistema de competència en el qual no solament es decideix sobre els productes i la seva producció, sinó igualment sobre els productors i la seva vida. El Mercat és un senyor per damunt de la vida i la mort.

La crítica de Marx a aquest capitalisme de Smith –dintre que ambdós admeten l'existència del Mercat– continua tenint cada dia més actualitat: el Mercat s’aguanta precisament pel seu desequilibri, és a dir, el mercat no pot deixar de produir el martiri de qui produeix ja que sense ell no podria engendrar l'equilibri de l'harmonia.

Aquest martiri no és una altra cosa que la permanent destrucció de la força de treball i de la naturalesa (també la Naturalesa és quelcom decidit per l'oferta i la demanda). Oferta i demanda decideixen també la quantitat de persones que poden sobreviure.

Per descomptat que la teoria econòmica es reformula i a aquest reformisme burgès se sumen de grat les socialdemocràcies, per a sostenir tots junts i gràcies als seus mèrits el fet d’haver transformat la teoria econòmica en ciència. Aquesta “ciència” que diàriament ens manifesta que el Mercat avui (i sempre), visiblement, conté un automatisme autodestructor. Heus ací la causa estructural de l'assassinat dels nostres germans i germanes, que tan desafortunadament diem accident laboral, com si d'alguna cosa casuística es tractés.

Corrien els anys 60 quan, sent jo un nen aprenent, en dues ocasions se'ns va comunicar escaridament a la família que dos dels meus germans havien mort “en la fàbrica” en sengles “accidents desafortunats, casuístics”, com tots. Per a l'entorn dels meus germans (de 20 i 30 anys d’edat) i per a la nostra família, va ser un desastre.

Van haver de passar anys perquè la ràbia, la impotència, els dubtes s'anessin aclarint. Així, al principi dels 80, en el muntatge de la fàbrica de cotxes Opel-General Motors de Saragossa, vam lluitar durament per tres qüestions bàsiques: la sinistralitat laboral, els contractes legals de treball i la representació directa de l'Assemblea de Treballadors i Treballadores en els processos de negociació. En la inauguració oficial de la factoria, ni el rei Juan Carlos ni el difunt arquebisbe de Saragossa Monsenyor Morcillo van fer cap recordatori dels 12 companys assassinats per accidents de treball gens fortuïts. Ja era públic que la GM havia planificat per a la construcció de la fàbrica 15 assassinats, o sigui, que tothom agraït perquè van ser 3 menys dels previstos.
I un dóna un pas més en la seva consciència i en la seva ràbia.

Recentment, al sector de les telecomunicacions al que pertanyo, es van denunciar les presumptes represàlies emeses per l'empresa Seirt (subcontractada per Telefónica) contra un grup de treballadors, després que un delegat sindical reclamés la investigació d'un possible accident laboral de què va ser víctima un dels empleats, i que va morir el proppassat mes de setembre. Després que el representant dels treballadors denunciés els fets a Inspecció de Treball i a través d'un full informatiu a la plantilla, l'empresa va procedir, el 23 de desembre, a acomiadar 4 dels companys del treballador mort, al·legant poc volum de treball.

Segons van explicar alguns treballadors afectats, la direcció de Seirt no ha fet cap pas per reconèixer la mort de l'empleat (a causa d'un sinistre de trànsit al Vendrell) com a accident laboral, tot i que els representants sindicals, van assegurar que “tots els indicis” així ho demostren. “L'empresa rebutja considerar-lo laboral perquè es va produir a la nit, cosa que l'obligaria a reconèixer les hores extres dels seus empleats”, van afirmar.

Segons els treballadors acomiadats, les jornades oscil·len entre “les 12 i les 14 hores”, que es compensen només a través d'un plus de productivitat. “Aquest apartat de la nòmina, però, se sol eliminar des de la direcció de l'empresa si existeix algun conflicte amb l'empleat”. “El treballador no coneix el seu horari laboral, i se li anuncien unes guàrdies amb molt poc temps d'antelació”.
¿Quants casos semblants coneixes, vius i comparteixes?

I per acabar d’adobar-ho i encobrir-ho està la manipulació dels mitjans massius de comunicació:
Per exemple, als 1191 assassinats laborals de 2007 (els percentatges de 2008 seran semblants), bé podrien sumar-se els 3500 in itinere dels nostres germans africans que venien a buscar treball i van quedar per a sempre en l'Estret en aquest mateix any.

O aquests altres perversos titulars que en lletra gran assenyalen “Aquest any (2008) hi ha hagut 17 morts menys que en 2007. El 2008 es cobra la vida de 261 treballadors de la construcció”. I només molt més endavant un descobreix que el nombre de persones treballant en la construcció ha baixat en 463.500. Per tant, la sinistralitat ha anat en augment i no en descens.
O, que si els accidents in itinere són de responsabilitat de l'Estat pel tema de la viabilitat pública. Com si no fos temps de treball, o com si l'Estat no estigués dintre del Mercat!

D'aquestes, tots els dies un munt!

En fi, que lluitar contra la sinistralitat laboral implica anar destruint el mite del Mercat, el mite de la propietat i la possessió com a reguladors de la condició humana incapaç de construir un món i unes relacions més enllà d'aquest pervers sistema capitalista.

És precisament per això, perquè tots els assassinats dels nostres germans i germanes treballadores sabem que responen a causes estructurals (també amb els seus noms i cognoms, és clar), que hem de lluitar per canviar-ho. Amb rebel·lies agermanades aturem aquesta mort constant del món obrer (física, psíquica i existencial) i lluitem per la vida trencant “el contracte” que ens lliga a aquest sistema. Són aquestes causes estructurals les que estan en la base del conflicte social que les persones i moviments cristians hem d’aprofundir per tal de redimensionar el nostre compromís i el nostre testimoniatge comunitaris en el nostre món del treball.

MANIFIESTO POR UN DERECHO DE FISCALIZACIÓN DE LOS CENTROS DE INTERNAMIENTO DE LOS EXTRANJEROS

En los últimos años, la política europea para la gestión de las migraciones se ha desarrollado en torno a ejes cuya lógica fundamental es el control y la represión de los flujos migratorios. El encierro de migrantes es un factor esencial en esta política de gestión de flujos.
Desde Migreurop, plataforma de entidades de ámbito europeo y africano[1], se denuncia la multiplicación de los lugares de encierro para personas extranjeras. Con la aprobación de la Directiva de Retorno, esta generalización del encierro como método de gestión de las migraciones se ha institucionalizado, las políticas se vuelven más restrictivas y se da un paso más en el debilitamiento y la “restricción” de las garantías democráticas y de los Derechos Humanos.
En nuestro país, el hecho de ser internada en un CIE se deriva de que la persona extranjera ha cometido una infracción administrativa al no tener en orden su documentación y no poder residir de forma legal en España. Por este motivo, las personas que se hallen en esta situación pueden llegar a encontrarse detenidas hasta un máximo de cuarenta días. En estos momentos en España existen nueve CIE´s legalmente constituidos.
Varias entidades llevan años denunciando la situación en la que se encuentran estos centros, la dudosa legalidad de los mismos y los incidentes e irregularidades que en ellos han ido produciéndose con el paso de los años: internamiento de extranjeros en lugares diferentes a los propios CIEs, mantenimiento del carácter penitenciario de los CIEs[2], deficiencias estructurales de equipamiento de los centros, al igual que de personal especializado, malos tratos y abusos,…
A todo ello, hay que añadir que a las organizaciones sociales en estos momentos se les niega el acceso a estos centros, pese a tener recogido este derecho en la Orden Ministerial de 1999 en la que se recoge la regulación de los Centros de Internamiento de Extranjeros en el territorio español.
Desde Migreurop, se lanza una campaña para pedir el derecho de acceso de las organizaciones a estos centros y por el que pedimos al estado español:
- que se garantice legalmente y sin restricciones el derecho de acceso de la sociedad civil y de las ONG a los lugares de encierro de las personas extranjeras;
- que se garantice el ejercicio de un control regular sobre la situación de las personas migrantes en estos lugares de encierro por parte de las organizaciones independientes de las autoridades nacionales;
- que se informe a la sociedad civil sobre la situación en estos lugares de encierro, existiendo total transparencia de la información.

LAS ENTIDADES FIRMANTES:
Nos sumamos a la campaña de Migreurop, exigiendo el derecho a la fiscalización de los Centros de Internamiento por parte de la sociedad civil. Lo que se concreta en un cumplimiento abierto de la normativa vigente, garantizando el acceso a estos centros de las organizaciones sociales.
Exigimos el respeto a los derechos de las personas internadas y que los centros tengan la dotación material y personal adecuada para que estos derechos puedan ser ejercidos con dignidad.
Manifestamos nuestra radical oposición a la prevista ampliación del plazo de detención en los Centros de Internamiento de 40 a 60 días como se contempla en el Proyecto de reforma de la Ley de Extranjería;
Finalmente, entendemos estas demandas en el camino de la supresión de los Centros de Internamiento, al entender que una mera irregularidad administrativa no puede dar lugar a que una persona sea sometida al régimen de privación de libertad.

Para firmar el manifiesto, por favor comuníquese con: fiscalizaciondeloscies@gmail.com
[1] Par más informaciones, consulte: www.migreurop.org
[2] Conculcando con ello la sentencia del Tribunal Constitucional 115/1987 de julio.

http://www.palestina.cat/