dimarts, 19 d’octubre de 2021

Goacistes de diferents diòcesis han acudit a Madrid a la convocatòria de la Coordinadora Estatal per a la Defensa el Sistema Públic de Pensions (COESPE)

 Sector de defensa d’allò públic 

de la GOAC de les diòcesis de Barcelona i Sant Feliu


Aquest cap de setmana i de diferents punts de l'Estat, les plataformes de pensionistes han tornat en unió al carrer. Amb la mascareta, s'han ajuntat a Madrid en defensa del sistema públic de pensions i d'un conjunt de reivindicacions. Goacistes del mateix Madrid i d'altres geografies han aportat el seu gra de sorra, el seu ser llevat dins la pasta.



El que a continuació es relata prové, d'una banda, de la vivència directa i quotidiana a favor del manteniment del sistema públic de pensions i, de l'altra, de l'entrevista radiofònica a l'economista i activista de la COESPE Ramon Franquesa i Artés en el programa de la Pastoral Obrera de Catalunya «Llevat dins la pasta».


COESPE sempre ha desemmascarat allò de «el sistema públic de pensions està malalt i no és sostenible», però el veuen en perill per la reforma que prepara el Govern, l'anomenat Pla Escrivà. Afirmen que suposa una privatització encoberta i una retallada de drets. La data escollida per a la convocatòria, a més de ser la mateixa de la del 2019, respon al període de tramitació dels pressupostos i anterior a que s'esgoti el temps de la data límit del 31 de desembre per presentar la segona ronda de la reforma de les pensions.


COESPE reclama:

--- unes pensions justes, suficients i duradores; ara per ara, de 1.084 euros, tal com estableix la Carta Social Europea. Això unit a uns serveis públics de qualitat.


--- una auditoria dels comptes de la Seguretat Social perquè s'han desviat diners de la guardiola de les pensions per a altres despeses.


«Exigim una auditoria dels comptes de la Seguretat Social perquè se n'han perdut, de les cotitzacions de la classe treballadora, més de 500 mil milions d'euros.» Conchita Rivera


--- la igualació de la pensió mínima al salari mínim interprofessional, que s'acabi amb la bretxa de gènere i es millorin les pensions de viduïtat.


«Mentre hi hagi una pensió contributiva de 682 euros i una no contributiva de 402, seguirem als carrers i a les places.» (Ciríaco García Gil)


--- la no penalització als qui volen jubilar-se si tenen més de 40 anys cotitzats. Sobre la taula també posen el blindatge de les pensions a l'IPC real de manera permanent.


«Acabo de demanar la jubilació anticipada i em diuen que --després 50 anys cotitzant!-- [em diuen] que em treuen el 7%. » (Afectat)



Cal recordar que COESPE va néixer com a moviment que va qüestionar que es congelessin les pensions amb les primeres reformes. Era una cosa que contradeia la pròpia Constitució Espanyola, que estableix que les pensions han de ser dignes i han de revaloritzar-se. La reforma que trenca aquesta revaloració és per tant contrària a drets adquirits a nivell constitucional, però és que, a més, tenien nivell contractual.

Pel que fa a l'edat de jubilació, COESPE clama per la recuperació dels 65 anys. I denuncia que, amb la pròrroga en el temps de treball, en realitat no es persegueix tant fer treballar el camioner o la persona que està en la construcció fins que tingui 67 anys, el que es persegueix és que la distància entre el moment en què aquesta persona perd la feina (perquè ja ningú la vol com a manobre o com a transportista) i el moment en què pot accedir a la jubilació sigui tan llarg que al final la seva pensió resulti una misèria.

La Coordinadora insisteix en una altra reclamació imprescindible: acabar amb el greuge de la bretxa de gènere. Són moltes les dones que es troben amb períodes molt curts de cotització o reduïts, i la seva jubilació és molt minsa, especialment a partir que esdevenen vídues. Hi ha un col·lectiu social de dones grans que estan per sota del límit de la pobresa, perquè tenim un sistema que no protegeix l'existència d'una pensió mínima, una pensió equivalent al salari mínim.

COESPE entén que el salari mínim s’ha d’apujar fins al que marca la Carta Social Europea, perquè unes bones condicions de treball permeten un bon sistema de pensions i hem d'evitar que es confronti la gent gran amb la gent jove. El jovent té dret a un treball digne, a un treball ple, no precari, no de becari, no de fals autònom, sinó una feina que generi cotització a la seguretat social i drets futurs. I la gent gran –que ha treballat tota la seva vida!– té dret a una vellesa digna fora de la pobresa.

Es diu que no hi ha diners per a les pensions. El que volen és baixar l'únic impost que segueixen havent de pagar les empreses. Arribem a la paradoxa que les empreses més productives, aquelles que cotitzen a l'Ibex, no aporten pràcticament res al patrimoni públic. Hem tingut una reforma fiscal regressiva. De tots aquests impostos n'hi ha un que no han aconseguit evadir, és l'impost sobre el treball, que són les cotitzacions socials. Si tu vols contractar un treballador, has de pagar la seguretat social. El que pretenen és tot baixant les pensions, baixar les cotitzacions socials i augmentar la taxa de benefici, reduint el salari indirecte, un salari que no és el que rebem cada mes sinó aquell que rebem a l’etapa final de la nostra vida.


COESPE sosté que tenim un dels sistemes més estables de tot Europa, i per això planteja que s'auditin els comptes de la seguretat social, de manera que es digui tot el que la seguretat social ha ingressat des que es va fundar el 1963 fins a l'actualitat, i es digui tots els diners que ha gastat la seguretat social per a pagar les pensions. Finalment, que es transparenti el diferencial. Els càlculs que COESPE ha fet és que es tracta d'un superàvit d'entre cinc-cents mil milions i un bilió d'euros, és a dir, quan la seguretat social falla és perquè s'agafen diners de les pensions per pagar altres coses.

Hi ha dos interessos del poder financer i del poder econòmic. Un, reduir les pensions per pagar menys impostos. I un altre, convertir això en un negoci. Les pensions no és un negoci, no és un producte financer, és un dret social, però per als banquers és una enorme massa d'estalvi que disputen a l'Estat, volen ells custodiar-la. Tenen un problema: és sabut que en aquells països on s'ha produït aquesta transferència amb l'argument que l'Estat no sap gestionar i que els bancs saben fer-ho molt bé, el que ha passat és que aquests estalvis s'han perdut.

Se'ns proposa ara amb el Pacte de Toledo que, com això és molt escandalós fer-ho de cop, creen un sistema pel qual, sector a sector, territori a territori, es negociï que una part del que fins ara anava a la seguretat social, vagi a fons privats. A més, intenten implicar-hi els sindicats signants, oferint-los una petita comissió.

Si hem privatitzat l'electricitat, els aeroports. Què ens hi queda? Les pensions. Per tant s'està utilitzant les pensions com a garant per poder obtenir aquests crèdits que van a beneficiar les grans empreses. I això és al que COESPE s'oposa i ho raona:

Les pensions no són un actiu financer. Són un dret. Que per pagar aquest deute s'utilitzin els recursos de la seguretat social és una cosa totalment inacceptable. Això és el que estem denunciant, i això és el que de moment hem aconseguit que no es dugui a terme, però això té un moment en el temps, el 31 de desembre de 2021. Per obtenir aquests crèdits a les empreses, Espanya ha d’haver aprovat la privatització d'aquests recursos.

Es rescata les financeres i grans empreses, se'ls dóna ajuda pública en lloc de rescatar les persones. Per tant, per influir, la gent s'ha de moure. D'aquí el lema "Governi qui governi, les pensions públiques –i tot el que és i hauria de ser públic– es defensen". 

Si volem defensar un dret, sigui la sanitat, l'educació, ens hem de mobilitzar i hem de pressionar els governs. De manera invisible hi ha qui pressiona els governs en els passadissos, finançant campanyes, promovent-los en els mitjans de comunicació o aixafant-los en els mitjans de comunicació i pressionant-hi. Aquí resulta que a la fi, qui governa no és qui nosaltres hem triat en les eleccions, governen aquells que pressionen els que hem triat. Cal exercir els nostres drets però, alhora, cal sortir i recordar-los el compromís que tenen amb la ciutadania.



La Carta encíclica Caritas in veritate ens parla d'un treball que sigui expressió de la dignitat essencial de tothom; un treball lliurement elegit que associa efectivament els treballadors, homes i dones, al desenvolupament de la seva comunitat; un treball que, d'aquesta manera bàsica, els treballadors siguin respectats evitant tota discriminació; un treball que permeti satisfer les necessitats de les famílies i escolaritzar els fills sense que es vegin obligats a treballar; un treball que consenti els treballadors organitzar-se lliurement i fer sentir la seva veu; un treball que deixi espai per a retrobar-se adequadament amb les pròpies arrels en l'àmbit personal, familiar i espiritual; un treball que asseguri una condició digna als treballadors que arriben a la jubilació.