dijous, 28 d’abril del 2022
LA PASTORAL OBRERA DE BARCELONA DONA SUPORT A L'ALIANÇA DE MAREES I MOVIMENTS SOCIALS
PER UN 1r DE MAIG REIVINDICATIU I DE LLUITA:
PER...
dimecres, 27 d’abril del 2022
dimarts, 26 d’abril del 2022
El proper diumenge és el Primer de Maig!
I la Pastoral Obrera de Barcelona el volem celebrar!!
Com?
Sota el lema "Signes d'esperança en la lluita obrera", ens aplegarem el divendres 29 d'abril, a partir de les 18h, a l'Església de Sant Ambròs, al barri de la Pau de Barcelona (c. Concili de Trento 297-299).
L'acte consistirà en un gest públic on visibilitzarem els signes d'esperança que hi ha davant la situació de precarietat que afecta el món obrer. La POB anima tothom a portar cartells d'actes reivindicatius, manifestacions, concentracions... Els compartirem tots!
divendres, 8 d’abril del 2022
GRÀCIES PER LA TEVA EXISTÈNCIA, LEA!
Ahir ens va deixar la Lea Cornellana Canelas, antiga militant de l’HOAC i obrera compromesa.
A l'hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona i durant molts anys, he tingut la sort d'haver treballat amb ella i d'haver compartit tasca sindical a través de la secció sindical de CCOO i el comitè d'empresa, i també vida!
Filla de Mataró i treballadora del tèxtil en els anys 60, es va formar una consciència crítica i una ferma implicació en la construcció d’un món millor i més just.
Des dels 70 fins la seva jubilació va treballar a l’hospital. Pel seu compromís en el món obrer i per la defensa de la sanitat pública sobretot pels més desfavorits, hi va ser un referent molt important per a totes les treballadores.
La seva actitud i el seu testimoni engrescava les altres a estar actives i protagonistes i no romandre callades ni passives. Això ho feia amb humor i frescor; alhora, amb molta determinació. Es va guanyar l’autoritat moral davant de tots els col·lectius, sobretot dins les auxiliars d’infermeria.
Després de jubilar-se fins al final dels seus dies, la Lea ha estat molt activa en la vida mataronina: un referent en el feminisme, en el moviment veïnal i en la vida socio-política. La seva presència era fixa en associacions com ara «Teixit de Dones», «Dones reporteres de Mataró», en el grup de suport al «Colectivo de Mujeres de Matagalpa» (del moviment feminista d’aquesta ciutat de Nicaragua)...
Més enllà de les lluites, era una fidel participant de les cites festives i culturals de la ciutat.
La Lea ens ha llegat una manera de fer, una manera d’estar i hem après molt d’ella. Tot això ho agraïm d’allò més i sempre estarà amb nosaltres.
Justo Moreno Garcia (simpatitzant de la GOAC)
No és gens fàcil parlar de la Lea, sobretot després de tants anys que no ens hem pogut trobar junts. El que és innegable continua sent el record que ella m’ha deixat, malgrat aquest llarg parèntesi vital.
En un primer moment el que més em suggereix la seua vida és l'honestedat a la vegada empàtica i racional amb que tractava tot allò que l’afectava personalment.
Deia senzillament quina era la seva opinió més enllà de com podés ser entesa. Per a mi ha estat sempre una mena de llibertat d’esperit que tenia la qualitat de no "fer mal", d’haver de rebre-la com una alenada de franquesa i sinceritat, sense que mai li faltés un somriure a la vegada murri i franc.
Sento no haver pogut continuar una amistat tan peculiar i alhora tan enriquidora. Arribats a les dates del temps que ara gaudim, l’intercanvi de pensaments i sentit crític -com dic molt acusat i sincer en ella- hagués estat d’una qualitat difícil d’oblidar. Segurament he "perdut" un temps que hagués estat preciós.
M’agradarà recuperar els records d’altres persones amigues d’ella que faran, com jo, per recuperar el millor de la seva memòria, per fruir, encara que sigui imaginativament, aquelles sensacions tan especials que tant ella, com la seva mare, deixaven en els seus interlocutors.
La Lea ben bé es mereix aquest homenatge, al final d’una vida que segurament ha estat més discreta però no menys intensa, que quan vam viure junts els avatars del franquisme, amb moltes altres amigues i amics, entre elles la seua gran amiga Victòria.
Em queda, definitivament, la imatge d’un rostre traspuant agudesa, llibertat, ironia i una bondat natural que mai la va abandonar.
Ramir Pampols Colomines (consiliari de la GOAC)
Gràcies a una trobada recent, joiosa i fortuïta amb una mestra jubilada i, com jo, membre d’USTEC, vaig poder establir contacte amb la Lea. Li vaig escriure, la vaig convidar a l’aniversari de l’HOAC. «Sí, la Maria em va parlar del projecte del llibre de la GOAC-HOAC», em va respondre. També va avançar: «L’HOAC són els meus orígens i no hi renuncio, actualment n’estic molt lluny». I aquell mateix dia 29 de gener d’enguany, vam connectar-nos telefònicament durant més d’una hora. Va ser trist saber que estava malalta. Cap més cosa va ser trista. Quina existència tan generosa! Quina admiració per les seves companyes! En especial, per la Victòria Lázaro Alquézar.
En un moment de la conversa, va recordar que «un jove», l’Emili Ferrando Puig, havia entrevistat a Mataró la Victòria. En efecte, a la pàgina 451 del llibre «Cristians i rebels. Història de l’HOAC a Catalunya durant el franquisme (1946-1975)», hi apareixen totes dues, la Victòria i la Lea.
I en altres moments d’aquella entranyable trucada, no van deixar d’aparèixer noms i noms de persones amigues comunes (Ramir i Justo, entre d’altres, i sobretot dones del món sindical i feminista).
El 1r de febrer li vaig enviar l’afectuosa salutació del Ramir: «Lea, ahir el vaig veure a la manifestació davant d'Hisenda amb la Marea Pensionista.» I ella: «Hola Llum, m'alegro que lluiteu amb la Marea Pensionista amb el Ramir, dona-li molts records de la meva part.»
Més endavant li vaig explicar que l'acte dels 75 anys de l'HOAC havia sortir d'allò més bé... i que «Vosaltres, les goacistes de Mataró hi éreu, hi éreu ben presents.»
Les últimes paraules que tinc d’ella en resposta a l’esperit d’aquesta presència són aquest missatge escrit: «Estic contenta que els goacistes de Mataró hi comptem!!»
Llum Mascaray Olivera (militant de la GOAC)
diumenge, 27 de març del 2022
GRÀCIES SEMPRE!
El divendres passat dia 25 de març, es va inaugurar a Barcelona la Tribuna Joan Carrera organitzada pel Punt Avui i el Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans. Bàsicament consistia en un dinar en què el cardenal i arquebisbe de Rabat Cristóbal Lopez Romero feia una intervenció basada en la seva experiència de diàleg interreligiós i les relacions entre el cristianisme i l’islam.
En aquesta trobada vam coincidir amics i amigues, salesians, periodistes, representants de moviments cristians i diferents entitats lligades a l’Església i sobretot de l’Església inquieta per ser fidel a l’evangeli, com era l’esperit de Joan Carrera. Cal fer esment de grups com ara Cristianisme i Justícia, Justícia i Pau, Unió de religiosos, Santa Anna Hospital de campanya, Fundació Pere Tarrés...
La Carmina i el Cheluis vam estar presents en aquest dinar sobretot pel lligam i el record vers Cristóbal durant la seva estada als anys 1970 als barris de La Verneda, La Perona, Besòs... on ens va ajudar, juntament amb la seva comunitat salesiana i les altres comunitats cristianes de la zona, a descobrir una altra Església més propera als barris, al jovent, als més pobres... creant espais de participació per avançar en la construcció del Regne de Deu. Mai no oblidarem les pasqües joves, els grups de reflexió, els tallers de teologia, les inquietuds polítiques pròpies del final del franquisme, les celebracions i pregaries...
Des de la GOAC va semblar molt oportú fer-li entrega del llibre dels 75 anys de l’HOAC «Ahora más que nunca. El compromiso cristiano en el mundo del trabajo», ja que creiem estar en la mateixa línia de compromís i de lluita per donar resposta als diferents reptes que la realitat laboral i social enspresenta.
I com no podia ser d’una altra manera vam trobar un Cristóbal igual de proper, compromès per la construcció del Regne, vital, profund i divertit. És per això que ens ha semblat important compartir amb tothom el discurs que va fer en aquest dinar.
Unes paraules plenes d’actualitat i d’evangeli:
https://www.catalunyareligio.cat/ca/cardenal-rabat-ucraina-europa-acollida-refugiats-cristobal-lopez
[la GOAC expressa el seu agraïment a Catalunya Religió]
[El cardenal Cristóbal López Romero fa la seva intervenció del minut 18.32 fins al minut 52, i el col·loqui comença al minut 54.20]
dilluns, 7 de març del 2022
Ahir la GOAC va participar en la concentració convocada per la Plataforma Alcem la Veu
Fem a mans el comunicat de la Plataforma:
https://www.alcemlaveu.org/post/a-l-esgl%C3%A9sia-amb-veu-i-vot-avui-6-de-mar%C3%A7-tornem-a-al%C3%A7ar-la-veu
D’altra banda, donem difusió en català a la crònica realitzada ahir per Europa Press:
Gairebé 200 persones exigeixen en Barcelona "igualtat" per a la dona a l'Església
Gairebé 200 persones -majoritàriament dones- s'han concentrat aquest diumenge a la plaça de la Catedral de Barcelona convocades per la coordinadora Alcem la Veu, per exigir "la dignitat i la igualtat de les dones a l'Església", com proclamava la principal pancarta desplegada.
Les altres pancartes incloïen el lema de la mobilització, 'A l'Església amb veu i vot', i les persones que han anat llegint el manifest han demanat “una Església alliberada d'estereotips” que deconstrueixi tant les estructures eclesials injustes com les relacions de subordinació, textualment.
Les han representat en una estructura piramidal composta de peces amb etiquetes com ara "sexisme", "sectarisme", "imposició", "domini", "opulència" o "desconfiança", que posteriorment han repartit per les escales de la catedral per simbolitzar l’Església horitzontal i igualitària que reivindiquen, i han col·locat cartells com a "transparència", "vot" o "sororitat".
Han criticat que "el patriarcat ofega i mata a tot arreu i l'Església no està exempta d'aquesta pandèmia", i han animat a acudir a les mobilitzacions previstes per al 8 de Març.
També han exigit "justícia i reparació" per a les víctimes d'abusos a l'Església, en referència als nens i joves, però també a les dones adultes, la realitat de les quals consideren més invisible.
Els concentrats han corejat càntics en català com 'Amb vot, amb veu, així ens vol Déu', 'No més homes prenent les decisions', 'Netejar i posar flors que ho facin els senyors' i 'Visca l'Església feminista'.
Han destacat també que hi ha concentracions convocades per a aquest mateix diumenge en 17 ciutats més, com ara Madrid, Santiago de Compostel·la, Saragossa i Santander.
La monja Victòria Molins, present a la manifestació, ha declarat a Europa Press que "les dones només tenen visibilitat perquè de vegades són les úniques que són a les esglésies" però no tenen la veu i el vot que necessiten per complir amb el vessant de servei inherent a l'Església, ha dit.
dijous, 3 de març del 2022
Vuit de Març - Dia internacional de la Dona
VUIT DE MARÇ,
Dia Internacional de la Dona,
fem nostre el missatge del Moviment Mundial de Treballadores Cristianes:
Fiquem-nos de ple a la vida, com diu el papa Francesc, lluitant contra les
desigualtats històriques i universals que col·loquen la dona a les realitats més
precàries.
A imatge de Déu el creà, home i dona els creà. (Gn 1:27)
#8M2022 | La HOAC y la JOC, en el día de la mujer trabajadora
8 de MARÇ
MISSATGE PEL DIA DE LA DONA
"EL REPTE DE CONTINUAR CUIDANT ELS FILS DE LA VIDA"
El "Dia Internacional de la Dona", que té el seu origen en un fet tràgic del 8 de març de 1908, el tornem a rebre aquest 2022 enmig d'una pandèmia sanitària que ha generat estralls en les economies i societats del món i que, alhora, ens ha visibilitzat les desigualtats estructurals en el desenvolupament de tots els àmbits de les nostres vides.
En aquest particular temps de crisi, les dones han estat en primera línia dintre i fora de la llar. En l'àmbit privat, més del triple de les hores de treball de cures no remunerat ja requeien sobre les seves espatlles, la pandèmia les va augmentar; i en l'àmbit social el seu rol ha estat fonamental per atendre els menjadors populars, les olles comunes, l'autoorganització veïnal, la promoció de la salut en els barris, malgrat que els recursos personals i la capacitat institucional han estat limitats i els drets reconeguts també s'han vist amenaçats.
A pesar d'aquesta labor de les dones, es van desarticular els sistemes socials, els de protecció i les crides d'auxili, les denúncies per violència i l'abús sexual es van incrementar. Les dones van quedar a mercè de la violència domèstica i en condicions de més vulnerabilitat, tot produint-se un repunt de feminicidis com a l'expressió més cruenta contra elles.
En aquesta mateixa línia, en termes d'ocupació, és innegable que arreu del món han estat les dones les més afectades pels acomiadaments i la reducció de salaris abans i durant la pandèmia, tot aguditzant els desequilibris i les conseqüències negatives. De fet, Amèrica va tenir la més gran caiguda regional en l'ocupació de dones degut a la pandèmia. Segons dades de l'OIT s'espera que durant aquest any 2022 l'ocupació dels homes recuperi els nivells de l'any 2019 (68,5% dels homes en edat de treballar amb ocupació), mentre que l'ocupació de les dones en edat de treballar solament es recuperi el 43,2 %. Així les coses, la situació de les dones a la regió continua sent gens fàcil. Per això, urgeix redreçar els camins, rectificar aquestes desigualtats històriques, trencar amb el silenci i construir un món més humà. És important lluitar contra altres pandèmies que segueixen matant les dones, a fi que deixin de viure en l'espai més precari.
Enmig d'aquestes diferències que es fan cada cop més profundes i que intenten esbocinar la vida, la pregunta que pot marcar la pauta solidària i sororal és On és el teu germà? (Gn 4,9), o dit d’una altra forma: On és la teva germana? Perquè si la veu de la sang del germà (germana) clama a Déu des de la terra, s’hi haurà de fer l'intent de, tenint orelles, sentir el crit que s'expressa davant de la violència contra les dones, les nenes, els nens que moren per les injustícies.
Així, des del Moviment Mundial de Treballadors Cristians estem cridades i cridats a fer-nos presents en la història tots els dies. Com diu el papa Francesc, tenim l’empremta de "no balconejar la vida, ficar-nos-hi, com va fer Jesús". Donar testimoni de la Bona Notícia és també construir esperança i fer retrocedir la violència i la injustícia. Per tot plegat, la commemoració d'aquests 8 de Març, Dia Internacional de la Dona, la fem atansant-nos a les nostres germanes amb l'amor i la vocació de seguir cuidant els fils de vida, encara que això impliqui deixar anar comoditats i costums.
Missatge escrit per l’MTC – Perú
dimecres, 2 de març del 2022
Demà dijous 3 de març a les 19 h, pregària per la pau amb la participació de diferents tradicions religioses. Lloc: Basílica de Santa Maria del Mar (Barcelona)
QUARESMA
DIMECRES DE CENDRA
La GOAC aquest matí s'ha unit a la pregària per la Pau:
A la tarda, la GOAC ha participat a la concentració convocada per "Aturem la Guerra":
Dimecres 2 de març, de les 11 del matí a les 2 de la tarda: espai de pregària per la Pau. Lloc: església de Sant Pau del Camp (c/ Sant Pau, 101)
La GOAC comparteix aquest article
d’en David Fernàndez i Ramos
publicat a liniaxarxa.cat
ARRAN DE PLAÇA, ARRAN DE GUERRA
«Maleïdes les guerres i aquells qui les van fer»
Dos anònims, Ovidi Montllor
La guerra tot ho estronca i tot ho esbotza. I modifica tots els plans, fins els més ordinaris i quotidians. Pensant en les persones que mai no defalleixen i sempre persisteixen, volia escriure, com a bon ateu agraït, sobre el 75è aniversari de la GOAC –la Germanor Obrera d’Acció Catòlica, que tant es va deixar la pell en la llarga nit franquista. L’acte de commemoració quasi premonitori –‘Ara més que mai’– es va celebrar l’11 de febrer a la seu de Cristianisme i Justícia. I aquella efemèride la volia vincular directament amb els actes de la Trobada Anual del Llegat Jaume Botey, on ens van convocar el dissabte 19 de febrer a la Casa de la Reconciliació de Can Serra a L’Hospitalet. Aquella parròquia autoconstruïda per mans obreres sota dictadura, que va acollir totes les lluites i cadascuna de les esperances. En qualsevol cas, dos actes perifèrics del cristianisme de base contra tots els centres de poder –els d’ahir, els d’avui, els de demà. I gent que admiro, gent que estimo, gent que retrobo en cada protesta urgent i en cada proposta emancipadora. Gent que sempre hi és amb una perseverança a prova de bombes.
També abans d’ahir, memòria de les places arran de carrer, convocats per la Xarxa per la República que fa dos-cents dilluns que s’hi troben per demandar la fi de la repressió, el ‘No a la guerra’ es va incorporar a la concentració i, de sobte, tot relligava altre cop. En aquest país on les places són clau, l’espai públic on sempre ens retrobem en moments difícils i estones impossibles i, des de baix i sense demanar permís ni perdó, provem de cercar sortides d’emergència als cul-de-sacs locals i globals. Dilluns a Cornellà, poques hores després que una imatge vella –antiga, esgotada, adolorida– i que crèiem desterrada ocupés una retina eurocèntrica: la d’un soldat mort sobre la neu davant d’un tanc. No era el XX. Era el rigorós directe de la deriva del XXI. En un país on sabem que és que ploguin bombes, que mig país creui a l’exili pel Pertús, que les fosses comunes encara vagin plenes i que alguns retorns –polítiques públiques de memòria decents– encara estiguin pendents. Fer-se una pregunta té el necessari perill d’acabar fent-se les totes. La guerra sempre dura molt més del que voldríem; les postguerres, una eternitat més. Montserrat Roig intravenosa el 1991: «M’apunto, en conseqüència, a tot allò que la guerra desbarata. A tot allò que, després, costa tant de tornar a compondre. La guerra no és només un afer sagnant, és inútil».
Les guerres –les retransmeses en polvoritzador directe i les oblidades permanents del Iemen, del Sahel o d’Etiòpia– també fan emmudir i obliguen a modular els espants. També a callar i escoltar, quan el brogit més proper que tenim és la guerra informativa que implosiona quan tota guerra esclata. Divendres, per sort i encara, vaig poder apropar-me a la llibreria Documenta de Barcelona per escoltar la presentació de ‘Europa en descomposició’ de Karl Polanyi, un autor imprescindible que anticipa l’avui tan bé com descriu l’ahir i que l’editorial llibertària Virus s’entesta en recuperar des de fa uns anys. L’esclat de la guerra dos dies abans també va canviar aquella presentació. Hi parlaven Rafael Poch i Edgar Straehle i el guió venia sotragat pel viscut les darreres 48 hores. La llibreta és plena de gargots: «tota guerra d’agressió imperialista mereix ser condemnada», «processos de descomposició», «desordre global», «manipulacions barroeres», «les mentides d’uns i altres», «polarització generalitzada», «col·lapses», «angoixes», «en imperis descavalcats és quan acostuma a passar el pitjor». Mai ni hi ha Weimar sense el respectiu Versalles. Mots i paraules reversibles de doble ús, com alguns arsenals militars. I aquell advertiment perenne de Camus: cada generació es creu amb el dret de refer el món, però aquesta el que té és el deure de garantir que no es desfaci.
En menys d’una setmana, crec que tots hem llegit una munió d’articles fins a la saturació noctàmbula. Un ha rellegit les anàlisis de Poch amb llapis a la ma per subratllar, ha trobat en una crònica de Manel Pérez els motius del fútil atlantisme reviscolat del gobierno más progresista –setè exportador d’armes global quan hi ha progressos que maten– i ha revisat una editorial útil, sensata i humanista del diari basc ‘Gara’. I també la nota severa d’Ecologistes en Acció o el comunicat d’Aturem la Guerra que ens convoca a plaça aquest dimecres. I un informe del Centre Delàs –desequilibri del terror en una destrucció mútua assegurada mil cops– que calcula l’arsenal nuclear actual i el xifra en 13.000 bombes, amb una potència equivalent a cent mil explosions com Hiroshima o Nagasaki. I aquesta història d’en Nicolai d’en Manel Elias, posant a recer les víctimes que mai no suren en els recomptes oficials de cap conflicte. He llegit de tot en pocs dies: versions antagòniques, mentides institucionals –veritat oficial, veritat d’oficials–, equilibris funambulistes, propaganda de guerra de tots els colors, banalitzacions miserables de la guerra i glorificacions criminals de la violència. Però no fa falta llegir gaire –o potser sí– per conèixer que aquesta guerra va començar fa vuit anys i que a les fronteres del Donbass el recompte de morts s’apuja a 14.000 persones des de 2014. Contra l’OTAN, només afegir que hi estic en contra des que ma mare em duia a les manis a favor del ‘no’ l’any 1986, quan Catalunya va dir que no volia integrar-se en una estructura militarista pensada per a la guerra i el negoci bèl·lic. Tota guerra comença molt abans que comenci.
Escalada en espiral i tres dècades d’altra guerra freda que ja és calenta, ‘Nini’ té mala premsa fa massa anys –malgrat la doble negació és tota una afirmació des d’on resistir. Per tant, avui en direm ‘sisi’. Em sento, sí, tan a prop d’un manifestant rus a Moscou protestant contra Putin –i van 6.000 detinguts– com d’una infermera al pediàtric de Kiev. Distància zero. I no cal ser Einstein per esbrinar, en la seqüència dels fets concrets, que qui va ordenar bombardejos massius dimecres passat va ser Vladimir Putin, aquest nom que a alguns tant li costa pronunciar. Si sé que mai no s’ha d’ocupar un altre país –sigui quin sigui l’imperi que l’ocupa– i que defensar legítimament el propi és tant com defensar qualsevol altre davant el mateix, sense marge per a l’arbitrarietat de les afinitats selectives i sense cap elogi a cap ceguera voluntària. O el de sempre: si no ens ho diem tot, no ens diem res.
El que sí que sabem. No ens espantem prou. Un amic de sempre per xat: «som tant i tant privilegiats que ens podem permetre el luxe d'oblidar que ho som». Sisè dia de guerra a l’Est. Una plaça feta àgora pública, una llibreria on es presenta un llibre, un trajecte de metro a Cornellà, una convocatòria contra la guerra per dimecres o el simple gest de tornar a casa a peu sense haver de mirar el cel o patir per franctiradors als terrats. Allò que tota guerra esbotza. I contra la que l’Arcadi Oliveres ens torna a convocar a plaça i d’urgència aquest mateix dimecres, enmig d’un hivern general. Incert. Eixut. I envilit.
***
Un hivern que ens retorna a un altre hivern. Sant tornem-hi, coses que han estat dites i escrites fa molt de temps, al manifest que el juny del 1975 feia néixer la Casa de la Reconciliació a L’Hospitalet: «Alimentats per l’esperança d'una terra millor —que una minoria ens ha negat—, solidaris amb els que pateixen i lluiten per la pau i la justícia, des d'aquesta Casa construïda amb les mans i l’ànim d'obrers, volem manifestar obertament que la Reconciliació consisteix en el ple reconeixement dels nostres drets i, per això, proclamem (...) que no hi pot haver Reconciliació mentre una minoria decideix per tots (...) mentre hi hagi qui es cregui propietari únic de la veritat, tant entre els creients com entre els que no poden creure (...); [mentre no ens] posem plegats en camí cap a una societat democràtica, en la qual tots puguem participar, sense vencedors ni vençuts». Alguns diran que és anacrònic, altres retroutòpic, altres idealista. I no. Front la distopia bèl·lica, un creurà sempre en Jaume Botey i creu encara aquell manifest eutòpic i hiperrealista que reclama un lloc bo, un bon lloc, on hi cabríem totes i tots. L’únic lloc realment disponible.
dimarts, 1 de març del 2022
La GOAC diu NO A LES GUERRES!
Demà dia 2 de març de 2022, les dones i els homes de la Germanor Obrera d'Acció Catòlica, junt amb el conjunt de la Pastoral Obrera de Barcelona, participarem en la convocatòria de la Plataforma Aturem la Guerra.
divendres, 25 de febrer del 2022
En memòria del nostre germà de la GOAC Ramiro Vega Pérez
Avui a les 3 de la tarda, la capella del tanatori de Sant Boi de Llobregat estava plena de gom a gom amb més de dos centenars de persones.
Ha presidit la cerimònia el nostre consiliari Ramiro Pampols Colomines sj, juntament amb el vicari episcopal Mn. Josep M. Domingo Ferrerons, el religiós palotino i rector Manolo Vega Pérez (germà d'en Ramiro) i el diaca Juanjo Castaño Santos.
Tota la celebració ha estat com una trena teixida amb el cant a la vida, el reconeixement a l'exemple de fe compromesa d'en Ramiro i el crit a favor del “no a les guerres”.
Hi han pres la paraula:
Ramiro Vega Prada, fill d'en Ramiro, en nom també de la seva germana i del seu germà
Xavier Padros i Cortasa, per la Fundació Marianao de Sant Boi
Mari Carmen Fernández Nerín, per la Plataforma de persones Afectades per les Hipoteques (PAH) de Sant Boi
Àlex Fernández Nerín i Santi Chalmeta, per la Comunitat Cristiana Popular de Sant Boi
Susana Ortega Romeo, per la Germanor Obrera d'Acció Catòlica (GOAC)
Jose Prada Vega, com a germà de Manoli.
En totes les intervencions hi ha hagut un denominador comú:
Ramiro ha estat una persona de fe profunda, entregada i bona, l'home de la mística quotidiana. Ell vivia des de l'Amor sempre... a cada persona concreta... L'Amor que venç la mort, que venç la injustícia.
Prego durant l’eucaristia pel repòs etern de l’entranyable i bon amic Ramiro Vega Pérez, gran testimoni de fidel i constant militància en la Pastoral Obrera des de la GOAC.
L’encomano ben de cor a la misericòrdia del Senyor.Cantant el Virolai a la Mare de Déu de Montserrat li diem: “guieu-nos cap al cel”!
Ben vostre,
SergiMons. Sergi Gordo Rodríguez
Les companyes de PAH de Sant Boi a totes les PAH catalanes:
Des de la creació de la Plataforma d'afectats per la hipoteca de Sant Boi, fa gairebé 11 anys, hem pogut compartir molts moments i també moltes lluites amb el Ramiro.
A la nostra assemblea del passat dimecres, t'hem fet present recordant els teus detalls personals, la pau i la calma que eres capaç de transmetre en situacions angoixants.
La petjada de la teva bondat quedarà sempre entre nosaltres.
Volem agrair-te, Ramiro, la teva acollida i la solidaritat amb les famílies en situació d'indefensió i vulnerabilitat que arriben a la PAH.
La teva perseverança en la lluita.
Les hores de presència i dedicació, per aconseguir el SÍ ES POT que tant ens agrada celebrar.
Estem tristos perquè ja no estàs físicament amb nosaltres, però sabem que el teu testimoni serà la força que ens ajudi a continuar compromesos en la lluita pel dret a l'habitatge amb la empremta que tu ens has transmès.
Moltes gràcies, Ramiro.
T'estimem
SANT BOI 23 de Febrer 2022
"Que el teu Regne sigui un fet a les fàbriques, als tallers, a les escoles...", com resa la nostra pregària, des d'aquells llocs de treball on ara ens trobem, ens unim a vosaltres en comunió per agrair a Déu Pare i Mare la vida i el testimoni del nostre germà Ramiro. Una militància fèrria amarada de tendresa.
Descansa en la Pau i l'Amor que sempre vas saber transmetre, estimat Ramiro.
GOAC
En aquests moments de tristesa per la mort d’en Ramiro, vull transmetre el meu pesar. A la visita a la diòcesi de Barcelona-Sant Feliu vam estar a casa seva compartint vida ja fa temps. Recordaré la seva proximitat, la seva estima a l’HOAC i la seva bondat i pau en parlar.
Salva de l’HOAC d'Alcalá de Henares
M'hagués agradat compartir més vida, més lluites i esperances, conèixer més una gran persona com en Ramiro Vega que en pau descansa QDEP. Comparteixo els vostres condols i afectes. Una forta abraçada i tot l'escalf per la família i amics
Pilar Font Serrano, recent militant de la GOAC
Ahir vaig saber de la trista notícia de la mort del Ramiro Vega. Us envio una abraçada molt forta en el record de la seva memòria. Vaig compartir amb ell reunions a la SIPOC i trobades de PO i el recordaré com una persona excel·lent, molt propera i amb una mirada molt atenta al món obrer. Descansi en pau.
Una abraçada
Santi Boza Rocho, president de l'ACO
Ramiro Vega Pérez, gran militant de la GOAC. Manoli: una abraçada molt gran!!!! El trobarem a faltar, tot i que ara mateix al cel deuen estar de celebració de benvinguda!
Mercè Solé Tey
"No coneixes en Ramiro? És aquell militant de la Goac que té planta de senador romà...", em va dir un amic. I amb aquest pre-judici vaig tenir la sort de conèixer-lo quan vam formar l'equip de la Pastoral Obrera de l'aleshores recent estrenat bisbat de Sant Feliu. Vam començar amb moltes ganes i ell ben aviat es va convertir en una peça fonamental del nostre engranatge. Amb la seva bona planta i amb el seu tarannà acollidor, junt amb la Manoli a la rereguarda del grup (i a la vanguarda de moltes altres coses, sospito).
Sempre a punt, com els escoltes, coneixia bé l'entramat associatiu, es va comprometre ben aviat amb els militants de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, tenia sempre als llavis el nom dels seus companys de la Goac, ben presents a tot arreu, es mostrava amb una disponibilitat prodigiosa per participar en tot, i, quan es va jubilar, es va convertir en un excel·lent ambaixador de la Pastoral Obrera de Catalunya al Consejo Asesor de Madrid. En puc donar fe, perquè tinc el privilegi de substituir-lo i veig l'empremta que ha deixat.
Durant anys la Pastoral Obrera de Sant Feliu vam estar funcionant de forma una mica innovadora, respecte al paper que tradicionalment juguen els equips de pastoral obrera. Vam ser molt ben acollits pel bisbe i pel consell episcopal, vam aplegar persones provinents de moviments i companys que no ho eren. Vam organitzar ben bé una desena de taules rodones sobre la crisi, en diverses ciutats del bisbat i sempre amb la presència del bisbe Agustí, a qui mai no ha fet por el contacte amb militants socials, creients o no, ni l'obertura a entitats polítiques o socials. I al costat del bisbe, a les taules rodones, vam comptar amb persones compromeses no necessàriament creients, i les vam fer en locals eclesials o civils. Recordo especialment la que vam fer al local dels castellers de Vilafranca, amb participació de la PAH. Va ser esplèndida en aquesta tasca d'obertura i de frontera que ens havíem marcat.
També vam editar una revista (Crit solidari) i diversos materials que el bisbat (gràcies, Josep M. Domingo!) feia arribar a tots els racons de la diòcesi: cartells del Primer de Maig i propostes de pregària, un caseta reivindicativa de l'habitatge per al pessebre...
Ara som en una altra etapa. Alguns vam abandonar el grup per fer front a d'altres tasques i l'equip es va desballestar. En Ramiro va continuar insistint com a incansable Pepito Grillo en la necessitat del compromís dins la Pastoral Obrera. Crec que la seva determinació és en el fons de la meva recent acceptació de noves responsabilitats en la Pastoral Obrera de Catalunya.
Fins que va caure malalt. Aleshores va passar a formar par dels "equips del dolor", com en diuen a la Goac. Ens escrivia sovint, convertia la seva malaltia en pregària, continuava animant a fer bona feina. No va deixar mai de ser missatger de la Bona Nova i de les Notícies Obreres de la Goac. Ramiro, prega per nosaltres i no ens deixis.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)